49
Cinc dies a l’oest

Va arribar una gran caravana d’Anatòlia i un jove ramader va anar al maristan amb una cistella de figues seques per al jueu anomenat Jesse. El jove era Sadi, el fill gran de Dehbid Hafiz, kelonter de Xiraz, i les figues eren un present que simbolitzava l’amor i la gratitud del seu pare envers els lluitadors d’Ispahan contra la plaga.

En Sadi i en Rob van seure a beure chai i a menjar les delicioses figues, que eren grosses i carnoses, plenes de cristalls de sucre. Sadi les havia comprades a Midyat a un ramader que les portava amb camells des d’Izmir, a l’altra banda de Turquia. Ara ell havia de tornar a portar els camells a l’est, camí de Xiraz, i estava emocionat per la gran aventura de viatjar. Va acceptar amb orgull que el dhimmi guaridor li demanés de portar un present de vins d’Ispahan al seu distingit pare, Dehbid Hafiz.

Les caravanes eren l’única font de notícies i en Rob va fer moltes preguntes al jove.

No hi havia hagut més senyals de la plaga quan la caravana va sortir de Xiraz. Havien vist soldats seljúcides una vegada a les muntanyes de l’est de Mèdia, però semblava que eren un grup petit i no van atacar la caravana (lloat sigui Al·là!). A Ghazna, la gent estava afligida per una curiosa erupció amb picors i el mestre de la caravana no s’hi va voler aturar no fos cas que els ramaders dormissin amb dones locals i contraguessin l’estranya malaltia. A Hamadan no hi havia plaga, però un estranger cristià havia portat unes febres europees a l’islam i els mul·làs havien prohibit al poble tot contacte amb els infidels.

—Quins són els símptomes d’aquesta malaltia?

Sadi ibn Dehbid va vacil·lar, perquè no era metge i no se li acudia pensar en aquesta mena de coses. Només sabia que ningú tret de la seva filla no s’acostava al cristià.

—Tenia una filla, el cristià?

Sadi no podia descriure el malalt ni la filla, però va dir que Boudi el comerciant de camells, que anava amb la caravana, els havia vistos tots dos.

Plegats van buscar el comerciant de camells, un home pansit i d’ulls astuts que escopia saliva vermella entre les dents ennegrides de tant mastegar bètel.

Boudi va dir que gairebé no recordava els cristians, però quan en Rob li va posar una moneda a la mà li va millorar la memòria fins que va recordar haver-los vist a cinc dies de viatge cap a l’oest, mig dia després de passar la ciutat de Datur. El pare era de mitjana edat, tenia els cabells llargs grisos i no duia barba. Portava roba estrangera negra com la túnica d’un mul·là. La dona era jove i alta i tenia uns curiosos cabells d’un color una mica més clar que la henna.

En Rob el va mirar preocupat.

—Estava molt malalt, l’europeu?

Boudi va somriure amablement.

—No ho sé, mestre. Estava malalt.

—Tenien servents?

—No vaig veure ningú amb ells.

Sens dubte els mercenaris devien haver fugit, va pensar en Rob.

—Tenien prou menjar?

—Jo mateix vaig donar a la noia una cistella de llegums i tres pans, mestre.

En Rob el va afitorar amb una mirada que va espantar Boudi.

—Per què li vas donar menjar?

El comerciant de camells va arronsar les espatlles. Es va girar, va escorcollar una bossa i en va treure un ganivet, mostrant-ne el mànec. Se’n podien trobar de millors en qualsevol mercat persa, però aquell era la prova, perquè el darrer cop que en Rob l’havia vist, aquell punyal penjava del cintó de James Geikie Cullen.

Sabia que, si confiava les seves cuites a en Karim i en Mirdin, insistirien a acompanyar-lo, i ell volia anar-hi tot sol. Va demanar a Yussuf-al-Gamal que els deixés un missatge.

—Els dius que he marxat a resoldre un assumpte personal i que ja els ho explicaré quan torni —va dir al bibliotecari.

Dels altres, només ho va dir a Jalal.

—Te’n vas un temps? Però, per què?

—És important. És una dona…

—És clar —va murmurar Jalal. El reparador d’ossos va estar preocupat fins que va veure que hi hauria prou aprenents per passar visita sense que l’haguessin de molestar a ell, i després va fer que sí.

En Rob va marxar l’endemà al matí. Era un viatge llarg i anar massa de pressa podia ser-li perjudicial, però esperonava el cavall castrat sense poder-se treure del cap la imatge d’una dona sola en un desert estrany amb el seu pare malalt.

Feia temps d’estiu i les aigües desfermades de primavera ja s’havien evaporat sota el sol de coure, de manera que la pols salada de Pèrsia el cobria i es filtrava al farcell de la sella. Menjava pols amb els aliments, i l’aigua que bevia tenia una fina capa de pols. A tot arreu veia flors silvestres de color terrós, però també va veure gent que conreava el sòl rocós i aprofitava la poca humitat que hi havia per regar les vinyes i els datilers, com s’havia fet durant milers d’anys.

Anava molt decidit i ningú no el desafià ni el va retardar i, al vespre del quart dia, va passar la ciutat de Datur. A la nit no podia fer res, però l’endemà al matí va emprendre el camí a l’alba. A mig matí, al petit poble de Gusheh, un mercader va acceptar una moneda, la va mossegar i després li va dir que tothom coneixia els cristians. S’estaven en una casa a l’altra banda del wadi d’Ahmad.

No va trobar el wadi, però va trobar dos cabrers, un vell i un noi. A la pregunta de si sabien on eren els cristians, el vell va escopir.

En Rob va treure l’arma. Sentia una malícia gairebé oblidada. El vell se’n va poder adonar i, sense treure els ulls de l’espasa, va aixecar un braç i va assenyalar.

En Rob va cavalcar en aquella direcció. Quan va ser lluny, el cabrer més jove va posar una pedra a la seva fona i la va llançar. En Rob la va sentir espetegar a les roques darrere seu.

Va trobar el wadi de sobte. La vella llera era gairebé seca, però es veia que hi havia corregut aigua no feia gaire, perquè en llocs ombrosos encara hi creixia verd. Va seguir la llera molta estona fins que va veure la caseta de fang i de pedra. Ella era a fora bullint una bugada quan el va veure, va fer un salt com enfollida i va entrar a la casa. Quan en Rob va desmuntar del cavall, ella ja havia posat una pesada pedra contra la porta.

—Mary.

—Ets tu?

—Sí.

Hi va haver un silenci, després un carrisqueig quan la Mary va treure la pedra. Va obrir la porta, primer una mica i després del tot.

Ell es va adonar que la Mary no l’havia vist mai amb la barba o el vestit persa, però el barret de cuir de jueu sí que el coneixia.

La Mary tenia l’espasa del seu pare a la mà. Se li veia el sofriment a la cara, molt desmillorada i amb els ulls, els alts pòmuls i el llarg nas molt pronunciats. Tenia butllofes als llavis, i en Rob va recordar que li sortien quan estava exhausta. Tenia les galtes brutes de sutge, tret de dues línies rentades per les llàgrimes provocades pel fum del foc, però va parpellejar i en Rob va apreciar que era tan sensata com la recordava.

—Sisplau. El pots ajudar? —va dir, i el va fer entrar a la casa.

Li va fer un salt el cor quan va veure James Cullen. No li calia agafar les mans del ramader d’ovelles per saber que s’estava morint. Ella també ho devia saber, però el va mirar com si confiés que podria guarir el seu pare amb una carícia.

A la casa se sentia la fètida olor de les entranyes de Cullen.

—Ha tingut febre?

Ella va fer que sí, cansada, i va recitar els detalls amb veu sense to. Havia començat a tenir febre feia unes setmanes, amb vòmits i un mal terrible a la part dreta de l’abdomen. La Mary l’havia atès amb cura. Al cap d’uns dies li va baixar la febre i ella, alleujada, va veure que s’estava refent.

Havia estat unes setmanes millorant de manera clara i estava gairebé restablert quan de cop li van tornar a aparèixer els símptomes, aquesta vegada amb més severitat.

La cara de Cullen estava pàl·lida i enfonsada, i els ulls inexpressius. A penes es percebia el pols. Tenia febre i calfreds alternatius, amb diarrea i vòmits alhora.

—Els servents es van pensar que era la plaga i van fugir —va dir.

—No. No és la plaga.

Els vòmits no eren negres, i no tenia bubons. Pobre consol. Tenia la part dreta de l’abdomen dura com una fusta. Quan en Rob la va prémer, en Cullen —per bé que semblava perdut en la inconsciència del coma— va fer un xiscle.

En Rob sabia què era. La darrera vegada que ho havia vist, havia fet jocs malabars i havia cantat perquè un nen morís sense por.

—Una infecció del budell gros. Allò que anomenen malaltia del costat. És un verí que ha començat al budell i s’ha escampat per tot el cos.

—Què ho ha provocat?

Ell va moure el cap.

—Potser se li ha entortolligat el ventre i hi té una obstrucció.

Tots dos van reconèixer la inutilitat de la seva ignorància.

Va estar molta estona amb James Cullen mirant de fer alguna cosa que pogués ajudar-lo. Li va fer lavatives de te de camamilla, quan ja no li feien res, li va administrar dosis de ruibarbre i sals. Li va posar compreses calentes a l’abdomen, però a aquelles alçades ja sabia que no servia de res.

Es va quedar a la vora del llit de l’escocès. Hauria volgut enviar la Mary a l’habitació del costat perquè es permetés el descans que s’havia negat, però sabia que la fi era a prop i va pensar que després ja tindria temps per descansar.

A mitjanit, en Cullen va fer un petit salt, una petita estrebada.

—No passa res, pare —va xiuxiuejar la Mary acariciant-li les mans, i va percebre com se n’anava, tan calladament i suaument que durant una estona ni ella ni en Rob no es van adonar que el seu pare ja no vivia.

Ella havia deixat d’afaitar-lo uns dies abans de morir i tenia una barba grisa que calia arreglar. En Rob el va pentinar i va sostenir el seu cos en braços mentre ella el rentava sense plorar.

—Me n’alegro de poder fer això. No em van deixar ajudar quan va morir la meva mare —va dir ella.

En Cullen tenia una gran cicatriu a la cuixa dreta.

—Se la va fer empaitant óssos salvatges malesa endins, quan jo tenia onze anys. Va haver de passar-se tot l’hivern a casa. Vam fer junts un pessebre per Nadal i va ser quan el vaig començar a conèixer.

Després d’haver preparat el cos del pare, en Rob va portar més aigua de la riera i la va posar a escalfar al foc. Mentre ella es banyava, ell va cavar una tomba, que va resultar una tasca terriblement dura, perquè el terra era pràcticament de pedra i no tenia cap eina adequada.

A la fi va fer servir l’espasa d’en Cullen i una branca dura i afilada per fer d’alçaprem, i les seves mans. Quan va haver acabat la tomba, va fer una creu amb dos bastons lligats amb el cinturó del mort.

Ella portava el vestit negre amb què ell l’havia vista per primer cop. En Rob va portar en Cullen embolicat en una manta de llana que duien d’ençà que havien sortit de viatge, tan bonica i càlida que li va saber greu deixar-la a la tomba.

Hauria calgut celebrar un Rèquiem, i ell no era capaç ni de recitar una pregària adient per a l’enterrament amb el poc llatí que recordava. Però li va venir al cap un dels salms de la seva mare.

Va omplir la tomba i hi va posar la creu. Quan es va allunyar, ella es va quedar agenollada, amb els ulls tancats i els llavis dibuixant paraules que ni ella mateixa no podia sentir.

Li va donar temps per estar sola a la casa. Ella li havia dit que deixés anar els dos cavalls perquè pasturessin una estona a l’escassa herba del wadi, i ell va marxar a buscar-los.

Va veure que havien construït un corral amb una tanca d’arç. A dins hi va trobar els ossos de quatre ovelles, probablement mortes i devorades per animals. Segur que en Cullen havia comprat moltes altres ovelles que li devien haver robat els humans.

Ximple escocès! Mai no podria haver portat tot un ramat fins a Escòcia. I ara tampoc no podria tornar a casa, i la seva filla s’havia quedat sola en una terra poc amistosa.

A un extrem de la petita vall pedregosa, en Rob va descobrir les restes del cavall blanc d’en Cullen. Potser se li havia trencat una pota i havia estat presa fàcil; la carcassa estava gairebé del tot consumida, però hi va reconèixer l’obra dels xacals i va tornar a la tomba fresca i la va protegir amb pedres pesades i planes per impedir que les bèsties poguessin desenterrar el cos.

Va trobar la muntura negra d’ella a l’altra punta del wadi, tan lluny del festí dels xacals com havia pogut anar. No va ser difícil posar un ronsal al cavall, que semblava preferir la seguretat de la servitud. Quan va tornar a la casa, va trobar la Mary assossegada però pàl·lida.

—Què hauria fet si no arribes a aparèixer?

Ell li va somriure, recordant la porta barrada i l’espasa a les seves mans.

—El que hagués calgut.

Ella estava molt tensa.

—M’agradaria tornar a Ispahan amb tu.

—Això és el que jo vull.

A en Rob li va fer un salt el cor, però les següents paraules el van mortificar.

—Hi ha cap caravanserrall, allà?

—Sí. Amb molt de tràfic.

—Llavors m’allistaré en una caravana protegida que vagi cap a l’oest i miraré d’arribar a un port des d’on pugui comprar un passatge fins a casa.

Ell se li va acostar i li va agafar les mans: era la primera vegada que la tocava. Tenia els dits aspres de treballar, unes mans diferents de les d’una dona d’harem, però no les va deixar anar.

—Mary, vaig cometre un error terrible. No et puc deixar marxar un altre cop.

Ella el va contemplar amb fermesa.

—Vine amb mi a Ispahan, però per quedar-te a viure amb mi.

Hauria estat tot més fàcil si no s’hagués vist obligat a confessar l’enganyifa de Jesse ben Benjamin i la necessitat de fingir.

Era com si els passés un corrent pels dits, però ell va veure aparèixer en els ulls d’ella una mena de ràbia i d’horror.

—Quantes mentides! —va dir amb calma, el va deixar anar i va sortir a fora.

Ell va anar a la porta i la va veure allunyar-se de la casa per l’esquerdat terra de la llera.

Va ser fora prou estona perquè ell s’anguniés, però va tornar.

—Vull que em diguis de què serveix l’engany.

Ell es va veure obligat a expressar-ho amb paraules, una dificultat que acceptava perquè l’estimava i creia que mereixia saber la veritat.

—És com si hagués estat escollit. Com si Déu hagués dit: «En la creació dels éssers humans faig errors i t’encarrego que treballis per corregir alguns d’aquests errors». No és una cosa que jo desitgés. M’ho vaig trobar.

Les paraules d’ell la van espantar.

—Segur que és una blasfèmia això de considerar-se algú que corregeix els errors de Déu.

—No, no —va dir ell amb suavitat—. Un bon metge no és més que el seu instrument.

Ella va fer que sí, i a ell li va semblar veure-li als ulls una llum de comprensió, potser d’enveja i tot.

—Sempre t’hauré de compartir amb una amant.

«D’alguna manera havia copsat que existia la Despina», va pensar ell sense motiu.

—Només t’estimo a tu —va dir ell.

—No, tu estimes la teva feina i sempre serà primer, abans que la família, abans que res. Però t’he estimat tant, Rob, que vull ser la teva esposa.

Ell la va abraçar.

—Els Cullen es casen per l’església —va dir per sobre l’espatlla.

—Encara que poguéssim trobar un capellà a Pèrsia, no voldria de cap manera casar una dona cristiana amb un jueu. Hem de dir a la gent que ens vam casar a Constantinoble. Quan acabi la preparació mèdica, tornarem a Anglaterra i ens casarem com cal.

—I mentrestant? —va dir ella espantada.

—Un matrimoni de comú acord.

Li va agafar les dues mans. Es van mirar l’un a l’altre amb serietat.

—Hauríem de dir alguna cosa, encara que sigui un matrimoni de comú acord —va dir ella.

—Mary Cullen, et prenc per esposa —va dir ell amb veu espessa—. Prometo mantenir-te i protegir-te, i tens tot el meu amor.

Li hauria agradat trobar paraules millors, però estava molt emocionat i no podia controlar la llengua.

—Robert Jeremy Cole, et prenc per marit —va dir ella amb claredat—. Prometo anar on tu vagis i mirar sempre pel teu benestar. Has tingut el meu amor des del primer dia que et vaig veure.

Ella li va agafar les mans amb tanta força que, juntament amb el dolor, ell va poder sentir la seva vitalitat. Era conscient que la tomba de fora feia indecent l’alegria; tanmateix, en Rob sentia una barreja incontrolada d’emocions i pensava que els seus juraments havien estat més ben fets que molts dels que havia sentit a l’església. Va col·locar les pertinences de la Mary sobre el cavall marró i ella va muntar el negre. Els animals compartirien la càrrega i canviarien cada dia. En les rares ocasions que el camí era suau i pla, muntaven tots dos el mateix cavall, però la major part del temps ella cavalcava i ell obria el camí a peu. La marxa era lenta, però en Rob no tenia cap pressa.

Ella estava més callada que no la recordava, i no va fer cap intent de tocar-la, sensible al seu dolor. Acampats en una clariana entre els matolls al costat del camí la segona nit del viatge a Ispahan, ell jeia despert i la va sentir plorar.

—Si ets un ajudant de Déu per corregir els seus errors, per què no el vas poder salvar?

—No en sé prou.

Havia trigat molt a vessar llàgrimes, però ara no podia parar. Ell la va abraçar. Ajagut amb el cap d’ella a l’espatlla, es va posar a besar-li la cara humida i després la boca, que era suau i acollidora i tenia el gust que recordava. Li va fregar l’esquena i li va acariciar l’encantador forat de la base de la columna i després, quan el petó es va aprofundir i ell li va sentir la llengua, va ficar les mans sota la roba d’ella.

Ella tornava a plorar, però oberta als seus dits i amatent a acollir-lo.

Més que passió, en Rob sentia per ella un respecte primordial i un agraïment. La seva unió va ser un balanceig delicat i tendre en el qual cap dels dos a penes es movia.

Va passar molta, molta estona fins que va acabar de manera exquisida per a ell; amatent per guarir havia estat guarit, i amatent per confortar se sentia confortat, però per donar-li un alleujament semblant va haver de continuar amb la mà.

Després la va abraçar i li va parlar suaument d’Ispahan i del Yehuddiyyeh, de la madrassa i de l’hospital, i d’Ibn Sina. I també dels seus amics, el musulmà i el jueu, en Mirdin i en Karim.

—Tenen dones?

—En Mirdin té dona. En Karim en té moltes.

Es van adormir abraçats.

El va despertar, a la grisa llum de l’alba, el grinyol del cuir d’una sella, la remor sorda de cascos en el camí polsós, els estossecs trencats d’algú, homes que parlaven mentre feien descansar les bèsties.

Mirant per sobre l’espatlla d’ella a través del matoll d’esbarzers que separava el seu amagatall del camí, va veure passar a cavall un grup de soldats. Tenien un aspecte ferotge i portaven les mateixes espases orientals dels homes d’Ala però uns arcs més curts que els perses. Anaven vestits amb parracs i turbants en altres temps blancs tacats de suor i de pols, i exhalaven una fetor que arribava fins on jeia en Rob angoixat en espera que algun dels seus cavalls els delatés o que un genet fes una ullada entre els matolls i el veiés a ell i a la dona adormida.

Li va semblar que veia una cara coneguda i va reconèixer Hadad Khan, el temperamental ambaixador seljúcida de la cort del xa Ala.

Eren els seljúcides, doncs. I cavalcant al costat del capblanc, Hadad Khan, va veure un altre personatge conegut, un mul·là anomenat Musa ibn Abbas, ajudant principal de camp de l’imam Mirzaaboul Qandrasseh, el visir persa.

En Rob va veure un total de sis mul·làs més i va comptar noranta-sis soldats a cavall. No tenia ni idea de quants n’havien passat mentre ell dormia.

Ni el seu cavall ni el de la Mary van renillar ni van fer cap so que revelés la seva presència i finalment va passar el darrer seljúcida i en Rob va gosar respirar sentint els sons que s’allunyaven.

De seguida va besar la seva esposa per despertar-la i després no van perdre temps a aixecar el senzill campament per reprendre el camí, perquè havia trobat un motiu per afanyar-se.