11
El jueu de Tettenhall

No es podia fer res més que esperar la primavera. Tenien noves fornades de l’específic universal preparades i embotellades. Totes les herbes que buscava en Barber, tret de la verdolaga contra les febres, havien estat assecades i esmicolades o amarades en la medecina. Estaven cansats de practicar els jocs malabars i d’assajar la màgia, i en Barber estava tip del nord i fart de tant beure i dormir.

—Estic massa impacient per esperar que s’acabi l’hivern —va dir un matí de març i, com que van marxar de Carlisle aviat, avançaven lentament cap al sud perquè els camins estaven en mal estat.

Van trobar-se la primavera a Beverley. L’aire es va endolcir i va aparèixer el sol, com també una multitud de pelegrins que havien anat a visitar la gran església de pedra de la ciutat dedicada a sant Joan Evangelista. En Barber i ell s’hi van mirar molt en l’espectacle i la primera gran audiència de la nova temporada va respondre amb entusiasme. Tot va anar bé en els tractaments fins que, després d’acompanyar el sisè pacient a la intimitat de la mampara d’en Barber, en Rob va agafar les delicades mans d’una bonica dona.

Li va tremolar el pols.

—Veniu, senyora —va dir amb un fil de veu. La pell de les mans que havia estat en contacte amb les d’ella li formiguejava. Es va girar i es va trobar la mirada d’en Barber.

En Barber es va tornar pàl·lid. Amb un gest quasi salvatge, va allunyar en Rob de les orelles que escoltaven.

—No en tens cap dubte? Has d’estar-ne segur.

—Es morirà molt aviat —va dir en Rob.

En Barber va tornar cap a la dona, que no era gran i semblava molt sana. No es va queixar de cap problema de salut, hi havia anat per comprar un filtre.

—El meu marit es un home molt gran. Li flaqueja l’ardor, però m’admira.

Parlava amb calma i la seva delicadesa i manca de falsa modèstia li conferien dignitat. Portava un vestit de viatge fet de roba bona. Era evident que era una dona rica.

—No venc filtres. Això és màgia i no medecina, noble senyora.

Ella va xiuxiuejar una disculpa. El fet que no li hagués corregit el tractament de noble que li havia donat va fer morir de por en Barber: ser acusat de bruixeria per la mort d’una dona noble era la ruïna segura.

—Un glop de licor tot sovint fa l’efecte desitjat. Un glop llarg i calent abans de retirar-se.

En Barber no va acceptar cap pagament. Tan bon punt se’n va haver anat, va presentar excuses als pacients que encara no havia visitat. En Rob ja estava ficant-ho tot al carro.

I van tornar-se a escapar.

Aquest cop a penes van parlar durant la fugida. Quan van ser prou lluny i acampats sans i estalvis per passar la nit, en Barber va trencar el silenci.

—Quan algú mor sobtadament, li queden els ulls buits —va dir amb calma—. La cara perd l’expressió i de vegades es torna morada. Cau una comissura de la boca, cau una parpella, les extremitats es tornen de pedra. —Va sospirar—. És ben despietat.

En Rob no va respondre.

Van preparar-se els jaços i van intentar dormir. En Barber es va aixecar i va estar una estona bevent, però aquest cop no va allargar les mans a l’aprenent perquè les toqués.

En Rob estava convençut que no era cap bruixot, però només hi podia haver una altra explicació, i ell no l’entenia. Ajagut, pregava. «Déu, t’ho prego. No podries prendre aquest do brut i tornar-lo al lloc d’on va venir?». Furiós i desanimat, no va poder estar-se d’arrufar les celles, perquè la docilitat tampoc no li havia aportat res. «És una mena de cosa que podria estar inspirada per Satanàs, i jo no vull tenir-hi res a veure», deia a Déu.

Semblava que el prec li havia estat concedit. Aquella primavera no van tenir més incidents. El temps aguantava i després va millorar, amb dies assolellats que eren més calents i més secs que de costum, i bons per fer negocis.

—Fa bo per Sant Swithin —va dir en Barber eufòric un matí—. Tothom et dirà que vol dir quatre dies de bon temps.

A poc a poc els seus temors van anar cedint i se’ls animà l’esperit.

L’amo va recordar el seu aniversari! El tercer matí després del dia de Sant Swithin, en Barber li va fer el bonic regal de tres plomes d’oca, tinta en pols i una pedra tosca.

—Ara pots gargotejar cares amb una cosa diferent d’un tros de carbó —va dir.

En Rob no tenia diners per correspondre a en Barber amb un regal d’aniversari però, una tarda, els seus ulls van reconèixer una planta quan passaven per un camp. L’endemà al matí va sortir del campament, va caminar mitja hora fins al camp i va agafar una bona quantitat d’herbes. El dia de l’aniversari d’en Barber, en Rob li va regalar la verdolaga, l’herba de la febre, i ell la va rebre amb una satisfacció evident.

En els espectacles es veia ben clar que s’avenien. Cadascun veia venir què faria l’altre, i l’espectacle adquiria una resplendor i un caire elegant que provocava aplaudiments d’entusiasme. En Rob tenia somnis diürns en els quals veia els seus germans i la seva germana entre els espectadors; s’imaginava l’orgull i la sorpresa de l’Anne Mary i d’en Samuel Edward en veure el seu germà gran fer jocs de màgia i llançant cinc boles enlaire.

Devien haver crescut, pensava. El recordaria l’Anne Mary? Era encara tan dolent, en Samuel Edward? A hores d’ara, en Jonathan Carter ja devia caminar i parlar, devia ser tot un homenet.

Era impensable que un aprenent aconsellés el seu amo cap on havia de fer anar el cavall, però quan eren a Nottingham va tenir una oportunitat de consultar el mapa d’en Barber i va veure que eren a prop del cor de l’illa anglesa. Per arribar a Londres, havien de continuar cap al sud, però també girar cap a l’est. Va memoritzar els noms de les ciutats i llocs per saber si es dirigien cap on es moria de ganes d’anar.

A Leicester, un pagès havia desenterrat un sarcòfag quan escarbotava una pedra. Hi havia excavat al voltant, però pesava massa per poder-lo aixecar i continuava aferrat a terra com un còdol.

—El duc ha d’enviar homes i animals per treure’l i se l’endurà al seu castell —els va dir amb orgull el pagès.

Hi havia una inscripció al marbre tosc: diis manibus, vivio marciano militi legionis secundae augustae. Ianuaria marina conjunx pientissima posuit memoriam.

—«Als déus del món dels morts —va traduir tot seguit en Barber—. A Vivius Marcià, soldat de la segona legió d’August. En el mes de gener, la seva devota esposa va erigir aquesta tomba».

Es van mirar l’un a l’altre.

—Em pregunto què devia passar a l’esposa Marina després d’enterrar-lo, perquè era molt lluny de casa seva —va dir en Barber amb sobrietat.

«Com tots nosaltres», va pensar en Rob.

Leicester era una ciutat populosa. Anava molta gent a veure l’espectacle i, quan s’acabava la venda de la medecina, es trobaven en un remolí d’activitat. En ràpida successió, va ajudar en Barber a obrir amb llanceta el carboncle d’un jove, a encanyar el dit mal trencat d’un jove i a tractar una matrona afectada de febres amb verdolaga i amb camamilla un nen que tenia un còlic. Després va acompanyar a l’altra banda de la mampara un home molsut i calb d’ulls lletosos.

—Quant temps fa que sou cec? —va preguntar en Barber.

—Fa dos anys. Va començar com una tenebra i s’ha anat aprofundint fins que ara a penes detecto la llum. Sóc escrivent, però no puc treballar.

En Barber va moure el cap sense pensar que l’altre no podia veure el gest.

—Sóc tan capaç de fer tornar la vista com de fer tornar la joventut.

L’escrivent va deixar que en Rob l’acompanyés a fora.

—És una perspectiva ben dura —li va dir—. No tornar a veure-hi mai més!

Un home que era a la vora, amb la cara prima de falcó i el nas romà, va sentir-los parlar i els va mirar. Tenia els cabells i la barba blancs, però encara era jove, no devia tenir més del doble de l’edat d’en Rob.

Va fer un pas endavant i va posar la mà al braç del pacient.

—Com et dius?

Parlava amb accent francès; en Rob havia sentit aquell accent molts cops als normands dels molls de Londres.

—Em dic Edgar Thorpe —va dir l’escrivent.

—Jo sóc Benjamin Merlin, metge de Tettenhall, aquí a prop. Em permeteu que us miri els ulls, Edgar Thorpe?

L’escrivent va fer que sí i es va quedar quiet, parpellejant. L’home li va alçar les parpelles amb els polzes i va examinar l’opacitat blanca.

—Jo podria guarir-vos els ulls i treure’ls els cristal·lins opacs —va dir finalment—. Ho he fet abans, però heu de ser prou fort per suportar el dolor.

—No em preocupa el dolor —va mormolar l’escrivent.

—Aleshores necessito que algú us porti a casa meva, a Tettenhall, a primera hora del matí de dimarts que ve —va dir l’home, i se’n va anar.

En Rob s’havia quedat d’una peça. No se li havia acudit mai que algú fos capaç d’intentar una cosa que en Barber no sabia fer.

—Mestre metge! —Va córrer darrere l’home—. On heu après a fer aquesta… operació dels ulls?

—En una acadèmia. Una escola per a metges.

—On és aquesta escola?

El metge Merlin va veure al seu davant un jove alt malgirbat amb un vestit que li anava petit. La seva inspecció va incloure el carro llampant i la tarima sobre la qual hi havia les boles de jocs malabars i els flascons de medecina, la qualitat de la qual podia deduir de seguida.

—A mig món d’aquí on som —va dir amablement.

Es va acostar a una euga negra lligada i hi va muntar; se’n va anar lluny dels barbers cirurgians sense mirar enrere.

Aquell dia, en Rob va parlar a en Barber d’en Benjamin Merlin més tard, mentre l’Incitatus sortia de Leicester estirant lentament el carro.

En Barber va assentir.

—N’he sentit parlar. Metge de Tettenhall!

—Sí. Parlava una mica afrancesat.

—És un jueu de Normandia.

—Què és un jueu?

—És el mateix que un hebreu, la gent de la Bíblia que va matar Jesús i que van ser expulsats de Terra Santa pels romans.

—Ha parlat d’una escola per a metges.

—De vegades fan cursos d’aquesta mena a la Universitat de Westminster. Diuen que són uns cursos molt dolents d’on surten metges molt dolents. La majoria fa d’ajudant d’un metge a canvi de l’aprenentatge, com tu fas d’aprenent per aprendre l’ofici de barber cirurgià.

—Em sembla que no volia dir Westminster, ell. Ha dit que l’escola era molt lluny.

En Barber va arronsar les espatlles.

—Potser és a Normandia o a Bretanya. A França els jueus són molt nombrosos i n’hi ha que han de venir cap aquí, entre ells alguns metges.

—Jo he llegit coses dels hebreus a la Bíblia, però no n’havia vist mai cap.

—Hi ha un altre metge jueu a Malmesbury, que es diu Isaac Adolescentoli. Un metge famós. Potser el podràs veure quan anem a Salisbury —va dir en Barber.

Malmesbury i Salisbury eren a l’oest d’Anglaterra.

—No anem a Londres, doncs?

—No. —En Barber va copsar alguna cosa en la veu de l’aprenent i feia temps que sabia que el jove frisava per veure els seus germans—. Anem directament a Salisbury —va dir amb to seriós—, per aprofitar l’avinentesa de les gentades a la fira de Salisbury. D’allí anirem a Exmouth perquè ja tindrem la tardor a sobre. M’entens?

En Rob va assentir.

—Però a la primavera, quan tornem a marxar, anirem cap a l’est i passarem per Londres.

—Gràcies, Barber —va dir ell amb una alegria serena.

Es va animar. Què hi feia el retard, si sabia que un dia o altre anirien a Londres!

Somiava despert veure els seus germans.

Finalment se’ls va treure del cap per pensar en altres coses.

—Creu que el cec podrà tornar a veure-hi?

En Barber va arronsar les espatlles.

—He sentit a parlar de l’operació. Poca gent és capaç de fer-la i dubto que aquest jueu pugui, però algú d’un poble que va matar Crist no deu tenir pas cap problema per mentir a un cec —va dir en Barber, i va forçar el cavall a anar una mica més de pressa perquè l’hora de sopar s’acostava.