Capítol VIII

La senyora Jennings es va dirigir a l’habitació de l’Elinor i la Marianne així que va arribar, i, després de demanar permís per entrar, va obrir la porta sense esperar que li responguessin i va encaminar-se cap a dintre amb cara de sincera preocupació.

—Com us trobeu? —va dir en to molt compassiu a la Marianne, que va girar la cara sense fer cap esforç per respondre.

—Com se troba, Elinor? Pobrissona, quina mala cara que fa! No m’estranya; resulta que és veritat. Se’ns casa ben aviat, aquell mala peça! Se m’ha ben entravessat. La senyora Taylor m’ho ha dit fa mitja hora, i a ella l’hi ha dit una amiga íntima de la senyoreta Grey mateix; altrament no m’ho hauria pas cregut. Se m’ha estat a punt d’escapar un renec i tot. Doncs només us sé dir, li he dit, que, si és veritat que ha jugat d’aquesta manera amb els sentiments d’una noia coneguda meva, espero de tot cor que la seva esposa l’acabi pagant. I ho diré a qui sigui; ja hi podeu pujar de peus. On s’és vist que un home es porti així? Si mai hi torno a coincidir, li faré una estirada d’orelles com encara ningú n’hi ha fet mai. Però aquí no s’acaba el món, Marianne; hi ha molts altres nois que són tan o més bon partit que ell; i, bonica com sou, segur que no us faltaran mai admiradors. Ai, pobrissona! No la vull atabalar més; el que ara li convé és treure’s la pena de dintre plorant. Casualment, aquest vespre vénen els Parry i els Sanderson; això la distrauria.

Dit això les va deixar, i va sortir de l’habitació de puntetes com si considerés que el soroll podia agreujar el mal de la seva jove amiga.

La Marianne va sorprendre la seva germana dient-li que volia baixar a sopar. L’Elinor va arribar a desaconsellar-li-ho. Però la Marianne va dir que no, que baixaria, que s’hi veia perfectament amb cor i que així no li estarien tan a sobre. L’Elinor, contenta de veure-la senyora de si mateixa una estona per aquell motiu, però escèptica sobre la possibilitat que fos capaç d’aguantar tot el sopar entaulada, no va dir res més; i, després de cossar-la tan bé com va poder mentre la Marianne continuava estirada al llit, va acompanyar-la amatent al menjador així que les van cridar a sopar.

A taula, tot i fer cara d’aflicció, va menjar més i es va mostrar més serena del que la seva germana s’esperava. Si hagués volgut parlar o hagués tingut consciència de la meitat de les atencions benintencionades però desencertades que la senyora Jennings li tenia, la seva serenitat no hauria durat gaire; però dels seus llavis no es va escapar ni una sola síl·laba, i el seu estat absort va mantenir-la en la ignorància de tot el que s’esdevenia davant seu.

L’Elinor, que va saber apreciar en la seva justa mesura la gentilesa de la senyora Jennings (per molt que les seves demostracions de consideració es fessin sovint carregoses, i sovint fossin gairebé ridícules), es va dedicar a fer-li tots els regraciaments i tots els compliments que la seva germana no li feia. La senyora Jennings s’adonava que la Marianne se sentia desgraciada, li semblava que havia de fer tot el que fos a les seves mans perquè no se’n sentís tant, i es va posar a tractar-la amb tota la tendra indulgència d’un pare envers el fill predilecte l’últim dia de vacances. A la Marianne li va correspondre el millor lloc a la vora del foc, se li van oferir els requisits més triats de la casa i se la va mirar d’entretenir amb el relat de totes les novetats del dia. Si l’Elinor no hagués vist, en el semblant trist de la seva germana, la porta tancada a l’alegria, hauria pogut arribar a creure que els esforços de la senyora Jennings per alleujar un desengany amorós a base de llaminadures, olives i un bon foc podien funcionar. Quan la Marianne va acabar prenent consciència d’aquell nyic-nyic constant, no hi va poder continuar més estona. Amb una arrauxada exclamació de desconsol, i després de fer signe a la seva germana perquè no la seguís, va aixecar-se de cop i va sortir de la sala d’una revolada.

—Pobreta! —va exclamar la senyora Jennings, de seguida que se’n va haver anat—. Quina pena que em fa, veure-la així! Imagina’t; se n’ha anat sense ni acabar-se el vi! Ni les guindes! Noi, no hi ha res que l’animi. Si hi hagués res que sabés que li ve de gust, regiraria Londres de dalt a baix per trobar-ho. No m’entra al cap, que un home sigui capaç de jugar amb els sentiments d’una noia tan bonica com ella! Però és clar, quan n’hi ha una que té diners i una altra que no, pots comptar si tenen gaires escrúpols per res!

—Així, aquesta senyoreta (Grey, em sembla que m’heu dit que es deia, oi?) és gaire rica?

—Cinquanta mil lliures, filla meva. No la coneixeu? Diuen que té classe i que és intel·ligent, però no és gaire agraciada. Tinc molt present la seva tia, la senyora Biddy Henshawe, que es va casar amb un home molt adinerat. Però a la família són tots rics, de fet. Cinquanta mil lliures! I li van com l’anell al dit, perquè tothom diu que està arruïnat. No m’estranya, tot el dia anant amunt i avall amb el xarret i els gossos caçadors! No és per criticar, però quan un noi jove, sigui quin sigui, festeja una noia i li dóna paraula de casament no pot faltar mai a la paraula donada només perquè s’ha empobrit i una noia rica el vol. Si aquest és el cas, per què no es ven els cavalls, lloga la casa, acomiada el servei i comença de cap i de nou? Estic convençuda que la Marianne estaria disposada a esperar fins que la cosa s’arreglés. Però avui dia això no s’estila; el jovent d’avui no renuncia als plaers per res del món.

—Sabeu quina mena de noia és, la senyoreta Grey? És agradable?

—No he sentit mai ningú que en parlés mal; no he sentit mai ningú que en digués res, de fet, fins que aquest matí la senyora Taylor m’ha dit, repetint-me el que l’altre dia li va insinuar la senyoreta Walker, que creia que al senyor i a la senyora Ellison no els sabria gens greu que la senyoreta Grey es casés, perquè la senyora Ellison i ella no s’entenen gens.

—I, qui són els Ellison?

—Els seus tutors, filla meva. Però ara ja és major d’edat, i és lliure de triar; i Déu n’hi do la tria que ha fet! Escolteu —va dir, després d’una pausa molt breu—; m’imagino que la vostra germana deu haver anat a l’habitació a plorar. No podríem fer res per consolar-la? Trobo una crueltat deixar-la sola, pobreta. Aviat arribaran els convidats, per això; això la distraurà una mica. A què podríem jugar? El whist no li agrada gens; no hi ha cap joc de taula que li agradi?

—No us hi amoïneu, de debò. No crec que la Marianne torni a sortir de l’habitació. Ara miraré de convèncer-la perquè se’n vagi a dormir d’hora, perquè el que necessita és descansar.

—Sí; és el que més li convé. Ja ha sopat, i ara a dormir. Ai, Déu meu! No m’estranya gens que tota la setmana hagi estat tan trista i tan moixa, perquè aquest patir no la deu haver deixat de rosegar. I aquesta carta que ha rebut avui l’ha acabat d’aixafar! Pobreta! Si ho arribo a saber no n’hauria fet broma de cap manera. Però, qui s’ho havia d’imaginar? Em pensava que no era més que una carta d’amor normal i corrent, d’aquestes que el mateix jovent que en rep se’n riu. Ai quan sir John i les meves filles ho sàpiguen! Quin greu els sabrà! Si hi hagués pensat, venint cap aquí hauria pogut passar per Conduit Street per explicar-los-ho. Però ja els veuré demà…

—Ni tan sols caldrà, em sembla, que previngueu la senyora Palmer i sir John d’anomenar el senyor Willoughby per res i de fer la més petita al·lusió a això que ha passat en presència de la meva germana. Segur que la seva bondat innata els farà veure la crueltat que representaria demostrar que en saben res davant d’ella; com menys coses se’n diguin, menys patiré, com vós us podeu imaginar perfectament.

—No, sí, sí que ho faré! Em faig càrrec que sentir-ne parlar us ha de fer molt mal. Pel que fa a la vostra germana, no n’hi penso dir ni una paraula més. Ja heu vist que no n’hi he dit res en tot el sopar. I per sir John i les meves filles tampoc heu de patir; són prou considerats per no dir res, i encara més si els ho deixo entendre, cosa que naturalment penso fer. Sempre he considerat que, d’aquests assumptes, com menys se’n parli millor, perquè així s’obliden abans. Quan se n’ha seguit mai cap bé, de parlar massa?

—En aquest cas precisament, més que en d’altres de semblants, només se’n podria seguir mal, perquè està envoltat d’un seguit de circumstàncies que, pel bé de tots els qui hi estan relacionats, desaconsellen del tot que esdevingui tema de conversa. Però haig de fer justícia al senyor Willoughby en una cosa: no ha trencat cap compromís formal amb la meva germana.

—Per favor, filla meva, ara no me’l vulgueu defensar. Com voleu que no hi tingui cap compromís formal, després d’haver-la portat a Allenham House i d’haver triat les habitacions que ocuparien un cop casats?

L’Elinor, pensant en la seva germana, va decidir no continuar-ne parlant, amb l’esperança de no haver-ho de fer per defensar el senyor Willoughby; perquè, si sortia tota la veritat, la Marianne més que guanyar-hi, hi perdria. Després d’estar un moment callades totes dues, la senyora Jennings va tornar a trencar el silenci amb el seu entusiasme habitual:

—No deu ser del tot veritat, filla meva, aquella dita que diu que quan plou, plou per a tothom, perquè aquí qui en sortirà guanyant serà el coronel Brandon. Ara sí que podrà ser seva; segur. Mireu què us dic: a l’estiu seran casats. Es posarà content com unes pasqües, quan ho sàpiga! Segur que ve d’aquí una estona. És el millor partit que podria trobar la vostra germana: dues mil lliures l’any sense deutes ni càrregues…, tret de la filla il·legítima, és clar; no hi pensava. Però ella li costa pocs diners; és com si no hi fos. Delaford és molt bonic, us ho dic jo; és el que jo en dic una casa de les d’abans, però amb totes les comoditats. Està envoltada d’una tàpia alta de jardí tota revestida de bons arbres fruiters; en un angle hi ha una morera ufanosíssima! Ui com ens vam atipar, la vegada que hi vaig anar amb la Charlotte! També hi ha un colomar, unes quantes basses molt boniques i una sèquia que és una delícia; vaja, que hi ha de tot. A més a més és a prop de l’església, i a un quart de milla encara no del camí ral, o sigui que no és cap lloc mort, perquè només t’has d’anar a seure sota el gran teix que hi ha a la part de darrere de la casa per passar l’estona veient els cotxes que passen. Ui, és un lloc molt bonic! El carnisser a tocar, al poble, i la rectoria a un tret de pedra. Per mi és infinitament millor que Barton Park, que han de fer milles per anar a comprar la carn i el veí que tenen més a prop és la vostra mare. Ja miraré d’animar el coronel així que en tingui ocasió. La gana ve menjant, com se sol dir. Hauríem de treure-li el senyor Willoughby del cap!

—Sí; hauríem de treure-li el senyor Willoughby del cap —va dir l’Elinor—, però per a això no cal recórrer per força al coronel Brandon.

Dit això es va aixecar, i se’n va anar a veure la Marianne, a qui va trobar, com s’esperava, a l’habitació, inclinada, enmig d’un lúgubre silenci, sobre un caliu sense escalfor que, fins a l’arribada de l’Elinor, havia estat el seu únic punt de llum.

—M’estimaria més que em deixessis tranquil·la —li va dir la Marianne com a tota salutació.

—T’hi deixaré —li va dir l’Elinor— si te’n vas a dormir.

La Marianne, d’entrada, dominada per una momentània tossuderia filla de la irritació que li causava el sofriment, s’hi va resistir. La dolça perseverança de la seva germana, però, va acabar fent-la cedir, i l’Elinor va quedar-s’hi fins que va veure com reclinava el cap adolorat sobre el coixí i s’estirava per descansar.

A la sala d’estar, on va tornar tot seguit, no va trigar a anar a trobar-la la senyora Jennings, que portava a la mà una copa de vi plena d’algun líquid.

—Ara mateix acabo de recordar —va dir, en el moment que entrava— que tinc un vi de Constantia^[10] molt bo per encetar, i en portava una copa per a la vostra germana. Al meu pobre marit li agradava molt! Sempre que tenia una punyida de gota, deia que li anava més bé que cap altra cosa. Va, porteu-la a la vostra germana.

—Sou molt amable —va respondre-li l’Elinor, enriolada de veure la varietat de mals per al quals aquell vi anava bé—, però acabo de deixar la Marianne al llit, i diria que mig endormiscada; i, com que em sembla que la cosa que més li convé en aquests moments és descansar, si m’ho permet em prendré el vi jo mateixa.

La senyora Jennings, tot i saber-li greu no haver arribat cinc minuts abans, va quedar conformada; i l’Elinor, mentre en feia un bon glop, va considerar que, per molt que els efectes que aquell vi pogués tenir sobre la gota no li fessin ni fred ni calor, podia posar a prova les seves hipotètiques virtuts sobre un cor desenganyat tant en la seva germana com en si mateixa.

El coronel Brandon va comparèixer mentre amfitriona i convidats prenien el te, i, per la manera com va passejar la mirada per la sala buscant la Marianne, l’Elinor va intuir que ni comptava trobar-l’hi ni ho volia, i que, per tant, estava al corrent de la causa de la seva absència. La senyora Jennings no devia fer el mateix raonament, perquè, poc després que el coronel Brandon arribés, va acostar-se a l’Elinor, que era cap de taula, i li va dir amb un xiuxiueig:

—M’imagino que heu vist que el coronel està seriós com sempre. Segur que no en sap res; va, aneu-l’hi a dir.

Al cap de no gaire estona, el coronel Brandon va acostar una cadira a la de l’Elinor i, amb una expressió que la va refermar en la seva primera suposició, va demanar-li per la seva germana.

—La Marianne no es troba bé —li va dir l’Elinor—. No ha estat fina en tot el dia, i l’hem convençut perquè se n’anés a dormir.

—Així doncs —va respondre-li ell, en to vacil·lant—, potser en el que he sentit dir aquest matí hi ha molt més de veritat que no em pensava.

—Què ha sentit dir?

—Que un senyor, que jo tenia totes les raons per creure que…, que sabia, vaja, que estava compromès… Però, què li haig de dir, jo? Si ho sap, com segur que és el cas, no cal que li expliqui res.

—Es refereix —va dir l’Elinor, amb una calma postissa— al casament del senyor Willoughby amb la senyoreta Grey, oi? Doncs sí, ja n’estem assabentades. Es veu que avui ha estat un dia d’explicacions, perquè nosaltres també ho hem sabut aquest matí mateix. El senyor Willoughby és una esfinx! On ho ha sentit?

—En una papereria de Pall Mall on havia anat a comprar. Hi havia dues senyores que esperaven el cotxe, i l’una posava l’altra al dia sobre el futur enllaç en veu tan alta que no he pogut evitar sentir-ho tot. El nom de Willoughby, John Willoughby, que repetia molt sovint, m’ha cridat d’entrada l’atenció, i amb el que ha anat dient després he sabut que aquest casament amb la senyoreta Grey està definitivament ajustat, que ha deixat de ser un secret i que se celebrarà d’aquí poques setmanes; fins i tot sé una pila de detalls sobre els preparatius i altres particulars. Sobretot m’ha quedat una cosa, perquè m’ha servit per identificar el nuvi amb més precisió: de seguida que s’acabi la cerimònia se n’aniran cap a Combe Magna, que és la propietat que ell té a Somersetshire. He quedat de pedra; no li sabria descriure el que he sentit! A la papereria m’han aclarit (perquè m’hi he quedat fins després que les dues senyores se n’han anat, i ho he demanat) que la que parlava era una tal senyora Ellison, que, com m’han explicat més tard, és com es diu la tutora de la senyoreta Grey.

—I és així mateix. I, no heu sentit també, per casualitat, que la senyoreta Grey tingués una fortuna de cinquanta mil lliures? Perquè això podria explicar-ho tot.

—Sí, ho podria explicar; però a mi em sembla que el senyor Willoughby és capaç de… —va dir el coronel Brandon, i va quedar un moment callat. Però tot seguit va afegir, amb la veu d’aquell qui no gosa—: I la seva germana? Com s’ho ha…?

—S’ho ha agafat molt a la valenta. Espero, si més no, que no li duri gaire. Ha estat un cop molt fort, i encara no ho ha paït. Jo diria que fins ahir mateix no havia dubtat en cap moment de la seva estimació; i podria ser que, encara ara… Però jo juraria que ell no li ha tingut mai llei. Ha estat molt fals! I, segons com, li veig mal cor.

—I l’hi té! —va exclamar el coronel Brandon—. La seva germana, per això, pel que em diu, no pensa com vostè, oi?

—Vostè ja li coneix el caràcter, i segur que se sap imaginar com s’afanyaria a justificar-lo si pogués.

Ell no li va respondre; i, com que al cap de no gaire es van emportar el servei de te i tothom es va començar a preparar per jugar a cartes, van haver de deixar estar el tema. La senyora Jennings, que havia estat observant complaguda la seva conversa, i que esperava veure l’efecte de la revelació de l’Elinor al coronel Brandon en forma d’esclat d’alegria, que és el que hauria causat a qualsevol home en la flor de la joventut a qui s’obren les portes de l’esperança i la felicitat, va veure, tota sorpresa, que es passava la resta de la vetllada encara més seriós i pensatiu que de costum.