Capítol IV

—Quina pena, Elinor —va dir la Marianne—, que l’Edward no tingui gust pel dibuix.

—Com que no té gust pel dibuix? —li va respondre l’Elinor—. D’on ho has tret, això? És veritat que no dibuixa, però li agrada molt admirar l’obra dels altres, i t’asseguro que no n’hi falten aptituds, l’únic que no ha tingut ocasió de desenvolupar-les. Si s’hi hagués dedicat, estic convençuda que dibuixaria molt bé. En aquest camp desconfia tant del seu propi criteri que sempre es resisteix a donar la seva opinió sobre cap quadre; però té un bon gust innat que no l’acostuma a enganyar mai.

La Marianne va tenir por d’ofendre-la, i no hi va insistir; però la mena d’aprovació que l’Elinor deia que suscitaven en ell els dibuixos dels altres no tenia res a veure amb aquella delectança que, a parer seu, era l’únic sentiment digne de rebre el nom de gust. Tot i somriure entre si per aquella confusió, però, va admirar la seva germana per l’ofuscament que l’Edward li feia tenir.

—Marianne, no deus pas pensar que és una persona de mal gust —va continuar dient l’Elinor—. Diria que no, perquè el tractes molt bé; perquè, si ho pensessis, no sabries ser tan educada amb ell.

La Marianne no va saber què dir. No volia ferir els sentiments de la seva germana de cap manera, però no es veia capaç de dir-li una cosa que no creia. Va acabar responent-li:

—No t’ofenguis, Elinor, si el concepte en què el tinc no és tan elevat com la idea que tens tu de les seves qualitats. No he disposat de tantes oportunitats com tu d’apreciar les subtileses del seu esperit, les seves inclinacions i els seus gustos; però l’opinió que tinc de la seva bonhomia i el seu seny no pot ser més bona. No el podria tenir en més gran estima.

—Estic convençuda —va respondre-li l’Elinor amb un somriure— que fins i tot les seves amistats més íntimes subscriurien aquest elogi. No t’hauries pogut expressar amb més delicadesa.

La Marianne va alegrar-se de veure que la seva germana quedava contenta tan de seguida.

—Del seu seny i la seva bonhomia —va continuar dient l’Elinor— em sembla que no en pot dubtar ningú que l’hagi tractat prou per entaular-hi una conversa franca. La finor de la seva intel·ligència i les seves qualitats poden quedar ocultes només per la timidesa que el fa estar sovint callat. Pel que fa a les subtileses del seu esperit, com tu en dius, si les desconeixes més que jo és per les circumstàncies i prou. Ell i jo hem coincidit unes quantes estones, mentre tu estaves consagrada en cos i ànima a la mare. L’he tractat força, he estudiat els seus sentiments i he escoltat la seva opinió en matèria de literatura i de bon gust; i, en conjunt, em sento en condicions d’assegurar que és culte, que frueix molt de la lectura, que té una imaginació desperta i una gran capacitat d’observació, i un sentit estètic molt fi. Amb el tracte, es posen en relleu tant les seves qualitats com el seu port i les seves maneres. S’ha de reconèixer que d’entrada té un tracte poc desimbolt; i físicament no se’l pot considerar agraciat, almenys fins que no li descobreixes l’expressió dels ulls, que els té molt bonics, i la dolçor de les faccions. Ara el conec tan bé que el trobo ben plantat; o força ben plantat, almenys. A tu, Marianne, què te’n sembla?

—Em sembla que no trigaré gaire a trobar-l’hi, Elinor, si no és que ja l’hi trobo ara. El dia que em demanis que l’estimi com a un germà, deixaré de veure-li cap imperfecció a la cara, de la mateixa manera que ara no n’hi veig cap al cor.

Aquell comentari va sobtar a l’Elinor, que es va penedir de la sinceritat a què s’havia abandonat parlant d’ell. Va adonar-se que tenia l’Edward en molt bon concepte. Creia que el sentiment era mutu; però necessitava estar-ne més segura per convèncer la Marianne de la bondat d’aquella relació. Sabia que, qualsevol cosa que la Marianne i la seva mare conjecturaven un dia, l’endemà la tenien coll avall: per elles, tenir ganes d’una cosa era tenir-hi esperances, i tenir-hi esperances era tenir-la per segura. I va voler explicar la realitat dels fets a la seva germana.

—No penso negar —va dir— que el tinc en gran estima, que l’aprecio, que no em desagrada.

Aquí la Marianne va esclatar indignada:

—L’aprecia i no li desagrada! Que n’arribes a ser de freda, Elinor! Què dic! Més que freda! Et fa por ser diferent de com ets. Si tornes a fer servir aquestes paraules me’n vaig.

L’Elinor no va poder evitar riure.

—Perdona’m —va dir—; de debò que no et volia disgustar parlant dels meus sentiments en aquest to tan pla. Creu que són més poderosos de com ho he expressat; creu, en definitiva, que arriben fins allà on les seves qualitats, i la intuïció o l’esperança del seu afecte poden permetre, sense fer volar coloms. Però no creguis res més que això. No em consta que ell estigui interessat per mi. Hi ha moments que no sé dir fins a quin punt m’aprecia; i, fins que no exterioritzi del tot els seus sentiments, no t’ha d’estranyar que miri d’evitar deixar-me emportar per la subjectivitat i creure o declarar més del que hi ha. Íntimament no dubto gens, o quasi gens, del seu afecte per mi. Però hi ha altres aspectes que convé considerar a banda d’aquesta inclinació. No és de cap manera una persona independent. No sabem com és de veritat la seva mare; però, per algun comentari puntual de la Fanny sobre les seves preferències i les seves opinions, no hi ha res que ens pugui portar a creure que hi estigui gaire ben predisposada; i, si no vaig molt errada, l’Edward també veu que trobaria molts entrebancs si es volgués casar amb una dona que no tingui una gran fortuna o una posició elevada.

La Marianne va quedar parada de comprovar fins a quin punt la seva mare i ella mateixa havien anat més enllà de la realitat en les seves fantasies.

—I encara no hi estàs promesa! —va dir—. Però segur que us prometreu aviat. Aquest retard, de totes maneres, té dues coses bones: que jo no et perdré tan de seguida, i que l’Edward tindrà més temps per desenvolupar aquest gust innat pel teu passatemps favorit que ha de contribuir tant a la vostra felicitat futura. Que bé que estaria, que el teu talent l’estimulés a aprendre també a dibuixar!

L’Elinor no havia estat del tot sincera amb la seva germana. No es veia tan corresposta en la seva estimació per l’Edward com la Marianne s’imaginava. A vegades l’Edward manifestava una apatia que denotava un sentiment tristament pròxim a la indiferència. Qualsevol ombra de dubte sobre l’afecte que ella li professava li hauria causat més aviat neguit. Una causa més plausible d’aquell estat podia ser la seva situació de dependència, que li impedia lliurar-se al seu benvoler. L’Elinor sabia que la mare de l’Edward no feia res perquè se sentís com a casa a la llar familiar, ni li donava peu a pensar que podria posar casa, si abans no feia carrera com ella volia. Sabent això, l’Elinor no estava tranquil·la. No veia tan evident que ell sentís predilecció per ella, una cosa que la seva mare i la seva germana tenien per segura. No; com més es tractaven, més equívoca era la naturalesa dels sentiments d’ell; i hi havia vegades, durant uns instants dolorosíssims, que ella sospitava que el que ell sentia per ella no era sinó amistat.

Independentment de les limitacions que aquests sentiments poguessin tenir, el simple fet d’endevinar-los va fer que la seva germana s’hi capfiqués; i, a més a més (cosa que li passava encara més sovint), s’hi revoltés. Va aprofitar la primera ocasió que va tenir per emprendre la seva mare, a la qual va parlar amb tanta vehemència de les grans esperances del seu germanastre i la determinació de la senyora Ferrars de casar bé tots dos fills, i dels perills que assetjaven qualsevol noia que volgués enxampar-los, que la senyora Dashwood no va poder ni tancar-hi l’orella ni mostrar-s’hi freda. Va donar-li una resposta indicadora del seu disgust, i va sortir de la sala tot seguit, mentre decidia que, per molt trasbals i moltes despeses que pogués representar una partida tan sobtada, la seva estimada Elinor no havia de passar ni una setmana més exposada a aquelles insinuacions.

En aquest estat d’ànim, li va arribar una carta de correus on se li feia un oferiment especialment oportú. Es tractava del lloguer, en unes condicions molt avantatjoses, d’una caseta propietat d’un familiar llunyà, que era un important terratinent de Devonshire. La carta l’hi enviava el terratinent mateix, i estava escrita en un to franc i amistós. Havia sabut que buscava un nou lloc de residència, i, per bé que la que li oferia no passava de ser una modesta casa de camp, faria tot el que estigués en la seva mà i ella considerés necessari en cas que la casa fos del seu gust. La convidava de tot cor, després de fer-li cinc cèntims de la casa i del terreny circumdant, a venir amb les seves filles a Barton Park, que era on vivia, per tal que pogués jutjar per ella mateixa si Barton Cottage (perquè totes dues cases pertanyien a la mateixa parròquia), amb els canvis que calgués, li convenia o no. Semblava que tingués ganes d’ajudar-les, i tota la carta estava escrita en un to tan cordial que no va deixar d’afalagar la seva parenta, més que més en un moment en què havia de suportar la fredor i l’actitud displicent dels seus familiars més pròxims. Ni s’ho va haver de rumiar ni es va haver d’aconsellar gens. Ja tenia la decisió presa mentre encara llegia. L’emplaçament de la casa de Barton, en un comtat tan llunyà de Sussex com ho era Devonshire, hauria constituït, poques hores abans, un motiu d’objecció prou greu per contrarestar qualsevol bona qualitat de la contrada, però ara era el seu valor més gran. Deixar la rodalia de Norland ja no era cap desgràcia; era un anhel; era una benedicció, comparat amb la infelicitat d’haver de continuar com a hoste de la dona del seu fillastre; i anar-se’n per sempre d’aquella casa entranyable se li feia menys dolorós que viure-hi o anar-hi mentre aquella dona en fos la mestressa. Va posar-se immediatament a escriure a sir John Middleton per agrair-li la seva amabilitat i dir-li que acceptava l’oferiment; i en acabat va córrer a ensenyar totes dues cartes a les filles, per tenir la seva aprovació abans d’enviar la resposta.

L’Elinor sempre havia pensat que era més prudent que anessin a viure una mica lluny de Norland que no pas a tocar de la gent amb qui havien conviscut fins aleshores. En aquest sentit, doncs, no va mostrar cap disconformitat a la intenció de la seva mare de mudar-se a Devonshire. La casa, d’altra banda, tal com la descrivia sir John, era d’unes proporcions tan modestes, i el lloguer era tan assequible, que no li quedava marge per posar-hi cap objecció ni en un sentit ni en l’altre; de tal manera que, tot i que no era un pla que l’entusiasmés, i que allunyar-se de Norland no era precisament el seu desig, no va fer cap esforç per dissuadir la seva mare d’enviar la missiva on donava la seva conformitat.