57
El cameller

Com a exèrcit, eren una força petita, però per ser un grup d’atac eren molts, sis-cents combatents muntats en cavalls i camells i vint-i-quatre elefants. En Khuff va agafar el cavall marró així que en Rob va arribar al punt de reunió a la maidan.

—Recuperaràs el cavall quan tornis a Ispahan. Només farem servir els corsers ensinistrats per no espantar-se amb l’olor dels elefants.

El cavall marró va ser introduït en el ramat que seria portat als estables reials i, per a consternació d’en Rob i gran divertiment d’en Mirdin, li van donar un camell femella gris i llardós que el mirava fredament mentre remugava alhora que recargolava uns llavis com de goma i feia escarritxar les barres en direccions oposades.

A en Mirdin li van donar un camell mascle marró; havia muntat camells tota la vida i va ensenyar a en Rob com havia de tòrcer les regnes i cridar una ordre per fer que el dromedari d’una sola gepa doblegués les cames davanteres i s’agenollés, i després doblegués les cames del darrere i s’ajagués a terra. El genet seia de costat i tibava les regnes tot emetent una altra ordre i la bèstia es desplegava fent l’operació del descens a l’inrevés.

Hi havia dos-cents cinquanta soldats d’infanteria, dos-cents soldats de cavalleria i cent cinquanta muntats en camells. De seguida va arribar Ala, una visió esplèndida: el seu elefant era un metre més alt que tots els altres.

Duia els temibles ullals guarnits amb anells d’or. El mahout seia orgullós sobre el cap de l’elefant i dirigia l’avanç amb els peus enfonsats darrere les orelles de la bèstia. El xa seia, erecte, en una caixa encoixinada sobre la gran esquena corbada, magnífic amb el seu vestit de seda blau fosc i amb un turbant vermell. La gent bramava. Potser n’hi havia que aclamaven l’heroi del xatir, perquè en Karim muntava un neguitós semental àrab gris de mirada salvatge i anava just darrere de l’elefant reial.

En Khuff va donar una ordre ronca i eixordadora i el seu cavall va emprendre el trot darrere l’elefant del rei i d’en Karim, i després d’altres elefants es van posar en filera i van sortir de la plaça. Al darrere anaven els cavalls, i després els camells, i després centenars d’ases de càrrega amb els narius eixamplats quirúrgicament per poder aspirar més aire quan treballaven. Els soldats d’infanteria anaven al darrere.

Una vegada més, en Rob es va trobar a la tercera quarta part de la línia de marxa, que semblava que era la seva posició habitual quan viatjava amb grans grups. Això volia dir que ell i en Mirdin havien de suportar constants núvols de pols; en previsió d’això, tots dos havien canviat el turbant pel barret de cuir jueu, que era una protecció millor tant contra la pols com contra el sol.

En Rob va trobar que el camell era alarmant. Quan l’animal es va agenollar i ell va col·locar el seu pes considerable sobre el llom, va fer un gemec estrepitós i després es va posar dempeus grunyint i lamentant-se. En Rob no se’n sabia avenir; estava més alt que quan muntava un cavall, feia bots i es balancejava, i hi havia menys greix i carn per fer-li de coixí al cul.

Quan van creuar el pont sobre el Riu de Vida, en Mirdin li va fer una ullada i va somriure.

—A la llarga l’apreciaràs! —va cridar al seu amic.

En Rob no va arribar a apreciar mai la camella. Com que la bèstia, a la primera oportunitat, li escopia grumolls llefiscosos i el mossegava com un gos de mala raça, li va haver de lligar les barres. També li donava la mena de guitzes que acostumen a etzibar les mules de mal temperament. Havia d’estar sempre vigilant l’animal.

Li agradava viatjar amb soldats al davant i al darrere; podien haver estat una cohort romana antiga, i li agradava considerar-se part d’una legió que portava una mena d’il·lustració pròpia allà on anava. La fantasia es va esvair a l’horabaixa, perquè no van parar un campament romà. Ala tenia la seva tenda amb flonges catifes i músics, cuiners i nombrosos servents per fer la seva voluntat. Els altres van triar un tros de terra i es van embolicar amb les seves peces de roba. La pudor dels excrements dels animals i dels homes era sempre present i, quan arribaven a una riera, en deixaven les aigües immundes en marxar.

De nit, ajaguts a la foscor sobre el terra dur, en Mirdin continuava ensenyant-li les lleis del Déu jueu. L’exercici familiar d’ensenyament i d’aprenentatge els ajudava a oblidar la incomoditat i l’aprensió. Van repassar dotzenes de manaments i el progrés era tan excel·lent que en Rob va pensar que anar a la guerra podia ser un entorn ideal per estudiar. La veu erudita i calmada d’en Mirdin semblava una garantia que veurien dies millors.

Durant una setmana van consumir tot el menjar que portaven i després, tal com estava previst, es van acabar les provisions. Un centenar dels soldats d’infanteria van ser nomenats intendents i es van avançar al grup principal. Resseguien tot el camp amb habilitat i era una visió quotidiana veure’ls arribar guiant un grup de cabres o ramats de bens, arrossegant aus i tota mena de productes. El xa escollia els millors i la resta es distribuïa, de manera que cada nit hi havia un centenar de focs per cuinar i els invasors menjaven bé.

Cada dia muntaven una visita mèdica al campament; instal·laven el dispensari dins del camp de visió de la tenda del rei per desanimar els simuladors, però la cua era força llarga. Un vespre en Karim els va anar a veure.

—Vols treballar? Necessitem ajuda —va dir en Rob.

—Ho tinc prohibit. He d’estar sempre a la vora del xa.

—Ah —va dir en Mirdin.

En Karim els va fer el seu somriure maliciós.

—Voleu més menjar?

—En tenim prou —va dir en Mirdin.

—Us puc aconseguir el que vulgueu. Trigarem uns mesos a arribar a les cledes d’elefants de Mansura. Més val que us feu la vida ben confortable durant la marxa.

En Rob va pensar en la història que li havia explicat en Karim a Xiraz durant la plaga. De com un exèrcit de pas per la província de Hamadhan havia portat els pares d’en Karim a un final tràgic. Es va preguntar quants nens serien copejats contra les roques per salvar-los de la fam que seguiria al pas d’aquest exèrcit. Després, es va sentir culpable de la seva animositat contra l’amic, perquè la incursió a l’Índia no era pas culpa d’en Karim.

—Et voldria demanar una cosa. S’haurien de cavar rases als quatre costats de cada campament nou perquè servissin de latrines.

En Karim va assentir.

El suggeriment va ser executat de seguida i es va fer saber que el nou sistema era una ordre dels cirurgians. Això no va contribuir gens a la seva popularitat, perquè ara cada vespre s’assignava la tasca de cavar la rasa a uns soldats cansats i tot aquell que es despertava a la nit amb recargolament de tripes havia de sortir a les fosques amb les mans a la panxa i anar fins a la trinxera. Els qui violaven la norma i eren enxampats rebien una pallissa. Però feia menys pudor, i era agradable no haver-se de preocupar de si trepitjaven merda humana quan aixecaven el campament cada matí.

La majoria dels soldats se’ls miraven amb un menyspreu inofensiu. No havia passat per alt a ningú que en Mirdin s’havia presentat al grup sense cap arma i en Khuff va haver de donar-li l’espasa d’un guàrdia, que normalment s’oblidava de portar a sobre. Els barrets de cuir també els distingien dels altres, com el costum Se llevar-se d’hora i allunyar-se del campament per posar-se els xals de pregària i recitar benediccions i per lligar-se tires de cuir al voltant dels braços i de les mans.

En Mirdin estava perplex.

—Aquí no hi ha altres jueus que et mirin o et controlin. Llavors, per què pregues amb mi? —Va fer una ganyota quan en Rob va arronsar les espatlles—. Em penso que una petita part de tu s’ha tornat jueva.

—No.

Li va explicar que el dia que havia assumit la identitat jueva havia anat a la catedral de Santa Sofia a Constantinoble i havia promès a Jesús que mai no l’abandonaria.

En Mirdin va assentir, sense somriure. Eren prou llestos per deixar córrer el tema. Eren conscients que hi havia coses sobre les quals no es podrien posar mai d’acord perquè havien estat educats en diferents creences sobre Déu i l’ànima humana, però sabien evitar aquests esculls i compartir la seva amistat com a homes raonables, com a metges, i ara com a toixos soldats.

Quan van arribar a Xiraz, el kelonter els va sortir a rebre a l’entrada de la ciutat com havia estat acordat, amb una recula de mules carregades de farratge, un sacrifici que salvava el districte de Xiraz de ser saquejat pels intendents sense contemplacions. Després d’haver rendit homenatge al xa, el kelonter va abraçar en Rob, en Mirdin i en Karim i van seure tots quatre a beure vi i a recordar els dies de la plaga.

En Rob i en Karim van acompanyar-lo cavalcant fins a les portes de la ciutat. Quan tornaven, van sucumbir al tros de camí pla i suau i al vi que duien a les venes i es van posar a fer una cursa de camells. Per a en Rob va ser una revelació, perquè mentre que la camella era lenta i poc àgil quan anava al pas, quan arrencava a córrer era una cosa diferent. Ara les gambades de la bèstia s’allargaven tant que cada passa era com un salt que la transportava pels aires amb el seu genet amb un ímpetu estable i vigorós. En Rob muntava amb comoditat i gaudia de diverses sensacions: flotava, planejava, era part del vent.

Ara entenia per què els jueus perses havien inventat un nom hebreu per a aquesta varietat de camells i la gent en general l’havia adoptat: gemala sarka («els camells voladors»).

La femella grisa s’esforçava amb desesperació i, per primera vegada, en Rob va sentir afecte envers ella.

—Vinga, nineta! Vinga, noia! —cridava mentre galopaven cap al campament.

Va guanyar el mascle marró d’en Mirdin, però la lluita havia deixat en Rob de bon humor. Va demanar farratge extra als mantenidors dels elefants i l’hi va donar amb les seves mans. El camell li va mossegar l’avantbraç. La mossegada no li va esquinçar la pell, però li va fer un morat lleig i purpuri que li va fer mal durant uns dies; va ser quan va posar nom al camell: Guilla.