31
El camp de blat

Quan va morir la seva mare, el pare de la Mary Cullen li havia dit que portaria dol per la Jura Cullen la resta de la seva vida. Ella s’havia unit a la seva decisió ben disposada a vestir-se de negre i evitar els plaers públics, però quan va haver passat tot un any de dol, el 18 de març, va dir al seu pare que ja era hora de tornar a la rutina de la vida normal.

—Jo continuaré vestint-me de negre —va dir James Cullen.

—Jo no —va dir ella, i ell va assentir.

S’havia portat de casa un pany de roba lleugera de llana de les seves ovelles i va investigar amb cura fins que va trobar una bona modista a Gabrovo. La dona va assentir quan ella li va explicar què volia, però li va dir que seria millor tenyir la roba d’un color natural indescriptible abans de tallar-la. Les arrels de la rubiàcia podien donar matisos vermells, però amb el color dels seus cabells semblaria una alimara.

El moll del roure li donaria un color gris, però després de la llarga temporada de negre, el gris era massa depriment. L’auró i l’escorça de sumac li donarien un to grogós o taronja, colors frívols. Hauria de ser marró.

—M’he passat tota la vida portant el color marró de closca d’avellana —es va queixar al seu pare.

L’endemà ell li va portar un pot d’una pasta de color grogós com la mantega lleugerament passada.

—És tint, i francament car.

—No és un color que m’entusiasmi —va dir ella amb timidesa. En James Cullen va somriure.

—Es diu color anyil. Es dissol a l’aigua i has d’anar amb molt de compte que no et tenyeixi les mans. Quan es treu la roba humida de l’aigua groga canvia de color en contacte amb l’aire i a partir d’aleshores el tint queda fixat.

Va aconseguir una roba d’un blau ric i profund com no havia vist mai, i la modista la va tallar i li va fer un vestit i una capa.

Aquelles peces la complaien del tot, però les va plegar i les va guardar fins al matí del 10 d’abril, quan els caçadors van portar notícies a Gabrovo que el camí a través de les muntanyes tornava a ser obert.

A primera hora de la tarda, la gent que havia estat esperant el desglaç havia començat a dirigir-se, a través del camp, a Gabrovo, la ciutat de partida del camí del gran coll, conegut com la Porta dels Balcans. Els proveïdors van instal·lar les seves mercaderies i va començar a arribar una gentada que defensava el seu dret a comprar queviures.

La Mary va haver de donar diners a la dona de l’hostaler per convèncer-la que escalfés aigua al foc en un moment de tant atabalament i la pugés als dormitoris de les dones. Primer es va inclinar sobre la banyera de fusta i es va rentar els cabells, ara llargs i espessos com una pell d’hivern, després es va ficar a la banyera i es va fregar la pell fins que va quedar ben lluent.

Es va posar els vestits nous i va anar a seure a fora. Tot passant-se una pinta de fusta pels cabells mentre s’assecaven al sol, va veure que el carrer principal de Gabrovo estava atapeït de cavalls i de carros. Un nombrós grup d’homes, alegrement borratxos, va passar al galop per la ciutat sense preocupar-se dels estralls que poguessin provocar els cascos de les seves muntures. Va bolcar un carro quan els cavalls es van encabritar esverats. Mentre els homes renegaven i lluitaven per agafar la brida i els cavalls renillaven espantats, la Mary va córrer cap endins abans de tenir els cabells secs del tot.

Ja ho tenia tot enllestit quan va aparèixer el seu pare amb el servent Seredy.

—Qui eren els homes que han passat com una tempesta per la ciutat? —va preguntar.

—Es diuen ells mateixos cavallers cristians —va dir fredament el seu pare—. Eren uns vuitanta, francesos de Normandia que van pelegrinant a Palestina.

—Són molt perillosos, senyoreta —li va dir en Seredy—. Porten cotes de malla però viatgen amb els carros plens d’armadures. Beuen sense parar. —Va desviar els ulls—. Maltracten les dones de tota mena. Més val que no t’allunyis de nosaltres.

Ella li va donar les gràcies amb gravetat, però la idea d’haver de dependre d’en Seredy i del seu pare per protegir-la de vuitanta borratxos i cavallers brutals feia més aviat riure si no fos tan poc atractiva.

La protecció mútua era la millor raó per viatjar en una gran caravana i no van perdre temps a l’hora de carregar els animals i portar-los al gran camp de la riba oriental de la ciutat, on s’estava reunint la caravana. Quan van passar pel costat del carro d’en Kerl Fritta, la Mary va veure que ja havia plantat una taula i feia negocis reclutant gent.

Tot plegat tenia alguna cosa d’arribada a casa, perquè la gent que havia conegut a la primera part del viatge els saludava amb efusió. Els Cullen van ocupar el seu lloc cap a la meitat de la línia de marxa perquè s’havien afegit al darrere molts viatgers nous.

No va parar de vigilar, però era gairebé el vespre quan va veure arribar el grup que estava esperant. Els mateixos cinc jueus amb els quals ell havia deixat la caravana tornaven a llom de cavall. Darrere d’ells va veure l’euga marró; en Rob J. Cole es va acostar amb el carro llampant i de cop i volta ella es va adonar que el cor li bategava desbocat dins del pit.

Tenia un aspecte tan agradable com sempre i semblava content de ser de retorn; va saludar els Cullen amb tant entusiasme com si no s’haguessin separat empipats la darrera vegada que s’havien vist.

Quan ell va haver atès el cavall i va tornar al campament, ella li va dir com a bona veïna que els mercaders locals ja no tenien gairebé res per vendre per si li calien provisions.

Ell li va donar les gràcies amablement però li va dir que havia comprat provisions a Tryavna sense dificultats.

—Vosaltres en teniu prou?

—Sí, perquè el meu pare les va comprar aviat.

Se sentia ofesa perquè en Rob no li deia res del seu nou vestit i capa, tot i que se l’havia mirat molta estona.

—Són exactament del color dels teus ulls —va dir finalment.

No n’estava del tot segura, però s’ho va prendre com un compliment.

—Gràcies —va dir amb gravetat quan va veure que s’acostava el seu pare i es va obligar a desviar els ulls per veure com en Seredy muntava la tenda.

Va passar un altre dia abans que partís la caravana i, al davant i al darrere de la línia, tothom remugava. En Cullen va anar a veure en Fritta i va tornar dient que el mestre de la caravana estava esperant que marxessin els cavallers normands.

—Han comès molts excessos i en Fritta, sàviament, s’estima més tenir-los al davant que no pas hostilitzant-nos pel darrere.

Però l’endemà al matí els cavallers encara no havien partit i en Fritta va decidir que ja havia esperat prou. Va donar el senyal que va fer posar en marxa la caravana per a l’última etapa fins a Constantinoble i al cap d’una estona l’onada del moviment cap endavant va arribar fins als Cullen. La tardor anterior havien seguit un jove franc amb la seva dona i dos nens petits. La família franca havia passat l’hivern lluny de la ciutat de Gabrovo; havien anunciat la seva intenció de reprendre el viatge amb la caravana, però no havien aparegut. La Mary estava segura que els devia haver passat alguna cosa terrible i va pregar a Crist que els protegís. Ara cavalcava al darrere de dos germans francesos grassos que havien dit al seu pare que esperaven fer fortuna comprant catifes turques i altres tresors. Menjaven alls per raons de salut i tot sovint es giraven a la sella per mirar amb cara estúpida el seu cos. Se li va acudir que, com que tenia el carro al darrere, el jove barber cirurgià també podia estar-la mirant, i de vegades era prou maliciosa per moure els malucs més del que li demanava el moviment del cavall.

La gegantina corrua de viatgers ben aviat serpentejava ja cap al coll que travessava les altes muntanyes. L’abrupte espadat queia per sota de l’enrevessat camí, cap al riu resplendent, inflat amb la fosa de les neus que l’havien empresonat tot l’hivern.

A l’altra banda del gran congost hi havia els peus de la carena que gradualment esdevenien una terra ondulada. Aquella nit van dormir en una ampla plana de vegetació d’arbustos. L’endemà van viatjar cap al sud i es va fer clar que la Porta dels Balcans separava dos climes únics, perquè l’aire era més suau en aquesta banda del coll i a cada hora de viatge es feia més càlid.

Aquella nit es van aturar als afores de la ciutat de Gornya i van acampar entre prunerars amb el permís dels pagesos, els quals van vendre a alguns homes una mica del fortíssim licor de pruna a més a més de cebes tendres i una beguda de llet fermentada tan espessa que s’havia de menjar amb cullera. L’endemà al matí a primera hora, mentre encara eren acampats, la Mary va sentir el retruny com d’una tempesta llunyana, però el soroll es va acostar ràpidament i ben aviat els xiscles i els crits salvatges dels homes van formar part de l’aldarull.

Quan va sortir de la tenda va veure que la gata blanca havia sortit del carro del barber cirurgià i estava com petrificada en el camí. Els cavallers francesos van passar galopant com dimonis en un malson i la gata es va perdre en un núvol de pols, però no abans que la Mary hagués vist què li havien fet els primers cascos. No es recordava d’haver cridat, però sabia que s’havia posat a córrer cap al camí abans que s’esvaís la pols.

La Senyora Buffington ja no era blanca. La gata havia quedat esclafada entre la pols i, per primer cop, va ser conscient que en Rob havia sortit del carro i que era dempeus al seu costat.

—Et quedarà el vestit nou ple de sang —va dir ell secament, però la pal·lidesa cfe la seva cara reflectia consternació.

Va agafar la gata i una pala i es va allunyar del campament. Quan va tornar, ella no s’hi va acostar, però es va adonar de lluny que tenia els ulls vermells. Enterrar un animal mort no era el mateix que enterrar una persona, però li semblava estrany que fos capaç de plorar per un gat. Malgrat l’estatura i la força que tenia, la seva vulnerabilitat era una qualitat que la va atraure.

Va estar uns dies sense ocupar-se d’ell. La caravana va deixar de dirigir-se cap al sud i va tornar a girar a l’est, però el sol brillant continuava escalfant cada dia. La Mary ja havia vist clar que el vestit que li havien fet a Gabrovo no li servia, perquè feia massa calor per portar roba de llana. Va remenar entre la roba d’estiu de la seva maleta i va trobar alguns vestits lleugers, però eren tots massa bons per viatjar i s’haurien fet malbé de seguida. Es va posar una samarreta de cotó i un vestit de feina senzill amb forma de sarró al qual va donar un mínim de forma lligant-se una corda a la cintura. Es va posar un barret de cuir d’ala ampla, encara que ja tenia les galtes i el nas plens de pigues.

Aquell matí, quan va baixar del cavall i es va posar a caminar per fer exercici com acostumava a fer, ell li va somriure.

—Puja amb mi al carro.

Hi va pujar sense protestar. Aquest cop no va sentir incomoditat, només una profunda alegria de seure al seu costat.

Ell va furgar darrere del seient i en va treure un barret de cuir, però era la mena de barret que portaven els jueus.

—D’on l’has tret?

—Me’l va donar l’home sant a Tryavna.

En aquell moment van veure que el pare d’ella llançava una mirada a en Rob plena de tanta amargor que tots dos van esclafir a riure.

—Em sorprèn que et deixi parlar amb mi —va dir ell.

—L’he convençut que ets inofensiu.

Es van mirar l’un a l’altre amb comoditat. La d’ell era una cara atractiva malgrat l’efecte estrany del nas trencat. Ella es va adonar que, per molt impassibles que romanguessin les seves grans faccions, la clau dels seus sentiments eren els ulls, profunds i serens i en certa manera més vells que els anys que tenia. Hi va sentir una gran soledat que concordava amb la d’ella. Quants anys tenia ell? Vint-i-un? Vint-i-dos?

Es va adonar amb un ensurt que li estava parlant de la plana cultivada per la qual estaven passant.

—… principalment fruites i blat. Aquí els hiverns han de ser curts i suaus, perquè el conreu està molt avançat —va dir, però ella no pensava deixar-se prendre la intimitat que havien assolit en els darrers moments.

—Aquell dia a Gabrovo et vaig odiar.

Un altre home podria haver protestat o somrigut, però ell no va dir res.

—Per culpa de la dona eslava. Com podies anar amb ella? A ella també la vaig odiar.

—No malversis el teu odi amb cap dels dos, perquè ella feia llàstima i jo no hi vaig jeure. Després de veure’t a tu no vaig poder —va dir ell amb naturalitat.

Ella no va dubtar que li deia la veritat i li va començar a créixer a dins una cosa càlida i triomfant com una flor.

Ara podien parlar de foteses: el camí, la manera de guiar els animals perquè duressin, la dificultat de trobar llenya per cuinar. Van passar-se tota la tarda asseguts junts i van parlar tranquil·lament de tot tret de la gata blanca i d’ells dos, i els seus ulls expressaven altres coses sense paraules.

Ella ho sabia. Estava espantada per diverses raons, però no desitjava ser en cap altre lloc del món sinó al seu costat, sobre el carro incòmode i balancejant sota un sol de justícia; i va respondre amb obediència però amb recança quan finalment el seu pare li va fer un crit peremptori perquè baixés del carro.

De tant en tant passaven per davant d’un petit ramat d’ovelles i, encara que es veien francament llardoses, el seu pare s’aturava de manera invariable a inspeccionar-les i anava amb en Seredy a interrogar els amos. Els pastors sempre li aconsellaven que, per trobar ovelles meravelloses, havia d’anar més enllà d’Anatòlia.

A la primeria de maig eren a una setmana de camí de Turquia i en James Cullen no dissimulava el seu entusiasme. La seva filla estava dedicada al seu propi entusiasme, però feia tota mena d’esforços per no fer-ho avinent. Encara que sempre hi havia una possibilitat de fer un somriure o donar una ullada en direcció al barber cirurgià, de vegades ella s’obligava a romandre lluny d’ell dos dies seguits, perquè tenia por que si el seu pare copsava els seus sentiments l’obligaria a mantenir-se lluny d’en Rob Cole.

Una nit, quan estava rentant plats després de sopar, en Rob va aparèixer al campament. Li va inclinar el cap amb cortesia i va anar directament cap al seu pare amb una ampolla de conyac com a oferiment de pau.

—Seu —va dir el pare amb reticència.

Però després de compartir la beguda, el pare es va tornar més amistós, sens dubte perquè era agradable seure en companyia i parlar anglès, i també perquè era difícil no ser amable amb en Rob J. Cole. No va trigar gaire James Cullen a explicar al visitant el que tenien al davant.

—M’han parlat d’una raça d’ovelles orientals, primes i de llom estret, però amb la cua i les potes del darrere tan gruixudes que deuen viure de les reserves emmagatzemades quan hi ha poc menjar. Els seus xais tenen una llana sedosa d’un llustre rar i poc usual. Espera un moment, home, que t’ho ensenyaré!

Va desaparèixer dins la tenda i en va sortir amb un barret de pell de xai. La llana era grisa i molt arrissada.

—De la millor qualitat —va dir amatent—. La llana és així arrissada només fins al cinquè dia de la vida del xai, però després li queda ondulada fins que té dos mesos.

En Rob va examinar el barret i va assegurar a Cullen que era una pell de qualitat.

—Oi tant que ho és! —va dir Cullen, i es va posar el barret al cap, cosa que els va fer riure perquè feia molta calor i els barrets de pell eren per a la neu. El va tornar a deixar a la tenda i després van seure tots tres davant del foc; el pare li va donar a la Mary un o dos glops del seu got. El conyac era difícil d’empassar, però li feia veure el món més segur.

Va retrunyir un tro que va sacsejar el cel porpra i un llampec els va il·luminar uns llargs segons durant els quals la Mary va poder veure les dures faccions de la cara d’en Rob, però els ulls vulnerables que el feien bell li van quedar amagats.

—Una terra estranya, amb trons i llampecs regulars i mai una sola gota de pluja —va dir el seu pare—. Recordo molt bé el matí que vas néixer, Mary Margaret. També hi havia trons i llampecs, però queia pluja a bots i barrals, com si el cel s’hagués obert i no hagués de tancar-se mai més.

En Rob es va inclinar endavant.

—Devia ser a Kilmarnock, on teniu la casa familiar?

—No, no ho era, era a Saltcoats. La seva mare era una Tedder de Saltcoats. Jo havia portat la Jura a la vella casa dels Tedder perquè quan estava prenyada enyorava molt la seva mare, i ens hi vam passar unes setmanes amb celebracions i afalacs fins que li va arribar el moment. Es va presentar el part i així fou com, en comptes de néixer a Kilmarnock com tots els Cullen autèntics, la Mary Margaret va néixer a casa del seu avi Tedder amb vista a l’estuari de Clyde.

—Pare —va dir amablement—. El mestre Cole no deu tenir cap interès en el dia del meu naixement.

—Al contrari —va dir en Rob, i va contestar totes les preguntes que li va fer el pare i va escoltar amb atenció.

Ella seia i pregava perquè no tornessin els llampecs, perquè no tenia gens de ganes que el seu pare veiés que la mà del barber cirurgià reposava sobre el seu braç. El tacte era com de borrissol, però tenia tota la pell trasbalsada i tremolosa, com si l’hagués tocat el futur o la nit fos freda.

L’11 de març la caravana va arribar a la riba occidental del riu Arda i en Kerl Fritta va decidir acampar-hi un dia extra per reparar els carros i comprar subministraments als pagesos de la vora. En Cullen va agafar en Seredy i va pagar un guia perquè els acompanyés fins a Turquia a l’altra banda del riu, impacient com un noi per començar la recerca de les ovelles de cua gruixuda.

Una hora després, ella i en Rob van muntar junts el cavall negre sense sella i van fugir del soroll i de la confusió. Quan passaven pel campament dels jueus, ella va veure que el jove prim els mirava de cua d’ull. Era en Simon, el jove que feia de professor d’en Rob; va fer una ganyota i va avisar els altres amb un cop de colze a les costelles perquè els miressin.

Ella a penes en va fer cas. Se sentia marejada, potser per la calor, perquè el sol del matí era com una bola de foc. Li va posar els braços al voltant del pit com per no caure del cavall, va tancar els ulls i va recolzar el cap contra la seva ampla esquena.

A certa distància de la caravana van passar dos pagesos ensopits que portaven un ase carregat de llenya. Els homes els van mirar, però no els van tornar la salutació. Potser venien de lluny, perquè en aquell indret no hi havia arbres, només grans camps sense treballadors perquè la plantació s’havia acabat feia temps i els conreus no eren prou madurs per fer la collita.

Quan van arribar a una riera, en Rob va lligar l’euga a un matoll, es va treure les sabates i van entrar a la brillantor resplendent. A banda i banda de l’aigua reflectora hi havia un camp de blat, i ell li va mostrar l’ombra que projectaven a terra les altes tiges i la feien temptadorament fosca i freda.

—Vine —va dir—, és com una cova. —I s’hi va ficar de quatre grapes com una criatura.

Ella el va seguir més a poc a poc. A la vora una bestiola petita feia cruixir el gra madur i ella es va esverar.

—Només és un ratolí que s’ha espantat —va dir ell.

Mentre ell l’atreia cap a l’indret fred i clapejat, es van contemplar mútuament.

—No ho vull, Rob.

—Molt bé, doncs no ho faràs, Mary —va dir ell, encara que ella va copsar en els seus ulls la decepció que sentia.

—Em podries besar simplement, sisplau? —va preguntar ella amb humilitat.

I així la seva primera intimitat oberta va ser un petó maldestre i malenconiós sentenciat per l’aprensió d’ella.

—No m’agrada allò altre. Ho he fet, saps? —va dir ella corrents, i el moment que tant havia temut va quedar enrere.

—Tens experiència, doncs?

—Només un cop, amb el meu cosí a Kilmarnock. Em va fer molt mal.

Ell li va besar els ulls i el nas, suaument la boca, mentre ella lluitava amb els seus dubtes. Després de tot, qui era ell? L’Stephen Tedder era algú que havia conegut tota la vida, el seu cosí i el seu amic, i li havia provocat una veritable agonia. I després s’havia esgargamellat de riure davant la seva incomoditat, com si fos d’allò més divertit per part d’ella haver-se deixat fer una cosa així, com si s’hagués deixat empènyer pel cul cap a un aigual de fang.

I mentre pensava en aquestes coses desagradables, aquest anglès havia canviat la natura dels seus petons i li acariciava l’interior dels llavis amb la llengua. No era desagradable i, quan ella va intentar imitar-lo, ell li va xuclar la llengua! Però es va posar a tremolar un altre cop quan li va descordar els sostenidors.

—Només vull besar-los —va dir ell de seguida, i ella va tenir l’estranya experiència de veure-li abaixar la cara cap als seus pits, els quals, reconeixia ella amb satisfacció, eren pesants però alts i ferms, ja encesos de color.

Li va fregar amablement amb la llengua la punta rosada i la va fer estremir. Movia la llengua en cercles cada cop més petits fins que arribava al mugró endurit de color rosa, que xuclava com un infant quan el tenia entre els llavis, acariciant-la tota l’estona darrere els genolls i l’interior de les cames. Però, quan la mà va arribar al pubis, ella es va posar rígida: va notar que els músculs de les cuixes i del ventre se li enrigidien, i es va quedar tibada i temorosa fins que ell va treure la mà.

Ell es va escorcollar la roba i després li va buscar la mà i li va oferir un present. Havia vist abans un home nu per accident, quan ensopegava amb el seu pare o amb algun dels treballadors pixant darrere d’una planta. I havia vist més en aquelles ocasions que no pas quan va estar amb l’Stephen Tedder; per tant no ho havia vist mai, i ara no es podia estar d’estudiar-lo. No havia esperat que aquella cosa fos tan… gruixuda, va pensar acusadora, com si fos culpa d’ell. Aplegant coratge, li va estirar els collons i va fer una rialla quan ell es va estremir. Quina cosa més rodanxona!

Així ella es va calmar i es van acariciar l’un a l’altre, fins que ella va intentar per pròpia iniciativa besar-lo a la boca. Ben aviat els seus cossos eren com fruites calentes, i no va pas ser tan terrible quan la mà esquerra d’ell va deixar de prémer-li les natges i es va endinsar entre les seves cames per acariciar-les amb generositat.

Ella no sabia què fer amb les mans. Li va posar un dit entre els llavis i va notar la saliva, les dents i la llengua, però ell es va fer enrere per tornar-li a xuclar els pits i besar-li la panxa i les cuixes. Va buscar camí cap a dins d’ella primer amb un dit i després amb dos tot fent-li massatges en cercles cada cop mes ràpids.

—Ah! —deia ella suaument tot aixecant les cames.

Però en comptes del martiri per al qual tenia la ment preparada, es va sorprendre de sentir l’escalfor del seu pit sobre ella. I la llengua d’ell nedava com un peix entre la humitat dels plecs peluts que ella mateixa tenia vergonya de tocar. Com podria mirar mai més aquest home a la cara?, es preguntava, però la pregunta es va perdre, estranyament i meravellosament esvaïda, perquè ja s’estava estremint i movent amb frenesí, amb els ulls tancats i la boca silenciosa mig oberta.

Abans que recuperés els sentits, ell l’havia penetrada. Estaven totalment units, ell era una extensió de l’escalfor abrigada i sedosa del seu cos. No li feia mal, només una certa sensació d’estretor que es va anar esvaint amb els lents moviments.

Va parar un moment.

—Tot bé?

—Sí —va dir ella, i ell va continuar.

De seguida la Mary es va trobar movent el seu cos per encaixar amb el d’ell. Ben aviat li va ser impossible a ell de contenir-se i es va moure més de pressa i des d’una distància més gran, de manera discordant. Ella volia donar-li però mentre se l’estudiava amb els ulls mig clucs va veure que tirava el cap enrere i es revinclava al damunt d’ella.

Que singular era aquell gran tremolor, el grunyit del que li va semblar un alleujament aclaparador en buidar-se dins d’ella!

Van estar una llarga estona sense moure’s en la penombra del gra, alt com un home. Estaven junts ben quiets, amb les cames entrellaçades i la suor i els sucs assecant-se.

—Arribarà a agradar-te —va dir finalment—. Com la cervesa de malta.

Ella li va pessigar el braç amb tanta força com va poder. Però es va quedar pensarosa.

—Per què ens agrada? —va preguntar—. He vist fer-ho als cavalls. Per què als animals els agrada?

Ell va semblar sorprendre’s. Anys més tard, ella comprendria que la pregunta l’havia diferenciat de totes les altres dones que ell havia conegut, però ara només sabia que ell l’estudiava amb atenció.

No es veia amb cor de dir-ho, però estava segura que ell era un home diferent de tots els altres homes. Era conscient que ell l’havia seduït amb una amabilitat notable en un sentit que no acabava de comprendre del tot; és clar que només tenia una antiga grolleria per comparar.

—Has pensat més en mi que no pas en tu mateix —va dir ella.

—Jo no tenia por. —Ella li va acariciar la cara i va deixar que li besés el palmell.

—La majoria d’homes… la majoria de gent no és així. Ho sé.

—Has d’oblidar el maleït cosí de Kilmarnock —va dir ell.