36
El caçador
L’Aryeh manifestava el seu odi. Controlava les seves paraules davant d’en Lonzano i d’en Loeb, però quan els altres dos eren lluny, solia fer comentaris cruels a en Rob. Fins i tot quan parlava amb els altres dos jueus, tot sovint era poc agradable.
En Rob era més gran i més fort. De vegades havia de fer un gran esforç per no apallissar l’Aryeh.
En Lonzano se’n va adonar.
—L’has d’ignorar —va dir a en Rob.
—L’Aryeh és un… —No sabia com es deia malparit en persa.
—A casa tampoc no és que sigui l’home més agradable del món, però no té fusta de viatger. Quan vam sortir de Masqat feia menys d’un any que s’havia casat i acabava de tenir un fill i no volia deixar-lo. Des d’aleshores està empipat —va sospirar—. Bé, tots tenim família, i tot sovint és dur per a un viatger ser lluny de casa, especialment el sàbat o un dia sant.
—Quant temps fa que vau marxar de Masqat? —va preguntar en Rob.
—Ara fa vint-i-set mesos.
—Si la vida del mercader és tan dura i solitària, per què la feu?
En Lonzano se’l va mirar.
—És com sobreviu un jueu —va dir.
Van donar la volta pel nord-est del llac Urmia i ben aviat van arribar a unes altes muntanyes de terra. Van passar la nit amb jueus a Tabriz i a Takestan. En Rob no trobava gaires diferències entre la majoria d’aquests llocs i els pobles que havia vist a Turquia. Eren ensopits pobles de muntanya construïts de pedra enrunada amb gent que dormia a l’ombra i cabres escampades a la vora del pou comunitari. Kashan també era així, però Kashan tenia un lleó a la porta.
Un lleó de veritat, immens.
—Aquesta és una famosa bèstia que fa quaranta-cinc pams des del nas fins a la cua —va dir en Lonzano amb orgull, com si el lleó fos seu—. Va ser mort fa vint anys pel xa Abdallah, pare de l’actual governador. Va estar set anys provocant estralls entre el bestiar d’aquesta zona finalment, Abdallah el va seguir i el va matar. A Kashan se celebra cada any l’aniversari de la cacera.
Ara el lleó tenia albercocs secs en comptes d’ulls i un tros de roba vermella com a llengua, i l’Aryeh va comentar amb cinisme que estava farcit de parracs i d’herbes seques. Generacions d’arnes havien rosegat en alguns punts la pell endurida pel sol fins arribar al cuir, però les potes del lleó semblaven columnes i les dents encara eren les pròpies, grans i punxegudes com puntes de llança, i quan en Rob les va tocar es va estremir.
—No m’agradaria pas trobar-me’l.
L’Aryeh va somriure amb aire de superioritat.
—La majoria d’homes mor sense haver vist un lleó en sa vida.
El rabí de Kashan era un home cepat amb els cabells i la barba rossos. Es deia David ben Sauli el mestre, i en Lonzano va explicar que ja tenia la reputació d’erudit malgrat ser tan jove. Era el primer rabí que en Rob havia vist amb turbant en comptes del barret de cuir jueu. Quan va parlar, van tornar a aparèixer línies de preocupació a la cara d’en Lonzano.
—No és recomanable seguir cap al sud a través de les muntanyes —els va dir el rabí—. Hi ha un gran destacament de seljúcides en el camí.
—Qui són els seljúcides? —va dir en Rob.
—Són una nació de pastors que viuen en tendes en comptes de viure en pobles —va dir en Lonzano—. Assassins i lluitadors ferotges. Recorren les terres a banda i banda de la frontera entre Pèrsia i Turquia.
—No podeu travessar les muntanyes —va dir el rabí preocupat—. Els soldats seljúcides són més bojos que els bandits.
En Lonzano va mirar en Rob, en Loeb i l’Aryeh.
—Doncs tenim dues alternatives. Ens podem quedar a Kashan i esperar que passin els problemes amb els seljúcides, cosa que pot trigar mesos, potser un any, o podem evitar les muntanyes i els seljúcides si anem a Ispahan a través del desert i després pel bosc. Jo no he viatjat mai per aquest desert, el Dasht-i-Kavir, però he estat en altres deserts i sé que són terribles. —Es va girar cap al rabí—. Es pot travessar?
—No hauríeu pas de travessar tot el Dasht-i-Kavir sencer. Déu nos en guard —va dir lentament el rabí—. Només haureu de travessar-ne una punta, un viatge de tres dies en direcció a l’est i després al sud. Sí, hi ha gent que ho fa. Us podem explicar com ho heu de fer.
Tots quatre es van mirar. Finalment en Loeb, inexpressiu, va trencar l’espès silenci.
—Jo no vull quedar-me aquí un any —va dir parlant per tots.
Van comprar un gran bot d’aigua de pell de cabra per a cadascun i el van omplir abans de marxar de Kashan. Ple, pesava molt.
—Necessitem tanta aigua per a tres dies? —va preguntar en Rob.
—Hi ha accidents. Podríem haver-nos d’estar al desert més temps del previst —va dir en Lonzano—. I has de compartir l’aigua amb les teves bèsties, perquè travessarem el Dasht-i-Kavir amb ases i mules, no amb camells. Els va acompanyar un guia de Kashan amb un vell cavall blanc fins al punt on un senderó gairebé invisible sortia del camí principal. El Dasht-i-Kavir començava com una carena d’argila sobre la qual era més còmode viatjar que no pas a les muntanyes. De primer avançaven a bon pas i, durant una estona, se’ls va enlairar l’esperit. La naturalesa de la terra canviava de manera tan gradual que no se n’adonaven, però al migdia, quan el sol queia damunt d’ells com el ferro roent, avançaven per una sorra tan fina que els cascos dels cavalls s’hi enfonsaven. Els genets van desmuntar, i homes i bèsties van continuar el camí entrebancant-se de manera igual.
Per a en Rob era com un somni, un oceà de sorra que s’estenia en totes direccions fins on li arribava la vista. De vegades formava turons com les onades del gran mar que tant temia, la resta era com les aigües planes d’un llac tancat, només arrissat pel vent de l’oest. No s’hi detectava vida, cap ocell a l’aire, cap escarabat o cuc a la terra, però a la tarda van passar pel costat d’una pila d’ossos blancs que semblava un feix de llenya apilada al darrere d’una borda, i en Lonzano li va dir que les tribus nòmades recollien les despulles d’animals i d’homes i les apilaven per fer de fita. Els va neguitejar aquell senyal de l’existència d’una gent capaç de sentir-se a casa en una terra com aquella conscients de la distància que podia assolir en l’aire quiet el bramul d’un ase, van mirar de mantenir els animals encalmats.
Era un desert de sal. De vegades la sorra sobre la qual caminaven envoltava uns fanguissars de sal com a les vores del llac Urmia. Sis hores de marxa d’aquesta mena els van deixar exhausts quan van arribar en un petit turó de terra que projectava una ombra davant el pàl·lid sol, homes i bèsties es van encabir en aquella deu de relativa fredor. Després d’una hora a l’ombra es van veure amb cor de reprendre el camí fins a la posta.
—Potser fóra millor viatjar de nit i dormir amb la calor del dia —va suggerir en Rob.
—No —va dir en Lonzano ràpidament—. Quan era jove, una vegada vaig travessar el Dasht-i-Lut amb el meu pare, dos oncles i quatre cosins. Que descansin en pau. El Dasht-i-Lut és un desert de sal, com aquest. Vam decidir viatjar de nit i no vam trigar a tenir problemes. Durant l’estació de la calor, els llacs i els pantans de sal de l’estació humida s’assequen ràpidament i deixen en alguns llocs una crosta a la superfície. Ens vam trobar que els homes i els animals trencaven la crosta i de vegades, a sota, hi havia salmorra i arenes movedisses. És massa perillós viatjar de nit.
No hauria respost de grat cap pregunta sobre la seva experiència de joventut en el Dasht-i-Lut i, en veure que era un tema que més valia deixar córrer, en Rob no va dir res.
Quan queia la fosca, seien o s’ajeien sobre la sorra salada. El desert que els havia escalfat durant el dia es tornava fred a la nit. No tenien combustible, i tampoc no haurien encès un foc per evitar ser vistos per ulls poc amistosos. En Rob estava tan cansat que, malgrat la incomoditat, va caure en un son profund que li va durar fins a l’alba.
El va sorprendre que l’aigua que li havia semblat tan abundant a Kashan fos tan escassa en el sec desert. Es limitava a fer petits glops mentre menjava el pa de l’esmorzar i en donava molta més als animals. En va posar dues porcions en el barret de cuir de jueu i el va sostenir mentre els animals bevien. Quan van haver acabat, li va agradar la sensació de posar-se el barret humit al cap calent.
Va ser un dia de camí tenaç. Quan el sol era en el punt més alt, en Lonzano es va posar a cantar una frase de les Escriptures: «Enlaira’t, rellueix, perquè la llum ha arribat i la glòria del Senyor s’alça sobre teu». Un a un els altres van repetir la tonada i van estar una estona pregant a Déu amb les goles seques.
Aviat van tenir una interrupció.
—Vénen uns genets! —va cridar en Loeb.
Lluny, al sud, van veure un núvol com enlairat per un gran exèrcit i en Rob va témer que fossin la gent del desert que havien deixat la pila d’ossos. Però quan es van anar acostant, van veure que només era un núvol.
Quan els va arribar el vent del desert, els ases i les mules van girar-se d’esquena amb la saviesa de l’instint. En Rob es va arraulir tant com va poder darrere les bèsties i el vent va passar sorollosament per sobre d’ells. Els primers efectes van ser els de la febre. El vent portava sorra i sal que cremava la pell com si es tractés de flocs de cendra calenta. L’aire es tornava més pesat i opressiu que abans, i els homes i els animals esperaven amb perseverança mentre la tempesta omplia la terra i els cobria amb una capa de sorra i sal de dos dits de gruix.
Aquella nit va somiar la Mary Cullen. Estava assegut amb ella plàcidament. Al seu semblant hi havia felicitat, i la consciència que era ell qui la hi produïa l’alegrava. Ella es va posar a brodar sense entendre com o per què, es va convertir en la seva mare, i en Rob va experimentar una onada de calidesa i de seguretat que no havia sentit des dels nou anys.
Llavors es va despertar, expectorant i escopint amb tos seca. Tenia sorra i sal a la boca i a les orelles i, quan es va aixecar i es va posar a caminar, la pols li rascava dolorosament les natges.
Era el tercer matí. El rabí David ben Sauli havia dit a en Lonzano que caminessin dos dies cap a l’est i després un dia cap al sud. Havien anat en la direcció que en Lonzano havia cregut que era l’est, i ara van girar en la direcció que en Lonzano creia que era el sud.
En Rob mai no havia estat capaç de distingir l’est del sud o el nord de l’oest. Es va preguntar què seria d’ells si en Lonzano no estava segur d’on era el sud o l’est, o si les direccions del rabí de Kashan no eren precises.
El tros del Dasht-i-Kavir que havien de creuar era com una petita cova en un gran oceà. El desert principal era vast per a ells, impossible de creuar.
I si, per exemple, en comptes de creuar la cova, s’estaven dirigint al cor del Dasht-i-Kavir?
Si era així, estaven sentenciats.
Se li va acudir pensar que el Déu dels jueus podia estar castigant el seu engany. Però l’Aryeh, encara que no era agradable, tampoc no era dolent, i tant en Lonzano com en Loeb eren bona gent; no era lògic que Déu els fes morir per castigar un goy pecador.
Ell no era l’únic que tenia pensaments desesperats. En copsar el seu estat d’ànim, en Lonzano va intentar fer-los tornar a cantar, però la seva va ser l’única veu que va entonar la tonada i al cap d’una estona va callar.
En Rob va servir una última ració d’aigua als seus animals i els va deixar beure del barret.
No li quedaven al bot més de sis glops d’aigua. Va pensar que, si s’estaven acostant al final del Dasht-i-Kavir, no importava, però si anaven en la direcció oposada, aquella petita quantitat d’aigua seria insuficient per salvar-li la vida.
Així doncs, va beure. Es va obligar a fer petits glops, però l’aigua es va acabar en un moment.
Tan bon punt va tenir el bot buit, va començar a patir una set més abrusadora que abans. L’aigua empassada semblava que l’escaldava per dins i l’escometia un terrible mal de cap.
Es va obligar a caminar, però li fallaven les cames. «No puc», es va adonar horroritzat.
En Lonzano es va posar a picar de mans amb ferocitat.
—Ai, di-di-di-di-di-di, ai, di-didi, di! —va cantar, i va començar a ballar, movent el cap, alçant els braços i els genolls al ritme de la cançó.
Els ulls d’en Loeb es van omplir de llàgrimes de ràbia.
—Para, imbècil! —va cridar. Però un moment després va fer una ganyota i es va afegir als cants i als picaments de mans, fent cabrioles darrere d’en Lonzano.
Després en Rob. I fins i tot l’ensopit Aryeh.
—Ai, di-di-di-di-di-di, ai, di-didi, di!
Van cantar entre els llavis secs i van ballar amb peus que ja no sentien res. Finalment van callar i van deixar de balancejar-se, però van continuar saltant, movent una cama adormida després de l’altra, sense gosar enfrontar-se a la possibilitat d’haver-se perdut de veritat.
A primera hora de la tarda van començar a sentir trons. Van retrunyir molta estona en la distància fins que van arribar unes quantes gotes de pluja, i poc després van veure una gasela i un parell d’ases salvatges.
Els seus animals es van afanyar tot d’una. Les bèsties movien les potes més de pressa i, ensumant el que tenien al davant, van iniciar el trot per voluntat pròpia, i els homes van muntar els ases i van tornar a cavalcar tot deixant enrere el límit d’arena sobre la qual havien trescat durant tres dies.
La terra va esdevenir una plana, primer amb verdor escassa i després més verda. Abans de fer-se fosc van arribar en un bassal on creixien canyissos i les orenetes es capbussaven i giravoltaven. L’Aryeh va tastar l’aigua i va assentir:
—És bona.
—No hem de deixar que les bèsties beguin massa aigua de cop o es desplomaran —va avisar en Loeb.
Van ruixar els animals cautelosament i els van lligar als arbres, després van beure ells i es van treure la roba per ficar-se a l’aigua i banyar-se entre els canyissos.
—Quan éreu al Dasht-i-Lut, vau perdre algun home? —va dir en Rob.
—Vam perdre el meu cosí Caiman —va dir en Lonzano—. Un home de vint-i-dos anys.
—Es va enfonsar a la crosta de sal?
—No. No va saber administrar-se i es va beure tota l’aigua. Després va morir de set.
—Que descansi en pau —va dir en Loeb.
—Quins són els símptomes d’un home que mor de set?
En Lonzano va respondre ofès.
—No tinc cap interès a pensar-hi.
—Ho pregunto perquè seré metge, no per curiositat —va dir en Rob, i va veure que l’Aryeh el mirava amb desgrat.
En Lonzano va esperar un moment llarg i després va fer que sí.
—La calor va estabornir el meu cosí Caiman, i va beure sense control fins que se li va acabar l’aigua. Estàvem perduts i cadascú havia d’ocupar-se de la seva aigua. No ens era permès de compartir-la. Passada una estona, va començar a perbocar dèbilment, però no tenia líquid per treure. Se li va tornar la llengua pràcticament negra i el cel de la boca d’un gris blanc. Repapiejava, es creia que era a casa de la seva mare. Tenia els llavis arrugats, les dents ben visibles i la boca mig oberta en una ganyota de llop. Esbufegava i roncava alternativament. Aquella nit, emparant-se en la foscor, va desobeir, va tirar una mica d’aigua en una catifa i se la va escórrer a la boca, però era massa tard. Després del segon dia sense aigua, va morir.
Estaven tots callats asseguts a l’aigua terrosa.
—Ai, di-di-di-di-di-di, ai, di-didi, di! —va cantar en Rob finalment. Va mirar en Lonzano als ulls i es van somriure l’un a l’altre.
Un mosquit es va posar a la galta colrada d’en Loeb i ell se’l va treure amb un mastegot.
—Em penso que ja podem donar més aigua a les bèsties —va dir, i van sortir del llac per abeurar els seus animals.
L’endemà van tornar a muntar els ases a l’alba i, amb gran plaer per a en Rob, es van trobar ben aviat passant per innombrables petits llacs envoltats de garlandes de prades. Els llacs l’encantaven. L’herba arribava fins al genoll d’un home alt i feia una olor deliciosa. Era plena de llagostes i de saltamartins, com també de petits mosquits que picaven i deixaven un cercle de coïssor a la pell. Uns dies abans, s’hauria alegrat de veure un insecte, però ara ignorava les grans papallones brillants dels prats mentre s’acariciava les picades i llançava renecs al cel pels mosquits i pels saltamartins.
—Oh, Déu meu, què és allò? —va cridar l’Aryeh.
En Rob va seguir el dit que assenyalava i, sota la resplendor del sol, va destriar a l’est un núvol immens que s’enlairava. Va observar-ne l’apropament amb alarma creixent, perquè semblava el núvol de pols que havien vist quan el vent calent els fuetejava en el desert.
Però d’aquest núvol sortia el so inconfusible dels cascos, com d’un gran exèrcit que avançava cap a ells.
—Els seljúcides? —va murmurar, però ningú no va respondre. Pàl·lids i expectants, van esperar fins que el núvol es va acostar més i el so es va fer ensordidor.
A una distància d’unes cinquanta passes es va sentir un espetec com si un miler de genets entrenats s’aturessin alhora obeint una ordre.
De primer, en Rob no veia res. Després la pols es va escampar i va poder veure un nombre incomptable d’ases salvatges en perfectes condicions, col·locats en una línia ben formada. Els ases miraven els homes amb curiositat, i els homes els miraven a ells.
—Hal! —va cridar en Lonzano, i el ramat va girar com un sol animal i va reprendre la cursa en direcció al nord, deixant al seu darrere un missatge sobre la multiplicitat de la vida.
Van passar pel costat de petits ramats d’ases i enormes grups de gaseles, que de vegades pasturaven plegades sense parar atenció als homes, poc acostumades com estaven a ser caçades. Més amenaçadors eren els porcs senglars, que semblaven abundants. De tant en tant, en Rob entrellucava una truja peluda o un mascle de ferotges ullals, i a totes bandes sentien grunyir els animals mentre remugaven i desarrelaven l’herba abrinada.
Van posar-se tots a cantar a suggeriment d’en Lonzano per advertir als senglars que s’acostaven i evitar així espantar-los i provocar una escomesa. En Rob sentia un formigueig a la pell i li semblava que tenia les llargues cames, penjades a les bandes del petit ase i fregant l’herba, exposades i vulnerables, però els senglars van obrir camí a l’aldarull de veus cantaires i no van ocasionar problemes.
Van arribar en un ràpid corrent que semblava una gran sèquia, amb els marges gairebé verticals, exuberants de fonoll, i tot i que van anar corrent amunt i corrent avall, no van trobar cap gual per creuar; finalment van decidir ficar els animals a l’aigua. Va ser una tasca difícil: els ases i les mules miraven d’escalar la riba herbosa i relliscaven cap a l’aigua. L’aire anava ple de renecs i de la fortor del fonoll trepitjat, i van trigar molta estona a passar. Més enllà del riu van entrar en un bosc per un camí molt semblant als que en Rob havia conegut. Era un bosc més salvatge que els boscos anglesos; les copes dels arbres formaven un tendal que no deixava entrar el sol, però el sotabosc era d’un verd exuberant i abundós de vida silvestre. Va identificar cérvols, conills i un porc espí, i en els arbres hi havia coloms i una mena de perdius.
«Era la mena de camí que agradava a en Barber», va pensar en Rob, i es va preguntar com reaccionarien els jueus si fes sonar el corn saxó.
Havien fet un revolt del camí i en Rob ocupava el seu lloc al davant quan el seu ase va reguitnar. Davant d’ells, rere una gran branca, els sotjava un guepard.
L’ase es va encabritar i la mula del darrere va sentir l’olor i va bramar. Potser el felí va copsar la por esglaiadora. Mentre en Rob buscava una arma, l’animal, que li va semblar monstruós, va fer un salt.
Una fletxa, llarga i pesada i disparada amb una força tremenda, es va clavar a l’ull dret de la bèstia.
Les grans urpes del felí van rascar el pobre ase mentre el guepard es llançava contra en Rob i el feia caure. En un instant es va trobar estirat a terra ofegat per la fetor del guepard. L’animal jeia de través sobre ell amb les potes del darrere a la cara d’en Rob, que veia a uns centímetres la llustrosa pell negra, el cul espès, i la gran grapa dreta del darrere, amb unes plantes obscenament grosses i inflades. L’animal havia perdut qui sap com l’urpa del segon dels quatre dits, i la vermellor i la sang de la ferida li van fer saber que a l’altra punta del felí hi havia uns ulls que no eren pas albercocs assecats i una llengua que no era de feltre vermell.
Va sortir gent del bosc. A la vora hi havia el seu líder, encara amb l’arc llarg a la mà.
L’home anava vestit amb una capa senzilla vermella de calicó folrada de cotó, pantalons amples, sabates de xagrí, i un turbant enrotllat amb poca destresa. Devia tenir uns quaranta anys; era de constitució forta, posat erecte, barba fosca curta, un nas aquilí i una llum d’assassí als ulls quan observava com els seus batedors treien el guepard mort del damunt d’aquell home immens.
En Rob es va posar dempeus, tremolant i esforçant-se per controlar els budells.
—Agafeu el maleït ase —va demanar a ningú en particular. Ni els jueus ni els perses no el van entendre, perquè ho havia dit en anglès. En tot cas, l’ase havia reculat davant la confusió del bosc i dels perills que podien amagar-s’hi i ja tornava tremolant com el seu amo.
En Lonzano es va acostar a en Rob i va grunyir de satisfacció. Després es van agenollar tots fent el ritu de prostració que després fou descrit a en Rob com ravi zemin «de cara a terra», i en Lonzano li va fer abaixar el cap sense miraments; amb la mà al clatell, es va assegurar que el mantingués cot com s’esqueia.
El caçador es va sentir atret per la visió d’aquest cerimonial; en Rob va sentir les seves passes i després va veure les sabates de xagrí, aturades a uns centímetres del seu cap cot que feia reverència.
—Vet aquí un gran guepard mort i un gran dhimmi ignorant —va dir divertit, i les sabates se’n van anar.
El caçador i els servents van partir amb la seva presa sense dir res més i, al cap d’una estona, els homes agenollats es van aixecar.
—Estàs bé? —va dir en Lonzano.
—Sí, sí. —Tenia el caftà estripat, però estava il·lès—. Qui és?
—És Ala-al-Dawla, shahanshah. El rei dels reis. —En Rob va contemplar el camí pel qual havien partit.
—Què és un dhimmi?
—Vol dir «Home del Llibre». És com ens diuen aquí als jueus —va dir en Lonzano.