59
El ferrer indi

En Rob tenia un seguit d’impressions, com si veiés una seqüència de dibuixos. El camell es va obrir camí a través de les estelles de la tanca a tota brida. Quan cavalcava per la ciutat, la por de les cares de la gent que fugia exaltada li va produir una estranya sensació d’invulnerabilitat, una sensació que era una barreja de poder i de vergonya, com el sentiment que havia experimentat feia temps a Anglaterra quan va fer la guitza al vell jueu.

Quan va arribar a la guarnició, ja s’havia entaulat una ferotge batalla. Els indis lluitaven a terra, però coneixien els elefants i sabien com atacar-los. Soldats a peu armats de llargues piques miraven de clavar-les als ulls dels elefants i en Rob va veure que ho aconseguien amb un dels elefants sense armadura que havia aterrat la tanca. El mahout ja no hi era, sens dubte mort, i la bèstia havia perdut els dos ulls i s’havia parat, cega i tremolosa, bramant com una condemnada.

En Rob es va trobar fitant una cara bruna que feia ganyotes, amb l’espasa desembeinada i veient com la fulla avançava. No recordava haver decidit utilitzar la seva espasa ampla com si fos una fina fulla francesa; simplement va estirar el braç i la punta va foradar la gola de l’indi. L’home va caure i en Rob es va girar cap a una figura que l’atacava per l’altra banda del camell i el va apunyalar.

Alguns indis tenien destrals i simitarres i intentaven reduir els elefants tallant-los les trompes o les cames com si fossin arbres, però era una lluita desigual. Els elefants atacaven amb les orelles esteses com veles. Tot doblegant les trompes cap endins i plegant-les sota els ullals aparellats amb armes mortals, avançaven com vaixells atacant amb l’esperó i es llançaven contra els indis en escomeses que en feien caure molts. Els animals gegants enlairaven els seus peus com en una dansa salvatge i els abaixaven amb cops que feien tremolar la terra. Els homes atrapats sota els cascos inflexibles quedaven com raïm trepitjat.

Estava empresonat en un infern de matances i de sons temibles, grunyits, brams, xiscles, renecs, crits i els laments dels moribunds.

Zi, que era l’elefant més gran i amb arreus reials, atreia més atacants que cap altre, i en Rob va veure que en Khuff estava dret lluitant a la vora del seu xa. En Khuff havia perdut el cavall. Brandava la pesada espasa fent-la giravoltar sobre el seu cap i llançant juraments i insults i, dalt de l’elefant, Ala utilitzava el seu arc.

La batalla es va intensificar, els homes combatien amb fúria, tots immergits en la mateixa carnisseria.

Fent córrer el camell a l’encalç d’un llancer que el va esquivar i va arrencar a córrer, en Rob es va trobar amb en Mirdin dempeus a terra, amb l’espasa al costat com si no l’hagués feta servir. Havia agafat un home ferit per sota els braços i l’arrossegava cap a fora del camp de batalla sense parar esment en res més.

Aquella visió va ser com una gerra d’aigua gelada. En Rob va parpellejar, va tibar les regnes del camell i va desmuntar de l’animal abans que aquest s’hagués agenollat del tot. Es va acostar a en Mirdin i el va ajudar a sostenir l’home caigut, que s’estava tornant gris per una ferida que tenia al coll.

Des d’aquell moment, en Rob va oblidar la matança i es va concentrar en el seu paper de metge.

Els dos cirurgians van col·locar els ferits en una casa de la ciutat i els van anar portant un a un mentre continuava la lluita. Tot el que podien fer era recollir els que estaven caiguts a terra, perquè els instruments que havien preparat amb tanta atenció eren als lloms de mitja dotzena d’ases escampats qui sabia on i no tenien opi ni oli, ni els grans farcells de draps nets. Quan necessitaven draps per aturar el vessament de sang, en Rob i en Mirdin tallaven un tros de la roba d’un dels morts.

Ben aviat la lluita va ser una carnisseria. Els indis s’havien vist sorpresos i, mentre la meitat d’ells havien pogut trobar armes i fer-les servir, tots els altres combatien amb pals i pedres. Els van matar amb facilitat; tanmateix la majoria lluitava amb desesperació, convençuts que rendir-se era abocar-se a una execució vergonyosa o a viure com esclaus o eunucs a Pèrsia.

El vessament de sang es va allargar en la foscor. En Rob va desembeinar l’espasa amb una torxa a la mà i va anar a una casa propera. A dins hi havia un home petit i prim, la seva dona i dos nens petits. Les quatre cares morenes es van girar cap a ell, els ulls clavats a l’espasa.

—Marxeu sense que us vegin —va dir a l’home—, abans que sigui massa tard.

Però ells no entenien el persa i l’home va dir alguna cosa en la seva estranya llengua.

En Rob va anar cap a la porta i va assenyalar el bosc distant dins la nit i després va tornar i va moure les mans com fent gest de marxar.

L’home va assentir. Semblava aterrit; potser hi havia bèsties en el bosc. Però va reunir la seva família i poc després van fugir per la porta.

En aquella casa en Rob va trobar llums i, en altres, hi va descobrir oli i draps i els va portar on eren els ferits.

Entrada la nit, quan es va acabar la lluita, els esgrimidors perses van matar tots els enemics ferits i va començar el saqueig i les violacions. Ell i en Mirdin i un grapat de soldats van recórrer el camp de batalla amb torxes. No van tocar els morts ni els moribunds, només buscaven perses que tinguessin possibilitats de salvar-se. En Mirdin no va trigar a trobar dos dels preuats ases de càrrega i, treballant a la llum de la torxa, els cirurgians van començar a tractar les ferides amb oli calent per cosir-les i embenar-les. Van amputar quatre cames destrossades, però dels quatre pacients, tots menys un van morir. Van passar-se doncs tota aquella nit terrible treballant.

Tenien vint-i-un ferits i, quan l’alba va il·luminar l’horripilant ciutat, van trobar-ne set més encara vius.

Després de la Primera Pregària, en Khuff va donar l’ordre als cirurgians d’atendre les ferides de cinc elefants abans de continuar ocupant-se dels soldats. Tres dels animals tenien talls a les cames, un tenia un fletxa clavada a l’orella i un altre la trompa partida, de manera que la recomanació d’en Rob va ser que aquest darrer i l’elefant que havia estat encegat fossin sacrificats pels llancers.

Després d’esmorzar pilah, els mahouts van entrar a les cledes d’elefants de Mansura i van començar a seleccionar animals tot parlant-los amb suavitat i estirant-los les afilades orelles anomenades ankuskas.

—Per aquí, pare meu.

—Mou-te, filla. Compte, fill meu! Ensenyeu-me què sabeu fer, nens!

—Agenolla’t, mare, i deixa’m cavalcar sobre el teu bell cap.

Amb exclamacions de tendresa els mahouts van separar les bèsties ensinistrades de les que encara eren mig salvatges. Només podien agafar animals dòcils que els obeïssin en la marxa de retorn a Ispahan. Els més salvatges serien alliberats i podrien tornar a la selva.

A les veus dels mahouts es va unir el so d’un brunzit, perquè les mosques vironeres ja havien trobat els cadàvers. Ben aviat, amb la calor creixent del dia, l’olor es faria insuportable. Havien mort setanta-tres perses. Només cent tres indis s’havien rendit i vivien i, quan Ala els va oferir l’oportunitat de ser bastaixos militars, van acceptar alleujats sense dubtar-ho; amb el pas dels anys podien guanyar-se la confiança dels amos i els seria permès portar armes perses, i preferien ser soldats que esdevenir eunucs. Van començar a excavar una tomba comuna per enterrar els morts.

En Mirdin va mirar en Rob. «Pitjor del que em temia», deien els seus ulls. En Rob hi estava d’acord, però es trobava animat perquè, ara que havia acabat tot, podrien tornar a casa.

Però en Karim els va anar a veure. En Khuff havia matat un oficial indi, els va dir, però no abans que l’espasa de l’indi hagués partit gairebé per la meitat l’acer més tou de la gran fulla d’en Khuff. En Karim els va portar l’espasa d’en Khuff per ensenyar-los com havia estat tallada. L’espasa índia capturada estava feta del valuós acer dibuixat i ara la portava Ala. El xa en persona havia supervisat els interrogatoris dels presoners fins que es va assabentar que l’espasa havia estat feta per un artesà anomenat Dhan Vangalil a Kausambi, un poble a tres dies de distància de Mansura cap al nord.

—Ala ha decidit continuar la marxa cap a Kausambi —va dir en Karim.

Capturarien el ferrer indi i se l’endurien a Ispahan, i allí faria armes d’acer ondulant per ajudar el xa a conquerir els països veïns i restablir la gran i poderosa Pèrsia dels temps antics.

Era fàcil de dir, però va resultar més difícil de fer.

Kausambi era un altre poble petit a la riba occidental de l’Indus, un llogarret d’unes quantes dotzenes d’esquifides cases de fusta inclinades sobre quatre carrers polsosos, cadascun dels quals portava a una guarnició militar. Van aconseguir novament atacar per sorpresa, acostant-se per un bosc que mantenia el poble clavat contra el marge del riu. Quan els soldats indis van adonar-se de l’atac, van fugir del lloc com un ramat de micos espantats i es van endinsar a la selva.

Ala estava encantat, pensant que la covardia de l’enemic li havia procurat la victòria més fàcil. No va perdre temps en posar la seva espasa a la gola d’un aterrit vilatà perquè els portés fins a Dhan Vangalil. El fabricant d’espases era un home nerviüt amb uns ulls que no mostraven sorpresa, de cabells grisos i una barba blanca que intentava amagar una cara de vell jove. Vangalil va accedir de seguida a anar a Ispahan a servir el xa Ala; però va dir que preferia la mort si el xa no li permetia endur-se la seva dona, els dos fills i la filla, i els diversos materials que necessitava per fer l’acer ondulant, inclòs un gran feix de barres quadrades del dur acer indi.

El xa va acceptar de seguida. Abans de partir d’aquell indret, però, els grups d’exploradors van tornar amb noves angoixants. Els soldats indis no havien fugit, sinó que havien pres posicions en el bosc i al llarg del camí i estaven esperant per llançar-se sobre qualsevol que intentés sortir de Kausambi.

Ala sabia que els indis no els podrien contenir indefinidament. Com havia passat a Mansura, els soldats amagats anaven mal armats; a més, ara es veurien obligats a viure dels fruits silvestres. Els oficials del xa li van dir que era segur que haurien enviat corredors indis a buscar reforços, però la força militar coneguda més propera era a Sehwan, a sis dies de camí.

—Heu d’entrar al bosc i escombrar-los —els va ordenar Ala.

Els cinc-cents perses es van dividir en deu unitats de cinquanta lluitadors cadascuna, tots soldats d’infanteria. Van deixar el poble i van bastonejar els matolls per trobar els seus enemics com si miressin de caçar porcs senglars. Quan van caure sobre els indis, la lluita va ser ferotge, sagnant i prolongada.

Ala va ordenar que tots els ferits fossin trets del bosc per tal que l’enemic no els pogués comptar i s’assabentés de la reducció de forces. I així els morts perses van ser apilats a la pols grisa d’un carrer de Kausambi en espera de ser enterrats en una fossa comuna pels presoners de Mansura. El primer cos que va arribar, just al començament de l’escorcoll del bosc, va ser el del capità de les Portes. En Khuff havia mort amb una fletxa índia clavada a l’esquena. Era un home estricte que no somreia mai, però era una institució i una llegenda. A les cicatrius del seu cos es podia llegir una història de difícils campanyes al servei de dos xas. Tot aquell dia, els soldats perses van desfilar davant del seu cos.

Estaven tots tan enrabiats per la seva mort que aquest cop no van fer presoners: mataven fins i tot els indis que volien rendir-se. Alhora, s’enfrontaven al deliri d’uns homes acorralats que sabien que no serien tractats amb compassió. Les tàctiques de guerra eren espantosament cruels, amb fletxes despuntades o metalls afilats; tothom clavava ganivetades i bastonades i bramava.

Dos cops al dia es reunien els ferits en una clariana i un dels cirurgians partia amb una forta guàrdia, donava els primers auxilis i portava els pacients al poble. La batalla va durar tres dies. Dels trenta-vuit ferits a Mansura, onze havien mort abans que els perses marxessin d’aquella ciutat i setze més van morir en la marxa de tres dies a Kausambi. Als onze ferits que sobrevivien al càrrec d’en Mirdin i en Rob, s’hi van afegir trenta-sis mutilats més durant els tres dies de batalla al bosc. Van morir quaranta-set perses més.

En Mirdin va fer una altra amputació i en Rob tres; una d’elles va consistir només a fixar una solapa de pell sobre un monyó perfectament format sota un colze pel tall d’una espasa índia. Primer tractaven les ferides tal com els havia ensenyat Ibn Sina; bullien oli i l’aplicaven ben calent a la ferida per evitar la supuració. Però el matí de l’últim dia, a en Rob se li va acabar l’oli; es va recordar que en Barber tractava les laceracions amb metheglin, va agafar un bot de vi i va rentar les noves ferides amb licor fort abans d’embenar-les.

Aquell matí havia començat l’última explosió de lluita just després de l’alba. A mig matí va arribar un grup nou de ferits i els portadors van deixar un cadàver embolicat de cap a peus amb una manta agafada als indis.

—Aquí només els ferits —va dir en Rob amb brusquedat.

Però van deixar el cos a terra i es van quedar drets, esperant amb indecisió, fins que en Rob es va adonar de sobte que l’home mort portava les sabates d’en Mirdin.

—Si hagués estat un soldat ordinari, l’hauríem deixat a la pila del carrer —va dir un d’ells—. Però com que és un hakim, l’hem portat al hakim.

Van dir que tornaven cap al bosc quan va sortir un home d’un matoll amb una destral. L’indi només va tenir temps de copejar en Mirdin; després el van fer caure.

En Rob els va donar les gràcies i se’n van anar.

Quan va retirar la manta de la cara va veure que realment era en Mirdin. Tenia una contorsió a la cara i una mirada astorada i de dolça follia.

En Rob li va tancar els afectuosos ulls i li va lligar la mandíbula llarga i grisa. No pensava, actuava d’esma. De tant en tant marxava a consolar els moribunds o a atendre els ferits, però sempre tornava i s’asseia al costat d’en Mirdin. Li va besar una vegada la freda boca, però va pensar que en Mirdin no se’n devia adonar. Va sentir el mateix quan va mirar d’agafar-li la mà. En Mirdin ja no hi era.

Confiava que hagués travessat un dels seus ponts.

Finalment el va deixar i va mirar de mantenir-se’n allunyat treballant com un foll. Van portar un home amb la mà dreta mutilada i va fer l’última amputació de la campanya tallant-li la mà just per sobre de l’articulació del canell. Quan va tornar al cos d’en Mirdin al migdia, s’hi havien aplegat les mosques.

Va treure la manta i va veure que la destral li havia obert el pit. Es va inclinar sobre la gran ferida i la va eixamplar una mica amb les mans.

No tenia consciència ni de les olors de mort dins la tenda ni de l’aroma de l’herba aixafada sota els peus. Els gemecs dels ferits, el brunzir de les mosques, els crits remots i el fragor de la batalla van fer-se fonedissos a la seva oïda. Va perdre la consciència que el seu amic era mort i va oblidar l’aclaparador pes del dolor.

Per primer cop havia vist l’interior del cos d’un home i havia tocat el cor humà.