Capítol XII

L’Elinor va descobrir la diferència que hi ha entre esperar un esdeveniment no desitjat, per molt que es doni per fet, i els fets acomplerts. Es va adonar que, a desgrat seu, mentre l’Edward havia estat solter havia conservat l’esperança que passés qualsevol cosa que li impedís casar-se amb la Lucy; que per decisió seva o per mediació d’alguna amistat comuna, o bé perquè ella trobés més bon partit, l’afer tindria un desenllaç feliç. Però s’havia acabat casant, i l’Elinor es va retreure aquella il·lusió vana del cor que insultava la seva intel·ligència.

Que s’hagués casat tan de pressa, abans i tot (pensava ella) d’haver-se ordenat, i per tant abans d’haver pres possessió del benefici, d’entrada la va sorprendre una mica. Però no va trigar a pensar que segurament la Lucy, amb la previsió que la caracteritzava, i amb por de perdre’l si la cosa s’allargava, havia decidit tirar pel dret. S’havien casat a Londres, i un cop casats s’afanyaven a anar a veure l’oncle. Què devia haver experimentat l’Edward de ser a quatre milles de Barton, de veure el criat de la senyora Dashwood i de sentir el missatge que li donava la Lucy?

Va suposar que no trigarien a instal·lar-se a Delaford. Delaford, aquell indret que semblava que la cridés, i que l’Elinor tan aviat volia conèixer com no saber-ne res! De cop se’ls va imaginar a la rectoria; s’hi va imaginar la Lucy, ecònoma emprenedora i enginyosa, volent conciliar les seves ànsies de distinció amb l’austeritat més extrema, amb por que li descobrissin la meitat de les economies que havia de fer, mirant pel seu profit en tot i raspallant el coronel Brandon, la senyora Jennings i totes les seves altres relacions benestants. Pel que feia a l’Edward, no se’l va imaginar —o no se’l va voler imaginar— de cap manera: ni feliç ni infeliç. No li plaïa ni una perspectiva ni l’altra, i no se’n va voler fer cap retrat.

L’Elinor comptava que alguna de les coneixences que tenien a Londres els escriuria per participar-los l’esdeveniment i donar-los-en detalls; però van anar passant els dies i no els va arribar cap carta ni cap novetat. Tot i no poder culpar-ne ningú amb fonament, l’Elinor se sentia dolguda amb tothom. Tothom era o un desconsiderat o un gandul.

—Quan escriuràs al coronel Brandon, mare? —no va saber retenir-se de dir, empesa per la necessitat de tenir el pensament ocupat.

—Li vaig escriure la setmana passada, filla meva, i compto que el veurem més aviat que no pas rebrem notícies seves. Vaig pregar-li que ens vingués a visitar, i no m’estranyaria gens veure’l aparèixer avui o demà o un dia d’aquests.

Allò era millor que res; almenys era tenir alguna cosa en perspectiva. Segur que el coronel Brandon en sabia alguna cosa.

Immediatament després d’haver arribat a aquesta conclusió, una figura d’home a cavall li va fer dirigir els ulls cap a la finestra. L’home va parar davant de la portella. Era un senyor; era justament el coronel Brandon. Per fi sabria novetats; i li va venir una esgarrifança de pensar-hi. Però no; no era pas el coronel Brandon; no en tenia ni el port ni l’estatura. Si hagués pogut ser, hauria dit que era l’Edward. Va tornar a mirar. Acabava de descavalcar. No, no s’equivocava; era l’Edward! Va enretirar-se de la finestra i es va asseure. «Ha vingut expressament de casa del senyor Pratt per fer-nos una visita. Haig d’estar tranquil·la; haig de ser senyora de mi mateixa».

No va trigar a adonar-se que a la seva mare i a la Marianne també els havia caigut la bena dels ulls. Va veure que totes dues mudaven de color, que la miraven a ella i que es feien algun comentari en veu baixa. Hauria donat qualsevol cosa per poder articular alguna paraula i fer-los entendre que no volia que es comportessin amb ell amb gens de fredor o de desdeny; però havia perdut la parla, i es va haver de resignar a deixar que obressin tal com els ho dictés la consciència.

No es van dir res. Totes van esperar en silenci l’entrada de la visita. Van sentir els seus passos pel caminal de grava; al cap d’un moment era al corredor, i al cap d’un altre moment el tenien al davant.

Va entrar a la sala amb un semblant ben poc alegre, fins i tot amb l’Elinor. Estava pàl·lid i neguitós, i feia cara de tenir por de ser mal rebut, com si s’ho mereixés. La senyora Dashwood, però, emmotllant-se al que va creure que devia ser el desig de la filla per la qual ara es desvivia per complaure, el va rebre amb un posat afectadament cortès, li va allargar la mà i li va donar l’enhorabona.

L’Edward es va posar vermell i va balbucejar una resposta inintel·ligible. L’Elinor havia obert els llavis al mateix temps que la seva mare, i quan l’oportunitat va haver passat li va saber greu no haver-li donat també la mà. Però no hi va ser a temps, i, amb un semblant que volia ser cordial, es va tornar a asseure i es va posar a parlar del temps.

La Marianne es va mantenir tan apartada d’ell com va poder per ocultar el seu neguit; i la Margaret, que estava una mica al corrent del cas, però no del tot, va voler estar a l’altura de les circumstàncies i es va asseure lluny de l’Edward amb la boca tancada.

Quan l’Elinor va haver acabat de celebrar la bonança que feia va fer-se un silenci molt incòmode. El va trencar la senyora Dashwood, que es va sentir obligada a demanar-li com estava la senyora Ferrars. Ell, atropelladament, li va respondre que bé.

Un altre silenci.

L’Elinor va decidir fer el cor fort i, tot i la por de sentir-se la veu, va dir:

—L’heu deixat a Longstaple?

—A Longstaple? —va repetir ell, amb aire sorprès—. No, la meva mare és a Londres.

—Quan la meva mare us ha demanat per la senyora Ferrars —va dir l’Elinor, mentre agafava la labor que tenia sobre la taula— es referia a la vostra esposa.

No va gosar aixecar la vista de la labor, però tant la seva mare com la Marianne van fixar els ulls en ell. L’Edward es va posar vermell, va fer cara de desconcert, va mirar-les indecís i, després d’un moment de vacil·lació, va dir:

—Deveu voler dir l’esposa d’en Robert, el meu germà.

—L’esposa d’en Robert? —van repetir la Marianne i la mare a la vegada, en un to de profunda perplexitat; i l’Elinor, tot i no poder parlar, va clavar també els ulls en ell amb idèntica sorpresa. L’Edward es va aixecar de la cadira i es va acostar a la finestra, segurament perquè no sabia què fer; va agafar unes estisores que hi havia i, mentre tallava a miques la funda de les estisores sense adonar-se’n, va dir amb veu atropellada:

—Potser encara no ho saben… Encara ningú no els deu haver dit que el meu germà s’ha casat no fa gaire amb la petita de les germanes Steele, amb la Lucy…

Les seves paraules van ser correspostes amb estupefacció muda per totes les presents tret de l’Elinor, que va continuar amb el cap inclinat sobre la labor en un estat d’agitació tan gran que gairebé ni sabia on era.

—Doncs sí —va continuar ell—; es van casar la setmana passada, i ara són a Dawlish.

L’Elinor no va poder aguantar més. Va sortir de la sala d’una revolada i, així que es va haver tancat la porta, va començar a plorar llàgrimes de joia, que al començament es va pensar que no li pararien de rajar mai. L’Edward, que fins aleshores havia mirat a tot arreu excepte cap on era ella, va veure com se n’anava corrents; i devia percebre —si no amb els ulls, sí amb l’orella— la seva emoció, perquè tot seguit va caure en un somieig del qual no el van poder treure ni les observacions ni les preguntes ni els compliments que li va adreçar la senyora Dashwood. Finalment, sense pronunciar paraula, va abandonar la sala, va sortir caminant en direcció al poble i va deixar-les totes sumides en la sorpresa i el desconcert per aquell tomb tan extraordinari i tan inesperat; un desconcert que no va minvar tot i les conjectures a què es van lliurar immediatament.