37
La ciutat de Reb Jesse

Els tres jueus i ell es van separar dos dies després a Kupayeh, una cruïlla de camins amb una dotzena de cases enderrocades de rajola. La volta pel Dasht-i-Kavir els havia desplaçat massa cap a l’est, però mentre en Rob tenia menys d’un dia de viatge a l’oest fins a Ispahan, ells encara havien de fer tres setmanes de dur viatge cap al sud i creuar l’estret d’Ormuz abans d’arribar a casa.

Ell sabia que sense aquells homes i sense els pobles jueus que els havien donat refugi, no hauria arribat mai a Pèrsia.

En Rob i en Loeb es van abraçar.

—Vés en nom de Déu, Reb Jesse ben Benjamin!

—Vés en nom de Déu, amic!

Fins i tot l’emmurriat Aryeh va apuntar un somriure ambigu quan es van desitjar bon viatge, sens dubte tan content a acomiadar-se d’en Rob com en Rob d’ell.

—Quan vagis a l’escola de metges pensa a donar records nostres al parent de l’Aryeh, Reb Mirdin Askari —va dir en Lonzano.

—Sí. —Va donar la mà a en Lonzano—. Gràcies, Reb Lonzano ben Ezra.

En Lonzano va somriure.

—Per ser pràcticament dels Altres has estat un company de viatge excel·lent i un home valuós. Vés en pau, Inghiliz.

—Aneu en pau.

Amb un cor ple de bons desigs van prendre diferents direccions.

En Rob cavalcava sobre la mula perquè, després de l’atac del guepard, havia posat el farcell al llom del pobre ase espantat. Aquest arranjament el feia anar més a poc a poc, però l’inundava una emoció creixent i volia fer l’última etapa del viatge amb calma per tal d’assaborir-la.

Era una sort que anés sense pressa, perquè era un camí transitat. Va sentir el so que tant li agradava i ben aviat es va trobar amb una columna de camells amb esquelles, cadascun carregat amb dues grans cistelles d’arròs. Es va posar darrere l’últim camell per gaudir del musical dringar dels esquellots.

El bosc pujava fins a una gran plana; a tot arreu on hi havia prou aigua es veien camps d’arròs madur i cascalls d’opi, separats per extensions de pedregar pla i sec. La plana es va convertir en uns turons de pedra calcària blanca amb una varietat de matisos de color que anaven canviant del sol a l’ombra. En alguns llocs s’havia excavat molta pedra.

A última hora de la tarda, la mula va tramuntar un turó; en Rob va veure una petita vall al davant i, vint mesos després d’haver sortit de Londres, Ispahan.

La primera impressió i la més dominant va ser l’enlluernadora blancor amb pinzellades de blau profund. Era un lloc voluptuós ple d’hemisferis i de corbes, amb grans edificis i cúpules que resplendien a la llum del sol, mesquites amb minarets com llances exposades al vent, grans espais verds, i xiprers i plàtans madurs. El barri del sud de la ciutat era d’un rosa pàl·lid i els raigs de sol es reflectien en turons d’arena en comptes de pedra calcària.

Ja no podia anar a poc a poc.

—Hai! —cridava, i esperonava la mula. Amb l’ase sotraguejant al darrere, van sortir de la filera de camells i els van avançar al trot.

A uns centenars de metres de la ciutat, el camí es convertia en una espectacular avinguda empedrada, la primera via pavimentada que havia vist en Rob d’ençà que havia sortit de Constantinoble. Era molt ampla, amb quatre carrils separats l’un de l’altre per fileres de plataners de la mateixa alçària. L’avinguda creuava el riu per un pont que era en realitat una resclosa amb forma d’arc que embassava aigua per regar. A la vora d’un senyal que indicava que es tractava del riu Zayandeh, el Riu de Vida, hi havia uns joves bruns i nus que nedaven i s’esquitxaven.

L’avinguda el va portar en un gran mur de pedra amb una única porta d’arc.

A dins del mur hi havia grans mansions de rics, amb terrasses, jardins i vinyes. A tot arreu hi havia arcs en punta: llindes amb arc, finestres amb arc, portes de jardins amb arc. Més enllà del barri dels rics hi havia mesquites i edificis més grans amb cúpules blanques i rodones i amb petits punts a dalt, com si els arquitectes s’haguessin enamorat bojament del pit femení. Era fàcil veure on havia anat a parar la pedra de la pedrera; tot era de pedra blanca ornada amb rajola blava que dibuixava amb formes geomètriques o amb cites de l’Alcorà:

Els carrers eren plens d’homes amb turbant, però no hi havia dones. Va passar per una gran plaça oberta; i després, potser a mig quilòmetre, per una altra. Assaboria els sons i els olors. Era indubtablement un municipium, una gran llodriguera d’humanitat com la que ell havia conegut de petit a Londres i, per alguna raó, li va semblar correcte i adient cavalcar a poc a poc per la riba del nord del Riu de Vida de la ciutat.

Dels minarets sortien unes veus d’homes, algunes d’elles distants i primes, d’altres properes i clares, que cridaven els fidels a la pregària. Tot el tràfic va cessar i tothom va mirar en direcció al que semblava el sud-oest, a la Meca. Tots els homes de la ciutat havien clavat els genolls a terra, l’acariciaven amb els palmells i s’inclinaven cap endavant fins a tocar amb el front les pedres.

En Rob va fer aturar la mula i va descavalcar per respecte.

Quan van haver acabat les pregàries, es va acostar a un home de mitjana edat que enrotllava amb rapidesa una petita estora de pregària que havia tret d’un carro de la vora. En Rob li va preguntar on era el barri jueu.

—Ah! Es diu Yehuddiyyeh. Has de seguir avall per l’avinguda de Yazdegerd fins que arribis al mercat dels jueus. A la punta més llunyana del mercat hi ha una porta amb un arc, i a l’altra banda hi ha el barri jueu. No et pots perdre, dhimmi.

El lloc era ple de botiguers que venien mobles, làmpades i oli, pa, pastissos que feien olor de mel i espècies, roba, estris de tota mena, verdures i fruites, carn, peix, pollastres plomats i farcits o vius i cloquejant: tot el necessari per a la vida material. Va veure exposicions de xals per pregar, peces de roba amb serrell, filacteris. En una cabina hi havia un vell de cara arrugada inclinat sobre un tinter i unes plomes, i una dona llegia la sort en una tenda oberta. En Rob va ser conscient que era al barri jueu perquè hi havia dones venent i comprant en l’atapeït mercat amb cistelles als braços. Portaven vestits negres amples i els cabells lligats amb un tros de roba. Algunes duien vel, com les musulmanes, però la majoria no. Els homes anaven vestits com ell, amb barbes generoses i florides.

Anava a poc a poc, gaudint dels sospirs i dels sorolls. Van passar dos homes que discutien el preu d’un parell de sabates com si fossin enemics. D’altres feien broma a crits. Calia parlar alt per ser sentit.

A l’altra banda del mercat va travessar la porta amb arc i va baixar per carrers estrets i petits que serpentejaven per un accidentat pendent cap a un gran districte de cases miserables, construïdes amb irregularitat, dividides per petits carrers sense cap pretensió d’uniformitat. Moltes cases estaven enganxades l’una a l’altra, però de tant en tant n’hi havia una de sola amb un petit jardí; tot i ser cases humils si es comparaven amb les angleses, destacaven de les estructures veïnes com si fossin castells.

Ispahan era una ciutat antiga, però el Yehuddiyyeh encara ho semblava més. Els carrers feien circumval·lació i en sortien carrerons. Les cases i les sinagogues eren de pedra i de rajola antiga que s’havia destenyit fins a un color rosa pàl·lid. Van passar uns nens amb una cabra al costat. Hi havia grups de gent que reien i parlaven. No faltava gaire per l’hora de sopar i les olors de cuina de les cases li van fer venir saliva a la boca.

Va vagarejar pel barri fins que va trobar un estable, on va fer tractes per deixar els animals. Abans de marxar va rentar les esgarrapades del llom de l’ase, ja molt millorades.

No lluny de l’estable va trobar una fonda amb un dispeser que era un vell alt amb un somriure encantador i una gepa a l’esquena que es feia dir Salman el Menor.

—Per què el Menor? —no es va poder estar de preguntar.

—Al meu poble de Razan, on vaig néixer, el meu oncle era Salman el Gran. Un erudit de renom —li va explicar el vell.

En Rob va llogar una màrfega en un racó del gran dormitori.

—Què vols menjar?

El va temptar amb petits trossets de carn rostida enastada, un arròs espès que en Salman anomenava pilah, i petites cebes torrades al foc.

—És kaixer? —va preguntar de seguida.

—És clar que és kaixer, no tinguis por.

Després de la carn, en Salman li va servir pastissos de mel i una agradable beguda que es deia xerbet.

—Véns de lluny —va dir—. D’Europa.

—Com ho has sabut?

El vell va somriure.

—Per com parles l’idioma. —Va veure la cara d’en Rob—. Ja n’aprendràs, n’estic segur. Com és ser jueu a Europa?

—És dur ser jueu.

En Salman va assentir amb sobrietat.

—Com és ser jueu a Ispahan?

—Oh, no està malament aquí. L’Alcorà instrueix la gent perquè ens insulti, i ells ho fan. Però estan acostumats a nosaltres, i nosaltres a ells. Sempre hi ha hagut jueus a Ispahan —va dir en Salman—. La ciutat va ser fundada per Nabucodonosor, el qual, segons la llegenda, va instal·lar aquí els jueus que havia fet presoners quan va conquerir Judea i va destruir Jerusalem. Després, nou-cents anys més tard, un xa anomenat Yazdegerd es va enamorar d’una jueva que vivia aquí, que es deia Shushan Dukht, i la va fer reina. Ella va facilitar molt les coses per al seu poble, i van venir més jueus a instal·lar-s’hi.

En Rob va pensar que no podia haver escollit millor disfressa; es podria barrejar amb ells com una formiga en un formiguer un cop n’hagués après els costums.

Així doncs, després de sopar va acompanyar el dispeser a la Casa de Pau, una de les dotzenes de sinagogues. Era un edifici quadrat de pedra antiga amb les esquerdes plenes d’una molsa suau de color fosc tot i que no hi havia humitat. Hi havia només petites obertures en comptes de finestres, i una porta tan baixa que en Rob es va haver d’ajupir per entrar. Un fosc passadís portava a l’interior, on els llums mostraven columnes que sostenien un sostre massa alt i massa fosc perquè els seus ulls el poguessin veure. A la part principal hi havia homes asseguts, mentre les dones resaven darrere d’un mur en un petit recés al costat de l’edifici. En Rob va trobar més fàcil fer el culte de la maariv a la sinagoga que en companyia de tan pocs jueus en el camí. Aquí hi havia un hazzan que dirigia la cerimònia i una congregació sencera per murmurar o cantar cadascú al seu aire, de manera que ell es va unir al balanceig sense gaire consciència del poc hebreu que sabia i de les dificultats que tot sovint tenia per seguir les pregàries.

De tornada a la fonda, en Salman li va fer un somriure de còmplice.

—Potser et voldries divertir una mica, jove com ets, eh? A la nit, les maidans, les places públiques dels barris musulmans de la ciutat, cobren vida. Hi ha dones i vi, i música i entreteniments com no et pots ni imaginar, Reb Jesse.

Però en Rob va fer que no amb el cap.

—M’agradaria, però en un altre moment —va dir—. Aquesta nit vull tenir el cap clar perquè demà m’he d’ocupar d’un tema de gran importància.

Aquella nit no va dormir, la va passar regirant-se i preguntant-se si Ibn Sina seria un home amb qui es podria parlar.

Al matí va trobar uns banys públics, una estructura de rajola construïda sobre una font d’aigua calenta natural. Amb sabó fort i roba neta, es va rascar la brutícia acumulada del viatge. Quan se li van assecar els cabells, va agafar el ganivet quirúrgic i es va retallar la barba fent servir el seu quadrat d’acer brunyit com a mirall. Tenia la barba més florida, i va pensar que semblava un jueu de veritat.

Es va posar el millor dels dos caftans que tenia. Després de posar-se el barret de cuir al cap, va sortir al carrer i va preguntar a un home amb les cames guerxes on era l’escola dels metges.

—Vols dir la madrassa, el lloc d’ensenyament? És al costat de l’hospital —va dir el captaire—. En el carrer d’Ali, a prop de la mesquita Divendres al centre de la ciutat.

A canvi de la moneda, el coix va beneir els seus fills fins a la desena generació.

Era un llarg camí. Va tenir l’oportunitat d’observar que Ispahan era una ciutat de negocis, perquè va veure homes que feien els seus oficis, sabaters i ferrers, ceramistes i carreters, bufadors de vidre i sastres. Va passar per diversos basars on venien objectes de tota mena. Finalment va arribar a la mesquita Divendres, una immensa estructura quadrada amb un esplèndid minaret en el qual voleiaven els ocells. Més enllà hi havia un mercat amb predomini de tenderols de llibres i petits llocs per menjar, i finalment va veure la madrassa.

En els perímetres exteriors de l’escola, encabits entre més llibreries instal·lades per satisfer les necessitats dels estudiants, hi havia uns edificis llargs i petits on vivia la gent. Al voltant hi havia nens que corrien i jugaven. Hi havia joves pertot, la majoria amb turbants verds. Els edificis de la madrassa eren construïts amb blocs de pedra calcària blanca, a la manera de la majoria de mesquites. Eren molt espaiosos, amb jardins enmig. A sota d’un castanyer carregat de fruites dins les closques punxegudes, sis homes joves seien amb les cames creuades i escoltaven amb atenció un home de barba blanca que portava un turbant blau cel.

En Rob s’hi va acostar. «… els sil·logismes de Sòcrates —estava dient el professor—. S’infereix que una proposició és lògica pel fet de ser lògiques les altres dues proposicions. Per exemple, el fet que, un, tots els homes són mortals, i dos, Sòcrates és un home, permet deduir lògicament que, tres, Sòcrates és mortal».

En Rob va somriure i va continuar endavant, preocupat per un dubte: hi havia moltes coses que no sabia, massa coses que no entenia.

Es va aturar davant d’un edifici vell amb una mesquita adossada i un encantador minaret per preguntar a un estudiant amb turbant negre en quin edifici s’ensenyava medicina.

—El tercer tirant cap avall. Aquí ensenyen teologia. En el del costat, dret islàmic. En el tercer ensenyen medicina —va dir assenyalant un edifici amb una cúpula de pedra blanca. Era tan curiosament semblant a l’arquitectura dominant d’Ispahan que des d’aleshores en Rob hi pensaria sempre com la Gran Mamella. Al costat hi havia un gran edifici d’un sol pis amb un senyal que deia que era el maristan («l’indret per als malalts»). Intrigat, en comptes d’entrar a la madrassa, va pujar els tres esglaons de marbre i va travessar el portal de ferro forjat.

Hi havia un pati central amb un estany ple de peixos de colors i bancs sota els fruiters. Del pati sortien passadissos en radi com raigs del sol, amb grans sales a cada passadís. La majoria d’habitacions eren plenes. En Rob no havia vist mai tanta gent malalta i ferida en un lloc, i s’hi va passejar esbalaït.

Els pacients estaven agrupats segons l’aflicció: aquí, una sala llarga plena d’homes amb fractures d’ossos; allà, les víctimes de febres; més enllà… va arrufar el nas, perquè era clar que aquella sala era reservada per a pacients amb diarrees i altres alteracions del procés excretor. Tanmateix, fins i tot en aquella habitació, l’ambient no era tan opressiu com podia haver estat, perquè hi havia grans finestres cobertes només per lleugeres cortines esteses per protegir dels mosquits que no impedien la circulació de l’aire. En Rob va veure unes regates a la part de dalt i de baix de les finestres per posar-hi finestrons durant la temporada d’hivern.

Les parets eren emblanquinades, i els terres de pedra semblaven de bon netejar i feien una sensació de frescor en comparació amb la considerable calor de fora.

A cada habitació hi havia una petita font!

En Rob es va aturar davant d’una porta tancada, atret pel senyal: dar-ul maraftan («habitatge dels qui han d’estar encadenats»). Quan va obrir la porta va veure tres homes despullats, amb els caps rapats i els braços lligats, encadenats a una alta finestra amb tires de ferro lligades al voltant del coll. Dos d’ells estaven aclofats, adormits o inconscients, però el tercer el va mirar i es va posar a xisclar com una bèstia amb les galtes plenes de llàgrimes.

—Ho sento —va dir Rob amablement, i va deixar els pertorbats.

Va arribar en una sala de pacients quirúrgics i va haver de resistir la temptació d’aturar-se a cada màrfega i aixecar els llençols per examinar els monyons dels amputats i les ferides dels ferits.

Tenir accés a tants pacients interessants cada dia, i rebre l’ensenyament de grans homes! Va pensar que era com passar-se la infància a Dasht-i-Kavir i després descobrir que ets l’amo d’un oasi.

El senyal del passadís de la següent sala era massa complicat per al seu limitat coneixement del persa, però quan hi va entrar li va ser fàcil veure que estava dedicat a les malalties i lesions dels ulls.

A la vora, un robust infermer rebia, compungit, un bon reny.

—Va ser un error, mestre Karim Harun —deia l’infermer—. Em va semblar que m’havia dit que tragués l’embenatge a Eswed Omar.

—Ets un ase —va dir l’altre home disgustat. Era jove i atlètic, i en Rob va veure, sorprès, que portava el turbant verd d’estudiant però actuava amb tanta seguretat com un metge que fos l’amo de la planta de l’hospital. No era pas gens efeminat, però tenia una bellesa aristocràtica; era l’home més bell que en Rob havia vist mai, amb uns cabells negres lluents i uns ulls marrons profunds que llampeguejaven de ràbia—. Va ser un error teu, Rumi. Et vaig dir que canviessis les benes a Yuru Yezidi, no a Eswed Ornar. Ustad Juzjani va obrir ell mateix els ulls d’Eswed Ornar i em va donar ordres que no li toquessin les benes durant cinc dies. Per tant, si Eswed Ornar no aconsegueix veure amb tota claredat i la ràbia d’Al-Juzjani cau sobre mi, et tallaré el cul a llesques com si fos un rostit de be.

Es va adonar de la presència d’en Rob, que el mirava com un estaquirot, i li va etzibar:

—Què vols tu?

—Parlar amb Ibn Sina per entrar a l’escola de metges.

—Vaja. Però t’espera, el Príncep dels Metges?

—No.

—Doncs llavors vés al segon pis de l’edifici del costat a veure el hadji Davout Hosein, el sotsdirector de l’escola. El director és Rotun ibn Nasr, cosí llunyà del xa i general de l’exèrcit, que accepta l’honor i no ve mai a l’escola. El hadji Davout Hosein és qui administra i és qui has de veure. —L’estudiant anomenat Karim Harun va tornar a renyar l’infermer—. Ara et sembla que pots canviar els embenatges de Yuru Yezidi, inútil?

Almenys alguns estudiants de medicina vivien a la Gran Mamella, perquè el passadís ombrejat de la primera planta era ple de petites cel·les. Per una porta oberta a la vora de l’escala, en Rob va veure dos homes que semblaven estar operant un gos groc que jeia sobre la taula, potser mort.

A la segona planta va preguntar a un home amb un turbant verd on era el hadji. Finalment, el van fer entrar al despatx de Davout Hosein.

El sotsdirector era un home petit i prim, encara no vell, que tenia aire de sentir-se important; duia una túnica de bona roba verda, i el turbant blanc d’aquells qui han fet el pelegrinatge a la Meca. Tenia els ulls petits i foscos i al front duia un zabiba distintiu que testimoniava el fervor de la seva pietat.

Després d’intercanviar salaams, va escoltar la petició d’en Rob i el va escrutar de prop.

—Dius que has vingut d’Anglaterra? A Europa?… Ah, i a quina part d’Europa cau?

—Al nord.

—El nord d’Europa. Quant temps has trigat a arribar?

—Poc menys de dos anys, hadji.

—Dos anys! Extraordinari. El teu pare és metge, graduat a la nostra escola?

—El meu pare? No, hadji.

—Mmmm. Un oncle, potser?

—No, seré el primer metge de la família.

En Hosein va arrufar les celles.

—Aquí tenim estudiants que vénen de llargues dinasties de metges. Tens cartes de presentació, dhimmi?

—No, mestre Hosein. —Va sentir com li creixia el pànic—. Sóc barber cirurgià, ja tinc una mica de preparació…

—Cap referència dels nostres distingits graduats? —va preguntar Hosein astorat.

—No.

—Nosaltres no acceptem a l’escola qualsevol persona que se’ns presenta.

—No es tracta pas d’un caprici passatger. He fet un terrible viatge a causa de la meva decisió de preparar-me per ser metge. He après el vostre idioma.

—No gaire bé, val a dir-ho —va etzibar el hadji—. Nosaltres no ensenyem només medicina. No produïm comerciants, modelem homes cultes. Els nostres estudiants aprenen teologia, filosofia, matemàtiques, física, astrologia i jurisprudència, a més a més de medicina, i quan són graduats com a científics i intel·lectuals en totes les matèries, poden elegir una carrera en l’ensenyament, la medicina o les lleis.

En Rob esperava amb un sentiment de fracàs.

—Ho has de comprendre. És impossible.

El que ell comprenia era que havia fet gairebé dos anys de viatge. Deixant marxar la Mary Cullen. Suant sota el sol abrusador, tremolant sota neus glacials, assotat per la tempesta i la pluja. A través d’un desert de sal i d’un bosc traïdor. Trescant com una formiga muntanya rere muntanya.

—No marxaré sense parlar amb Ibn Sina —va dir amb fermesa.

El hadji Davout Hosein va obrir la boca, però va veure alguna cosa en els ulls d’en Rob que li va aconsellar de tancar-la. Va empal·lidir i va assentir amb pressa.

—Sisplau, espera aquí —va dir, i va sortir del despatx.

En Rob es va quedar sol.

Al cap d’una estona van arribar quatre soldats. Cap d’ells era tan gros com ell, però eren musculosos. Portaven uns bastons curts i pesants de fusta. Un d’ells tenia la cara gravada i no parava de donar-se cops amb el bastó al palmell de la carnosa mà esquerra.

—Com et dius, jueu? —va preguntar l’home de la cara gravada, no pas de mala manera.

—Sóc Jesse ben Benjamin.

—Estranger, europeu, ha dit el hadji?

—Sí, d’Anglaterra. Un país molt lluny d’aquí. —El soldat va fer que sí.

—Oi que t’has negat a marxar quan ho ha dit el hadji?

—Sí, però…

—Marxaràs ara mateix, jueu. Amb nosaltres!

—No marxaré sense haver parlat amb Ibn Sina.

El portaveu va alçar el bastó.

«Al nas no», va pensar amb angoixa.

Però ja li començava a rajar sang, i tots quatre sabien com i quan fer servir els bastons amb una gran eficàcia. El van immobilitzar perquè no pogués moure els braços.

—Aneu a la merda! —va dir en anglès.

Potser no el van entendre, però el to era inconfusible, i el van copejar més fort. Un dels cops li va caure a la templa i es va sentir marejat i li van venir nàusees. Va intentar almenys perbocar al despatx del hadji, però el dolor era massa fort.

Coneixien bé la seva feina. Quan va deixar de ser una amenaça, van parar de fer servir els bastons per copejar-lo amb gran habilitat amb els punys.

El van fer sortir de l’escola agafant-lo un per cada braç. A fora tenien quatre cavalls grans lligats i cavalcaven amb ell agafat entre dues bèsties. Cada cop que queia, cosa que li va passar tres cops, un d’ells desmuntava i el copejava amb força a les costelles fins que s’aixecava. Va semblar un llarg camí, però només van anar més enllà dels terrenys de la madrassa fins a un petit edifici de rajola, tronat i humil, que formava part de la branca menor del sistema judicial islàmic, com s’assabentaria després. A dins només hi havia una taula de fusta darrere la qual seia un home malhumorat, de cabells arrissats, barba florida, i amb roba negra de clergue no gaire diferent del caftà d’en Rob. Estava obrint un meló.

Els quatre soldats van portar en Rob a la taula i es van quedar respectuosament drets mentre el jutge se servia d’una ungla bruta per fer caure les llavors del meló dins d’un bol de fang. Després va tallar el meló i se’l va menjar amb calma. Quan va haver acabat, es va eixugar primer les mans i després el ganivet que duia penjat, i es va girar cap a la Meca per donar gràcies a Al·là per l’aliment.

Un cop va haver pregat, va sospirar i va mirar els soldats.

—Un jueu europeu xalat que ha pertorbat la tranquil·litat pública, mufti —va dir el soldat de la cara gravada—. Denunciat pel hadji Davout Hosein, contra el qual ha proferit amenaces.

El mufti va assentir i es va treure un bri de meló de les dents amb una ungla. Va mirar en Rob.

—No ets musulmà i ets acusat per un musulmà. La paraula d’un no creient no pot ser acceptada contra la dels fidels. Tens algun musulmà que pugui parlar en defensa teva?

En Rob va mirar de parlar amb totes les forces, però no li va sortir cap so tot i que les cames li tremolaven de l’esforç. Els soldats el van fer posar recte.

—Per què et comportes com un gos? Ah, bé. Al cap i a la fi és un infidel que no està acostumat als nostres costums. Per tant, hem de ser compassius. El portareu al carcan i s’hi estarà a discreció del kelonter —va dir el mufti als soldats.

Va afegir dues paraules al vocabulari persa d’en Rob, i ell les va valorar mentre els soldats mig l’arrossegaven des del pati i el tornaven a posar entre dues muntures. Va encertar el significat d’una de les dues paraules; encara que llavors no ho sabia, el kelonter, que ell va suposar que era una mena de carceller, era el batlle de la ciutat.

Quan van arribar en una presó gran i trista, en Rob va pensar que carcan devia voler dir presó. A dins, el soldat de la cara gravada el va lliurar a dos guàrdies que el van portar per sinistres masmorres d’humitat pudent, però finalment van sortir de la foscor sense finestres a la brillantor d’un pati interior al ras on hi havia dues fileres de grillons ocupades per humans miserables gemegant o inconscients. Els guàrdies el van fer avançar per la filera fins que van arribar en un dels grillons buits, i un d’ells el va obrir.

—Fica el cap i el braç dret en el carcan —va ordenar.

Va ser l’instint i la por allò que el va fer tirar enrere, però era tècnicament correcte que ells ho interpretessin com a resistència.

El van copejar fins que va caure, i després van començar a donar-li puntades de peu com havien fet els soldats. En Rob no podia fer res més que arraulir-se com una bola per amagar els seus gemecs i aixecar els braços per protegir-se el cap.

Quan van haver acabat de maltractar-lo, el van sacsejar com un sac de pinso fins que van tenir el coll i el braç dret ben col·locats; després van tancar la pesada part superior del carcan abans d’abandonar-lo, més inconscient que conscient, desesperançat i indefens sota un sol de justícia.