13
Londres
Charles Bostock, amb els llargs cabells grocs lligats al darrere amb cintes i llaços, tenia més aspecte de dandi que de comerciant. Anava vestit de vellut vermell, una roba bona malgrat la crosta de pols del viatge, i portava sabates de cuir suau acabades en punta, més per presumir que no pas per comoditat. Però als ulls tenia una llum freda de regatejador i cavalcava un gran cavall blanc, envoltat d’una tropa de servents armats fins a les dents per defensar-lo contra els lladres. Es divertia xerrant amb el barber cirurgià, al qual havia permès d’unir-se amb el seu carro a la caravana de cavalls carregats de sal de les salines d’Arundel.
—Tinc tres magatzems al llarg del riu i alguns altres que llogo. Nosaltres els venedors estem fent una nova Londres per tant, som útils al rei i a tot el poble anglès.
En Barber assentia educadament, avorrit de les històries d’aquell fanfarró, però feliç de poder viatjar a Londres sota la protecció de les seves armes, perquè, com més s’acostaven a la ciutat, més gran era el perill de lladres als camins.
—Amb què comercieu? —va preguntar.
—Dins de la nostra nació-illa compro i venc principalment objectes de ferro i de sal. Però també compro objectes preciosos que no són produïts en aquesta terra i els porto de més enllà del mar. Pells, sedes, gemmes i or, indumentàries curioses, pigments, vi, oli, ivori i llautó, coure i estany, plata, vidre, i coses així.
—Així doncs, heu viatjat molt per terres estrangeres?
El mercader va somriure.
—No, però ho penso fer. He fet un viatge a Gènova i vaig portar-ne tot de penjolls que em vaig pensar que els meus col·legues comerciants més rics em traurien de les mans, però abans que els mercaders me’ls poguessin comprar per a les seves cases pairals, van ser adquirits àvidament per als castells de diversos comtes que ajuden el nostre rei Canut a governar la terra.
»Faré com a mínim dos viatges més, perquè el rei Canut ha promès que tot comerciant que salpi tres cops a terres estrangeres en interès del comerç anglès serà ennoblit. Actualment pago el viatge d’altres mentre jo m’encarrego dels negocis a Londres.
—Expliqueu-nos les noves de la ciutat, si és tan amable —va dir en Barber, i en Bostock hi va accedir encantat.
Els va informar que el rei Canut havia construït una gran mansió reial a la vora de la part oriental de l’abadia de Westminster. El rei nascut a Dinamarca tenia una gran popularitat perquè havia declarat una nova llei que concedia a tots els anglesos lliures el dret de caçar a la seva terra pròpia, un dret que abans era reservat al rei i els seus nobles.
—Ara tots els amos de terra podem matar un cabirol com si fóssim monarques.
En Bostock va dir que Canut havia succeït el seu germà Harold com a rei de Dinamarca i que governava aquell país i Anglaterra alhora.
—Això li ha donat el domini de la mar del Nord, i ha construït una flota de vaixells negres que omplen l’oceà de pirates i que donen seguretat a Anglaterra i la primera pau real des de fa cent anys.
En Rob a penes escoltava la conversa. Quan es van aturar a Alton a l’hora de dinar, va fer un espectacle amb en Barber per pagar el preu del seu lloc en el seguici del mercader. En Bostock va celebrar els jocs malabars i va aplaudir com un boig. Va donar dos penics a en Rob.
—T’aniran bé a la metròpoli, on el borrissol va ben car —va dir picant-li l’ullet.
En Rob li va donar les gràcies, però tenia el cap en un altre lloc. Com més s’acostaven a Londres, més ganes tenia d’arribar-hi.
Van acampar en el camp d’una granja a Reading, a un dia de viatge de la ciutat on va néixer. Aquella nit no va dormir mirant de decidir quin dels germans intentaria veure primer.
L’endemà va començar a veure fites que recordava: un grup de roures, una gran pedra, una cruïlla prop del turó on havien acampat el primer dia ell i en Barber… i cadascuna d’elles li feia saltar el cor i bullir la sang. Van separar-se de la caravana a la tarda a Southwark, on el mercader tenia negocis per fer. Southwark tenia més de tot que la darrera vegada que hi havia estat. Des de la calçada van veure que estaven aixecant nous magatzems al pantanós marge a prop de l’antic moll del transbordador, i el riu era ple de vaixells estrangers atracats.
En Barber va fer travessar el pont de Londres a l’Incitatus pel carril del trànsit. A l’altra banda hi havia un munt de gent i animals i estava tot tan congestionat que el carro no va poder girar pel carrer del Tàmesi i es va veure obligat a seguir cap endavant per girar a l’esquerra pel carrer de l’església, creuar el Walbrook i després, fent salts entre llambordes, arribar a Cheapside. En Rob no podia estar-se quiet, perquè semblava que els vells veïnats de cases petites de fusta malmeses pel temps no havien canviat gens ni mica.
Recordava la petita casa del forn amb la botiga a la planta baixa i mirava anguniejat fins que la va veure.
—Aquí, pari! —va cridar a en Barber i va baixar del pescant abans que l’Incitatus s’aturés.
Però quan va córrer a l’altra banda del carrer, va veure que la botiga era una adrogueria de vaixells. Confós, va obrir la porta i va entrar. Un home pèl-roig darrere el taulell va alçar els ulls al so de la campaneta de la porta i va fer que sí amb el cap.
—Què ha passat amb el forn?
L’home va arronsar les espatlles darrere d’una pila de corda ben enrotllada.
—Viuen a dalt, els Haverhill?
—No, hi visc jo. He sentit dir que havien estat forners.
Però li va dir que la botiga era buida quan l’havia comprat ell feia dos anys a en Durman Monk, que vivia just al començament del carrer.
En Rob va deixar en Barber esperant al carro i va anar a buscar en Durman Monk, el qual va resultar que es trobava sol i encantat de tenir una oportunitat de parlar en una casa plena de gats.
—Així que tu ets germà de la petita Anne Mary. La recordo molt bé; una noieta dolça i polida. Jo els coneixia bé, els Haverhill, i em semblaven uns veïns excel·lents. Se’n van anar a Salisbury —va dir el vell, acariciant un gat d’ulls salvatges.
Se li va fer un nus a l’estómac quan va entrar a la casa gremial, que era ben bé com la que recordava en tots els detalls, fins en la palada de morter que faltava a la paret de canya i argamassa sobre la porta. Hi havia uns quants fusters asseguts i bevent, però no va veure cap cara coneguda.
—Que hi és en Bukerel?
Un fuster va deixar el got.
—Qui? Richard Bukerel?
—Sí, Richard Bukerel.
—Va morir, fa dos anys.
En Rob va sentir més que una punxada, perquè Bukerel havia estat amable amb ell.
—Qui és el fuster en cap?
—Luard —va dir l’home lacònicament—. Tu! —va cridar a un aprenent—. Vés a buscar en Luard, hi ha un noi que el demana.
En Luard va sortir del fons del vestíbul; era un home cepat amb una cara arrugada, jove per ser fuster en cap. Va assentir sense sorpresa quan en Rob li va demanar que l’informés d’on podia trobar un membre de la Corporació.
Va estar uns minuts girant les pàgines de pergamí d’un gran llibre.
—És aquí —va afirmar finalment, i va moure el cap—. Tinc un contracte caducat d’un subaltern anomenat Aylwyn, però no s’hi ha escrit res des de fa anys.
Ningú no coneixia l’Aylwyn ni sabia per què ja no era en nòmina.
—Tot sovint els membres se’n van, al gremi d’algun altre lloc —va dir en Luard.
—I en Turner Home? —va preguntar en Rob tímidament.
—El mestre fuster? Encara hi és, a la casa on ha viscut sempre.
En Rob va sospirar alleujat; com a mínim podria veure en Samuel.
Un dels homes que havia estat escoltant es va aixecar i es va emportar en Luard per comentar-li alguna cosa.
En Luard es va aclarir la gola.
—Mestre Cole —va dir—. En Turner Home és capatàs d’un equip que està fent una casa a Edred’s Hithe. Et suggereixo que hi vagis directament, si vols parlar-hi.
En Rob va mirar primer l’un i després l’altre.
—No conec Edred’s Hithe.
—És una secció nova. Coneixes Queen’s Hithe, el vell port romà al costat del mur del riu?
En Rob va assentir.
—Doncs vés a Queen’s Hithe. Allí qualsevol et dirà com anar a Edred’s Hithe —va dir en Luard.
Al costat del mur del riu hi havia els inevitables magatzems i més enllà els carrers de cases on vivia la gent del port, els fabricants de veles i dels aparells i cordatge dels vaixells, homes de mar, estibadors, gavarrers i mestres d’aixa.
Queen’s Hithe estava molt poblat i tenia un bon nombre de tavernes. En una fonda pestilent li van dir el camí fins a Edred’s Hithe. Era un nou veïnat que començava just al marge de l’antic, i va trobar en Turner Home enlairant una casa en un tros de prat pantanós.
En Home va baixar de la teulada quan el van cridar, amb cara de contrarietat per haver d’interrompre la feina. En Rob el va recordar quan el va veure. L’home s’havia tornat rogenc i els cabells li clarejaven.
—Sóc el germà d’en Samuel, mestre Home —va dir—. Rob J. Cole.
—Caram noi, sí que has crescut.
En Rob va veure com els ulls honrats del fuster s’omplien de pena.
—Va estar amb nosaltres menys d’un any —va dir Home amb simplicitat—. Era un bon noi. La senyora Home estava francament encantada amb ell. Mira que els ho havíem dit un miler de vegades: «No jugueu als molls». Si a més d’un home li ha costat la vida estar-se darrere els vagons de càrrega quan un conductor fa recular quatre cavalls, imagina’t un noi de nou anys.
—Vuit.
En Home el va mirar interrogador.
—Si va passar un any després que se’l quedés, eren vuit —va dir en Rob. Tenia els llavis encarcarats i li era tan difícil moure’ls que li costava parlar—. Dos anys menys que jo.
—Tu ho deus saber millor —va dir en Home amablement—. És enterrat a Sant Botolph, al costat dret del fons del cementiri. Ens van dir que era el lloc on havien enterrat el teu pare. —Va fer una pausa—. Pel que fa a les eines del teu pare —va dir vacil·lant—, una de les serres està trencada, però els martells van prou bé. Pots endur-te’ls.
En Rob va fer que no amb el cap.
—Quedi-se’ls, sisplau. En record d’en Samuel —va dir.
Van acampar en un prat a prop de Bishopsgate, a la vora dels aiguamolls de l’extrem nord-est de la ciutat. L’endemà va deixar les ovelles que pasturaven i el condol d’en Barber i va anar a primera hora a contemplar el seu vell carrer i a recordar els nens, fins que una dona desconeguda va sortir de casa la seva mare i va llançar una galleda d’aigua bruta a tocar de la porta.
Va passar-se el matí vagarejant fins que es va trobar a Westminster, on hi havia menys cases al llarg del riu i els camps i les prades del gran monestir s’estaven convertint en una nova propietat que només podia ser la Casa del Rei, envoltada de pavellons per als soldats i edificis annexos en els quals en Rob va suposar que es decidien tota mena d’assumptes nacionals. Va veure els terribles guardians de la casa, dels quals es parlava amb temor a totes les tavernes. Eren corpulents soldats danesos, escollits per la seva envergadura i habilitat en la lluita com a protectors el rei Canut. En Rob va pensar que eren molts guàrdies armats per protegir una monarquia tan estimada pel poble. Va girar cap a la ciutat i, sense saber com, quan arribava a la vora de Saint Paul va notar que algú li posava una mà al braç.
—Et conec. Ets en Cole.
En Rob va mirar el jove i per un instant va tornar a tenir nou anys i a ser incapaç de decidir si es barallava o si fugia corrents, perquè era sens dubte l’Anthony Tite.
Però a la cara d’en Tite hi havia un somriure i no es veien guardaespatlles a la vista. A més, en Rob es va adonar que ell era tres caps més alt i bastant més corpulent que el seu antic enemic; va donar un copet a l’espatlla a en Tony el Pixaner, amb una sobtada alegria de veure’l, com si durant la infància haguessin estat amics íntims.
—Vine a la taverna i explica’m coses sobre tu —va dir l’Anthony, però en Rob va vacil·lar perquè només tenia els dos penics que li havia donat el mercader Bostock pels jocs malabars.
L’Anthony Tite ho va entendre.
—Et convido jo. Acabo de cobrar el sou de l’any passat.
Un cop van ser asseguts en un racó d’una taverna de la vora i bevent una cervesa, li va dir que era aprenent de fuster.
—Al forat de la serradora —va dir, i en Rob li va notar la veu rogallosa i la pell groguenca.
Coneixia la feina. L’aprenent es ficava en un forat profund, sobre el qual es col·locava un tronc. Estirava una punta de la llarga serra i es passava el dia respirant la pols que li queia al damunt, mentre el segon ebenista es posava a la vora del forat i movia la serra des de dalt.
—Sembla que s’han acabat els mals temps per als fusters —va dir en Rob—. He anat al gremi i he vist molts homes gandulejant.
En Tite va assentir.
—Londres està creixent. La ciutat ja té cent mil ànimes, la vuitena part de tots els anglesos. S’està construint pertot. És un bon moment per demanar l’entrada com a aprenent al gremi, perquè corre la veu que aviat es farà una altra Centena. I com que tu ets fill de fuster…
En Rob va fer que no.
—Ja faig un aprenentatge.
Li va parlar dels seus viatges amb en Barber, i el va satisfer l’enveja que veia als ulls de l’Anthony.
En Tite va parlar de la mort d’en Samuel.
—He perdut la meva mare i dos germans fa poc, tots a causa de la verola, i el meu pare de febres.
En Rob va assentir amb mirada fosca.
—Haig de trobar els vius. A qualsevol casa de Londres pot haver-hi l’últim fill que va tenir la meva mare abans de morir. En Richard Bukerel el va donar a algú.
—Potser la vídua d’en Bukerel en sabrà alguna cosa.
En Rob es va incorporar.
—S’ha tornat a casar amb un verdulaire anomenat Buffington. La casa on viu ara no és lluny d’aquí. Just després de Ludgate —li va dir l’Anthony.
La casa de Buffington era en un indret no gaire diferent d’aquell tan solitari en què el rei s’havia construït la nova residència, però queia al costat de la humitat dels aiguamolls del riu Fleet i era un refugi atrotinat en comptes d’un palau. Darrere la casa tronada hi havia camps de cols i d’enciams envoltats d’aiguamolls no assecats. Va estar-se quiet una estona mirant quatre criatures emmurriades que, amb sacs de pedres a l’esquena, envoltaven els camps infestats de mosquits en una marxa silenciosa i mortal contra les llebres.
Va trobar la senyora Buffington a la casa i el va fer entrar. Estava seleccionant productes i ficant-los en cistelles. Va explicar-li queixosa que els animals se li menjaven els beneficis.
—Et recordo a tu i a la teva família —va dir ella examinant-lo com si fos un vegetal selecte.
Però quan li va preguntar el que volia saber, la dona no es va veure capaç de recordar que el seu primer marit hagués esmentat mai el nom o el parador de la llevadora que s’havia quedat l’infant batejat amb el nom de Roger Cole.
—No va apuntar ningú el nom?
Potser va veure alguna cosa en els ulls d’en Rob, perquè va reaccionar.
—Jo no sé escriure. Per què no vas preguntar tu el seu nom i el vas escriure, marrec? No era el teu germà?
No entenia com es podia esperar que un jove en les seves circumstàncies pogués ser responsable de res, però va pensar que ella tenia raó.
La senyora li va somriure.
—No hem de ser descortesos l’un amb l’altre perquè hem compartit temps ben durs com a veïns.
En Rob, sorprès, es va adonar que ella se’l mirava com una dona mira un home, amb els ulls càlids. El treball li havia aprimat el cos, però es veia que en un altre temps devia haver estat bonica. No era pas més gran que l’Editha.
Però va pensar amb melangia en en Bukerel i va recordar la terrible gasiveria d’aquella dona; tampoc no havia oblidat que aquella dona l’hauria venut com a esclau quan es va quedar sol.
La va mirar fredament, li va donar les gràcies i després se’n va anar.
A l’església de Sant Botolph, el sagristà, un home vell gravat de verola amb els cabells de color gris brut sense tallar, va respondre a la trucada. En Rob li va preguntar pel capellà que havia enterrat els seus pares.
—El pare Kempton va ser destinat a Escòcia, ara fa deu mesos.
El vell el va portar cap al cementiri de l’església.
—Oh, cada cop està més poblat això —va dir—. No eres aquí fa dos anys, quan vam tenir el flagell de la verola?
En Rob va fer que no.
—Que afortunat! Va morir tanta gent que ens passàvem tot el dia enterrant. Ara necessitem espai. La gent ve a Londres de tot arreu, i els homes arriben ràpidament a les dues vintenes d’anys per les quals poden pregar raonablement.
—Però vostè en té més de quaranta, oi? —va observar en Rob.
—Jo? Jo estic protegit per la naturalesa eclesiàstica de la meva feina i he portat una vida pura i innocent.
Va fer un somriure i en Rob va ensumar l’alcohol del seu alè.
Va esperar fora la casa d’enterraments mentre el capellà consultava el Llibre d’Ingressos; l’única cosa que va poder fer aquell vell atabalat va ser portar-lo per un laberint de làpides inclinades fins a una zona general de la part de l’est del cementiri, a prop de la molsosa paret del darrere, i dir-li que tant el seu pare com el seu germà Samuel havien estat enterrats «per aquí». En Rob va mirar d’evocar el funeral del seu pare per veure si recordava el lloc de la tomba, però no en va ser capaç.
La seva mare era més fàcil de trobar; en tres anys, el teix sobre la seva tomba havia crescut, però encara el podia reconèixer.
Amb una feina a fer de sobte, en Rob va tornar corrent al campament. En Barber el va acompanyar a una zona pedregosa més avall del talús del Tàmesi i van escollir un petit còdol gris amb la superfície plana i suavitzada per anys de marees. L’Incitatus els va ajudar a treure’l del riu.
Havia pensat a cisellar ell mateix les inscripcions, però en Barber el va dissuadir.
—Ja fa molt temps que som aquí —va dir en Barber—. Deixa-ho a un picapedrer que ho farà ràpidament i bé. Jo t’avançaré els diners i, quan acabis l’aprenentatge i treballis cobrant un sou, ja m’ho tornaràs.
Es van quedar a Londres només el temps necessari per veure la pedra gravada amb els tres noms i les dates i col·locada al cementiri sota el teix.
En Barber va posar-li una mà molsuda a l’espatlla i li va fer una ullada.
—Som viatgers. Un dia o altre arribarem en algun lloc on podràs demanar noves dels altres tres nois.
Va obrir el mapa d’Anglaterra i va ensenyar a en Rob que de Londres sortien sis grans camins: el del nord-est cap a Colchester; el del nord cap a Lincoln i York; el del nord-oest cap a Shrewsbury i Gal·les; el de l’oest cap a Silchester, Winchester i Salisbury; el del sud-est cap a Richborough, Dover i Lyme; i el del sud cap a Chichester.
—Aquí, a Ramsey —va dir tot posant el dit al centre d’Anglaterra— és on va anar a viure la teva veïna vídua, la Della Hargreaves amb el seu germà. Potser ella et podrà dir el nom de la llevadora a qui va donar el nen Roger i el podràs buscar quan tornem a Londres. I aquí hi ha Salisbury, on ens han dit que la família Haverhill va portar la teva germana Anne Mary. —Va arrufar les celles—. És una llàstima que no ho haguéssim sabut quan hi vam ser per la fira —va dir, i en Rob va sentir una fiblada en pensar que potser s’havia creuat amb la seva germana entre la gentada.
—No pateixis —va dir en Barber—. Tornarem a Salisbury quan anem cap a Exmouth, a la tardor.
En Rob es va animar.
—I anem on anem camí del nord —va dir—, preguntaré als capellans i als monjos si coneixen el pare Lovell i el seu jove pupil William Cole.
L’endemà a primera hora van partir de Londres i van enfilar l’ampla carretera de Lincoln que portava cap al nord d’Anglaterra. Quan van deixar enrere les cases i la fetor de l’excés de gent i es van aturar per engolir un esmorzar especialment generós cuinat a la vora d’un corrent sorollós, van estar tots dos d’acord que la ciutat no era pas el millor lloc per respirar l’aire de Déu i per gaudir de l’escalfor del sol.