4
El barber cirurgià
Abans del crepuscle van acampar en un turó a la vora d’un rierol. L’home li va dir que el treballador cavall gris es deia Tatus.
—Diminutiu d’Incitatus, com aquell corser que l’emperador Calígula estimava tant que el va nomenar sacerdot i cònsol. El nostre Incitatus és un animal de fira efímer amb els collons tallats —va dir en Barber, i li va ensenyar com havia d’ocupar-se del cavall castrat, fregar-lo amb grapats d’herba seca suau i després fer-lo abeurar i pasturar abans de dedicar-se a les seves pròpies necessitats. Eren a l’aire lliure, a poca distància del bosc, però en Barber el va enviar a buscar llenya seca per fer foc i va haver de fer diversos viatges per tenir-ne una pila. Ben aviat el foc ja crepitava i el menjar havia començat a fer una olor que li segava les cames. En Barber havia posat una generosa porció de porc fumat tallat en gruixudes penques dins d’una olla de ferro. Després va treure tot el greix fos que espetegava i hi va afegir un nap gros i diverses herbes, un grapat de móres i un pessic d’espècies. Quan la picant barreja va estar cuinada, en Rob va pensar que no havia sentit mai una olor tan deliciosa. En Barber va menjar impertorbable, va veure com en Rob se n’empassava una gran porció i li va donar un altre tros sense dir res. Van escurar els bols de fusta amb trossos de pa de civada. Sense que li hagués de dir res, en Rob va agafar l’olla i els bols i els va rentar amb sorra al rierol.
Quan va haver deixat els estris a lloc, es va acostar a un matoll i va pixar.
—Beneïts siguin Nostre Senyor i Nostre Senyora, això sí que és una cigala remarcable —va dir en Barber, que havia aparegut de sobte al seu costat.
Va acabar de pixar abans d’hora i va amagar el membre.
—Quan era petit —va dir fredament—, se’m va fer gangrena… aquí. Em van dir que un cirurgià m’havia tret el caputxó de la punta.
En Barber se’l va mirar sorprès.
—Et van treure el prepuci. Et van circumcidar com un pagà qualsevol.
El noi es va allunyar, molt atordit. Estava atent i expectant. Del bosc els arribava un núvol d’humitat; va obrir el seu farcellet, en va treure l’altra camisa que duia i se la va posar a sobre.
En Barber va treure dues pells del carro i les hi va llançar.
—Dormim a fora perquè el carro és massa ple de coses.
En el farcell obert, en Barber va veure la resplendor de la moneda i la va agafar. No li va preguntar d’on l’havia treta i en Rob tampoc no li ho va dir.
Hi ha una inscripció —va dir en Rob—. El meu pare i jo… ens va semblar que identificava la primera cohort de romans que va arribar a Londres.
En Barber la va examinar.
—Sí.
Era evident que sabia moltes coses dels romans i els apreciava, si s’havia de fer cas del nom que havia posat al seu cavall. En Rob va tenir la desagradable certesa que l’home es quedaria amb el seu tresor.
—A l’altra banda hi ha lletres —va dir amb veu rogallosa.
En Barber va acostar la moneda al foc per llegir en la foscor creixent.
—IOX. IO vol dir «cridar». X és deu. És un brindis romà per la victòria: «Crideu deu vegades!».
En Rob va acceptar la devolució de la moneda amb alleujament i es va preparar el jaç a la vora del foc. Les pellisses eren de pell de be, les va col·locar a terra amb la llana cap amunt i va fer servir de cobrellit una pell d’ós. Eren velles i feien fortor, però el mantindrien calent.
En Barber es va fer el jaç a l’altra banda del foc i va deixar l’espasa i el ganivet a mà per si li calia repel·lir atacants o potser, va pensar en Rob amb aprensió, per matar un noi que fugís. En Barber s’havia tret un corn saxó que duia penjat al coll amb una corretja, en va tancar el fons amb un tap d’ós, el va omplir d’un líquid fosc d’un flascó i el va oferir a en Rob.
—És un licor propi. Beu-te’l tot.
Ell no en volia, però no va gosar rebutjar-lo. Als nois de classe treballadora de Londres no els amenaçaven amb la versió suau i còmoda de l’home del sac, però els advertien ben aviat que hi havia mariners i estibadors amatents a seduir nois darrere els magatzems deserts. Ell coneixia nens que havien acceptat caramels i monedes d’homes així, i sabia què havien hagut de fer a canvi. Era conscient que l’embriaguesa era un preludi habitual.
Va mirar de rebutjar més licor, però en Barber va arrufar les celles.
—Beu —li va ordenar—. Et trobaràs millor.
Fins que no va haver fet dos glops més i es va posar a tossir amb violència, en Barber no es va quedar satisfet. Va agafar el corn, es va acabar el flascó i se’n va servir un altre; finalment deixà anar un pet prodigiós i s’instal·là al seu llit. Va mirar en Rob només una altra vegada.
—Que descansis bé, noiet —va dir—. Dorm tranquil. No has de témer res de mi.
En Rob estava segur que era una trampa. Jeia sota l’aspra pell d’ós i esperava amb les anques tenses. A la mà dreta tenia la moneda. A l’esquerra, tot i que sabia que ni que tingués les armes d’en Barber no s’hi podria barallar i que era a la seva mercè, hi tenia una pesada pedra.
Però finalment va veure ben clar que en Barber dormia: l’home roncava de mala manera.
El gust medicinal del licor li omplia la boca. L’alcohol li recorria el cos mentre s’arraulia entre les pells i deixava que li caigués la pedra de la mà. Premia la moneda amb força i s’imaginava els romans, fila a fila, victorejant deu vegades els herois que no havien permès que el món els vencés. Al cel, els estels eren grans i blancs i navegaven pertot, tan baixos que volia allargar el braç i agafar-los per fer un collaret a la seva mare. Va pensar en tots els membres de la seva família, un per un. Dels vius enyorava sobretot en Samuel, cosa estranya, perquè sempre el mirava malament perquè era més gran i el desafiava amb paraulotes i renecs. El preocupava que Jonathan es fes pipí als bolquers i va resar perquè la senyora Aylwyn fos pacient amb el petit. Esperava que en Barber tornés a Londres ben aviat, perquè tenia moltes ganes de tornar a veure els seus germans.
En Barber era conscient de quins eren els sentiments del nou aprenent. Ell tenia exactament la mateixa edat quan es va trobar tot sol després d’un atac dels ferotges guerrers nòrdics a Clacton, el poble de pescadors on havia nascut. Ho tenia gravat a la memòria.
Ethelred era el rei de la seva infantesa. Des que en tenia record, el seu pare havia maleït Ethelred i deia que la gent no havia estat mai tan pobra amb cap altre rei. Ethelred era un opressor i carregava el poble d’impostos per donar una vida luxuriosa a Emma, la dona bella i de gran voluntat que havia portat de Normandia per ser la seva reina. Amb els impostos també havia creat un exèrcit, però el feia servir més per protegir-se ell que no pas la seva gent, i era tan cruel i tenia tanta set de sang que hi havia homes que escopien quan sentien el seu nom.
A la primavera de l’any del Senyor 991, Ethelred va avergonyir els seus súbdits quan va subornar els atacants danesos oferint-los or perquè es retiressin. La primavera següent, la flota danesa va tornar a Londres com havia fet des de feia cent anys. Aquest cop Ethelred no tenia alternativa; va reunir els soldats i els vaixells de guerra, i els danesos van ser derrotats al Tàmesi amb una gran matança. Però dos anys després hi ha haver una invasió més greu quan Olaf, rei dels noruecs, i Swegen, rei dels danesos, van remuntar el Tàmesi amb noranta-quatre vaixells. Ethelred va reunir novament tot el seu exèrcit a Londres i va aconseguir contenir els nòrdics, però aquest cop els invasors es van adonar que el rei covard havia deixat el país desprotegit per protegir-se ell. Tot dividint la flota, els nòrdics van atracar els seus vaixells al llarg de la costa anglesa i van arrasar els petits pobles de la costa.
Aquella setmana, el pare d’en Henry Croft l’havia portat a fer el primer viatge llarg en cerca d’arengades. Al matí van tornar amb una bona pesca i ell s’havia avançat per ser el primer a rebre l’abraçada de la seva mare i a sentir les seves paraules de lloança. Amagades fora de la vista en una cova propera hi havia mitja dotzena de barques llargues noruegues. Quan va arribar a la cabana on vivien, va veure que un home estrany vestit amb pells d’animal mirava pels finestrons oberts de la finestra.
No tenia ni idea de qui era aquell home, però l’instint li va fer girar cua i córrer directe cap al seu pare per salvar la vida.
La seva mare jeia a terra, violada i morta, però el seu pare no ho sabia. En Luke Croft va desembeinar el ganivet mentre es dirigia cap a casa, però els tres homes que el van sortir a rebre a la porta del davant portaven espases. De lluny, en Henry Croft va veure com vencien el seu pare. Un dels homes li aguantava les mans a l’esquena, un altre li estirava els cabells amb les dues mans i l’obligava a agenollar-se i a estirar el coll, i el tercer li va tallar el cap amb una espasa. Als dinou anys, en Barber havia vist com executaven un assassí a Wolverhampton: el botxí havia tallat el cap del criminal com si matés un gall. En canvi, la decapitació del seu pare li va semblar feta sense traça, perquè el víking havia hagut de fer un seguit de cops com si tallés llenya d’un tronc.
Foll de dolor i de por, en Henry Croft havia corregut cap als boscos i s’havia amagat com un animal perseguit. Quan en va sortir, atordit i mort de gana, els noruecs havien marxat, però ho havien deixat tot ple de mort i cendres. En Henry va ser recollit juntament amb altres nois orfes i enviat a l’abadia de Crowland, a Lincolnshire.
Dècades d’incursions semblants dels pagans nòrdics havien deixat els monestirs amb pocs monjos i massa orfes, de manera que els benedictins van resoldre els dos problemes de cop fent entrar a l’orde molts nois sense pares. Als nou anys, en Henry va pronunciar els vots i va jurar a Déu que viuria sempre amb pobresa i castedat obeint els preceptes establerts pel benaurat sant Benet de Núrsia.
Això li va permetre rebre una educació. Estudiava quatre hores al dia i feia feines brutes les altres sis. Crowland tenia grans extensions, la majoria pantanoses, i cada dia en Henry i els altres monjos regiraven la terra fangosa estirant la feixuga arada com bèsties de càrrega a fi de convertir un pantà en un camp de conreu. En teoria, la resta del temps l’havia de dedicar a la contemplació o a pregar. Hi havia serveis matutins, serveis de vespres, serveis perpetus. Cada pregària es considerava un esglaó únic d’una escala interminable que portaria la seva ànima al cel. No hi havia esbarjo ni esports, però li permetien caminar pel claustre, un tros de terreny cobert en forma de rectangle. A la part del nord del claustre hi havia la sagristia, els edificis on es guardaven els utensilis sagrats. A l’est hi havia l’església; a l’oest, la sala capitular; al sud, un trist refectori que consistia en un menjador, una cuina i un rebost a la planta baixa i un dormitori a dalt.
Dins del rectangle hi havia tombes, prova definitiva que la vida a l’abadia de Crowland tenia una fi previsible: el demà seria igual que l’ahir a la llarga, tots els monjos acabarien jaient dins del claustre. Com que hi havia qui interpretava això com a pau, Crowland havia atret diversos nobles que fugien de la política de la cort i de la crueltat d’Ethelred i havien salvat la vida prenent l’hàbit. Aquesta elit influent vivia en cel·les individuals, com feien els místics veritables que buscaven Déu per mitjà del sofriment de l’esperit i del dolor del cos produït per cilicis, turments mortificadors i autoflagel·lació. Per als altres setanta-set mascles que portaven la tonsura malgrat no tenir vocació ni ser religiosos, la llar era una gran cambra que contenia seixanta-set jaços per dormir. Si en Henry Croft es despertava en qualsevol moment de la nit, podia sentir tossir i estossegar, una diversitat de roncs, gemecs de masturbació, crits punyents dels somiadors, el petarrelleig del vent i el trencament de la norma del silenci amb renecs eclesiàstics i converses clandestines que gairebé sempre eren sobre menjar. Els àpats a Crowland eren molt escassos.
La ciutat de Peterborough era a uns dotze quilòmetres, però no la va veure mai. Un dia, quan tenia catorze anys, va demanar permís al seu confessor, el pare Dunstan, per cantar himnes i recitar pregàries a la vora del riu entre les vespres i el cant nocturn. Li va ser concedit. Mentre caminava pel prat de la vora del riu, el pare Dunstan el seguia a una distància discreta. En Henry caminava a poc a poc però decidit, amb les mans a l’esquena i el cap cot, en un estat de veneració digne d’un bisbe. Era un vespre d’estiu bell i càlid amb una brisa fresca que venia de l’aigua. El germà Matthew, geògraf, li havia parlat d’aquest riu. Era el riu Welland, que naixia als Midlands, a la vora de Corby, corria plàcidament cap a Crowland anguilejant com una serp, i d’allí enfilava cap al nord-est entre petits turons i fèrtils valls abans d’endinsar-se en els aiguamolls de la costa cap a la gran badia de la mar del Nord anomenada The Wash.
El riu corria entre un bé de Déu de boscos i de camps. Les llagostes xisclaven. Els ocells refilaven als arbres i les vaques se’l miraven amb un respecte balb mentre pasturaven. A la riba hi havia una petita barca.
La setmana següent va demanar que li permetessin recitar la seva pregaria solitària a la vora del riu després de les laudes, el servei de l’alba. Li van concedir el permís, i aquest cop el pare Dunstan no el va seguir. Quan va arribar a la riba del riu, va empènyer la barqueta aigua endins, hi va pujar i va marxar.
Només va fer servir els rems per entrar al corrent, després va seure molt quiet al centre de la lleugera barca i es va quedar mirant les aigües fosques tot deixant que el riu se l’endugués com una fulla caiguda. Al cap d’una estona, quan es va veure lluny, va esclafir a riure. Baladrejava i cridava coses de nois.
—I aquesta per a tu! —deia sense saber si desafiava els seixanta-sis monjos que dormirien sense ell, el pare Dunstan o el Déu que a Crowland es considerava un ésser tan cruel.
Es va passar tot el dia al riu, fins que l’aigua que corria cap al mar es va fer massa fonda i perillosa per al seu gust. Llavors va atracar la barca i va començar una època en què arribaria a saber quin era el preu de la llibertat.
Vagarejava pels pobles de la costa, dormint a qualsevol lloc, vivint del que podia captar o robar. No tenir res per menjar era molt pitjor que menjar poc. La dona d’un pagès li va donar un sac de queviures, una túnica vella i uns pantalons esparracats a canvi del seu hàbit de benedictí per fer-ne camises als seus fills. Al port de Grimsby, un pescador el va contractar com a ajudant i el va fer treballar com un animal durant més de dos anys per un sou magre i un simple aixopluc. Quan el pescador va morir, la seva dona va vendre la barca a una gent que no volia cap noi. En Henry va passar uns mesos de gana fins que va trobar una companyia d’artistes i s’hi va ajuntar per carregar equipatges i ajudar-los en les necessitats del seu ofici a canvi d’una mica de menjar i de la seva protecció. Fins i tot ell s’adonava que l’art d’aquella companyia era molt matusser, però sabien tocar el tambor i atreien una gran quantitat de gent quan passaven la gorra, un nombre sorprenent de persones del públic hi deixava una moneda. Ell se’ls mirava mort d’enveja. Era massa gran per ser equilibrista, perquè els acròbates s’havien de trencar els lligaments de petits, però els malabaristes li van ensenyar el seu ofici. Imitava el màgic i n’aprenia els trucs més simples, i li va ensenyar que no havia de semblar mai que fes nigromància, perquè per tot Anglaterra l’Església i la Corona penjaven bruixes. Escoltava amb atenció el narrador d’històries, la germana del qual va ser la primera dona que li va permetre de penetrar-la. Sentia gran afinitat amb els artistes, però la colla es va dissoldre a Derbyshire al cap d’un any i cadascú va emprendre un nou camí sense ell.
Unes setmanes després, a la ciutat de Matlock, la seva sort va fer un tomb quan un barber cirurgià anomenat James Farrow el va contractar com a aprenent per a sis anys. Més tard es va assabentar que cap dels nois de la ciutat no volia ser aprenent d’en Farrow perquè corrien històries que el relacionaven amb la bruixeria. A l’època que va sentir els rumors, ja feia dos anys que en Henry treballava amb ell i sabia que no era cap bruixot. Encara que el barber cirurgià era un home fred i terriblement estricte, per a en Henry Croft va significar una autèntica oportunitat.
Matlock Township era un poble rural i poc poblat, sense pacients de classe alta ni mercaders pròspers per mantenir un metge ni una gran població de gent més pobra per atraure un cirurgià. A la zona de granges escampades de la rodalia de Matlock, només hi havia en James Farrow, barber cirurgià del camp que, a més a més d’administrar clisteris purificadors i de tallar cabells i afaitar, feia de cirurgià i prescrivia remeis. En Henry va estar més de cinc anys a les seves ordres. En Farrow era un amo molt sever que l’assotava quan cometia un error, però li va ensenyar tot el que sabia sense escatimar-li detalls.
Durant el quart any d’en Henry a Matlock —era l’any 1002— el rei Ethelred va cometre una acció que havia de tenir conseqüències terribles i trascendentals. En moments de dificultat, el rei havia permès que alguns danesos s’instal·lessin al sud d’Anglaterra i els havia donat terres amb la condició que lluitessin al seu costat contra els seus enemics. Així havia comprat els serveis d’un noble danès anomenat Pallig, marit de Gunilda, la germana de Swegen, rei de Dinamarca. Aquell any els víkings van envair Anglaterra i van seguir la seva estratègia habitual d’arrasar i cremar. Quan van arribar a Southampton, el rei va decidir tornar a pagar un tribut i va oferir vint-i-quatre mil lliures als invasors si marxaven.
Quan els vaixells es van haver endut els nòrdics, Ethelred va sentir vergonya i una fúria plena de frustració i va ordenar que tots els danesos d’Anglaterra fossin morts el Dia de Sant Brice, el 13 de novembre. Aquell assassinat en massa va ser executat amb tota traïdoria tal com havia ordenat el rei i va ser com si obrís la porta d’un mal que feia molt temps que covava en el poble anglès.
El món sempre havia estat brutal, però després dels assassinats dels danesos la vida es va tornar encara més cruel. Per tot Anglaterra hi havia crims violents, les bruixes eren perseguides i se les penjava o cremava, i semblava que una set de sang havia envaït la terra.
L’aprenentatge d’en Henry Croft ja era gairebé complet quan un home vell anomenat Bailey Aelerton va morir mentre rebia l’atenció d’en Farrow. No hi havia res d’estrany en aquella mort, però van córrer veus que l’home havia mort perquè en Farrow li havia clavat unes agulles i l’havia embruixat.
El diumenge anterior, a la mateixa petita església de Matlock, el capellà havia revelat que s’havien sentit els esperits del mal fent gatzara a mitjanit al voltant de les tombes del pati en una copulació carnal amb Satanàs.
—És abominable per al Nostre Salvador que els morts s’alcin amb arts diabòliques. Els que exerceixen aquest ofici són enemics de Déu —va tronar. El diable era entre ells, va avisar el capellà, amb un exèrcit de bruixes disfressades de criatures humanes que practicaven la màgia negra i crims secrets.
El capellà va proporcionar als bocabadats i aterrits parroquians un encanteri contrari per utilitzar contra qualsevol sospitós de bruixeria:
—Gran bruixot que ataques la meva ànima, el teu encanteri serà capgirat, la maledicció es tornarà contra tu un miler de vegades. En el nom de la Santíssima Trinitat, torna’m la salut i la força. En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Amén.
I els va recordar el manament bíblic: «No deixeu cap bruixa viva».
—Han de ser cercades i eradicades si no us voleu cremar a les terribles flames del purgatori —els exhortà.
En Bailey Aelerton va morir el dimarts d’un atur cardíac mentre eixarcolava els camps. La seva filla assegurava que li havia vist forats d’agulles a la seva pell. Ningú més no els havia vist, però el dijous al matí va entrar un grup de gent al corral d’en Farrow just quan el barber cirurgià havia muntat el seu cavall i es disposava a sortir per anar a visitar malalts. Encara estava mirant en Henry i donant-li les instruccions del dia quan el van fer caure de la sella.
El cap de la colla era en Simon Beck, la terra del qual limitava amb la d’en Farrow.
—Despulleu-lo —va dir en Beck.
En Farrow tremolava mentre li arrencaven la roba.
—Ets imbècil, Beck! —va cridar—. Imbècil!
Despullat semblava més gran, tenia la pell fluixa i plena de plecs, unes espatlles rodones estretes, els muscles flonjos i gastats, i un penis petit que li penjava sobre un gran sac de color vermellós.
—Aquí el té! —va cridar en Beck—. El senyal de Satanàs!
A l’engonal dret d’en Farrow, clarament a la vista, hi havia dues marques fosques, com la mossegada d’una serp. En Beck en va punxar una amb la punta del ganivet.
—Són pigues! —va gemegar Farrow.
Li va sortir sang, cosa que no havia de passar quan es tractava de bruixes.
—Són molt espavilats —va dir en Beck—; poden sagnar quan ho volen.
—Jo sóc barber i no bruixot —els va dir en Farrow amb menyspreu, però quan el van lligar a una creu de fusta i el van portar a l’abeurador, va començar a cridar demanant compassió.
Van ficar la creu a l’abeurador de poca fondària amb una gran esquitxada i la van mantenir sota l’aigua. La multitud callava i contemplava les bombolles. Finalment van aixecar la creu i van donar a en Farrow l’oportunitat de confessar. Encara respirava i s’embarbussava dèbilment.
—Acceptes, veí Farrow, que has treballat amb el diable? —li va preguntar en Beck amablement.
Però l’home, lligat, només podia tossir i esbufegar.
El van tornar a submergir. Aquest cop la creu va estar enfonsada fins que es van acabar les bombolles. I encara no la treien.
En Henry només mirava i plorava, com si els veiés tornar a matar el seu pare un altre cop. Era ja gairebé un home, havia deixat de ser un nen, però no tenia poder contra els caçadors de bruixes i l’aterria que se’ls acudís pensar que l’aprenent del barber cirurgià n’era còmplice.
Finalment van deixar anar la creu submergida, van recitar l’encanteri contrari i se’n van anar deixant el cos surant a l’abeurador.
Quan tots van haver marxat, en Henry es va ficar al fang per treure la creu. Entre els llavis del seu amo hi havia una escuma rosada. Va tancar els ulls d’aquella cara blanca que acusava sense veure-hi i va treure llenties d’aigua de les espatlles d’en Farrow abans de deslligar-lo.
Com que el barber cirurgià era vidu i no tenia família, la responsabilitat queia sobre el seu servent. El va enterrar tan de pressa com va poder.
Quan va tornar a casa va descobrir que ells hi havien arribat abans. No hi havia dubte que buscaven proves de l’obra de Satanàs quan es van endur els diners i el licor d’en Farrow. Havien deixat la casa buida, però hi havia un joc de roba en millors condicions que la que duia ell i una mica de menjar, que va ficar en un sac. També va agafar una bossa d’instruments quirúrgics i el cavall d’en Farrow, amb el qual va sortir de Matlock abans que ningú es recordés d’ell i l’anessin a buscar.
Va tornar a fer-se vagabund, però ara tenia un ofici, i això ho canviava tot. A tot arreu hi havia gent amb algun mal disposada a pagar un o dos penics pel tractament. Amb el temps va descobrir que podia treure profit de la venda de medecines i, per reunir la gent, feia servir alguns dels mètodes que havia après quan viatjava amb els artistes.
Convençut que el podien estar buscant, no s’estava mai gaire temps en el mateix lloc i evitava de dir el seu nom sencer; es feia dir Barber. No va trigar gaire a teixir tot això en una mena d’existència que li esqueia: anava ben vestit amb roba que abrigava, tenia diverses dones, bevia quan li plaïa havent jurat que mai no tornaria a passar gana, menjava prodigiosament a tots els àpats. Va guanyar pes ràpidament. A l’època que va trobar la dona amb qui es va casar, pesava més de divuit pedres. La Lucinda Eames era una vídua amb una bonica granja a Canterbury i, durant mig any, ell s’ocupà dels animals i dels camps i va jugar a fer de pagès. Li agradava el petit cul blanc de la dona, que semblava un pàl·lid cor invertit. Quan feien l’amor, ella treia la punta rosada de la llengua per un costat de la boca, com el nen a qui pregunten una lliçó difícil. Ella el culpava de no tenir fills, i potser tenia raó, però val a dir que ella tampoc no havia concebut cap criatura amb el seu primer marit. La veu d’ella es va anar fent estrident, el to més amarg i la cuina més deixada i, abans de complir l’any amb ella, ell ja pensava en dones més apassionades i en àpats plaents, i somiava que li tallava la llengua.
Això, era l’any 1012, l’any que Swegen, rei dels danesos, va aconseguir el control d’Anglaterra. Durant deu anys Swegen havia hostilitzat Ethelred, desitjós d’humiliar l’home que havia assassinat els seus parents. Finalment, Ethelred va fugir a l’illa de Wight amb els seus vaixells i la reina Emma es va refugiar a Normandia amb els seus fills Edward i Alfred.
Poc després, Swegen va morir de mort natural. Va deixar dos fills: Harold, que el va succeir en el regne danès, i Canut, un jove de dinou anys que va ser proclamat rei d’Anglaterra per la força de les armes dels danesos.
Ethelred encara tenia forces per a un últim atac i va expulsar els danesos, però gairebé immediatament va tornar Canut, i aquest cop es va apoderar de tot, tret de Londres. Era camí de conquerir Londres quan va sentir que Ethelred havia mort. Amb gran coratge va convocar una reunió del Witan, el consell dels homes savis d’Anglaterra; bisbes, abats, comtes i cavallers van anar a Southampton i van escollir Canut com a rei legítim.
Canut va demostrar el seu talent per estabilitzar la nació enviant missatges a Normandia a fi de convèncer la reina Emma de casar-se amb el successor al tron del seu difunt marit, i ella va acceptar gairebé a l’acte. Era uns anys més gran, però encara era una dona desitjable i sensual, i s’explicaven molts acudits sobre les llargues estones que ella i Canut passaven a les seves cambres.
Just quan el nou rei es preparava per al matrimoni, en Barber en fugia. Un dia va deixar enrere les enrabiades i la mala cuina de la Lucinda Eames i va reprendre el viatge. Va comprar el primer carro a Bath, i a Northumberland va contractar el seu primer aprenent. De seguida es va adonar dels avantatges. Des d’aleshores, al llarg dels anys havia ensenyat a un grapat de nois. Els pocs que eren capaços li havien fet guanyar diners, i els altres li havien fet veure quines qualitats necessitava en un aprenent.
Sabia quin era el futur que esperava al noi que acomiadava. La majoria s’enfonsava en la misèria; els afortunats es convertien en objectes sexuals o en esclaus, els desgraciats dejunaven fins a la mort o els mataven. L’amoïnava més del que volia admetre, però tampoc no es podia permetre de mantenir un noi que no li servís; ell mateix era un supervivent, capaç de fer el cor fort quan el seu benestar es veia afectat.
Aquest darrer, el noi que havia trobat a Londres, semblava disposat a complaure, però en Barber sabia que les aparences podien enganyar pel que feia als aprenents. No servia de res donar-hi voltes com un gos que rosega un os. Només el temps ho diria, i ell no trigaria a saber si el jove Cole estava preparat per sobreviure.