74
El rei de reis

Va tornar a Ispahan tot sol. Al-Juzjani s’havia quedat a Hamadhan i havia deixat clar que volia estar sol amb el seu mestre moribund els seus últims dies.

—Mai més no veurem Ibn Sina —va dir en Rob a la Mary quan va tornar a casa, i ella va girar la cara i va plorar com una criatura.

Quan va haver descansat va tornar de seguida al maristan. Sense Ibn Sina ni Al-Juzjani, l’hospital estava desorganitzat i ple de coses per fer, i va passar tot un dia examinant i tractant pacients, fent discursos sobre ferides i —una tasca desagradable— parlant amb el hadji Davout Hosein pel que feia a l’administració general de l’escola.

A causa de la incertesa del temps, molts estudiants havien deixat els seus aprenentatges per tornar a casa seva fora de la ciutat.

—Això vol dir que tenim pocs aprenents per fer la feina de l’hospital —va grunyir el hadji.

Afortunadament, la població de pacients també era baixa, perquè instintivament la gent estava més preocupada per la violència militar imminent que no pas per les malalties.

Aquella nit els ulls de la Mary estaven vermells i inflats i es van abraçar tots dos amb una tendresa que gairebé havien oblidat.

Al matí, quan va sortir de la caseta del Yehuddiyyeh, va poder notar el canvi a l’atmosfera, com la xafogor prèvia a una tempesta anglesa. Al mercat jueu hi havia moltes botigues estranyament buides i la Hinda estava empaquetant-ho tot a corre-cuita en el seu tenderol.

—Què passa? —va preguntar.

—Els afgans.

Va cavalcar cap al mur. Quan va pujar les escales va trobar la part de dalt plena de gent estranyament silenciosa i de seguida va veure la raó del seu temor, perquè l’exercit de Ghazna estava reunit i era molt nombrós. Els guerrers d’infanteria de Masud omplien la meitat de la petita esplanada fora de la porta occidental de la ciutat. Els genets dels cavalls i els soldats dels camells estaven acampats als peus dels turons, i els elefants de guerra estaven lligats als vessants més alts a la vora de les tendes i dels pavellons dels nobles i dels comandants, les senyeres dels quals voleiaven al vent sec. Enmig del campament, més amunt que els altres, serpentejava l’estendard dels gaznèvides, un cap negre de lleopard en un camp de taronges.

En Rob va calcular que aquell exèrcit de Ghazna era quatre vegades més gros que el que havia anat amb Masud a Ispahan camí de l’oest.

—Per què no han entrat a la ciutat? —va preguntar a un membre de la policia del kelonter.

—Han perseguit Ala fins aquí, i ara és a dins dels murs de la ciutat.

—I per què els atura, això?

—Masud diu que Ala ha de ser traït per la seva pròpia gent. Diu que si nosaltres li donem el xa, ens perdonarà la vida. Si no, ha promès fer una muntanya amb els nostres ossos a la maidan central.

—Li donaran Ala?

L’home va treure foc pels ulls i va escopir.

—Nosaltres som perses. I ell és el nostre xa.

En Rob va assentir, però no s’ho creia.

Va baixar del mur i va tornar a la casa del Yehuddiyyeh. L’espasa anglesa estava desada, embolicada amb draps greixats. Se la va lligar al costat i va ordenar a la Mary que agafés l’espasa del seu pare i que barrés la porta tan bon punt marxés ell.

Va tornar a muntar al cavall i va anar a la Casa del Paradís.

A l’avinguda d’Ali i Fatima, hi havia grups de gent amoïnada. Hi havia menys gent a l’avinguda de quatre vies dels Mil Jardins i ningú a les Portes del Paradís. Aquella avinguda reial normalment immaculada mostrava senyals de negligència; feia temps que ningú no s’havia ocupat dels jardins. A l’altra punta del camí hi havia un sentinella solitari. El guàrdia va fer un pas endavant per desafiar en Rob quan s’hi va acostar.

—Sóc Jesse, hakim del maristan. Convocat pel xa.

El guàrdia era pràcticament un noi i el va mirar insegur, fins i tot espantat. Finalment va assentir i es va fer a una banda per deixar passar el cavall.

En Rob va cavalcar pels boscos artificials creats per a reis, per davant del camp verd de la bola i el pal, per les dues pistes de curses i els pavellons.

Es va aturar darrere els estables, a l’allotjament que havia estat designat a en Dhan Vangalil. El fabricant d’armes indi i el seu fill gran havien anat a Hamadhan amb l’exèrcit. En Rob no sabia si havien sobreviscut, però la seva família no hi era. La petita casa era buida i algú havia derruït els murs d’argila del forn de foneria que en Dhan havia construït amb tanta cura. Va cavalcar per la llarga avinguda que anava a la Casa del Paradís. Els merlets eren buits de sentinelles. Els cascos de la seva muntura martellejaven amb cops sords sobre el pont llevadís i va lligar el cavall fora de les grans portes.

A dins la Casa del Paradís, els seus passos ressonaven en els passadissos buits. Finalment va arribar a la cambra d’audiència en la qual havia vist sempre el rei i va veure que Ala estava assegut tot sol a terra en un racó, amb les cames creuades. Al seu davant hi havia una gerra mig plena de vi i un tauler del joc del xa amb un problema plantejat.

Se’l veia tan deixat i desatès com els jardins de fora. Tenia la barba sense retallar. Sota els ulls tenia taques porpra i, com que estava més prim, se li veia el nas més gros que mai. Va alçar els ulls a en Rob, que s’havia quedat davant seu amb la mà a l’empunyadura de l’espasa.

—I bé, dhimmi? Has vingut a venjar-te?

En Rob va trigar un moment a adonar-se que Ala es referia al joc del xa. Ja estava disposant les peces a l’escaquer.

Va arronsar les espatlles i va treure la mà de l’empunyadura per col·locar l’espasa de manera que no el molestés en seure a terra davant del rei.

—Exèrcits frescos —va dir Ala sense humor, i va obrir el joc movent un soldat d’infanteria d’ivori. En Rob va moure un soldat negre.

—On és en Farhad? El van matar a la guerra?

No s’havia esperat trobar-se Ala sol. Havia pensat que primer hauria de matar el capità de les Portes.

—No el van matar. Va fugir.

Ala li va matar un soldat negre amb el seu cavall blanc i, tot seguit, en Rob va fer servir un dels seus genets de banús per capturar un soldat d’infanteria blanc.

—En Khuff no us hauria deixat mai.

—No, en Khuff no hauria fugit —va coincidir Ala com absent. Va estudiar el tauler. Finalment, a la punta de la línia de batalla va aixecar i va moure el guerrer ruk cisellat en ivori que es posa les mans d’assassí als llavis per beure’s la sang de l’enemic.

En Rob va parar una trampa i va fer caure Ala, que va cedir un genet de banús a canvi del ruk blanc.

Ala el va mirar.

Després d’això, els moviments del rei van ser més deliberats i es passava més estona meditant. Li van brillar els ulls quan va matar l’altre genet, però es van apagar quan va perdre un elefant.

—I l’elefant Zi, com està?

—Ah, aquell sí que era un bon elefant. També el vaig perdre a la Porta d’Al-Karaj.

—I el mahout Harsha?

—Mort abans que morís l’elefant. Una llança li va travessar el pit. —Va beure vi sense oferir-ne a en Rob, directament de l’ampolla, i en va esquitxar unes gotes a la túnica ja bruta. Es va eixugar la boca i la barba amb el revés de la mà.

»Ja hem parlat prou —va dir, i es va concentrar en el joc, perquè les peces de banús tenien un lleuger avantatge.

Ala es va convertir en un atacant porfidiós i va provar tots els estratagemes que abans li havien donat resultat, però en Rob s’havia passat els darrers anys enfrontant-se amb ments més agudes: en Mirdin li havia ensenyat quan havia de ser audaç i quan havia de ser cautelós. Ibn Sina li havia ensenyat a preveure, a pensar amb tanta anticipació que ara es trobava que havia portat Ala per camins on l’anihilació de les peces d’ivori era segura.

Va anar passant l’estona i, a la cara d’Ala, va aparèixer una pàtina de suor tot i que les parets i el terra de pedra mantenien l’habitació freda. En Rob va tenir la impressió que en Mirdin o Ibn Sina jugaven amb ell.

De les peces d’ivori, només quedaven sobre el tauler el rei, el general i un camell; i, ben aviat, amb els ulls clavats en els del xa, en Rob va matar-li el camell amb el general.

Ala va col·locar el seu general davant del rei per bloquejar la línia d’atac. Però en Rob encara tenia cinc peces: el rei, el general, un ruk, un camell i un peó, i va moure de seguida el peó que no estava amenaçat cap a l’altra banda del tauler, on les normes li permetien de canviar-lo per l’altre ruk, que fou recuperat. Amb tres moviments va sacrificar el ruk acabat de recuperar per capturar el general d’ivori. I, en dos moviments més, el seu general de banús va posar en perill el rei d’ivori.

—Moveu-vos, oh xa —va dir amb suavitat.

Va repetir les paraules tres vegades, mentre col·locava les peces de manera que el rei amenaçat no tingués lloc per moure’s.

—Shahtreng —va dir finalment.

—Sí. L’agonia del rei.

Ala va treure les peces que quedaven al tauler.

Es van mirar fixament i en Rob va tornar a posar la mà a l’empunyadura.

—Masud ha dit que si la gent no us lliura a ell, els afgans mataran tothom i saquejaran la ciutat.

—Els afgans mataran tothom i saquejaran la ciutat tant si em lliuren a ells com si no. Només hi ha una sola esperança per a Ispahan.

Es va posar dempeus i en Rob es va aixecar perquè un plebeu no podia estar-se assegut quan el governant era dret.

—Desafiaré Masud a combatre: rei contra rei.

En Rob tenia el desig de matar-lo, no d’admirar-lo, i va arrufar les celles.

Ala va tesar l’arc més pesat que podia doblegar un home i el va deixar anar. Va assenyalar l’espasa d’acer ornat que havia fet Dhan Vangalil, penjada a la paret llunyana.

—Agafa la meva arma, dhimmi.

En Rob la hi va portar i va mirar com se la posava.

—Aneu a combatre amb Masud ara?

—Ara sembla que és un bon moment.

—Voleu que us faci d’assistent?

—No!

En Rob va veure el menyspreu i la sorpresa davant el suggeriment que el rei de Pèrsia pogués ser escortat per un jueu. En comptes d’empipar-se, es va sentir alleujat; perquè havia estat un impuls i encara no ho havia dit del tot que ja se n’havia penedit. No veia cap mena de sentit o de glòria a morir al costat del xa Ala.

Tanmateix, la cara de voltor es va suavitzar i el xa Ala es va aturar abans de marxar.

—Ha estat un oferiment d’home —va dir—. Pensa en què vols com a recompensa. Quan torni, et concediré un calaat.

En Rob va pujar una estreta escala fins als merlets més alts de la Casa del Paradís i, des d’aquell niu d’àguiles, va mirar les cases de la part més rica d’Ispahan. Veia els perses enfilats dalt del mur de la ciutat, l’esplanada de més enllà i el campament de Ghazna que s’estenia cap als turons.

Va esperar molta estona amb el vent fuetejant-li els cabells i la barba, però Ala no apareixia.

A mesura que passava el temps, va començar a maleir-se per no haver matat el xa: segur que Ala l’havia enganyat dient que anava a lluitar i després havia fugit.

Però de sobte el va veure.

La porta de l’oest estava oculta a la vista, però va veure a l’esplanada de més enllà del mur que el xa sortia de la ciutat, muntat en un corser familiar, el salvatge i bonic semental àrab blanc que movia el cap i s’arborava amb elegància.

En Rob va veure que Ala cavalcava directe cap al campament de l’enemic. Quan va ser a la vora, va tibar les regnes del cavall i es va posar dret en els estreps mentre expressava el seu repte. En Rob no podia sentir les paraules, només un crit fi i inintel·ligible. Però hi va haver gent del rei que ho va poder sentir. Els havien ensenyat a l’escola la llegenda d’Ardewan i Ardeshir i el primer duel per escollir un shahanshah, i de dalt del mur va sortir un clamor de visques. En el campament de Ghazna, un petit grup de cavalls baixava de l’àrea de les tendes d’oficials. L’home que anava al capdavant portava un turbant blanc, però en Rob no podia distingir si era Masud. Fos on fos Masud, si havia sentit a parlar d’Ardewan i Ardeshir i de l’antiga batalla per guanyar el dret de ser rei de reis, no semblava pas parar cap esment a les llegendes.

Uns quants arquers van sortir de les files afganes muntats en veloços cavalls.

El semental blanc era el cavall més ràpid que en Rob havia vist mai, però Ala no va intentar fugir. Es va tornar a aixecar en els estreps. Aquest cop, en Rob n’estava segur, va llançar amenaces i insults al jove soldà que no volia lluitar.

Quan els soldats eren quasi al damunt d’ell, Ala va preparar l’arc i va començar a fugir amb el cavall blanc, però no tenia espai per córrer. Cavalcant amb dificultats, es va girar a la sella i va deixar anar una fletxa que va fer caure el primer afgà, un tret part perfecte que va provocar els crits dels qui miraven de dalt del mur. Però li va caure al damunt una pluja de fletxes.

Quatre fletxes van clavar-se en el cavall. A la boca del semental va aparèixer un doll de sang. La bèstia blanca va alentir el ritme i després es va aturar, vacil·lant, abans de caure a terra amb el seu genet mort.

En Rob no s’havia esperat la tristesa que l’envaí.

Va mirar com lligaven una corda als turmells d’Ala i l’arrossegaven cap al campament de Ghazna, aixecant un rec de pols grisa. Per una raó que no podia entendre, el preocupava especialment que arrosseguessin el rei bocaterrosa.

Va portar el cavall marró al clos de darrere els estables reials i li va treure la sella. Era difícil obrir tot sol la pesada porta, però el lloc estava tan abandonat com la resta de la Casa del Paradís, i ho va haver de fer sol.

—Adéu, amic —va dir.

Va donar uns cops a la gropa del cavall quan va haver-se unit al ramat i va tancar la porta amb cura. Només Déu sabia qui seria l’amo del cavall marró l’endemà al matí.

Al corral dels camells va agafar un parell de ronsals de la impedimenta que penjava en un cobert i va escollir les dues femelles joves i fortes que volia. Es van agenollar a la pols remugant quan van veure que se’ls acostava.

La primera va intentar mossegar-li el braç quan va estirar-la cap a la brida; però en Mirdin, l’home més amable del món, li havia ensenyat com convèncer els camells, i va pessigar l’animal amb tanta força a les costelles que li va xiular la respiració entre les dents quadrades grogues. Després d’això, el camell es va apaivagar i l’altre animal no va plantejar problemes, com si hagués après per observació. Va cavalcar el més gran i va guiar l’altre amb una corda.

A les Portes del Paradís, el jove sentinella ja no hi era i, quan va travessar la ciutat, semblava que Ispahan hagués enfollit. La gent corria pertot arreu, amb farcells i animals carregats amb totes les pertinences. A l’avinguda d’Ali i Fatima hi havia un gran rebombori; un cavall que s’havia escapat va passar pel costat d’en Rob i va fer encabritar els camells. A les parades del mercat, alguns comerciants havien fugit deixant abandonades les seves coses. Va veure envejoses mirades dirigides als camells, va desembeinar l’espasa i se la va posar a la falda mentre cavalcava. Havia de fer una gran volta per la part de l’est de la ciutat per arribar al Yehuddiyyeh; la gent i els animals que intentaven fugir d’Ispahan per la porta oriental per esquivar l’enemic acampat més enllà de la porta occidental ja formaven una filera de quatre-cents metres.

Quan va arribar a casa, la Mary va obrir la porta amb la cara de cera i l’espasa del seu pare a la mà.

—Tornem a casa.

Ella estava aterrida però en Rob va veure que movia els llavis com donant les gràcies.

Es va treure el turbant i la roba persa i es va posar el caftà negre i el barret de cuir de jueu.

Van aplegar la seva còpia del Cànon de Medicina d’Ibn Sina, els dibuixos anatòmics enrotllats i ficats dins d’una canya de bambú, el llibre de casos, l’equip d’instruments mèdics, l’escaquer d’en Mirdin, aliments i uns quants fàrmacs, l’espasa del pare de la Mary i una petita capsa amb els diners. Van posar-ho tot sobre el camell més petit.

D’una banda del camell més gran penjava un cabàs de vímet i, de l’altra, un sac de llana. Tenien una petita quantitat de buing en un petit flascó, just per fer que en Rob J. es mullés la punta del dit i la llepés, i per repetir el mateix amb en Tam. Així que es van haver adormit, va col·locar el noi més gran al cabàs i el petit en el sac, i la seva mare va muntar el camell per cavalcar entre ells.

No era del tot fosc quan van sortir de la petita casa del Yehuddiyyeh per darrer cop, però no gosaven retardar-ho perquè els afgans podien caure sobre la ciutat en qualsevol moment.

La foscor era total quan els dos camells sortien per la deserta porta occidental. El camí de cacera que van seguir a través dels turons passava tan a la vora dels focs de camp dels de Ghazna que van poder sentir cants i crits, i els xiscles estridents dels afgans que es preparaven per al pillatge.

Una vegada els va semblar que un genet cavalcava directament cap a ells, cridant com un foll, però el soroll dels cascos es va allunyar.

El buing anava acabant el seu efecte i en Rob J. va començar a queixar-se i després a plorar. En Rob trobava perillós el soroll que feia, però la Mary va treure el nen del cabàs i el va fer callar donant-li el pit. No els van perseguir. Ben aviat van deixar els focs de camp al darrere però, quan en Rob es va girar, va veure que havia aparegut un nimbe rosat al cel i va saber que Ispahan estava cremant.

Van viatjar tota la nit i, quan va despuntar la primera llum del dia, es va adonar que havien sortit dels turons i que no hi havia soldats a la vista. En Rob tenia el cos balb, i els peus… sabia que quan parés de caminar, el dolor podia ser un altre enemic. Els nens gemegaven i la seva dona cavalcava amb la cara grisa i els ulls tancats, però en Rob no es va aturar. Va obligar les seves cansades cames a continuar endavant fent girar els camells cap a l’oest, camí del primer poble jueu.