Capítol XV

La senyora Dashwood va anar a veure la senyora Middleton l’endemà, acompanyada de dues de les filles. La Marianne va excusar-se d’acompanyar-les al·legant com a pretext que la retenia alguna obligació a casa, i la seva mare, que va suposar que el senyor Willoughby li havia promès el vespre anterior que la passaria a veure mentre elles no hi fossin, no va posar objeccions perquè es quedés.

Quan van tornar, van trobar el xarret i el criat del senyor Willoughby esperant-se davant de la casa, cosa que va fer pensar a la senyora Dashwood que havia encertat en les seves conjectures. Pel que semblava, tot havia anat com ella s’havia imaginat; però quan va entrar a casa va ser testimoni d’una escena que la imaginació no li hauria pogut fer preveure de cap manera. Quan tot just eren al corredor, la Marianne va sortir d’una revolada de la saleta, visiblement afligida i amb el mocador als ulls; i, sense dir-los ni ase ni bèstia, va córrer escales amunt. Sorpreses i alarmades, van entrar directament a la cambra d’on la Marianne acabava de sortir, i hi van trobar el senyor Willoughby tot sol, d’esquena, repenjat al faldar de la xemeneia. La seva irrupció el va fer tombar-se, i per l’expressió de la cara van notar que l’omplia el mateix trasbals que sacsejava la Marianne.

—Que li passa res, a la Marianne? —va exclamar la senyora Dashwood en el moment d’entrar—. Que es troba malament?

—Em sembla que no —va respondre el senyor Willoughby, fent un esforç per mostrar-se animat; i, amb un somriure forçat, va afegir tot seguit—: Sóc jo, més aviat, qui es troba malament, amb aquest disgust que estic passant!

—Quin disgust?

—El de no poder mantenir la paraula que els vaig donar. Aquest matí, la senyora Smith ha exercit el privilegi dels rics sobre el seus parents pobres i m’ha encomanat de complir un encàrrec a Londres. Ja ho tinc tot a punt, i m’he acomiadat d’Allenham; i, per no anar-me’n tan trist, he vingut a acomiadar-me de vostè i les seves filles.

—A Londres! I, us en aneu aquest matí mateix?

—D’aquí un moment.

—Quin greu; però no podeu deixar de complir els vostres deures envers la senyora Smith; d’altra banda, espero que aquest encàrrec no us retindrà gaire temps.

Ell es va posar vermell, i li va respondre:

—Ja m’agradaria, però no crec que pugui tornar a Devonshire aquesta mateixa temporada. Tinc per norma no fer mai més d’una visita a la senyora Smith per any.

—Però, que potser la senyora Smith és l’única amistat que teniu aquí? Que potser Allenham és l’única casa on sou ben rebut? Per l’amor de Déu, senyor Willoughby! No acceptaríeu una invitació nostra?

Ell es va posar encara més vermell; i, amb els ulls clavats a terra, es va limitar a respondre:

—És molt amable.

La senyora Dashwood va mirar l’Elinor amb expressió de sorpresa. L’Elinor estava igual de parada que ella. Tots tres van quedar callats un moment, fins que la senyora Dashwood va dir:

—Només em queda afegir, benvolgut senyor Willoughby, que a casa nostra sereu sempre benvingut; i si no us insto perquè torneu de seguida és perquè vós sabeu més bé que ningú quin és el desig de la senyora Smith; sobre aquest assumpte, confio en el vostre criteri de la mateixa manera que no dubto dels vostres sentiments.

—Les meves obligacions actuals són de tal naturalesa —va respondre el senyor Willoughby amb torbació— que no em puc permetre…

Va callar de cop. La senyora Dashwood estava massa esbalaïda per obrir la boca, i hi va haver un altre silenci. Aquest va trencar-lo el senyor Willoughby, que va dir, amb un somriure apagat:

—No té sentit allargar això més temps. No vull continuar torturant-me tenint tracte amb unes persones de la companyia de les quals, ara com ara, no puc fruir com voldria.

Dit això, es va acomiadar d’elles a corre-cuita i va sortir de la sala. Van veure com pujava al cotxe, i com al cap d’un moment desapareixia.

La senyora Dashwood estava massa trasbalsada per dir res, i va abandonar la saleta tot seguit per exterioritzar a soles la preocupació i la inquietud que aquella partida sobtada li havia causat.

El trasbals de l’Elinor era almenys tan gran com el de la mare. Pensava en el que acabava de passar amb intranquil·litat i amb recel. El capteniment del senyor Willoughby a l’hora d’acomiadar-se, amb aquell empegueïment i aquella alegria fingida i, sobretot, aquella poca voluntat d’acceptar la invitació de la seva mare —un encongiment del tot impropi d’un home enamorat, del tot impropi d’ell— la tenien ben capficada. Tant li feia por que el senyor Willoughby no hagués tingut en cap moment intencions serioses, com que hi hagués hagut una escena violenta entre ell i la germana. La Marianne havia abandonat l’habitació amb un desconsol tan gran que donava peu a pensar que aquesta escena violenta havia tingut lloc; però si es tenia en compte l’amor que la Marianne sentia per ell, una escena així esdevenia inversemblant.

Fossin quins fossin els motius d’aquella separació, l’aflicció de la seva germana quedava fora de dubte; i l’Elinor es va imaginar amb compassió tendra el dolor vivíssim que segur que la Marianne no tan sols devia estar exterioritzant per desfogar-se, sinó que també devia alimentar i atiar per castigar-se.

La seva mare va tornar al cap de mitja hora, i, tot i tenir els ulls envermellits, no tenia la cara trista.

—Ja tenim el senyor Willoughby un tros lluny de Barton, Elinor —va dir, i es va asseure a fer labor—. Com deu tenir d’oprimit el cor?

—Tot plegat és ben estrany. Quina partida més sobtada! Sembla producte d’un rampell. Tan content i alegre i afectuós que estava ahir al vespre aquí amb nosaltres! I ara, tot just amb deu minuts d’antelació, ens diu que se’n va i que no tornarà! Alguna cosa més ha d’haver passat a part del que ens ha dit. No ha parlat ni s’ha comportat tal com té per costum. Segur que te n’has adonat com jo. Què deu ser? Deuen haver renyit? Per què sinó pot haver demostrat tan poca voluntat d’acceptar la teva invitació d’acollir-lo aquí a casa?

—De ganes no n’hi faltaven, Elinor; això ho he vist molt clar. No podia acceptar. Hi he estat donant moltes voltes, creu-me, i he acabat explicant-me tot això que d’entrada ens ha semblat tan estrany tant a tu com a mi.

—Ah, sí?

—Sí. Hi he trobat una explicació del tot convincent; però estic segura que a tu, que t’encanta dubtar de tot, no et convencerà. Tot i així, t’agrairé que no me’n desenganyis. Posaria la mà al foc que la senyora Smith ensuma que té un feble per la Marianne, que ho desaprova (potser perquè té altres plans per a ell), i que per això li ha faltat temps per fer que se n’anés; i que l’encàrrec que li fa anar a complir se l’ha empescat com a pretext perquè desaparegui d’escena. Això és el que penso que ha passat. D’altra banda, ell sap que ella desaprova la seva relació amb la Marianne; per això no gosa confessar-li que s’han promès, i es veu obligat, per tal com hi depèn, a avenir-se al que ella li demana i a absentar-se de Devonshire una temporada. Ja sé que em diràs que tant pot ser que sigui així com que no; però no penso admetre’t cap rèplica si no em dónes cap altra explicació tant o més satisfactòria que aquesta. Què, Elinor, què me’n dius?

—Res; que acabes de respondre tu per mi.

—Vaja, que m’hauries dit que tant pot ser que sigui així com que no. Ai, Elinor, no hi ha qui t’entengui! Abans et creus una cosa dolenta que una cosa bona. Abans buscaries la infelicitat de la Marianne condemnant el pobre senyor Willoughby, que no pas alguna disculpa pels seus actes. Estàs decidida a considerar-lo digne de blasme només perquè s’ha acomiadat amb menys tendresa de la que és habitual en ell. No s’han de prendre en consideració la inadvertència o l’ànim abatut a causa d’un desengany recent? No es pot acceptar qualsevol supòsit, si més no perquè no hi ha certesa de res? No devem un respecte a un home que tenim moltes raons per apreciar, i cap per pensar-ne mal? No pot ser que tot obeeixi a motius incontestables, però que de moment convé mantenir en secret? I, ben mirat, què malicies?

—No t’ho sabria dir. Però que maliciï alguna cosa dolenta només és la conseqüència natural de la torbació que li acabem de notar. De totes maneres, en això que ara acabes de dir de prendre qualsevol supòsit en consideració tens molta raó, i voldria ser imparcial a l’hora de jutjar tothom. El senyor Willoughby pot haver tingut motius poderosos per fer el que ha fet, i espero que sigui així. Però hauria estat més propi d’ell que hagués anat amb el cor a la mà. La reserva pot ser aconsellable; però no deixa de sorprendre’m que ell hi hagi recorregut.

—Però no l’has de culpar per no haver obrat conforme a la seva manera de ser, si havia d’actuar altrament. Així doncs, reconeixes la justesa del que he dit en defensa seva? Me n’alegro; així queda lliure de culpa.

—No del tot. Potser ha estat correcte que hagi ocultat a la senyora Smith que estaven promesos amb la Marianne (si és que ho estan); si aquest és el cas, el més convenient ara per al senyor Willoughby és deixar-se veure poc de moment per Devonshire. Però això no excusa que ens ho hagi amagat a nosaltres.

—Que ens ho hagi amagat? Però nena, acuses el senyor Willoughby i la Marianne d’amagar-nos res? Trobo estrany que diguis això, quan tu mateixa has estat recriminant-los tots aquests dies la seva falta de discreció.

—No vull que em donin cap prova dels seus sentiments —va dir l’Elinor—, sinó del seu prometatge.

—Jo em dono per informada tant d’una cosa com de l’altra.

—Però ni d’una cosa ni de l’altra no te n’han dit ni una paraula.

—No em calen paraules, quan els fets parlen sols. No trobes que el seu capteniment envers la Marianne i envers totes nosaltres, aquestes dues últimes setmanes, ha demostrat que l’estimava i la veia com la seva futura esposa, i que sentia per nosaltres un vincle ben estret de parentiu? No trobes que hi ha hagut una compenetració perfecta? No trobes que no ha parat de demanar-me l’assentiment amb la mirada, amb les maneres, amb el seu respecte deferent i afectuós? Elinor, com és que encara no t’acabes de creure que s’hagin promès? Com pots arribar-ho a pensar? Com vols que el senyor Willoughby, convençut com segur que ho està de l’amor de la teva germana, s’hagi acomiadat d’ella, i potser per uns quants mesos, sense participar-li els seus sentiments? Com vols que s’hagin separat sense haver-se obert el cor l’un a l’altre?

—Reconec —li va respondre l’Elinor— que totes les circumstàncies porten a pensar que estan promesos, tret d’una, que és precisament el silenci absolut de tots dos sobre el prometatge; i, per mi, aquesta pesa més que totes les altres.

—Quedo parada! Molt mal has de pensar del senyor Willoughby si, després de com s’han tractat d’afectuosament tots aquests dies, encara dubtes de la naturalesa de la seva relació. Penses que ha tingut una actitud fingida cap a la teva germana? Penses que en realitat no sent res per ella?

—No, no ho penso pas; estic convençuda que l’estima.

—Quina tendresa més estranya, però, si és capaç d’abandonar-la amb aquesta indiferència i amb aquesta despreocupació pel demà que li atribueixes, oi?

—Perdona, mama, però jo això no ho he dit mai. He tingut els meus dubtes, ho reconec; però ara no en tinc tants com abans, i segurament ben aviat deixaré de tenir-ne. Si descobrim que es cartegen quedaré tranquil·la del tot.^[3]

—Que magnànima! Si els veiessis davant de l’altar, potser et creuries que es casaven. Que desconfiada que arribes a ser! Doncs a mi aquesta prova no em fa falta. Tal com jo ho veig, no ha passat res que justifiqui el dubte; no hi ha hagut cap intent d’amagar res; tot ha estat ben explícit i ben públic. Dels desitjos de la teva germana no en pots dubtar; de qui malicies, si de cas, és del senyor Willoughby. Però, per què? No creus que sigui un home de paraula i de bon cor? Ha fet res que el delati que ens hagi d’amoïnar? Pot ser que no sigui sincer?

—Crec que no; diria que no —va exclamar l’Elinor—. Jo aprecio el senyor Willoughby; l’aprecio sincerament; i recelar de la seva integritat és una cosa que em fa tant de mal com te’n pugui fer a tu. És un sentiment que m’ha envaït, i que no vull alimentar. Haig de reconèixer que aquest matí m’ha sobtat que tingués un capteniment tan diferent del de costum; per com parlava no semblava que fos ell, i no t’ha agraït gens l’oferiment que li feies. Però tot això es pot explicar per una conjuntura com la que tu t’has afigurat: s’acabava d’acomiadar de la Marianne, i ha vist com se n’anava tota afligida; i si a més a més se sentia obligat, per no ofendre la senyora Smith, a resistir a la temptació de tornar aviat (tot i veure que declinant la teva invitació i dient-nos que seria fora una temporada llarga s’estava comportant amb nosaltres com un desagraït), és normal que estigués incòmode i violent. Si la cosa ha anat així, trobo que hauria estat molt més digne de part seva, i més conforme al seu tarannà, confessar-nos obertament el tràngol que passava. De totes maneres, no penso trobar coses a objectar en la conducta de ningú a partir d’un criteri tan estret com el fet que es desviï de la meva manera de pensar o del que jo considero que és lògic i adequat.

—Això que dius és molt assenyat. El senyor Willoughby no mereix de cap manera que desconfiem d’ell. Encara que el coneixem des de fa poc, no és gens un estrany; d’altra banda, qui ens n’ha dit res de mal? Si hagués estat en situació d’obrar lliurement i de casar-se sense haver de demanar el consentiment de ningú, hauria estat estrany que s’hagués acomiadat de nosaltres sense fer-m’ho saber abans; però aquest no és el cas. Segons com, és un festeig que ha començat una mica de través, perquè el casament queda com una cosa més aviat llunyana; de manera que mantenir-ho en secret, tal com jo ho veig, potser és el més convenient de moment.

L’arribada de la Margaret les va interrompre, i va permetre a l’Elinor reflexionar sobre les conjectures que la seva mare havia fet, reconèixer la versemblança d’unes quantes i confiar en la justesa de totes.

No van veure la Marianne fins a l’hora de dinar, en què va entrar al menjador i es va asseure a la seva cadira sense dir res. Tenia els ulls envermellits i inflats, i semblava que encara li costés retenir les llàgrimes. Evitava totes les mirades, no menjava ni parlava, i al cap de no gaire, potser pel fet que la seva mare li va estrènyer la mà en silenci amb compassió tendra, la poca fortalesa que la sostenia la va abandonar, va arrencar a plorar i va sortir de l’habitació.

Aquest profund estat d’abatiment no la va deixar en tota la tarda. Havia perdut l’esma, i no tenia ganes de res. La simple menció de qualsevol cosa relativa al senyor Willoughby la descomponia a l’acte; i, per molt que tota la família procurava amatent que res no l’alterés, els era impossible, quan obrien la boca, no tocar algun tema que la Marianne relacionés amb ell.