63
Un dispensari a Idhaj
Aquell any l’hivern va arribar aviat i amb força a Pèrsia. Un matí, tots els cims de les muntanyes eren blancs i l’endemà uns vents gelats van escampar una barreja de sal, sorra i neu sobre Ispahan. En els mercats, els venedors cobrien les mercaderies i les robes i enyoraven la primavera. Engavanyats amb cadabis de pell d’ovella fins als turmells, s’agombolaven al voltant dels brasers de carbó i s’escalfaven amb xafarderies sobre el seu rei, amb una rialleta o una expressió de resignació. El darrer escàndol produïa en moltes cares una gravetat que no provocava pas la del vent.
En vista de la disbauxa i de les borratxeres quotidianes, l’imam Mirza-aboul Qandrasseh havia enviat el seu amic i principal ajudant, el mul·là Musa ibn Abbas, per intentar raonar amb el rei i recordar-li que la beguda forta era abominada per Al·là i prohibida per l’Alcorà.
Feia hores que Ala bevia quan va rebre el delegat del visir. Va escoltar Musa amb gravetat. Quan es va adonar del tema del missatge i en va copsar el to d’advertència, el xa va baixar del seu tron i es va acostar al mul·là.
Desconcertat però sense saber què més fer, Musa va continuar parlant. De seguida, i sense cap canvi d’expressió, el rei va tirar unes gotes de vi sobre el cap del vell, per a astorament de tots els presents, cortesans, servents i esclaus. Durant tota la resta del discurs va estar tirant vi sobre Musa, humitejant-li la barba i la roba, i després el va acomiadar amb un gest de mà i el va fer tornar a Qandrasseh xop i totalment humiliat.
Era una mostra de menyspreu envers els homes sants d’Ispahan i es va interpretar en general com una prova que els temps de Qandrasseh com a visir arribaven a la fi.
Els mul·làs s’havien anat acostumant a la influència i els privilegis que els havia donat Qandrasseh, i l’endemà al matí a totes les mesquites de la ciutat es van poder sentir fosques i pertorbadores profecies sobre el futur de Pèrsia.
En Karim Harun va anar a parlar amb Ibn Sina i en Rob sobre Ala.
—Ell no és així. Pot ser el menys egoista dels companys, alegre i encantador. Ja el vas veure a l’Índia, dhimmi. És un brau lluitador i si és ambiciós perquè vol ser un gran shahanshah, també ho és perquè encara té més ambicions per a Pèrsia.
L’escoltaven amb silenci.
—He intentat que deixés de beure —va dir en Karim tot mirant amb cara de pena el seu antic mestre i el seu amic. Ibn Sina va sospirar.
—És més perillós a primera hora del matí, quan es desperta amb el mareig del vi del dia anterior a dins. Dóna-li te de senet, per purgar els verins i treure-li el mal de cap, i després li esquitxes pedra d’Armènia esmicolada als peus per llevar-li la malenconia. Però res no el protegirà d’ell mateix. Quan beu, més val que evitis la seva presència, si pots. —Va mirar en Karim amb gravetat—. També has de vigilar quan vas per la ciutat, perquè se’t coneix com el favorit del xa i se’t considera generalment com a rival de Qandrasseh. Ara tens enemics poderosos que estan molt interessats a aturar el teu ascens al poder.
En Rob va copsar la mirada d’en Karim.
—I has de procurar portar una vida irreprotxable —va dir amb tota intenció—, perquè els teus enemics aprofitaran qualsevol debilitat.
Va recordar l’odi que havia sentit contra ell mateix quan havia convertit el mestre en un banyut. Coneixia en Karim; malgrat la seva ambició i el seu amor per la dona, en Karim era bo de mena i en Rob podia imaginar-se l’angoixa que sentia de trair Ibn Sina.
En Karim va assentir. Quan es va acomiadar, va agafar el canell d’en Rob i va somriure. En Rob li va tornar el somriure; era impossible no respondre. En Karim encara tenia el seu encant, per bé que ja no l’aire innocent. En Rob li va veure molta tensió, incertesa i inquietud a la cara, i es va mirar el seu amic amb compassió.
Els ulls blaus del petit Rob miraven el món sense temors. Havia començat a moure’s a quatre grapes i els seus pares van festejar la seva habilitat per beure d’una tassa. A suggeriment d’Ibn Sina, en Rob va intentar donar-li llet de camell, que segons el mestre era l’aliment més sa per a un nen. Feia fortor i tenia grumolls groguencs de greix, però el petit se la va empassar afamat. Des de llavors, la Prisca ja no li donava de mamar. Cada matí en Rob anava a buscar llet de camell al mercat armeni amb un pot de terrissa. La dida, sempre amb un dels seus nens, el mirava des del tenderol ae cuir del seu marit.
—Mestre dhimmi! Mestre dhimmi! Com està el meu noi? —cridava la Prisca, i li feia un somriure lluminós cada cop que ell li deia que el nen estava bé.
A causa del rigor de l’aire, una munió de pacients anaven a veure els metges amb catarro, ossos adolorits i articulacions inflamades. Plini el Jove havia escrit que, per curar un refredat, el pacient havia de besar el morro pelut d’un ratolí, però Ibn Sina va dir que Plini el Jove no valia la penar de ser llegit. Ell tenia el seu remei preferit contra l’aflicció de flegma i els rigors del reumatisme. Va donar instruccions a en Rob a consciència perquè reunís dos dirhams de castori, gàlban d’Ispahan, assafètida pudent, llavor d’api, fenigrec siri, obriülls, llavor d’harmalà, opopònac, resina de ruda i llavor de moll de carbassa. Els ingredients secs s’esmicolaven. Les resines s’amaraven d’oli durant la nit i després es picaven i, al damunt, es tirava mel calenta desproveïda de bromera, i després es mesclava la barreja líquida amb els ingredients secs i la pasta resultant es posava en un receptacle vidriós.
—La dosi és un mithqal —va dir Ibn Sina—. És eficaç si Déu ho vol.
En Rob va anar als corrals dels elefants, on els mahouts esternudaven i tossien suportant amb poca alegria un clima molt diferent al dels suaus hiverns que havien conegut a l’Índia. Els va anar a veure tres dies seguits i els va donar fumaria, artemísia i la pasta d’Ibn Sina, amb resultats tan poc decisius que hauria preferit donar-los l’específic universal d’en Barber. Els elefants no tenien un aspecte tan esplèndid com en batalla; ara estaven coberts com tendes, engalanats amb mantes per intentar de mantenir-los calents.
En Rob era al costat d’en Harsha mirant com Zi, el gran elefant del xa, s’afartava de fenc.
—Pobres criatures —va dir en Harsha amb suavitat—. Fa temps, abans de Buda, Brahman, Vishnu o Shiva, els elefants eren totpoderosos i la meva gent els oferia pregàries. Ara són molt menys que déus i se’ls captura perquè facin la nostra voluntat.
Zi va tremolar mentre el miraven i en Rob va prescriure que li donessin galledes d’aigua calenta per escalfar-lo per dins.
En Harsha dubtava.
—Els hem fet treballar i ho fan com sempre malgrat el fred. Però en Rob havia estat llegint coses sobre elefants a la Casa de Saviesa.
—Saps qui era Anníbal?
—No —va dir el mahout.
—Un soldat, un gran líder.
—Tan gran com el xa Ala?
—Tan gran com a mínim, però va desaparèixer fa molt temps. Amb trenta-set elefants va dirigir un exèrcit a través dels Alps —unes muntanyes altes i terribles, abruptes i cobertes de neu— i no va perdre ni un sol animal. Però el fred i la intempèrie els va afeblir. Més endavant, quan travessava muntanyes més petites, van morir tots els elefants menys un. La conclusió és que s’ha de deixar descansar les bèsties i mantenir-les calentes.
En Harsha va assentir amb tot respecte.
—Saps que et segueixen, hakim?
En Rob es va sorprendre.
—Aquell d’allà que està assegut al sol.
Era només un home arraulit sota la llana del seu cadabi, assegut d’esquena a la paret per amagar-se del vent fred.
—N’estàs segur?
—Sí, hakim, ahir també vaig veure que et seguia. Fins i tot ara, no et treu l’ull del damunt.
—Quan marxi, podries seguir-lo astutament per veure si descobrim qui és?
Els ulls d’en Harsha van resplendir.
—Sí, hakim.
Aquell vespre, en Harsha va anar al Yehuddiyyeh i va trucar a la porta d’en Rob.
—T’ha seguit fins a casa, hakim. Quan tu has entrat, l’he seguit i ha anat a la mesquita Divendres. Jo he estat molt astut, oh honorable, era invisible. Ha entrat a la casa del mul·là amb el seu cadabi esparracat i al cap d’una estona n’ha sortit vestit de negre, i ha arribat a la mesquita a temps per l’última pregària. És un mul·là, hakim.
En Rob li va donar les gràcies, pensarós, i en Harsha se’n va anar.
Estava segur que el mul·là li havia estat enviat per amics de Qandrasseh. Sens dubte havien seguit en Karim quan va anar a veure Ibn Sina i en Rob i miraven de determinar l’abast de la implicació d’en Rob amb el futur visir.
Potser havien arribat a la conclusió que era inofensiu, perquè l’endemà va controlar amb atenció però no va poder veure que el seguís ningú i li va semblar que els dies següents no el van tornar a espiar.
Continuava fent fred, però la primavera estava arribant. Només els cims de les muntanyes blaves i grises eren blancs de neu, i en el jardí, les branques nues dels albercoquers s’omplien de petites poncelles negres perfectament rodones.
Un matí van arribar dos soldats i van portar en Rob a la Casa del Paradís. A la sala del tron de pedra freda, petits grups de membres de la cort suportaven els rigors hivernals amb els llavis morats. En Karim no era entre ells. El xa seia a la taula sobre el terra engraellat pel qual pujava calor. En Rob va fer el ravi zemin i el xa li va fer un gest perquè s’hi acostés. L’escalfor retinguda per les pesades estovalles de feltre li va fer molt de plaer.
El joc del xa ja estava preparat i, sense dir res, Ala va fer el primer moviment.
—Ah, dhimmi, t’has convertit en un gat mort de gana —va dir de seguida.
Era cert; en Rob havia après a atacar.
El xa jugava amb una ganyota a la cara, els ulls clavats a l’escaquer. En Rob va fer servir els dos elefants per fer mal a l’enemic i de seguida li va matar un camell, un cavall amb genet i tres soldats d’infanteria.
Els espectadors seguien la partida absorts, amb un silenci inexpressiu. Indubtablement, alguns estaven horroritzats i d’altres encantats pel fet que un infidel europeu pogués guanyar el xa.
Però el rei tenia gran experiència i era un general astut. Just quan en Rob començava a considerar-se un bon contrincant i un mestre de l’estratègia, Ala va sacrificar algunes peces i així va anar atraient el seu enemic. Va fer servir els dos elefants amb més destresa que Anníbal havia fet servir els seus trenta-set, fins que els elefants d’en Rob van ser morts, i els genets. En Rob continuava lluitant sense treva, mirant de recordar tot el que li havia ensenyat en Mirdin. Va passar una estona considerable abans de sofrir el shatreng. Quan va acabar, els cortesans van aplaudir la victòria del rei i Ala es va permetre el luxe de fer un posat satisfet.
El xa es va treure un pesat anell d’or massís del dit i el va col·locar a la mà dreta d’en Rob.
—Pel que fa al calaat, tel concedeixo ara. Tindràs una casa prou gran per celebrar una festa reial.
«Amb un harem. I la Mary a l’harem», va pensar en Rob.
Els nobles miraven i escoltaven.
—Portaré aquest anell amb orgull i gratitud. Pel que fa al calaat, em fa prou feliç l’antiga generositat de Sa Majestat i romandre a casa meva.
La seva veu era respectuosa, però massa ferma, i no va abaixar els ulls prou ràpid en senyal d’humilitat. I tots els presents van sentir dir aquestes coses al dhimmi.
L’endemà al matí, ja havia arribat la notícia a Ibn Sina.
No en va el metge principal havia estat dos cops visir. Tenia informadors a la cort i entre els servents de la Casa del Paradís i va sentir de diverses fonts l’estúpida imprudència del seu ajudant dhimmi.
Com sempre en temps de crisi, Ibn Sina va seure per pensar. Era conscient que la seva presència a la ciutat capital d’Ala era un motiu d’orgull reial perquè permetia al xa comparar-se amb els califes de Bagdad com a monarca protector de la cultura i del coneixement. Però Ibn Sina també era conscient que la seva influència tenia un límit; una apel·lació directa no salvaria Jesse ben Benjamin.
Ala havia somiat tota la seva vida ser un dels xas més grans, un rei de nom immortal. Ara estava preparant una guerra que el portaria a la immortalitat o a l’oblit i, en aquell moment, era impossible que permetés cap obstrucció de la seva voluntat.
Ibn Sina sabia que el rei faria matar Jesse ben Benjamin.
Potser ja havien estat donades les ordres per tal que uns atacants no identificats es llancessin contra el jove hakim pels carrers, o potser l’arrestarien uns soldats i seria jutjat i sentenciat pel tribunal islàmic. Ala era molt hàbil en l’art de la política i faria servir l’execució d’aquest dhimmi de la millor manera per a ell.
Durant anys Ibn Sina havia estudiat el xa Ala i havia comprès el funcionament de la ment del rei. Sabia què havia de fer.
Aquell matí, en el maristan, va convocar el seu personal.
—Ens han arribat veus que a la ciutat d’Idhaj hi ha un nombre de pacients massa malalts per venir fins a l’hospital —va dir, i era cert—. Per tant —va dir a Jesse ben Benjamin—, aniràs cavalcant a Idhaj i muntaràs un dispensari per tractar aquesta gent.
Després d’haver comentat les herbes i fàrmacs que s’havia d’endur en un ase de càrrega, les medecines que podia trobar a la ciutat i les històries d’alguns pacients que sabien que eren allà malalts, en Jesse es va acomiadar i va partir sense demora.
Idhaj era a una distància de tres dies de viatge lent i incòmode cap al sud i s’hi hauria d’estar almenys tres dies. Això donaria temps de sobres a Ibn Sina.
L’endemà al vespre, va anar tot sol al Yehuddiyyeh i es va dirigir directament a casa del seu ajudant.
La dona va obrir la porta amb el nen en braços. La sorpresa i una breu confusió van aparèixer a la seva cara quan va veure el Príncep dels Metges dret a la llinda, però es va refer de seguida i el va fer entrar amb la cortesia que calia. Era una casa senzilla però ben posada i acollidora, amb tapissos a les parets i estores als terres. Amb diligència digna de lloança, ella li va posar un plat de pastissos al davant i un xerbet d’aigua de roses aromatitzada amb cardamom.
No havia tingut en compte la seva ignorància de l’idioma. Quan va intentar parlar amb ella, es va fer obvi de seguida que ella només sabia unes quantes paraules en persa.
Volia conversar-hi una estona per convèncer-la, volia dir-li que quan havia reconegut per primer cop la qualitat de la ment i la intuïció del seu marit, va anar darrere el jove estranger com un avar que cobeja un tresor o com un home que desitja una dona. Volia que l’europeu es dediqués a la medicina perquè Déu havia creat Jesse ben Benjamin per guarir.
—Serà una llumenera. Gairebé ho és, però és massa aviat, encara no ha arribat a dalt.
»Tots els reis són folls. Per a un rei amb un poder absolut, no és més difícil prendre una vida que concedir un calaat. Però, si fugiu ara, arrossegaríeu el ressentiment per a la resta de les vostres vides, perquè ha anat massa lluny, ha estat massa agosarat, i jo sé que no és jueu.
La dona seia amb el nen en braços mirant Ibn Sina amb una tensió creixent. Va mirar de parlar hebreu sense cap èxit, després turc i àrab en ràpida successió. Ell era filòleg i lingüista, però sabia pocs idiomes europeus, perquè només aprenia les llengües útils per a l’erudició. Li va parlar grec, sense cap resposta.
Després va parlar llatí i va veure que ella movia lleugerament el cap i parpellejava.
—Rex te venire ad se vuit. Si non, maritus necabitur.
Ho va repetir. «El rei vol que vagis amb ell. Si no ho fas, el teu marit serà assassinat».
—Quid dicas? («Què dieu?»).
Ell ho va repetir molt a poc a poc.
El nen estava començant a plorar en els seus braços, però ella no li va parar atenció. Es va quedar afitorant Ibn Sina amb la cara sense color. Era una cara com de pedra, però ell va veure que contenia un element que no havia copsat abans. El vell entenia la gent per primera vegada i, li va minvar l’angoixa, perquè va reconèixer la fortalesa de la dona. Ell faria els arranjaments i ella faria el que calgués.
Van anar a buscar-la uns esclaus amb una cadira de mà. Com que no sabia què fer amb en Rob J., se’l va endur; va ser una solució feliç perquè, a l’harem de la Casa del Paradís, el nen va ser rebut per moltes dones que el van acollir encantades.
La van portar als banys i va quedar molt desconcertada. En Rob li havia dit que era una obligació religiosa per a les dones musulmanes treure’s els pèls púbics cada deu dies per mitjà d’un depilatori de llima i arsènic. D’igual manera, s’afaitaven o s’estiraven els pèls de les aixelles, un cop a la setmana la dona casada, cada dues setmanes la vídua, i un cop al mes les verges. Les dones que l’atenien la van mirar amb desgrat poc dissimulat.
Després d’haver-la banyat, li van oferir tres safates d’aromes i tints, però només va utilitzar una mica de perfum.
La van portar en una habitació i li van dir que esperés. Només estava moblada amb una gran màrfega, coixins i mantes, i un armari tancat sobre el qual hi havia una palangana amb aigua. En algun lloc de la vora hi havia músics tocant. Tenia fred. Després d’esperar una estona que va semblar molt llarga, va agafar una manta i s’hi va embolicar.
De seguida va arribar Ala. Estava aterrida, però ell va somriure en veure-la dreta i tapada amb la manta.
Li va fer un gest amb el dit perquè es tragués la manta i després li va dir amb impaciència que es tragués també la túnica. Ella sabia que era prima comparada amb la majoria de dones orientals, i les dones perses s’havien encarregat de fer-li saber que les pigues eren el càstig just d’Al·là a una dona tan desvergonyida que no portava vel.
Li va tocar els espessos cabells vermells i es va acostar una grenya als narius. No s’havia perfumat els cabells i la manca d’olor va fer que el xa apuntés una ganyota.
Per un moment la Mary va poder fugir pensant amb preocupació en el seu fill. Quan en Rob J. fos més gran, recordaria que l’havia portat allà? Recordaria els crits d’alegria i els suaus amanyacs de les dones? Les seves cares afectuoses mirant-lo? Les seves mans acariciant-lo?
Encara tenia les mans del rei al cap. Estava parlant persa, però la Mary no sabia si parlava sol o amb ella. No gosava ni moure el cap per fer-li veure que no l’entenia, no fos cas que interpretés el gest com un desacord.
Va procedir directament a examinar-li el cos. Estava d’allò més encuriosit pels cabells.
—Henna?
Ella va entendre aquella paraula i li va dir que no era henna, en un idioma que òbviament ell no va entendre. Va estirar un cabell suaument amb els dits i va mirar de rascar-li el vermell.
Un moment després es va treure l’ampla túnica de cotó. Tenia els braços musculosos i la cintura prima, amb una panxa grossa i peluda. Tenia tot el cos ple de pèls. El seu penis semblava més petit que el d’en Rob, i més fosc.
En la cadira de mà camí del palau havia tingut fantasies. En una d’elles, plorava i explicava que les dones cristianes tenien prohibit per Jesús realitzar aquell acte fora del matrimoni; i, com si fos una història sobre un sant, ell s’havia compadit de les seves llàgrimes amb tota amabilitat, l’havia deixada tornar a casa. En una altra visió, havent-se vist obligada a això per salvar el seu marit, s’havia sentit alliberada en gaudir de l’alleujament físic més lasciu de la seva vida, embadalida per un amant sobrenatural que, si bé podia tenir totes les dones més belles de Pèrsia, l’havia escollida a ella.
La realitat no tenia res a veure amb això. Ell li va examinar els pits i li va tocar els mugrons; potser el color era diferent del que estava acostumat a veure. L’aire fred li havia endurit els pits, però ell no hi va mantenir l’interès. Quan la va empènyer cap al matalàs, ella va demanar en silenci l’ajut de la Mare de Déu, el nom de la qual portava. Era un receptacle poc acollidor, seca pel temor i la ràbia contra aquell home que havia estat a punt d’ordenar la mort del seu marit. No hi va haver cap de les dolces carícies amb què en Rob l’escalfava i la feia humitejar-se. En comptes d’un pal vertical, l’òrgan d’Ala era flàccid i li costava ficar-lo dins d’ella, i va haver de recórrer a l’oli d’oliva que va escampar, irritat, en el sexe d’ella i no en el seu. A la fi va introduir-se greixós cap endins; ella jeia amb els ulls tancats.
A ella l’havien banyada, però va descobrir que a ell no. No era vigorós. Semblava gairebé avorrit, grunyint suaument mentre s’esforçava. En pocs moments va fer un estremiment poc reial, petit per a un home tan gran, i un lament de desgrat. Després el rei de reis va desfer-se d’ella amb un petit xerric oliós i va sortir de l’habitació sense una paraula ni una mirada.
Ella es va quedar ajaguda enganxosa i humiliada on l’havia deixada ell, sense saber què fer. No volia plorar.
Finalment la van anar a buscar les mateixes dones que s’havien quedat el seu fill. Es va afanyar a vestir-se i va recollir en Rob J. Quan la van enviar a casa, les dones li van posar una bossa de melons verds a la cadira. En arribar al Yehuddiyyeh, va pensar a deixar els melons al carrer, però li va semblar més fàcil entrar-los a casa i deixar marxar la cadira.
Els melons dels mercats eren lletjos perquè estaven emmagatzemats en coves durant l’hivern persa i molts es feien malbé. Aquests tenien un aspecte excel·lent i estaven perfectament madurs quan en Rob va tornar de la seva missió a Idhaj, a més, va resultar que tenien una magnífica aroma poc comuna.