Capítol X

El salvador de la Marianne —que era com la Margaret, amb més elegància que precisió, havia batejat el senyor Willoughby— va presentar-se a la casa l’endemà de bon matí per interessar-se personalment pel seu estat. La senyora Dashwood el va rebre amb una amabilitat extrema, amb unes atencions nascudes tant de la gratitud com de la descripció que sir John els havia fet de la seva persona; i la manera com es va desenvolupar la visita no va fer sinó refermar als ulls del senyor Willoughby la serietat, la distinció, l’harmonia i el benestar de la família que la casualitat li havia fet conèixer. Pel que fa a les gràcies de cada un dels seus membres, no va necessitar convèncer-se’n per mitjà de cap nova conversa.

La filla gran de la senyora Dashwood era de pell clara i faccions proporcionades, i tenia força bona planta. La Marianne era més agraciada encara: la seva figura, tot i no ser tan perfecta com la de la seva germana, la sobrepujava en alçada; i tenia una cara tan dolça que, quan algú l’adulava dient-li que era una bellesa, no traïa tant la veritat com s’acostuma a fer en aquests casos. Tenia la pell molt morena, però d’una lluïssor que li feia brillar extraordinàriament la cara; unes faccions harmonioses; un somriure tendre i encisador; i uns ulls molt negres plens d’una vivacitat, una animació i un entusiasme que feia difícil contemplar-los sense que et transmetessin alegria. D’entrada, aquesta expressivitat va quedar oculta al senyor Willoughby a causa de la torbació que la Marianne sentia pel record de l’auxili rebut. Però quan aquest sentiment va haver passat, quan la Marianne es va haver asserenat i va haver comprovat que a la criança impecable d’aquell noi de casa bona s’afegien la franquesa i la vitalitat, i, encara més que això, quan va sentir que deia que el tornaven boig la música i el ball, va adreçar-li una mirada d’aprovació tan explícita que gairebé el va tenir per a ella i prou durant tota l’estona que van estar de tertúlia.

Per moure-la a parlar només calia fer esment d’algun passatemps que li agradés. Quan es tocaven aquests temes no sabia estar callada, i en discutia sense timidesa ni reserva. No van trigar a descobrir que la seva afecció pel ball i per la música era comuna, i que naixia de la seva conformitat de parer en tot el que hi tenia relació. Això la va animar a continuar sondejant els seus gustos, i va passar a fer-li preguntes sobre llibres; va fer-li saber quins eren els seus autors preferits, i hi va discórrer amb tant d’apassionament que qualsevol noi de vint-i-cinc anys mínimament sensible s’hauria convertit a l’acte en un entusiasta de l’excel·lència de totes aquelles obres, per molt que les hagués ignorat fins aleshores. Tenien un gust sorprenentment semblant. Professaven admiració pels mateixos llibres, pels mateixos passatges; i, si mai naixia cap diferència entre ells, o se suscitava cap objecció, durava només fins que ella exhibia tota la força dels seus arguments o tot l’esclat dels seus ulls. Ell s’avenia a totes les seves conclusions, encomanat del seu entusiasme; i, molt abans que s’acabés la visita, conversaven amb la familiaritat pròpia d’una relació consolidada.

—Marianne —va dir l’Elinor així que ell se’n va haver anat—, ni que sigui per una vegada haig de reconèixer que t’has sabut comportar força. Ara ja coneixes l’opinió del senyor Willoughby sobre quasi tots els temes més importants. Saps què pensa de Cowper i d’Scott; et consta que aprecia la seva obra com cal, i t’ha deixat clar que no admira Pope més del que és degut. Però, com la vols fer durar, aquesta relació, si liquideu tan de pressa tots els temes de conversa? Aviat haureu parlat de tot el que us interessa. Amb una trobada més n’hi haurà prou perquè et digui el que pensa de l’estètica del pintoresc i dels segons amors, i ja no tindràs res més per demanar-li.

—Ets injusta, Elinor! —va exclamar la Marianne—. Tan pobra d’idees em veus? Però ja veig per on vas: he estat massa extravertida, massa alegre, massa sincera. He atemptat contra totes les convencions; he estat franca i oberta, i m’hauria hagut de mostrar reservada, apocada, encarcarada i postissa. Si m’hagués limitat a parlar del temps i de l’estat dels camins, i només hagués obert la boca cada deu minuts, m’hauria estalviat tots aquests retrets.

—No t’enfadis amb l’Elinor, dona —va dir la mare—: només feia broma. Si hagués gosat enterbolir l’alegria que t’ha causat la conversa que has tingut amb la nostra nova coneixença ja m’encarregaria jo mateixa de renyar-la.

I, amb això, la Marianne es va apaivagar a l’acte.

El senyor Willoughby, per la seva banda, va exterioritzar el plaer que li causava aquella relació fent tots els possibles per enfortir-la. Les anava a veure cada dia. El primer pretext que va fer servir va ser interessar-se per l’estat de la Marianne; però les maneres amb què se’l rebia, cada dia més cordials, van convertir aquest pretext en innecessari abans que la recuperació completa de la Marianne el tornés inversemblant. La Marianne va passar uns quants dies reclosa a casa; però segurament a ningú una reclusió se li ha fet menys feixuga. El senyor Willoughby era un noi espavilat, d’imaginació viva, caràcter alegre i maneres expansives i afectuoses. Tenia el tarannà ideal per guanyar-se el cor de la Marianne, perquè a banda de tot això posseïa no tan sols una presència captivadora sinó també una exaltació de l’ànima que l’exemple d’ella desvetllava i augmentava, i que el feia més grat a la seva persona que qualsevol altra cosa.

La seva companyia va esdevenir de mica en mica la seva alegria més gran. Llegien, parlaven i cantaven junts; ell tenia dots musicals, i llegia amb tot el sentiment i tota la passió de què malauradament l’Edward havia demostrat estar mancat.

La senyora Dashwood, igual que la Marianne, no li trobava cap defecte; i l’Elinor només li retreia la tendència que tenia —una tendència que l’acostava molt a la seva germana, i que a la seva germana l’enamorava— de dir sempre massa el que pensava, sense tenir en compte les persones ni les circumstàncies. En la manera que tenia de formar-se una idea de la gent i d’opinar-ne a la lleugera, de sacrificar els compliments per estar només per allò que li dictava el cor, i de defugir amb massa frivolitat les formes degudes, mostrava una falta de circumspecció que l’Elinor desaprovava, a desgrat de tot el que ell i la Marianne hi poguessin dir a favor.

La Marianne va començar a veure que la desesperació que l’havia dominat entre els setze i els disset anys, de poder no trobar mai cap home que satisfés els seus ideals de perfecció, havia estat excessiva i injustificada. El senyor Willoughby era la personificació de tot allò que la seva fantasia havia decidit, tant en aquella època tan trista com en èpoques més felices, que era capaç de captivar-la, i la conducta d’ell indicava que el seu desig de fer-ho era tan ferm com la fermesa del seu esperit.

També la mare, que en cap moment havia especulat amb la possibilitat del matrimoni a causa de la seva pretesa fortuna, va acabar desitjant-ho i donant-ho per fet quan encara no havia passat ni una setmana, i felicitant-se secretament d’haver guanyat dos gendres com l’Edward i el senyor Willoughby.

La inclinació del coronel Brandon per la Marianne, que tan de seguida havien descobert els seus amics íntims, va començar a fer-se manifesta a l’Elinor en el moment que ells deixaven de parar-hi esment. Ara tenien tota l’atenció i tot l’interès posats en el seu rival, que havia passat a ser el pretendent favorit; i les burles de què l’altre havia estat objecte abans de fer-se manifesta la seva inclinació es van apagar en el mateix moment que els seus sentiments començaven a caure en aquell ridícul que amb tanta justícia s’associa amb el sentimentalisme. L’Elinor es va veure obligada a reconèixer, encara que fos a contracor, que els sentiments per la seva germana que la senyora Jennings havia atribuït al coronel Brandon per riure-se’n havien acabat sent reals, i que, de la mateixa manera que l’afinitat de caràcter podia despertar el benvoler del senyor Willoughby, una dissemblança acusada no constituïa cap impediment perquè això passés en el cas del coronel Brandon. Allò la va preocupar; perquè, quines esperances podia tenir un home taciturn de trenta-cinc anys davant d’un de vint-i-cinc ple de vitalitat? I, com que no el volia veure victoriós, l’hauria volgut veure indiferent. Li queia bé; a desgrat de la seva gravetat i la seva reserva, el considerava una persona interessant. Tenia un caràcter que, tot i ser seriós, no estava mancat de dolçor; i la seva reserva tenia l’aire de ser conseqüència d’alguna mena d’opressió de l’ànim més que no pas d’un temperament melancòlic. Sir John els havia donat a entendre que temps enrere havia patit greuges i desenganys, cosa que refermava l’Elinor en el convenciment que era un home infeliç i feia que se’l mirés amb respecte i compassió.

Segurament el compadia i l’apreciava encara més perquè el senyor Willoughby i la Marianne el desdenyaven, i perquè la Marianne, que li tenia mania perquè no era ni alegre ni jove, s’entossudia a subestimar les seves qualitats.

—El coronel Brandon és d’aquells homes —va dir el senyor Willoughby un dia, mentre tots junts parlaven d’ell— que tothom en parla bé i ningú s’hi interessa, que tothom s’alegra de veure i ningú pensa a adreçar-s’hi.

—Jo el veig ben bé així —va exclamar la Marianne.

—No baladregeu tant, per això —va dir l’Elinor—, perquè no li feu justícia. Tota la família de sir John l’aprecia molt, i sempre que el veig miro de donar-li conversa.

—Que vós li tingueu consideració —va respondre-li el senyor Willoughby— alguna cosa diu a favor seu; l’afecte d’aquesta altra gent, en canvi, més aviat el deshonora. Qui pot tolerar l’afront de rebre la ponderació de dones com la senyora Middleton i la senyora Jennings mentre inspira la indiferència de la resta?

—Qui sap si la burla que en feu gent com vós i la Marianne contrabalança el respecte que li tenen la senyora Middleton i la seva mare: de la mateixa manera que el seu elogi és un blasme, el vostre blasme es pot prendre com un elogi, perquè sou tan injustos i esteu tan carregats de prejudicis com elles estan mancades de criteri.

—Defensar el teu protegit t’esmola la llengua.

—El meu protegit, com tu en dius, és una persona molt assenyada; i el seny és una cosa que he valorat sempre. Tal com ho sents, Marianne: i fins i tot en un home que ja va cap als quaranta. Ha viscut molt; ha estat a l’estranger; ha llegit, i és molt intel·ligent. M’ha sabut donar clarícies sobre molts assumptes, i sempre ha respost a allò que li demanava amb la sol·licitud pròpia de tota persona bondadosa i educada.

—És a dir —va exclamar la Marianne amb menyspreu—, que t’ha dit que a l’índia fa calor i els mosquits són un empipament.

—Segurament m’ho hauria dit si l’hi hagués demanat, però resulta que són coses que ja sabia.

—Segur que els seus comentaris han anat més enllà —va dir el senyor Willoughby—, i us ha parlat de nababs, monedes de la colònia i palanquins.

—Permeteu-me que us digui que els seus comentaris van molt més enllà de la vostra benevolència. Com és que li teniu tanta tírria?

—No n’hi tinc pas. Al contrari: el tinc per una persona respectable, per qui tothom té una paraula amable i en qui ningú para atenció; que té més diners dels que pot gastar, tant temps que no sap què fer-ne, i dos abrics nous cada any.

—I a això afegim-hi —va exclamar la Marianne— que no té ni geni ni gust ni caràcter, que és d’una intel·ligència poc brillant, que li falta fogositat i que té una veu sense expressió.

—Dictamines sobre les seves imperfeccions tan a la babalà —li va respondre l’Elinor— i deixant-te arrossegar tant per la vehemència de la imaginació que tot elogi que jo pugui fer d’ell quedarà pàl·lid i pobre. Només en puc dir que és un home assenyat, educat, instruït i de tracte amable, i que crec que té molt bon cor.

—Senyoreta Dashwood —va exclamar el senyor Willoughby—, sou molt severa amb mi. Voleu desarmar-me per mitjà de la raó, i em voleu fer baixar del burro tant sí com no. Però no us en sortireu. Sóc tan tossut com vós enginyosa. Tinc tres raons irrebatibles que fan que tingui tírria al coronel Brandon: m’ha dit que plouria quan jo volia que fes bo; ha trobat que tenia mal posat el seient del xarret, i no aconsegueixo convèncer-lo perquè em compri l’euga castanya. Però si us serveix de satisfacció que us digui que també el tinc per una persona de conducta irreprotxable, m’afanyo a reconèixer-ho. I ara, a canvi d’haver-vos fet aquesta concessió, que prou que m’ha costat, us prego que no em negueu el dret de tenir-li tanta tírria com em plagui.