45
Els ossos d’un home assassinat

Quan va tornar li va semblar que a Ispahan, ple de gent sana que reia o que es barallava, respirava un aire irreal. Durant un temps se li feia estrany caminar entre ells, com si el món s’hagués capgirat.

Ibn Sina va escoltar amb tristesa, però sense sorpresa les noves de les desercions i les morts quan el van anar a veure. Va rebre el llibre de mans d’en Rob amb interès. Durant el mes que els tres estudiants havien passat a la casa de la Roca d’Ibrahim per assegurar-se que no portaven la plaga a la ciutat, en Rob havia escrit molt, i el resultat era un relat detallat de la feina que havien fet a Xiraz.

Deixava clar en els informes que els altres dos estudiants li havien salvat la vida, i n’havia escrit molts elogis.

—Karim també? —va preguntar secament Ibn Sina quan es van trobar sols.

En Rob va vacil·lar, perquè li semblava una presumpció valorar un company. Però va aspirar aire i va respondre la pregunta.

—Pot tenir problemes amb els exàmens, però és un metge magnífic, calmat i decidit en el desastre i amable amb els que pateixen.

Ibn Sina va semblar satisfet.

—I ara has d’anar a la Casa del Paradís a informar el xa Ala, perquè el rei està frisós per saber de la presència d’un exèrcit seljúcida a Xiraz —va dir.

L’hivern s’estava morint, però encara no era mort, i al palau feia fred.

Les dures botes d’en Khuff ressonaven sobre els terres de pedra quan guiava en Rob per foscos passadissos.

El xa Ala estava assegut tot sol en una gran taula.

—Jesse ben Benjamin, Majestat.

El capità de les Portes es va retirar i en Rob va fer el ravi zemin.

—Pots seure amb mi, dhimmi. T’has de posar les estovalles sobre la falda —indicà el rei. Quan ho va haver fet, en Rob va tenir una sorpresa agradable. La taula estava col·locada sobre una reixa que hi havia a terra i, a través d’ella, li arribava l’agradable escalfor dels forns de sota.

Sabia que no havia de mirar el monarca massa estona ni massa directament, però ja havia tingut clares proves que confirmaven les xafarderies del mercat sobre la contínua dissipació del xa. Els ulls d’Ala cremaven com els d’un llop i els plans perfils de la cara prima de falcó es veien caiguts, resultat evident de consumir massa vi massa sovint.

Davant del xa hi havia un tauler dividit en quadres alternativament foscos i clars amb unes figures de pedra molt treballades. Al costat hi havia tasses i una gerra de vi. Ala va servir vi per a tots dos i va beure el seu d’un glop.

—Beu, beu, que et farà un jueu feliç.

Els ulls vermells eren exigents.

—Demano el vostre gentil permís per no beure’l. No em fa feliç, Majestat. Em fa tornar sorrut i foll, i no puc gaudir del vi com els homes més afortunats.

S’havia guanyat l’atenció del xa.

—A mi em fa despertar cada matí amb un terrible dolor darrere els ulls i tremolor de mans. Tu ets metge. Quin és el remei?

En Rob va somriure.

—Menys vi, Altesa, i més hores cavalcant sota l’aire pur de Pèrsia.

Els ulls penetrants del xa van buscar-li la insolència a la cara, però no la hi van trobar.

—Llavors has de venir a cavalcar amb mi, dhimmi.

—Estic al vostre servei, Majestat.

Ala va fer un gest amb la mà com dient que era evident.

—Ara, parlem dels seljúcides a Xiraz. Explica-m’ho tot —va dir.

Va escoltar atentament mentre en Rob li explicava amb detall tot el que sabia de la força que havia envaït Anshan.

Finalment va assentir.

—El nostre enemic del nord-oest ens va encerclar i va mirar d’establir-se al nostre sud-est. Si arribaven a conquerir i ocupar tot Anshan, Ispahan seria una queixalada entre les opressores barres dels seljúcides. —Va donar un cop a la taula—. Al·là sigui beneït per haver-los portat la plaga. Quan tornin a venir, estarem preparats.

Va col·locar el gran tauler de quadres entre tots dos.

—Coneixes aquest passatemps?

—No, senyor.

—El nostre antic passatemps. Quan perds, es diu shahtreng («angoixa del rei»). Però generalment es coneix com el joc del xa, perquè tracta de la guerra. —Va somriure, divertit—. T’ensenyaré a jugar al joc del xa, dhimmi.

Li va donar una de les figures d’elefant perquè en palpés la cremosa suavitat.

—És fet d’ullal d’elefant. Mira, tots dos tenim una disposició igual. El rei és al centre, amb el seu company fidel, el general, al costat. A cada banda d’ells dos hi ha un elefant que projecta confortables ombres, negres com l’atzabeja, sobre el tron. Al costat dels elefants hi ha dos camells, amb homes de ràpids reflexos. Després hi ha dos cavalls amb els seus genets, preparats per a la lluita el dia del combat. A cada punta de les línies de batalla, un ruk, o guerrer, es porta les mans fent cassoleta als llavis per beure la sang dels seus enemics. Al davant tenen els soldats d’infanteria, l’obligació dels quals és ajudar els altres en la lluita. Si un soldat d’infanteria arriba a l’altra banda del camp de batalla, aquest heroi és col·locat al costat del rei, com el general.

»El valent general no es mou durant la batalla més enllà d’un quadre del rei. Els poderosos elefants recorren tres quadres i observen tot el camp de batalla, de dues milles d’extensió. El camell corre esbufegant i picant a terra tres quadrats, així i així. Els cavalls també es mouen tres quadrats i, quan salten, no toquen un dels quadres. Cap a tots costats fan estralls els venjadors ruks que travessen tot el camp de batalla.

»Cada peça es mou en la seva àrea i només fa el moviment assignat. Si algú s’acosta al rei durant la batalla, diu en veu alta: “Moveu-vos, oh xa!”, i el rei s’ha de retirar del quadrat. Si el rei, el cavall, el ruk, el general o l’elefant de l’exèrcit contrari li tanquen el camí al davant, ha de mirar als quatre costats, amb les celles arrufades. Si veu que el seu exèrcit ha estat vençut, el camí barrat per l’aigua i el fossat, l’enemic a esquerra i dreta, davant i darrere, morirà de cansament i de set, que és el destí decretat per al perdedor a la guerra. —Es va posar més vi, se’l va beure i va mirar en Rob—. Ho entens?

—Em penso que sí, senyor —va dir en Rob amb cautela—. Doncs comencem.

En Rob va fer errors, va moure algunes peces de manera incorrecta, i cada cop el xa Ala el corregia amb un grunyit. La partida no va durar gaire, perquè les seves forces van ser reduïdes molt de pressa i el rei mort.

—Una altra —va dir Ala satisfet.

La segona partida va acabar gairebé tan de pressa com la primera, però en Rob va començar a veure que el xa preveia els seus moviments, perquè li parava emboscades i el feia caure en trampes, talment com els qui lluitaven en una guerra de veritat.

Quan van acabar la segona partida, Ala va fer un gest de comiat amb la mà.

—Un bon jugador pot evitar dies i dies la derrota —va dir—. Qui guanya al joc del xa és apte per governar el món. Però ho has fet bé per ser el primer cop. Per a tu no és cap desgràcia sofrir shahtreng perquè al cap i a la fi només ets un jueu.

Quina satisfacció tornar a ser a la petita casa del Yehuddiyyeh i retornar a la dura rutina del maristan i a les aules de classe!

Afortunadament, no el van tornar a enviar de cirurgià a la presó, sinó que va estar un temps d’aprenent al servei de fractures com a ajudant del hakim Jalal-ul-Din amb en Mirdin. Esvelt i saturní, Jalal semblava un líder típic de la societat mèdica d’Ispahan, respectat i pròsper. Però diferia de la majoria de doctors d’Ispahan en diversos aspectes importants.

—Així que ets Jesse, el barber cirurgià del qual he sentit parlar? —va dir quan en Rob es va anar a presentar.

—Sí, mestre metge.

—Jo no comparteixo pas el parer general sobre els barbers cirurgians. N’hi ha molts que són lladres i bojos, és ben cert, però entre ells també hi ha homes honestos i intel·ligents. Abans de fer-me metge, jo tenia una altra professió menyspreada pels doctors perses, reparador d’ossos ambulant, i després vaig arribar a ser hakim i sóc el mateix d’abans. Però encara que no m’importa que siguis barber, has de treballar amb duresa per guanyar-te el meu respecte. Si no te’l guanyes, et trauré del meu servei d’una puntada de peu al cul, europeu.

Tant en Rob com en Mirdin estaven contents de treballar dur. En Jalal-ul-Din era famós com a especialista d’ossos i havia desenvolupat una àmplia varietat de fèrules encoixinades i mecanismes de tracció. Els va ensenyar a fer servir les puntes dels dits com si fossin ulls que podien veure sota la carn cremada i aixafada per visualitzar la lesió i així trobar el millor tractament. En Jalal era especialment hàbil en la manipulació d’estelles i fragments per col·locar-los al seu lloc on la natura podia tornar a assimilar-los com a part dels ossos.

—Sembla com si tingués un interès especial en el crim —va comentar en Mirdin després d’uns dies com a assistents d’en Jalal. I era veritat, perquè en Rob s’havia adonat que el metge no parava de parlar d’un assassí que aquella setmana s’havia declarat culpable al tribunal de l’imam Qandrasseh.

Un tal Fakhr-i-Ayn, un pastor, havia confessat que dos anys abans havia sodomitzat i després assassinat un col·lega anomenat Qifti-al-Ullah i havia enterrat la víctima en una tomba poc profunda fora els murs de la ciutat. L’assassí va ser condemnat pel tribunal i immediatament executat i esquarterat.

Uns dies després, quan en Rob i en Mirdin es van presentar a en Jalal, els va dir que el cos de l’home assassinat seria tret de la senzilla tomba per ser enterrat en un cementiri musulmà on rebria el benefici dels precs islàmics per assegurar l’admissió de la seva ànima al paradís.

—Veniu —va dir en Jalal—. És una oportunitat rara. Avui farem d’enterramorts.

No va dir a qui havia subornat, però ben aviat els dos aprenents i el metge, acompanyats d’una mula carregada, van acompanyar un mul·là i un soldat del kelonter a la solitària muntanya que l’ajusticiat Fakhr-i-Ayn havia assenyalat a les autoritats.

—Aneu amb compte —va dir en Jalal quan manipulaven les pales.

De seguida van veure els ossos d’una mà, i poc després van treure l’esquelet sencer i van deixar els ossos de Qifh-al-Ullah sobre una manta.

—És hora de menjar —va anunciar en Jalal, i va portar l’animal a l’ombra d’un arbre a certa distància de la tomba. Van obrir el farcell que duia l’animal i en van treure au rostida, un pilah sumptuós, grans dàtils de postres, pastissos de mel i una gerra de xerbet. El soldat i el mul·là es van posar a menjar amb gana, i en Jalal i els seus alumnes van esperar que fessin la becaina que amb tota probabilitat seguiria un àpat tan abundant.

Van tornar tots tres corrents a l’esquelet. La terra havia fet la seva feina, i els ossos eren nets tret d’una taca d’òxid al voltant del lloc on el punyal de Fakhr havia punxat l’estèrnum. Es van agenollar sobre els ossos, murmurant, a penes conscients que les despulles havien estat en una ocasió un home anomenat Qifti.

—Mireu el fèmur —va dir en Jalal—, l’os més llarg i més fort del cos. Oi que es veu clar per què és tan difícil de reparar un trencament a la cuixa?

»Compteu els dotze parells de costelles. Veieu que les costelles formen una gàbia? La gàbia protegeix el cor i els pulmons, no és fantàstic?

Hi havia una diferència notable d’estudiar els ossos humans o els d’una ovella, pensava en Rob; però només era una part de la història.

—El cor humà i els pulmons… els has vistos? —va preguntar a en Jalal.

—No. Però Galè diu que són molt semblants als del porc. Tots hem vist els del porc.

—I si no són iguals?

—Ho són —va dir en Jalal ràpidament—. Val més que no perdem aquesta magnífica oportunitat d’estudiar, perquè aquests tornaran ben aviat. Heu vist com estan lligats els set parells de costelles superiors al plastró amb un material de connexió flexible? Els altres tres estan units amb un teixit comú i els dos últims parells no estan lligats pel davant. No trobeu que Al·là (gran i poderós!) és el dissenyador més intel·ligent que hi ha, dhimmi? No trobeu que és meravellosa l’armadura sobre la qual Ell ha creat el seu poble?

Ajupits sota l’escalfor del sol, sobre aquell festí d’erudició, feien una classe d’anatomia de l’home assassinat.

Després, en Rob i en Mirdin van passar una estona als banys de l’acadèmia per treure’s la sensació desagradable d’haver tocat els ossos d’un mort i per alleugerir els músculs desacostumats a cavar. Va ser aquí on els va trobar en Karim, i en Rob va veure tot d’una a la cara del seu amic que alguna cosa no funcionava.

—Em tornen a examinar.

—Però si això és el que volies!

En Karim va veure dos membres de la facultat que conversaven a l’altra punta de la sala i va abaixar la veu.

—Tinc por. Ja havia perdut les esperances de tornar-me a examinar. Serà la tercera… i si fracasso aquest cop, tot s’haurà acabat. —Els va mirar espantat—. Ara, si més no, puc continuar d’aprenent.

—Superaràs l’examen com un bon corredor —va dir en Mirdin.

En Karim va fer un gest com descartant la facilitat.

—No em preocupa la part mèdica, sinó la de filosofia i de dret.

—Quan? —va preguntar en Rob.

—D’aquí a sis setmanes.

—Doncs tenim temps.

—Sí, jo estudiaré la filosofia amb tu —va dir en Mirdin amb calma—. En Jesse i tu treballareu amb les lleis.

En Rob es va regirar per dins, perquè li era difícil considerar-se jurista. Però havien viscut junts la plaga i estaven units per catàstrofes d’infantesa semblants; sabia que ho havia d’intentar.

—Començarem aquesta nit —va dir tot agafant la tovallola per eixugar-se.

—No he sentit mai de ningú que fos set anys aprenent i després aconseguís ser metge —va dir en Karim, i no va intentar amagar-los el pànic que sentia, en un nivell nou d’intimitat.

—Passaràs —va dir en Mirdin, i en Rob va assentir.

—Ho he de fer —va dir en Karim.