75
Londres

Van creuar el gran Canal el 24 de març de l’any del Senyor 1043 i, al capvespre, van tocar terra a Queen’s Hythe. Potser si haguessin arribat a la ciutat de Londres un dia càlid d’estiu, la resta de les seves vides hauria estat diferent, però la Mary va posar el peu a terra sota una calamarsada primaveral amb el seu fill petit en braços que, com el seu pare, havia tingut basques i vòmits des de França fins a la fi del viatge, i la grisor humida de Londres li va desagradar i la va atemorir des del primer moment.

A penes hi havia espai per desembarcar; en Rob va comptar més d’una vintena dels temibles vaixells negres de la marina que es balancejaven ancorats, i hi havia vaixells de càrrega pertot arreu. Estaven tots quatre esgotats del viatge. Van dirigir-se en una de les fondes del mercat que en Rob recordava a Southwark, però va resultar que era un miserable refugi infestat de cuques que van aprofundir el seu malestar.

A primera hora de l’alba l’endemà al matí, en Rob va sortir a buscar un lloc millor i va baixar pel dic cap al Pont de Londres, que es trobava en bon estat i era el detall que menys havia canviat de la ciutat. Londres havia crescut; allà on hi havia hagut prades i jardins, ara veia estructures i carrers poc familiars que serpentejaven tan desordenadament com els del Yehuddiyyeh. El barri del nord de la ciutat el convertia en un autèntic estranger, perquè quan ell era petit era un barri de cases pairals envoltades de camps i jardins, propietat de famílies antigues. Ara, moltes d’aquestes cases havien estat venudes i la terra reconvertida i ocupada pels oficis més bruts. Hi havia una foneria de ferro, i els orfebres hi tenien cases i botigues, com també els argenters i els courers.

No era un lloc agradable per viure, amb la boira contínua de fum de fusta, la fetor de les adoberies, l’estrèpit constant de les encluses, el bram de les forges i els martelleigs, cops i trompades de les manufactures i indústries.

Tots els veïnats tenien algun defecte als seus ulls. Cripplegate era just al costat d’un erm pantanós, Holborn i Fleet Street eren massa lluny del centre de Londres, Cheapside era massa ple de botigues al detall. La part més baixa de la ciutat encara estava més congestionada, però havia estat una part fonamental de la seva infància i el port l’atreia.

El carrer del Tàmesi era el més important de Londres. En la sordidesa dels estrets carrers que anaven del Bassal dels Molls a una punta al Turó de la Torre a l’altra, hi vivien portadors, estibadors, servents i d’altra gent sense privilegis, però el llarg tram del carrer del Tàmesi i els seus molls eren un centre pròsper d’exportació, importació i comerços a l’engròs. A la banda del sud del carrer, el mur del riu i els molls obligaven a seguir un cert arrenglerament, però la part del nord era un desori, de vegades estreta i de vegades ampla. En alguns llocs, de les cases sortien façanes amb timpans com ventres embarassats.

De vegades es veia un petit jardí amb tanca o un magatzem construït més enrere i gairebé sempre el carrer era ple d’humanitat i d’animals dels quals recordava molt bé els efluvis vitals i els sons.

En una taverna va preguntar si hi havia cap casa buida i li van parlar d’un lloc no gaire lluny de Walbrook. Va resultar que era a la vora de la petita església de Sant Asaph i va pensar que a la Mary li agradaria. A la planta baixa hi vivia l’amo, Peter Lound. El segon pis estava per llogar: consistia en una habitació petita i una de gran, comunicades amb el bulliciós carrer de sota per una escala molt dreta. No hi havia rastres de xinxes i el preu semblava just. I era un bon lloc, perquè en els carrers laterals del que pujava cap al nord, hi vivien rics mercaders que hi tenien la botiga.

En Rob va anar de seguida a Southwark a buscar la família.

—No és una bona casa, però ens servirà, oi? —va dir a la seva dona.

Els ulls de la Mary mostraven poc convenciment i la seva resposta es va perdre en el sobtat toc de campanes de l’església de Sant Asaph, que era eixordador.

Tan bon punt van estar instal·lats, va córrer a veure un fabricant de rètols i li va demanar que n’hi fes un de roure amb les lletres negres. Quan va ser fet, el va clavar a l’entrada de la casa del carrer del Tàmesi per tal que tothom pogués veure que aquella era la casa del metge Robert Jeremy Cole.

De primer la Mary va trobar molt agradable viure entre britànics i parlar anglès, tot i que ella continuava parlant gaèlic als seus fills perquè volia que dominessin l’idioma dels escocesos. La possibilitat de comprar coses a Londres era engrescadora. Va trobar una modista i li va encarregar un bon vestit de roba marró. N’hauria preferit un de blau com el del tint que li havia donat una vegada el seu pare, un blau de cel d’estiu, però òbviament era impossible. Tot i així, el vestit va quedar bonic: llarg, cenyit, amb un coll rodó i unes mànigues tan amples que li queien fins als canells fent plecs voluptuosos.

Per a en Rob va encarregar uns bons pantalons grisos i una capa. Tot i que ell ho va considerar una extravagància, li va comprar dues capes negres de metge, una de tela fina sense folrar per a l’estiu i una altra de més gruixuda i amb pell de guineu a la caputxa. Feia temps que li calia roba nova, perquè encara portava la que havia comprat a Constantinoble després d’haver recorregut tot el seguit d’indrets jueus segurs com si es tractés de les baules d’una cadena. S’havia retallat la frondosa barba per deixar-se una barba de boc i s’havia comprat roba occidental i, quan es van unir a una caravana, Jesse ben Benjamin ja havia desaparegut. En el seu lloc hi havia Robert Jeremy Cole, un anglès que portava la família a casa.

Pràctica com sempre, la Mary va guardar el caftà i el va utilitzar per fer vestits als seus fills. Guardava la roba d’en Rob J. per a en Tam, però això tenia la seva dificultat, perquè en Rob J. era alt per a la seva edat i en Tam, en canvi, era més aviat petit perquè havia estat greument malalt durant el viatge. A la ciutat franca de Freising, els dos nens tenien les angines inflamades i els ulls plorosos, i després van agafar unes febres altes que la van aterrir només de pensar que podia perdre els seus fills. Havien estat uns dies febrosos; en Rob J. se’n va sortir sense conseqüències, però la malaltia s’havia encauat a la cama esquerra d’en Tam i la tenia blanca i insensible.

La família Cole havia arribat a Freising amb una caravana que havia de partir tot seguit i el mestre de la caravana va dir que no podien esperar els malalts.

—Doncs vés-te’n i sigues maleït —havia dit en Rob, perquè el nen necessitava tractament i el tindria. Posava embenatges humits a la cama d’en Tam i no dormia per poder-los canviar constantment. Li rodejava la petita cama amb les seves grans mans i la doblegava pel genoll per fer treballar els músculs una i altra vegada; i la pessigava, la retorçava i li feia massatges amb greix d’ós.

En Tam es va recuperar, però a poc a poc. No feia ni un any que caminava quan el va atacar la malaltia; va haver de tornar a aprendre a anar de quatre grapes i arrossegar-se i, aquest cop, quan va fer els primers passos, no se’l veia equilibrat: tenia la cama esquerra lleugerament més curta que l’altra.

Van estar-se uns dotze mesos a Freising esperant que en Tam es recuperés i, un cop recuperat, esperant una caravana adequada. Encara que els francs no li van arribar a caure mai bé, va millorar l’opinió que li mereixien els seus costums. La gent havia anat a veure’l per visitar-se malgrat la seva ignorància de l’idioma, perquè havien vist la cura i la tendresa amb què tractava el seu propi fill. Mai no deixava de fer-li massatges a la cama i, encara que el noi de vegades arrossegava una mica el peu esquerre quan caminava, era dels nens més actius de Londres.

De fet, els dos nens se sentien més còmodes a Londres que la seva mare, que no podia reconciliar-se amb la ciutat. Trobava el clima humit i els anglesos molt freds. Quan anava al mercat, havia d’esforçar-se a no imitar l’agradable cantarella del regateig oriental al qual s’havia acostumat. La gent, en general, era menys amable del que havia esperat. Fins i tot en Rob deia que trobava a faltar l’efusió de les converses perses.

—Encara que fossin pura xerrameca, els afalacs eren agradables —deia ell amb melangia.

Ella estava amoïnada pel seu marit. Trobava a faltar alguna cosa en el llit de matrimoni, una joia que no sabia com definir. Va comprar un mirall i va estudiar el seu aspecte, i va veure que havia perdut la lluentor de la pell sota el cruel sol del viatge. Tenia la cara més prima que abans i els pòmuls més pronunciats. Sabia que els seus pits havien canviat després de donar de mamar. A tota la ciutat hi havia meuques de mirada dura pels carrers, i algunes eren boniques. Recorreria a elles, tard o d’hora? Se l’imaginava explicant a una puta el que havia après de l’amor a Pèrsia i li dolia imaginar-se’ls rodolant i rient com feien ella i en Rob en altres temps.

Per ella, Londres era un fanguissar negre, i hi estaven ficats fins al turmell. La comparació no era casual, perquè la ciutat feia una pudor molt pitjor que la de qualsevol dels pantans dels seus viatges. Les clavegueres obertes i la merda no eren pitjors que les d’Ispahan, però aquí moltes vegades hi havia molta més gent i en alguns barris vivien tots tan atapeïts que la fetor acumulada d’excrements i escombraries era abominable.

Quan van arribar a Constantinoble i es va trobar novament entre una majoria cristiana, la Mary anava tot sovint a l’església, però ja li havia passat la dèria, perquè les esglésies de Londres li semblaven aclaparadores. Hi havia moltes més esglésies a Londres, més d’un centenar, que mesquites a Ispahan. Destacaven entre tots els altres edificis —era una ciutat construïda entre esglésies— i els capellans parlaven amb una veu arravatada que la feia tremolar. De vegades li semblava que el gran vent eclesiàstic desfermat pel toc de campanes estava a punt d’enlairar-la i transportar-la. Tot i que l’església de Sant Asaph era petita, les campanes eren grans i reverberaven a la casa del carrer del Tàmesi, i feien un concert atordidor amb totes les altres comunicant-se amb més eficàcia que un exèrcit de muetzins. Les campanes cridaven els devots a la pregària, les campanes indicaven la consagració de la Missa, les campanes advertien el toc de queda als ressagats; les campanes repicaven a les torres anunciant bateigs i casaments i feien un solemne toc de mort per cada ànima que marxava; les campanes tocaven l’alerta de foc i d’aldarulls, donaven la benvinguda als visitants distingits, tocaven per anunciar un dia sagrat i sonaven amb tons apagats per assenyalar un desastre. Per la Mary, les campanes eren la ciutat.

I detestava les maleïdes campanes.

La primera persona que es va acostar a la porta atreta pel nou rètol no va ser pas un pacient. Era un home prim i geperut que mirava i parpellejava amb els ulls esbiaixats.

—Nicholas Hunne, metge —va dir, i va inclinar el cap calb com un pardal en espera d’una reacció—. Del carrer del Tàmesi —va dir significativament.

—He vist el rètol —va dir en Rob. Va somriure—. Sou a un extrem del carrer del Tàmesi, mestre Hunne, i ara jo m’estableixo a l’altre. Entre nosaltres hi ha prou londinencs malalts per mantenir ocupada una dotzena de metges.

Hunne va esbufegar.

—No tanta gent malalta com creieu. I no tants metges ocupats. Londres ja és plena de metges i jo crec que una ciutat dels afores seria un lloc millor per a un metge que comença.

Quan va preguntar-li on havia estudiat, en Rob va mentir com un comerciant de catifes i va dir que havia fet sis anys d’aprenent al regne franc de l’est.

—I quant cobrareu?

—Cobrar?

—Sí. Els honoraris, home!

—No hi he pensat.

—Doncs feu-ho. Jo us diré quin és el costum aquí, perquè no estaria bé que un nouvingut cobrés menys que la resta. Els honoraris varien segons les possibilitats del pacient… i el límit és el cel, és clar. Però no heu de cobrar mai menys de quaranta penics per una flebotomia, perquè les sagnies són l’element bàsic del nostre ofici, ni menys de trenta-sis penics per una anàlisi d’orina.

En Rob el va mirar pensarós, perquè els preus que li deia eren descaradament alts.

—No cal que us molesteu amb la xusma que hi ha al final del carrer del Tàmesi. Tenen els seus barbers cirurgians. Tampoc trauríeu cap profit d’intentar tractar la noblesa, perquè se n’ocupen només uns quants metges: Dryfield, Hudson, Simpson i altres com aquests. Però el carrer del Tàmesi es un indret prou ple de mercaders rics, tot i que jo he decidit cobrar abans de començar el tractament, quan l’ansietat del pacient és més alta. —Va llançar una mirada astuta a en Rob—. En la nostra competència no tot seran desavantatges, perquè he vist que fa molt bona impressió cridar un altre metge quan el malalt és ric i podrem donar-nos feina l’un a l’altre amb profitosa freqüència.

En Rob va fer uns passos cap a la porta i el va fer marxar.

—Prefereixo treballar sol —va dir tranquil·lament. L’altre es va enrojolar, perquè era impossible interpretar aquelles paraules com res més que un rebuig.

—Doncs us fareu fotre, mestre Cole, perquè penso escampar la veu i no us podreu relacionar amb cap altre metge.

Va fer un gest amb el cap, empipat, i se’n va anar.

Hi anaven pacients, però no gaire sovint.

En Rob es deia a ell mateix que era normal; era un peix nou en un mar estrany, i calia temps perquè s’adonessin de la seva presència. Més valia esperar assegut que fer jocs bruts i pròspers amb gent com en Hunne.

Mentrestant, mirava d’acomodar-se al lloc. Va portar la dona i els fills a visitar les tombes de la seva família i els nens van jugar entre les creus del cementiri de Sant Botolph. A hores d’ara ja havia assimilat, en el fons de la part més secreta del seu cor, que mai no trobaria la seva germana ni els seus germans, però estava orgullós de la família que havia format i esperava que el seu pare, la seva mare i en Samuel en tinguessin alguna mena de coneixença.

Va trobar una taverna que li va agradar a Cornhill. Es deia La Guineu, una taverna de treballadors com les que sovintejava el seu pare per refugiar-s’hi. Va rebutjar el metheglin i va prendre cervesa, i va trobar un contractista de la construcció anomenat George Markham que havia estat al gremi de fusters a la mateixa època que el seu pare. En Markham era un home cepat de cara vermella amb els cabells negres, blanquinosos a les temples i a la punta de la barba. Havia format part d’un Centenar diferent que en Nathanael Cole, però el recordava, i va resultar que era nebot d’en Richard Bukerel, fuster en cap en aquell temps. Havia estat amic d’en Turner Home, el mestre fuster amb qui havia viscut en Samuel abans que l’atropellessin als molls.

—En Turner i la seva dona van morir víctimes de la febre dels pantans fa cinc anys, juntament amb el seu fill petit. Va ser un hivern terrible, aquell —va dir en Markham.

En Rob va dir als homes de La Guineu que havia estat fora molts anys estudiant medicina en el regne franc de l’est.

—Coneixes un aprenent de fuster que es diu Anthony Tite? —va preguntar a en Markham.

—Era segon ebenista quan va morir l’any passat de la malaltia del pit.

En Rob va assentir, i van beure en silenci una estona.

Per en Markham i altres homes de La Guineu, en Rob es va assabentar de què havia passat amb el tron anglès. Part de la història la sabia pel que li havia explicat en Bostock a Ispahan. Ara va descobrir que, després de succeir a Canut, Harold Peu-de-llebre es va mostrar com un rei feble però proveït d’un ferm guardià, Godwin, comte dels saxons de l’oest. El seu mig germà Alfred, que es feia dir príncep de la corona, va venir de Normandia, i les forces de Harold van matar tots els seus homes, van arrencar els ulls a Alfred i el van tancar en una cel·la fins que morí de manera horrible per la supuració dels forats dels ulls.

Harold menjava i bevia sense parar i no va trigar a morir, i Harthacnut, un altre dels seus mig germans, va tornar de la guerra a Dinamarca i el va succeir.

—Harthacnut va ordenar que el cos de Harold fos desenterrat de Westminster per llençar-lo en un pantà a la vora de Thorney —va dir George Markham, amb la llengua desfermada de tant beure—. El cos del seu mig germà! Com si fos un sac de merda o un gos mort.

En Markham va explicar que el cadàver del que havia estat rei d’Anglaterra jeia entre el canyís banyat per la marea.

—Finalment, uns quants de nosaltres hi vam anar en secret. Feia fred, aquella nit, amb una boira espessa que gairebé amagava la lluna. Vam col·locar el cos en una barca i el vam fer baixar pel Tàmesi. Vam enterrar les despulles decentment en un petit cementiri de l’església de Sant Clement. Era el mínim que podíem fer uns cristians.

Es va senyar i va fer un llarg glop de la gerra.

Feia només dos anys que Harthacnut era rei quan un dia va caure mort en la celebració d’un casament. Finalment va arribar el torn d’Eduard, que ja s’havia casat amb la filla de Godwin i també estava dominat pel comte saxó, però a la gent li queia bé.

—Eduard és un bon rei —va dir en Markham—. Ha construït una bona flota de vaixells negres.

En Rob va assentir.

—Els he vist. Són ràpids?

—Prou ràpids per mantenir el mar lliure de pirates.

Tota aquesta història reial, embellida amb anècdotes i records de taverna, va assecar unes goles que demanaven ser regades i va exigir més d’un brindis pels germans morts i també per Eduard, monarca del reialme. Així doncs, moltes nits, oblidant la seva incapacitat per assimilar l’alcohol, en Rob tornava tentinejant de La Guineu cap a la casa del carrer del Tàmesi i la Mary s’havia d’enfrontar a la tasca de despullar un borratxo sorrut i ficar-lo al llit.

La tristesa del rostre de la Mary es va aprofundir.

—Amor, marxem d’aquí —va dir un dia.

—I on anirem?

—Podríem viure a Kilmarnock. Hi tinc propietats i un cercle de parents que estaran encantats de veure el meu marit i els meus fills.

—Hem de donar una altra oportunitat a Londres —va dir ell amb amabilitat.

Com que no era estúpid, va jurar que tindria més compte quan anés a La Guineu, i que hi aniria menys sovint. El que no li va dir era que Londres s’havia convertit en una mena de visió per a ell, alguna cosa més que una oportunitat de viure com a metge. A Pèrsia havia après coses que ara formaven part d’ell, coses que aquí ningú no coneixia. Enyorava l’intercanvi obert d’idees mèdiques que hi havia a Ispahan. Per això calia un hospital, i Londres seria un indret excel·lent per a una institució com el maristan.

Aquell any, la llarga primavera ventosa va acabar amb un estiu plujós. A primera hora, la boira amagava el riu. A mig matí, els dies que no plovia, el sol s’obria pas entre la penombra grisa i la ciutat s’omplia de vida. Aquest moment de renaixement era el que en Rob preferia per sortir a caminar; un dia especialment encantador, la boira se’n va anar just quan passava per davant d’un moll comercial en el qual hi havia un gran grup d’esclaus apilant planxes de ferro per embarcar-les.

Hi havia una dotzena de piles de pesades barres de metall. Les piles eren massa altes o potser hi havia alguna irregularitat en una de les fileres. En Rob gaudia de la resplendor del sol sobre el metall humit quan el conductor d’un carro gros, escridassant ordres, fent espetegar el fuet i tibant les regnes, va fer recular els bruts cavalls blancs massa de pressa i el darrere del carro va topar amb la pila.

En Rob havia jurat feia temps que no portaria mai els seus fills a jugar als molls. No podia suportar aquells carros. No podia veure’n un sense pensar en el seu germà Samuel esclafat sota les rodes d’un carro de mercaderies. Ara mirava l’accident horroritzat.

La barra de ferro de dalt de tot s’havia desplaçat cap endavant i oscil·lava al capdamunt de la pila. Un moment després va començar a relliscar, seguida de dues més.

Es va sentir un crit d’alerta i una escampadissa desesperada de persones, però dos esclaus no van trobar espai per córrer. Van caure mirant de fugir i tot el pes d’una de les barres de ferro va caure sobre un d’ells i li va segar la vida en un instant.

La punta d’una altra barra va caure sobre la cama dreta de l’altre home i els seus crits van fer entrar en Rob en acció.

—Vinga, traieu-los. Ràpid i amb compte! —va dir, i mitja dotzena d’esclaus va aixecar les barres de ferro de damunt dels dos homes.

Els va portar ben lluny de la pila de ferro. Amb una simple mirada es podia assegurar que l’home que havia rebut el cop fort era mort. Tenia el pit aixafat i havia mort ofegat perquè se li havia partit la tràquea. Ja tenia la cara negra i inflada.

L’altre esclau ja no cridava perquè s’havia desmaiat quan el van moure. Més valia; tenia el peu i el turmell xemicats i en Rob no podia fer res per redreçar-los. Va fer anar un esclau a casa seva perquè demanés a la Mary el seu equipament quirúrgic i, mentre l’home ferit estava inconscient, li va fer una incisió a la pell sana per damunt de la ferida i va començar a aixecar-la per fer una solapa i després obrir a través de la carn i el múscul.

L’home desprenia una pudor personal que neguitejava en Rob, la fetor d’un animal humà que ha suat treballant una i altra vegada fins que els seus parracs sense rentar han absorbit l’olor de putrefacció, l’han assimilada i l’han feta gairebé una part d’ell tan tangible com el cap rapat de soldat o el peu que en Rob estava tallant. Li va recordar els dos esclaus estibadors, que feien una pudor semblant, que havien portat el seu pare a casa des dels molls per morir.

—Què dimonis estàs fent?

Va alçar els ulls i va esforçar-se per controlar la seva expressió, perquè dempeus al seu costat hi havia una persona que havia vist per darrer cop a casa de Jesse ben Benjamin a Pèrsia.

—Estic assistint un home.

—Però diuen que ets metge.

—És veritat.

—Jo sóc Charles Bostock, comerciant i importador, propietari d’aquest magatzem i d’aquest moll. No estic tan boig, Déu m’empari, per contractar un metge per a un esclau.

En Rob va arronsar les espatlles. Li van portar els instruments i s’hi va posar; va agafar la serra d’ossos, va tallar el peu destrossat i va cosir la solapa sobre el monyó sangonós amb tota la perfecció que hauria exigit Al-Juzjani.

En Bostock encara era allà.

—He dit exactament el que volia dir —estava dient—. No et penso pagar, ni mig penic no aconseguiràs de mi.

En Rob va assentir. Va donar un copet amable a la cara de l’esclau amb dos dits i l’home va gemegar.

—Qui ets?

—Robert Cole, metge del carrer del Tàmesi.

—Ens coneixem, mestre?

—No que jo sàpiga, mestre comerciant.

Va recollir les seves coses, va fer un gest amb el cap i es va allunyar. Al final del moll es va arriscar a mirar enrere, i va veure en Bostock, quiet, com extasiat o perplex, examinant-lo mentre fugia.

Es deia que en Bostock havia vist un jueu amb turbant a Ispahan, amb una barba florida i roba persa, l’exòtic hebreu Jesse ben Benjamin i, en el moll, el mercader havia parlat amb Robert Jeremy Cole, un londinenc lliure amb roba anglesa i la cara… transformada?… per una barba retallada.

Era possible que en Bostock no es recordés d’ell. I també era possible que se’n recordés.

En Rob meditava la qüestió com el gos que rosega un os. No li preocupava tant el que pogués passar-li a ell (tot i que li feia por) com el que pogués passar a la seva dona i als fills en el cas que tingués problemes.

I així, quan la Mary es va posar a parlar de Kilmarnock aquell vespre, ell la va escoltar i va anar entenent què havia de fer.

—Com m’agradaria anar-hi! —va dir ella—. Em moro de ganes de caminar per les meves terres i de tornar a ser entre els meus parents i els escocesos.

—Haig de fer algunes coses aquí —va dir ell a poc a poc. Li va agafar les mans—. Però em penso que tu i els nois hauríeu d’anar a Kilmarnock sense mi.

—Sense tu?

—Sí.

Ella estava asseguda, totalment quieta. La pal·lidesa semblava ressaltar-li els pòmuls i li projectava unes ombres noves a la cara que li feien els ulls més grans. Les comissures de la boca, aquells punts sensibles que sempre havien traït les seves emocions, van fer avinent com era de mal rebut el suggeriment.

—Si és el que vols, me n’aniré —va dir amb calma.

Els dies següents en Rob va canviar d’idea una dotzena de vegades. No hi va haver citacions ni alarma. No va anar a arrestar-lo ningú. Era evident que tot i haver-lo trobat familiar, en Bostock no l’havia identificat com a Jesse ben Benjamin.

«No te’n vagis», volia dir a la Mary.

Diverses vegades va estar a punt de dir-ho, però sempre hi havia alguna cosa que li impedia pronunciar les paraules; dins d’ell portava una pesada càrrega de temor, i no li faria cap mal que ella i els nois estiguessin un temps en lloc segur.

Van tornar a parlar-ne.

—Si ens poguessis portar al port de Dunbar… va dir ella.

—Què hi ha a Dunbar?

—Els MacPhee. Parents dels Cullen. Ells s’encarregaran que arribem sans i estalvis a Kilmarnock.

Dunbar no era cap problema. Era gairebé la fi de l’estiu i s’agitaven moltes veles mentre els propietaris dels vaixells intentaven ficar tota la gent possible en els darrers viatges abans que les tempestes d’hivern es tanquessin sobre la mar del Nord. A La Guineu, en Rob va sentir parlar d’una barca de càrrega que parava a Dunbar. Es deia Aelfgifu, per la mare de Harold Peu-de-llebre, i el capità era un danès capblanc que va acceptar encantat la paga de tres passatgers que no menjarien gaire.

L’Aelfgifu sortiria al cap de menys de dues setmanes, cosa que exigia una preparació ràpida: repassar la roba i prendre decisions sobre què s’havien d’endur i què no.

De cop i volta, va arribar el dia de la partida.

—Us vindré a buscar a Kilmarnock quan pugui.

—Ho faràs? —va dir ella.

—És clar.

La nit abans de marxar, ella va dir:

—Si no pots venir…

—Vindré.

—Però… si no véns. Si el món ens separa d’alguna manera, sàpigues que els meus parents educaran els nois.

Això el va enutjar més que no pas el va consolar i va aprofundir tant els seus temors que li va saber greu haver suggerit la separació.

Es van acariciar lentament, tots els lloc familiars, com dues persones cegues que desitgessin emmagatzemar la memòria a les mans. Van fer l’amor amb tristesa, com si sabessin que era el darrer cop. Quan van haver acabat, ella va plorar sense so i ell la va abraçar sense paraules. En Rob tenia moltes coses a dir, però no podia dir res.

Al matí, els va deixar a bord de l’Aelfgifu a la llum de l’alba. Era un vaixell construït com els grans vaixells víkings, però no feia més de divuit metres, amb la coberta al ras. Tenia un pal de trenta metres d’alçada i una gran vela quadrada, i el buc estava fet de gruixudes planxes de roure superposades. Els vaixells negres del rei mantindrien els pirates mar endins i l’Aelfgifu vorejaria la costa i atracaria per descarregar i carregar mercaderies i al primer senyal de tempesta. Era la mena de vaixell més segur.

En Rob es va quedar al moll. La Mary mostrava la seva cara inflexible, l’armadura que vestia quan es cuirassava davant del món amenaçador.

Encara que el vaixell només es balancejava en la marea, el pobre Tam ja tenia la cara verdosa i espantada.

—Has de continuar fent-li massatges a la cama —va cridar en Rob, i va fer un moviment de massatge amb la mà. Ella va assentir perquè veiés que l’havia entès. Un tripulant va aixecar el calabrot de l’amarra i la barca es va deixar anar. Vint remers van clavar el rem alhora i van guiar-la cap al mig del corrent. La Mary, com a bona mare, havia col·locat els nens sobre les mercaderies al centre del vaixell per evitar que caiguessin per la borda.

Es va inclinar i va dir alguna cosa a en Rob J. just quan pujava la vela.

—Bona sort, pare —va cridar amb claredat la veu fina i obedient.

—Aneu en nom de Déu! —va cridar en Rob.

De seguida van ser lluny de la vista, tot i que ell es va quedar on era i es fregava els ulls per continuar-los veient. No tenia ganes de deixar el moll, perquè de cop i volta s’havia adonat que tornava a ser al lloc on era quan tenia nou anys, sense família ni amics a la ciutat de Londres.