54
Les expectatives de la Mary

La Mary no tenia cap altra amiga que la Fara, però amb la jueva en tenia prou. Les dues dones van aprendre a passar-se hores assegudes parlant, amb una comunicació desproveïda de les preguntes i respostes que caracteritzen la majoria de converses socials. De vegades la Mary parlava i la Fara escoltava una efusió de paraules en gaèlic que no entenia, i de vegades era la Fara la qui parlava la Llengua i la Mary qui no entenia res.

Les paraules eren curiosament poc importants. El que importava era el joc d’emocions a través de les expressions facials, els gestos de les mans, el to de veu, els secrets transmesos amb els ulls.

Així compartien els seus sentiments i, per a la Mary, era un avantatge, perquè parlava de coses que mai no hauria dit a una persona que feia tan poc temps que coneixia.

Li va revelar el seu dolor per la pèrdua del pare; com trobava a faltar la Missa cristiana; la profunditat del seu enyorament quan es despertava somiant la dona bella i jove que havia estat en un temps la Jura Cullen i després es trobava ajaguda a la petita casa del Yehuddiyyeh mentre, com una criatura freda i esgarrifosa, li anava entrant la consciència que la seva mare era morta feia temps. I parlava de coses que no hauria dit mai fes el temps que fes que la Fara i ella fossin amigues: que estimava tant en Rob que de vegades li provocava tremolors que no podia controlar; dels moments en què el desig s’emparava d’ella amb tanta escalfor que per primera vegada comprenia les eugues en zel; que mai més no podria mirar com un be muntava una ovella sense pensar en les seves cames al voltant d’en Rob, en el gust d’ell a la boca, en l’olor de la ferma carn càlida als narius, en la calenta extensió màgica del seu marit que s’unia a ella i maldava per arribar al centre del seu cos.

Ella no sabia si la Fara li parlava d’aquestes coses, però els seus ulls i orelles li deien que la conversa de la dona d’en Mirdin era privada i important, i les dues dones, tan diferents, van establir un lligam d’amor i de respecte, un vincle d’amistat.

Un matí en Mirdin va fer una rialla i va donar uns cops a l’espatlla d’en Rob tot content.

—Has obeït el manament de multiplicar-se. Ella està esperant un fill, semental europeu!

—No és veritat!

—Ho és —va dir en Mirdin amb fermesa—. Ja ho veuràs. En aquestes coses, la Fara no s’equivoca mai.

Dos matins més tard, la Mary va empal·lidir després d’esmorzar i va perbocar el que havia menjat, i en Rob va haver de netejar i rascar el terra de pedra esmicolada i anar a buscar serradures. Aquella setmana va començar a tenir vòmits amb regularitat, i l’absència de flux menstrual va esvair qualsevol dubte. No hauria d’haver estat una sorpresa, perquè no havien parat de fer l’amor; però ella ja feia temps que havia començat a pensar que potser Déu no aprovava la unió.

Normalment tenia unes regles difícils i doloroses i trobava molt agradable haver-se’n deslliurat, però les basques freqüents no feien pas que el canvi fos una ganga. En Rob li sostenia el cap quan volia perbocar i pensava en la criatura que venia amb meravella i pressentiment, i es preguntava neguitós quina mena de criatura podia sortir de la seva llavor. Ara despullava la seva dona amb més ardor que mai, perquè el científic que duia a dins es delia amb l’oportunitat de copsar els canvis fins al més mínim detall, l’eixamplament i el color porpra de l’arèola dels mugrons, la rodonesa dels pits, la suau corba de la panxa, el nou arranjament d’expressions provocades per la subtil inflor de la boca i del nas. La feia jeure bocaterrosa per valorar l’acumulació de greix a les cuixes i les natges, el lleuger engruiximent de les cames. De primer la Mary estava complaguda de tanta atenció, però a la llarga va perdre la paciència.

—Els dits dels peus —va grunyir—. Els passa alguna cosa?

Ell els va examinar amb atenció i li va comunicar que no havien experimentat cap canvi.

Una sèrie de castracions en cadena van malmetre els atractius de la cirurgia per a en Rob. La pràctica de fer eunucs era un procediment corrent i hi havia dues menes de castracions. Els homes atractius, seleccionats per vigilar les entrades dels harems, on tindrien poc contacte amb les dones de la casa, només sofrien la pèrdua dels testicles. Per al servei general dins dels harems es buscaven homes lletjos, amb més possibilitats si tenien desfiguraments o un nas aixafat o repel·lent per naturalesa, una boca torta, els llavis gruixuts i dents negres o irregulars; per convertir aquests homes en absolutament inútils sexualment, se’ls treia tot l’aparell genital i es veien obligats a utilitzar un canó sempre que havien d’orinar.

Tot sovint es castraven nois joves. De vegades els enviaven a una escola de preparació d’eunucs a Bagdad, on els ensenyaven a ser cantants i músics, o els convertien en experts del comerç o de la venda i administració i arribaven a ser servents molt valorats, valuoses propietats, com Wasif, l’esclau eunuc d’Ibn Sina.

La tècnica de castració era molt rudimentària. Amb la mà esquerra el cirurgià engrapava l’objecte que havia de ser amputat. Amb una fulla afilada a la mà dreta, treia les parts amb un únic tall, perquè era essencial fer-ho ràpid. Immediatament posava un cataplasma de cendra calenta a la zona sagnant i el mascle quedava mutilat per a tota la vida.

Al-Juzjani li havia explicat que quan la castració es feia com a càstig, de vegades no s’administrava el cataplasma de cendres i es deixava sagnar el pacient fins que es moria.

En Rob va arribar a casa un vespre i, tot mirant la seva dona, va intentar no pensar que cap dels homes o nois que havia operat ompliria mai de vida una dona. Li va posar la mà al càlid abdomen que, de fet, no havia crescut gaire.

—Aviat serà com un meló verd —va dir ella.

—Jo el vull veure quan sigui com una síndria.

Havia anat a la Casa de Saviesa per llegir coses sobre el fetus. Ibn Sina havia escrit que quan l’úter es tanca sobre el semen, la vida es forma en tres estadis. Segons el mestre dels metges, en el primer estadi, el coàgul es transforma en un petit cor; en el segon estaca, apareix un altre coàgul i es transforma en un fetge; i en el tercer estadi es formen tots els òrgans principals.

—He trobat una església —va dir la Mary.

—Una església cristiana? —va dir ell, i va veure, sorprès, que ella feia que sí.

En Rob no sabia que n’hi hagués cap a Ispahan.

La setmana abans, la Fara i ella havien anat al mercat armeni a comprar blat. Havien agafat un carreró equivocat, estret i amb pudor de pixum, i s’havia trobat amb l’església de l’Arcàngel Sant Miquel.

—Catòlics orientals?

Va tornar a fer que sí.

—És una església petita i trista i només hi van un grapat de treballadors armenis pobres. És indubtable que la toleren perquè és una amenaça molt feble.

Ella hi havia tornat dues vegades, sola, per mirar i envejar els esparracats armenis que entraven i sortien de l’església.

—La Missa deu ser en la seva llengua. No podríem ni dir les respostes.

—Però celebren l’Eucaristia. Crist és present en el seu altar.

—Si hi anéssim, posaríem en perill la meva vida. Vés amb la Fara a la sinagoga a resar i ofereix les teves pregàries en silenci. Quan vaig a la sinagoga, jo prego a Jesús i als sants.

Ella va aixecar el cap i per primer cop en Rob va veure un caliu de provocació en els seus ulls.

—No necessito que els jueus em permetin pregar —va dir encesa.

En Mirdin va estar d’acord amb ell en la decisió de rebutjar la cirurgia com a professió.

—No són només les castracions, que ja són terribles. En els llocs on no hi ha aprenents de metge per servir els tribunals dels mul·làs, el cirurgià s’encarrega d’atendre els presoners després de les tortures. És millor que fem servir els nostres coneixements i la nostra habilitat contra les malalties i les ferides que no pas per retallar les puntes i els monyons d’uns òrgans i extremitats que podien haver tingut una salut perfecta.

Asseguts al sol a primera hora del matí a les escales de pedra de la madrassa, en Mirdin va sospirar quan en Rob li va parlar de la Mary i del seu anhel d’anar a l’església.

—Heu de resar les vostres coses quan estigueu sols. I l’has de portar amb la teva gent tan aviat com puguis.

En Rob va assentir, escrutant l’altre home pensarós. En Mirdin s’havia mostrat amarg i ressentit quan pensava que en Rob era un jueu que havia rebutjat la seva fe, però d’ençà que va saber que en Rob era un Altre, havia revelat l’essència de la seva amistat.

—Has pensat alguna vegada —va dir en Rob a poc a poc— que cada religió assegura que només ella té el cor i l’ajut de Déu? Nosaltres, vosaltres, i l’islam: totes tres juren que són la religió vertadera. No podria ser que totes tres anessin errades?

—Potser totes tres tenen raó.

En Rob va sentir una onada d’afecte. En Mirdin seria metge molt aviat i tornaria amb la seva família a Masqat i, quan en Rob fos hakim, també marxaria a casa. Sens dubte, no es veurien mai més.

Quan va mirar els ulls d’en Mirdin va estar segur que el seu amic estava pensant el mateix.

—Ens veurem al paradís?

En Mirdin el va mirar amb gravetat.

—Et trobaré al paradís.

—És un vot solemne?

En Rob va somriure.

—És un vot solemne.

Van encaixar.

—Jo penso en la separació entre la vida i el paradís com un riu —va dir en Mirdin—. Si hi ha molts ponts que creuen el riu, preocuparà gaire a Déu quin és el pont que escull el viatger?

—Em penso que no —va dir en Rob.

Els dos amics es van separar amb afecte i cadascun van marxar a fer la seva feina.

En Rob estava assegut a la sala d’operacions amb uns altres dos aprenents i escoltava l’explicació d’Al-Juzjani sobre la necessitat de discreció quant a l’operació que anaven a fer. No els diria la identitat de la pacient per protegir la seva reputació, però els feia saber que era una parenta propera d’un home poderós i famós i que tenia càncer de pit.

A causa de la gravetat de la malaltia, la prohibició teològica coneguda com aurat —que prohibia a tothom tret del marit d’una dona veure-li el cos des del coll fins al genoll— seria ignorada per poder dur a terme l’operació.

Havien administrat a la pacient opiacis i vi, i la van portar inconscient a la sala d’operacions. Era fornida i ben formada, amb brins de cabells grisos que s’escapaven de la roba que li embolicava el cap. Portava el vel a la cara i anava totalment tapada, tret dels pits, que eren grans, suaus i flàccids, i indicaven que la pacient ja no era jove.

Al-Juzjani va ordenar que cadascun dels aprenents li palpés els dos pits per tal d’apreciar quin tacte té un tumor de pit. Es podia detectar fins i tot sense palpar, una inflor visible al costat del pit esquerre, llarga com el polze d’en Rob i tres vegades més gruixuda.

En Rob mirava amb gran interès; no havia vist mai un pit humà obert. Va brollar un raig de sang quan Al-Juzjani va clavar el ganivet a la carn tova i va tallar molt per sota de l’acabament del bony amb la intenció de treure’l tot. La dona gemegava i el cirurgià treballava amb pressa, neguitós per acabar abans que es despertés.

En Rob va veure que l’interior del pit contenia múscul, una carn grisa cel·lular i grumolls de greix groc com en un pollastre farcit. Va poder distingir clarament diversos conductes lactis que corrien a reunir-se en el mugró com les branques d’un riu desembocant a la badia. Potser Al-Juzjani havia tallat un dels conductes; va brollar un líquid vermellós com una gota de llet rosada del mugró.

Al-Juzjani havia tret el tumor i estava cosint amb pressa. Si fos possible una cosa així, en Rob hauria dit que el cirurgià estava nerviós.

«Deu ser una parenta del xa», va pensar en Rob. Potser una tieta; potser fins i tot la dona de qui li havia parlat el xa a la cova, la tieta que l’havia introduït a la vida sexual.

Gemegant i gairebé del tot desperta, se la van endur tan bon punt el pit va estar cosit.

Al-Juzjani va sospirar.

—No hi ha remei. El càncer la matarà amb el temps, però podem mirar d’alentir-ne el progrés.

Va veure fora Ibn Sina i va anar a informar-lo de l’operació mentre els aprenents netejaven la sala d’operacions.

Poc després Ibn Sina va entrar a la sala, va parlar un moment amb en Rob i se’n va anar després de donar-li un cop amistós a l’espatlla.

En Rob estava atordit pel que li acabava de dir el metge principal. Va sortir de la sala d’operacions i es va dirigir al khazanat-ulsharaf, on estava treballant en Mirdin. Es van trobar en el passadís que sortia de la farmàcia. En Rob va veure a la cara d’en Mirdin totes les emocions que l’agitaven.

—Tu també?

—Sí. —Va assaborir el pànic—. Jo no estic preparat per examinar-me, Mirdin. Tu fa quatre anys que ets aquí, però jo només tres, i encara no estic preparat.

En Mirdin va oblidar els seus nervis i va somriure.

—Estàs preparat. Has estat barber cirurgià i tots els que t’han ensenyat saben com vals. Tenim dues setmanes per estudiar junts i després farem l’examen.