Capítol XIV

Pocs dies després d’aquesta trobada, els diaris van fer públic que l’esposa del senyor Thomas Palmer havia deslliurat feliçment un hereu, en un entrefilet que devia constituir motiu d’interès i de congratulació si més no per a les coneixences que n’estaven al corrent.

Aquest esdeveniment, molt important per a la felicitat de la senyora Jennings, va produir una alteració transitòria en el seu ritme de vida, i va afectar correlativament les activitats de les seves joves convidades. Com que volia passar tant temps com pogués amb la Charlotte, cada matí sortia de casa així que estava vestida i no tornava fins cap al tard; i les germanes Dashwood, a instàncies dels Middleton, es passaven tot el dia a Conduit Street. Elles s’haurien estimat molt més quedar-se a casa de la senyora Jennings, si més no al matí; però no era qüestió d’anar en contra de la voluntat de la majoria. A partir d’aleshores van dedicar totes les hores del dia, doncs, a la senyora Middleton i a les germanes Steele, que no apreciaven gens la seva companyia tot i dir de boca que no desitjaven altra cosa.

Eren massa assenyades per congeniar amb la senyora Middleton, i les germanes Steele les veien de mal ull perquè se’ls ficaven «a casa» per gaudir de la consideració que haurien volgut acaparar. Tot i que el tracte que la senyora Middleton donava a l’Elinor i a la Marianne no hauria pogut ser més exquisit, no li queien gens bé. Com que ni l’adulaven a ella ni li adulaven els fills, no li resultaven simpàtiques; i, com que els agradava llegir, s’imaginava que eren satíriques, tot i no saber exactament què volia dir satíric. Però això tant li feia: era un retret que en aquella època s’acostumava a fer sovint.

La seva presència incomodava tant la senyora Middleton com la Lucy. Inhibia l’ociositat de l’una i l’activitat de l’altra. La senyora Middleton s’avergonyia de no fer res davant seu, i la Lucy tenia por que la menyspreessin perquè prodigava totes aquelles lloances que en altres moments es complaïa tant a dispensar. L’Anne Steele era la menys afectada de les tres per la seva presència; i, si haguessin volgut, les germanes Dashwood haurien pogut guanyar-se-la. Si qualsevol de les dues li hagués explicat fil per randa tot el que havia passat entre la Marianne i el senyor Willoughby, l’Anne s’hauria sentit plenament compensada pel sacrifici de cedir el millor seient de vora el foc havent dinat a què es veia obligada d’ençà que venien. Però no se li va donar aquesta satisfacció; i, tot i que sovint manifestava a l’Elinor la pena que la seva germana li feia, i més d’una vegada va deixar caure alguna reflexió sobre la inconstància dels pretendents davant de la Marianne, no en va treure més que mostres d’indiferència per part de l’Elinor o de rebuig per part de la Marianne. Fins i tot amb un esforç més petit haurien pogut conquerir la seva amistat; només hauria calgut que li haguessin fet bromes sobre el senyor Davies! Però se sentien tan poc inclinades a complaure-la (tan poc com a complaure les altres dues dones de la casa) que, quan sir John dinava fora, es passava tot el dia sense sentir cap altra plasenteria que les bromes que ella tenia l’humor de fer-se a si mateixa.

Tota aquesta gelosia i tot aquest descontentament, però, passaven completament desapercebuts a la senyora Jennings, que trobava meravellós que totes quatre noies estiguessin juntes; i cada vespre felicitava les seves joves convidades de la sort que tenien de poder eludir tanta estona la companyia d’una vella avorrida com ella. A vegades les anava a trobar a casa de sir John, i a vegades ja les trobava a casa; fos com fos, però, sempre arribava de molt bon humor, cofoia i estarrufada, atribuint el bon estat de salut de la Charlotte exclusivament al seu zel i disposada a fer una descripció tan detallada i precisa de com es trobava la seva filla que només aconseguia captar l’interès de l’Anne Steele. Hi havia, però, una cosa que l’empipava, i que se’n queixava cada dia. El senyor Palmer tenia l’opinió, tan impròpia d’un pare com comuna entre les persones del seu sexe, que totes les criatures eren iguals; i, tot i que ella veia amb claredat, segons el moment, una semblança colpidora entre aquell infant i cada un dels seus parents per part de pare i per part de mare, no hi havia manera de fer-ho veure al pare ni de convèncer-lo que no era en absolut igual a tots els altres infants de la seva edat; i tampoc hi havia manera de fer-li admetre una afirmació tan senzilla com ara que era el nen més maco del món.

Tot seguit s’explicarà un entrecàs que va sobrevenir a la Fanny durant aquells dies. Es va escaure que, mentre les dues germanes Dashwood li feien la primera visita a Harley Street juntament amb la senyora Jennings, s’hi va presentar una altra coneguda seva, un fet que en si mateix no semblava que li hagués de causar cap trasbals. Mentre la imaginació pugui induir la gent a formar-se judicis equivocats sobre la nostra conducta i jutjar a partir de proves inconsistents, però, la pròpia felicitat sempre estarà poc o molt subordinada a l’atzar. En aquest cas, la dama que va arribar després d’elles va deixar volar la imaginació molt per sobre de la realitat i la versemblança, perquè només de sentir el nom de les germanes Dashwood, i de saber que eren germanes del senyor Dashwood, va concloure immediatament que s’estaven a Harley Street; i aquesta conclusió errònia va fer que, passats un parell de dies, hi enviés una targeta per a elles, i una altra per al germà i la cunyada, per mitjà de les quals els convidava a tots a assistir una petita vetllada musical a casa seva. A conseqüència d’això, la Fanny no només va haver de sofrir la terrible molèstia d’enviar el seu cotxe a les germanes Dashwood, sinó que a sobre va passar per la humiliació d’haver de fingir que les tractava amb deferència. I, qui li assegurava que no voldrien tornar a sortir amb ella? Era innegable que estava a les seves mans desenganyar-les, però amb això no n’hi havia prou; perquè, quan les persones estan fetes a una manera d’obrar que saben que és equivocada, s’ofenen quan s’espera que canviïn per bé.

A la Marianne, a qui havien acabat avesant a sortir de casa cada dia, tant se li’n donava sortir com quedar-se; i, quan tenien algun compromís al vespre, s’arreglava d’esma, sense esperar divertir-s’hi i, sovint, sense saber fins a l’últim moment on aniria.

Cada vegada es preocupava menys pel vestir i pel físic, fins al punt que a la toaleta no dedicava ni la meitat de l’interès que hi posava l’Anne Steele durant els cinc minuts immediatament posteriors. No hi havia res que escapés al seu detallisme i a la seva observació atenta; ho veia tot, i tot ho demanava; no descansava fins que no sabia el preu de totes les peces de roba que portava la Marianne. Hauria sabut dir quants vestits tenia en total la Marianne amb més coneixement que la Marianne mateixa, i comptava saber, abans que se separessin, quant li costava a la setmana rentar-se la roba i quants diners es gastava a l’any en roba. Aquests interrogatoris impertinents, a més a més, acostumava a rematar-los amb un compliment que, tot i voler ser afalagador, la Marianne el veia com el súmmum de la impertinència; així, després d’haver hagut de respondre sobre el valor i la factura del vestit, el pentinat i el color de les sabates, podia posar les mans al foc que l’altra li diria que quedava molt elegant, i que segur que tindria molta requesta.

Amb unes paraules d’ànim semblants va acomiadar-la l’Anne el dia que les va venir a buscar el cotxe del seu germà, al qual van pujar quan tot just feia cinc minuts que s’havia parat davant la porta. Aquesta puntualitat no va plaure precisament la seva cunyada, que havia anat abans que elles a casa de la seva coneguda i que comptava que s’entretinguessin perquè després ella o el cotxer se’n poguessin queixar.

La vetllada no va ser res de l’altre món. Com en altres vetllades musicals, hi havia moltes persones afeccionades a la música, i moltes més que no; i els músics eren, com sempre, en opinió seva i dels seus amics més íntims, els millors músics de cambra de tot Anglaterra.

L’Elinor, que no tenia inclinació per la música ni ho volia fer veure, no es reprimia d’apartar els ulls del piano de cua cada vegada que li semblava, i, sense deixar-se cohibir tampoc per l’arpa i el violoncel, els fixava en qualsevol cosa de la sala que li cridés l’atenció. Mentre hi passejava així la mirada va descobrir, enmig d’un grup d’homes joves, aquell que els havia fet una lliçó sobre portaescuradents a la joieria Gray. Al cap d’un moment va descobrir que la mirava, i que conversava amb familiaritat amb el seu germà; i, en el moment que acabava de decidir que demanaria al seu germà qui era, se li van acostar tots dos i en John Dashwood li va presentar el senyor Robert Ferrars.

En Robert Ferrars va saludar-la amb desimboltura, i amb una reverència que li va fer veure de seguida que era, tal com la Lucy l’hi havia descrit, un fatxenda acabat. Tant de bo que el seu afecte per l’Edward no hagués depès de les seves virtuts, sinó de les virtuts dels seus parents més acostats! Si aquest hagués estat el cas, la reverència del seu germà hauria estat el coronament de l’obra que havien començat la malvolença de la mare i de la germana. El fet d’admirar-se de la diferència entre tots dos germans, però, i de descobrir la buidor i la suficiència del que tenia al davant, no li va escamotejar la tendresa que li desvetllava la modèstia i la noblesa de l’altre. El perquè d’aquella diferència, d’altra banda, en Robert l’hi va explicar al llarg d’un quart d’hora de conversa. Parlant del seu germà, i lamentant la malaptesa que ell creia que li impedia fer vida en societat, va atribuir-la amb generositat i candidesa més als inconvenients de l’educació amb preceptor particular que no pas a cap insuficiència innata; mentre que ell, que segurament no estava dotat de cap qualitat ni cap virtut especial, gràcies a la superioritat dels internats estava tan preparat per entrar en el món com qualsevol.

—Estic convençut —va afegir— que es deu únicament a això; i així ho dic a la meva mare quan se’n plany. Li dic sempre: «Mare, no us feu mala sang, perquè ara ja no hi ha remei. La responsable n’heu estat vós i ningú més. No haver-vos deixat convèncer per l’oncle sir Robert, que, contra el que us aconsellava la raó, us va induir a agafar un preceptor per a l’Edward en el moment més crític de la seva vida! Si l’haguéssiu internat a Westminster com a mi, en comptes de fer-lo anar a viure a casa del senyor Pratt, tot això no hauria passat». Sempre ho he jutjat d’aquesta manera, i la meva mare ha acabat reconeixent el seu error.

L’Elinor no li va voler portar la contrària, perquè, independentment de l’opinió que pogués tenir de la superioritat dels internats, no va aconseguir fer-se una imatge satisfactòria de la vida de l’Edward a la llar familiar del senyor Pratt.

—Tinc entès que viviu a Devonshire —va ser el següent comentari que en Robert Ferrars li va fer—, en una casa de camp pròxima a Dawlish.

L’Elinor va fer-lo sortir de l’error en què estava, i va semblar que ell quedava sorprès del fet que algú que vivia a Devonshire no visqués a prop de Dawlish. A banda d’això, va felicitar-la cordialment per la mena de casa on vivien.

—Pel meu gust —va dir—, no hi ha res millor que viure en una casa de camp^[15]. És un habitatge confortable i elegant alhora. Us asseguro que, si tingués prou diners estalviats, compraria un tros de terra i me n’hi faria una. Me la faria a prop de Londres, per poder-m’hi arribar amb cotxe quan em semblés, amb uns quants amics, i reposar-m’hi. A tothom que es vol fer una casa, li recomano que es faci una mansió campestre. L’altre dia em va venir a veure el meu amic lord Courtland per demanar-me consell, i em va posar al davant tres plantes de cases de Bonomi^[16].Jo havia de triar la que em convencia més. Li vaig dir: «Benvolgut lord Courtland, no trieu cap de les tres i feu-vos una casa de camp». I li vaig tirar les tres plantes de cases al foc.

»Hi ha gent que es pensa que una casa de camp no és ni còmoda ni espaiosa; però s’equivoquen. El mes passat vaig anar a veure la meva amiga la senyora Elliott, que viu a prop de Dartford. La senyora Elliott tenia ganes de donar un ball. Em deia: “Com m’ho faré, benvolgut senyor Ferrars? Com m’ho manegaré? Aconselli’m; aquesta casa no té cap sala on hi pugui fer cabre deu parelles. I el sopar? On es podrà fer?”. Doncs de seguida hi vaig veure la solució; i li vaig dir: “Benvolguda senyora Elliott, no pateixi. Al menjador hi poden cabre divuit parelles perfectament; les taules de joc es poden portar a la sala d’estar; la biblioteca es pot obrir per prendre-hi el te i les altres begudes, i el sopar es pot fer al saló”. La senyora Elliott va quedar encantada amb la proposta. Vam prendre les mides del menjador, i vam veure que hi cabien exactament divuit parelles, i el ball es va organitzar tal com jo ho havia proposat. Amb això li vull fer veure que, si la gent se sap organitzar, en una casa de camp es pot estar tan confortable com al casal més espaiós.

L’Elinor va mostrar-s’hi del tot d’acord, perquè no va considerar que el seu interlocutor mereixés l’honor de ser replicat.

Com que en John Dashwood era tan amant de la música com l’Elinor, estava en la mateixa disposició que ella per fixar l’atenció en qualsevol altra cosa; i, durant la vetllada, li va venir una idea que va comunicar a la seva dona així que van arribar a casa perquè ella n’hi donés l’opinió. Mentre pensava en l’equívoc en què havia caigut la senyora Dennison d’imaginar-se que tenien les seves germanes hostatjades a casa, havia rumiat que potser convindria donar-los estatge durant el temps que les obligacions retinguessin la senyora Jennings tantes hores fora de casa. La despesa seria insignificant, i les molèsties encara més petites; d’altra banda, era una atenció que els seus escrúpols de consciència consideraven indispensable per desobligar-se del tot de la promesa que havia fet al seu pare. La Fanny va quedar sobtada per la proposta:

—No veig que ho puguem fer —va dir— sense ofendre la senyora Middleton, perquè es passen el dia a casa seva; si no fos per això, les rebria amb els braços oberts. Ja saps que els prodigo totes les atencions que puc, com ara portar-les a vetllades com la d’aquest vespre. Però són hostes de la senyora Middleton. No puc demanar-los que la plantin!

El seu marit, tot i esforçar-s’hi, no acabava de veure que allò fos un argument de pes.

—Tal com estan ara ja hi han passat una setmana, a Conduit Street, i segur que a la senyora Middleton no li sabria greu que dediquessin el mateix nombre de dies a uns parents tan acostats com nosaltres.

La Fanny va quedar callada un moment, i tot seguit va prosseguir amb energia renovada:

—Amor meu, si pogués els ho demanaria de tot cor; però havia fet el pensament de demanar a les germanes Steele que vinguessin a passar uns quants dies a casa. Són molt formals i molt bones noies; i penso que els devem aquesta atenció per tot el que el seu oncle ha fet per l’Edward. Sempre podem convidar les teves germanes un altre any; les germanes Steele, en canvi, potser no tornaran més a Londres. Segur que et cauran bé; de fet ja t’hi cauen, i també cauen bé a la meva mare; i en Harry n’està molt, de totes dues!

El senyor Dashwood va quedar convençut. Va veure la necessitat de convidar les germanes Steele immediatament, i el projecte de convidar les seves germanes un altre any el va deixar amb la consciència tranquil·la; tot i així, també va pensar hipòcritament que un altre any no caldria segurament convidar-les, perquè l’Elinor vindria a Londres en qualitat d’esposa del coronel Brandon, i la Marianne en qualitat de convidada seva.

La Fanny, contenta d’haver-se’n sortit tan bé, i satisfeta de la seva agudesa d’enteniment, va escriure a la Lucy l’endemà al matí sol·licitant la seva companyia i la de la seva germana, durant uns quants dies, a Harley Street, així que la senyora Middleton els en donés llicència. La Lucy va rebre una gran alegria. Semblava ben bé que l’esposa del senyor Dashwood li volia aplanar el camí; allò alimentava totes les seves esperances i il·lusions! Aquella oportunitat per estar amb l’Edward i la seva família no podia servir millor els seus interessos; i, com a invitació, no podia afalagar-la més! Era una ocasió que no podria agrair mai prou, i que s’havia d’aprofitar; i l’estada a casa de la senyora Middleton, que fins aleshores no tenia un terme definit, va acabar tenint només dos dies més de durada.

Quan la Lucy va ensenyar la nota a l’Elinor, cosa que va fer deu minuts després d’haver-la rebut, l’Elinor va veure per primera vegada que la Lucy tenia perspectives; aquella inhabitual mostra de cortesia, dispensada a una coneixença tan recent, semblava indicar que la benvolença que li tenien no tan sols naixia d’una animadversió contra l’Elinor; i, a còpia de temps i de tacte, podia portar la Lucy a obtenir el que volia. Amb la seva llagoteria havia abatut l’orgull de la senyora Middleton, i ara es començava a guanyar el cor de la Fanny; i aquests èxits deixaven la porta oberta a d’altres.

Les germanes Steele van instal·lar-se a Harley Street, i totes les notícies que anaven arribant a l’Elinor sobre l’ascendent que hi tenien la refermaven en el seu supòsit. Sir John, que les va anar a visitar més d’una vegada, tornava explicant-los unes coses sobre el bon tracte que hi rebien que les deixava admirades. La Fanny no havia demostrat mai tanta simpatia per cap altra noia: a cada una li havia regalat un aguller en forma de llibre fet per alguna emigrada francesa;^[17] tractava la Lucy de tu; i deia que, quan se n’anessin, no sabria estar sense elles.