70
L’habitació de Qasim

Incapaç de dormir en tota la nit, se sentia embruixat, com si el terra hagués desaparegut sota els seus peus i hagués de fer un llarg camí pels aires. No era estrany que algú en les seves circumstàncies matés la mare i el fill, pensava, però sabia que en Tam i la Mary eren a resguard a l’habitació del costat. L’obsedien mals pensaments, però no era un mal home.

Al matí es va llevar i va anar al maristan, on les coses tampoc no anaven gaire bé. Ibn Sina s’havia endut a l’exèrcit quatre infermers per fer de portadors de lliteres i recollir els ferits, i Al-Juzjani encara no havia trobat ningú que tingués el nivell que ell exigia. Els infermers que quedaven al maristan treballaven molt més del compte i feien mala cara; i en Rob visitava els pacients i feia la seva feina de metge sense cap ajudant, tot aturant-se de vegades a netejar allò que un infermer no havia tingut temps de fer o a eixugar una cara amb febre o a anar a buscar aigua per alleujar una boca seca i assedegada.

Es va trobar en Qasim ibn Sandi ajagut amb cara de xerigot i gemegant i el terra del seu costat tot ple de vòmits.

En Qasim s’havia trobat malament i havia deixat la seva habitació al costat de l’ossera per ocupar un lloc com a pacient, convençut que en Rob el trobaria quan fes la ronda pel maristan.

S’havia trobat malament diverses vegades la setmana anterior, li va dir.

—Però per què no m’ho has dit?

—Senyor, tenia el vi. Me’l prenia i em passava el dolor. Però ara el vi ja no serveix, hakim, i no ho puc suportar.

Estava febrós però no cremant, i tenia l’abdomen adolorit però tou. De vegades, quan li feia mal, esbufegava com un gos; tenia la llengua bruta i li costava respirar.

—Et faré una infusió.

—Que Al·là us beneeixi, senyor.

En Rob va anar directament a la farmàcia. Va posar opiacis i buing en el vi negre que tant agradava a en Qasim i després va tornar on era el seu pacient. Els ulls de l’antic mantenidor de l’ossera eren plens de temibles presagis mentre s’empassava la poció.

A través de la fina tela de les finestres obertes se sentia una invasió de sons que anaven pujant de to i, quan en Rob va sortir a fora, va veure que la ciutat havia sortit al carrer per acomiadar el seu exèrcit.

Va seguir la gent cap a les maidans. Aquest exèrcit era massa gran per encabir-se a les places. S’escampava i omplia els carrers de tot el centre de la ciutat. No eren centenars, com en el grup invasor que havia anat a l’Índia, sinó milers. Llargues fileres d’infanteria pesada i d’altres més llargues d’homes amb armes lleugeres. Llançadors de javelina. Llancers a cavall i genets amb espases sobre poms i camells. La pressió de la multitud era tremenda, com ho era el xivarri: crits de comiat, plors, els xiscles de les dones, bromes obscenes, ordres, paraules de comiat i encoratjament.

En Rob es va obrir camí com si nedés contra l’onada humana, a través de la pudor, de la barreja d’olor humana i de suor de camell i merda de cavall. La resplendor del sol sobre les armes brunyides era encegadora. Al cap de la línia anaven els elefants. En Rob en va comptar trenta-quatre. Ala portava tots els elefants de guerra que tenia.

En Rob no va veure Ibn Sina. S’havia acomiadat d’alguns dels metges que havien partit del maristan, però Ibn Sina no havia anat a dir adéu ni havia convocat en Rob. Era evident que preferia marxar sense dir res.

Ara arribaven els músics reials. Uns feien sonar les trompetes daurades i d’altres feien repicar unes campanes d’argent per anunciar que s’apropava el gran elefant Zi, un pes pesant. El mahout Harsha anava vestit de blanc i el xa portava les sedes blaves i el turbant vermell que era el seu vestit de guerra.

La gent va bramar extasiada en veure el seu rei guerrer. Quan va alçar la mà per fer una salutació reial, van saber que els estava prometent Ghazna. En Rob va estudiar la rígida esquena del xa; en aquell moment, Ala no era Ala… havia esdevingut Xerxes, Darius, Cirus el Gran. Era tots els conqueridors de tots els homes.

«Som quatre amics. Som quatre amics». En Rob es va marejar de pensar en la quantitat d’ocasions en què hauria pogut matar-lo.

Era molt enrere entre la multitud. Encara que hagués arribat al davant, l’haurien immobilitzat en el moment que es llancés sobre el rei. Es va girar. No va esperar amb els altres la desfilada dels homes destinats a la glòria o a la mort. Va obrir-se pas entre la gent a cops de colze i va caminar sense rumb fins que va ser a les ribes del Zayenden, el Riu de Vida.

Es va treure del dit l’anell d’or massís que li havia donat Ala pels seus serveis a l’Índia i el va llençar a l’aigua terrosa. Després, mentre en la distància la multitud bramava sense parar, va tornar al maristan.

En Qasim havia pres una forta dosi d’infusió però semblava molt malalt. Tenia els ulls perduts i la cara pàl·lida i enfonsada. Tot i que era un dia calorós, estava tremolant i en Rob el va tapar amb una manta. La manta no va trigar a ser xopa quan va tocar-li la cara, la tenia molt calenta.

Al capvespre, el dolor se li havia fet tan agut que quan en Rob li va tocar l’abdomen va fer un crit.

En Rob no va tornar a casa. Es va quedar al maristan i anava tot sovint a la màrfega d’en Qasim.

Aquell vespre, en plena agonia, en Qasim va sentir un alleujament total. Durant una estona se li va calmar la respiració i es va adormir. En Rob va gosar tenir esperances, però al cap de poques hores va tornar a tenir febre i el cos se li va escalfar encara més. Tenia el pols a moments molt ràpid i a moments a penes perceptible.

En Qasim s’agitava i es rebolcava en els seus desvaris.

—Nuwas! —va cridar—. Ah, Nuwas.

De vegades parlava amb el seu pare o amb el seu oncle Nili, i moltes vegades va cridar la desconeguda Nuwas.

En Rob li va agafar les dues mans i li va caure l’ànima als peus; no el va deixar anar, perquè l’única cosa que li podia oferir era la seva presència i el magre consol del contacte humà. La dificultosa respiració es va anar alentint fins que es va aturar del tot. Encara tenia agafades les calloses mans d’en Qasim quan aquest va morir.

Li va passar un braç per sota els genolls i un altre per sota les espatlles i va portar el cos a l’ossera. Després va entrar a l’habitació del costat: feia pudor, hauria de procurar que la netegessin. Va seure entre les pertinences d’en Qasim, que eren poques: un vestit de recanvi, espellifat; una estora de precs, ratllada; alguns fulls de paper i un cuir adobat en el qual un escriba pagat per en Qasim havia copiat diverses pregàries de l’Alcorà. Dues ampolles de vi prohibit. Una barra de pa armeni florit i un bol d’olives verdes ràncies. Una daga barata amb osques al tall.

Era passada la mitjanit i la majoria de l’hospital dormia. De tant en tant se sentia cridar o plorar un pacient. Ningú no el va veure com treia els quatre objectes d’en Qasim de la petita habitació. Quan estava entrant la taula de fusta, es va trobar un infermer, però l’escassesa d’ajudants semblava haver animat l’home a mirar a l’altra banda i a fugir del hakim abans que li encolomés més feina de la que ja tenia.

A l’habitació, sota dues potes d’un costat de la taula, en Rob va col·locar un tauló per inclinar-la, i a terra, sota la part més baixa, va posar una palangana. Com que necessitava llum, va recórrer l’hospital en cerca de quatre llums i una dotzena d’espelmes i les va col·locar al voltant de la taula com si fos un altar. Després va anar a buscar en Qasim a l’ossera i el va estirar sobre la taula.

Quan en Qasim jeia moribund, en Rob va tenir consciència que violaria el manament.

Tanmateix, ara que s’hi trobava, li era extremadament difícil respirar. Ell no era un antic embalsamador egipci que podia cridar un paraschiste menyspreat per obrir el cos i carregar-se el pecat. L’acte i el pecat, si n’hi havia, serien seus.

Va agafar un ganivet quirúrgic corbat i amb punta de sonda anomenat bisturí i va fer la incisió tot obrint l’abdomen des de l’engonal fins a l’estèrnum. La carn es va separar i va començar a brollar sang.

No sabia com procedir: va escorxar la pell de l’estèrnum i a continuació va perdre una mica els nervis. En tota la seva vida només havia tingut dos amics íntims i tots dos havien mort amb la cavitat corporal violada cruelment. Si el descobrien, moriria de la mateixa manera, però a més a més hi hauria l’escorxament, l’última agonia. Va sortir de la petita habitació i va recórrer neguitós l’hospital, però els qui estaven desperts no li van parar atenció. Encara se sentia com si el terra s’hagués obert sota els seus peus i caminés per l’aire, però ara li semblava que estava mirant al fons de l’abisme.

Va agafar una petita serra de dents petites, la va portar al petit laboratori improvisat i va serrar l’estèrnum imitant la ferida que havia matat en Mirdin a l’Índia. Al punt baix de la incisió va tallar des de l’engonal a l’interior de la cuixa per fer una solapa gran i maldestra i deixar al descobert la cavitat abdominal. Sota la panxa rosada, l’estómac era tot carn vermella i blanquinoses tires de múscul, i fins i tot l’esquifit Qasim tenia glòbuls grocs de greix.

El prim folre interior de la paret abdominal estava inflamat i cobert d’una substància coagulable. Els òrgans semblaven sans als seus ulls sorpresos, tret de l’intestí petit, envermellit i lacerat en molts punts. Fins i tot els vasos més petits eren tan plens de sang que semblava que li haguessin injectat cera vermella. Una petita part del budell es veia estranyament negra i enganxada a la paret abdominal; quan va intentar separar-les estirant amb suavitat, les membranes es van esquinçar i van deixar al descobert dues o tres cullerades de pus, la infecció que havia causat tant dolor a en Qasim. Va sospitar que l’agonia d’en Qasim havia acabat quan s’havia esquinçat el teixit afectat. Un fluid fi, de color fosc i fètid havia sortit de la inflamació cap a la cavitat de l’abdomen. Va ficar-hi un dit i ho va ensumar amb interès, perquè aquell podia ser el verí que havia produït la febre i la mort.

Volia examinar els altres òrgans però va tenir por.

Va cosir l’obertura amb molt de compte per si els homes religiosos tenien raó i en Qasim ibn Sandi havia de ressuscitar de la tomba. Després li va creuar els canells, els va lligar i va utilitzar un drap ben llarg per embenar-li els ronyons. Amb molta cura va embolicar el cos amb una mortalla i el va tornar a l’ossera perquè l’enterressin l’endemà al matí.

—Gràcies, Qasim —va dir ombrívolament—. Que descansis en pau.

Amb una sola espelma va anar als banys del maristan, es va rentar a consciència i es va canviar de roba. Però encara li semblava que portava a sobre l’olor de mort, i es va rentar les mans i els braços amb perfum.

A fora, a les fosques, encara tenia por. Se’n feia creus, del que havia fet.

Era gairebé l’alba quan es va instal·lar a la seva màrfega. Al matí dormia profundament, i la cara de la Mary es va tornar de pedra quan va sentir l’aroma del perfum d’una altra dona que semblava que envaïa la casa.