47
L’examen

La tarda de l’examen d’en Karim, en Rob va fer les activitats de costum amb una energia i una atenció especials per mirar de distreure el pensament de l’escena que es representaria a la sala de reunions, just al costat de la Casa de Saviesa.

Ell i en Mirdin havien reclutat Yussuf-ul-Gamal, l’amable bibliotecari, com a còmplice i espia. Mentre feia les seves tasques a la biblioteca, en Yussuf podia assabentar-se de qui serien els examinadors. En Mirdin esperava les noves a fora i corria a comunicar-les de seguida a en Rob.

—El de filosofia és Sayyid Sa’di —havia dit en Yussuf a en Mirdin abans de tornar a entrar per saber més coses. No estava malament; el filòsof era difícil, però no era pas dels qui miraven d’enfonsar el candidat.

A partir d’aquell moment, les noves van ser terribles.

Nadir Bukh, el legalista autocràtic de barba florida que havia suspès en Karim en el primer examen l’examinaria de lleis! El mul·là Abul Bakr faria les preguntes de teologia, i el Príncep dels Metges en persona l’examinaria de medicina.

En Rob havia confiat que Jalal fos en el tribunal per cirurgia, però el va veure fent la seva feina habitual passant visita als pacients; i de seguida va arribar en Mirdin corrents per dir-li que havia arribat l’últim membre i que era Ibn al-Natheli, a qui cap d’ells no coneixia bé.

En Rob es va concentrar en la feina ajudant en Jalal a redreçar una espatlla luxada mitjançant un enginyós mecanisme de cordes dissenyat pel mateix Jalal. El pacient, un guàrdia de palau que havia caigut del poni en una partida de la bola i el pal, va quedar ajagut com un animal salvatge lligat amb cordes i amb els ulls botits pel sobtat alleujament del dolor.

—Ara et passaràs unes setmanes descansant tranquil·lament mentre els altres s’enfronten a les carregoses tasques de soldat —va dir Jalal alegrement.

Va ordenar a en Rob que li administrés un fàrmac astringent i que li prescrivís una dieta àcida fins que estiguessin segurs que el guàrdia no presentava inflamacions o hematomes.

L’embenatge de l’espatlla amb roba, no gaire estret però prou ajustat per impedir el moviment va ser l’última tasca d’en Rob. Quan va haver acabat, va anar a la Casa de Saviesa i va seure a llegir Cels tot intentant d’escoltar el que deien a la sala d’exàmens; però només sentia un murmuri de veus inintel·ligible. A la fi va deixar córrer l’esforç i va anar a esperar a les escales de l’escola de medicina, on al cap de poca estona es va trobar amb en Mirdin.

—Encara són a dins.

—Espero que no ho allarguin —va dir en Mirdin—. En Karim no és de la mena que pot aguantar un examen gaire llarg.

—No estic segur que pugui aguantar-ne ni un de curt. Aquest matí s’ha passat una hora vomitant.

En Mirdin va seure a les escales al costat d’en Rob. Van parlar de diversos pacients i després van estar-se callats, en Rob esbufegant, en Mirdin sospirant.

Al cap d’una estona molt més llarga del que s’haurien pogut imaginar, en Rob es va aixecar.

—Ja és aquí —va dir.

En Karim es dirigia cap a ells entre els grups d’estudiants.

—Li veus el resultat a la cara? —va dir en Mirdin.

En Rob no l’hi veia, però molt abans d’arribar on eren ells. En Karim els va donar la notícia a crits.

—M’heu de dir hakim, aprenents!

Es van precipitar escales avall.

Tots tres s’abraçaven, ballant i cridant, es donaven cops a l’esquena l’un a l’altre i feien un renou tan gran que el hadji Davout Hosein, en passar, se’ls va mirar amb la cara pàl·lida d’indignació en veure uns estudiants de la seva acadèmia que es comportaven d’aquella manera.

La resta del dia i del vespre van ser unes hores que recordarien tota la vida.

—Veniu a casa a prendre alguna cosa —va dir en Mirdin. Era el primer cop que els convidava a casa seva, la primera vegada que s’ensenyaven els mons privats.

En Mirdin tenia dues habitacions llogades d’una casa a la vora de la sinagoga Zion, al cantó oposat del Yehuddiyyeh d’on tenia la casa en Rob.

La seva família va ser una agradable sorpresa. Una dona tímida, Fara, baixa, morena, de cul alt i mirada ferma. Dos fills de cara rodona, Dawwid i Issachar, aferrats a la faldilla de la seva mare. Fara els va servir dolços i vi, preparats expressament per a la celebració i, després d’uns quants brindis, els tres amics van tornar a sortir per anar a veure un sastre que prengués les mides al nou hakim per fer-li el vestit negre de metge.

—Avui és una nit per anar a les maidans! —va declarar en Rob i, al vespre, es van trobar menjant un bon àpat persa davant la gran plaça central de la ciutat, i demanant més vi aromàtic que en Karim, borratxo d’èxit com estava, no necessitava.

Van comentar totes i cadascuna de les preguntes i respostes de l’examen.

—Ibn Sina no parava de preguntar-me coses de medicina. «Quins són els símptomes que s’obtenen de la suor, candidat?… Molt bé, mestre Karim, molt complet… I els símptomes generals que utilitzem per fer el pronòstic? Ens pot parlar de la higiene adequada d’un viatger per terra i per mar?». Gairebé semblava que sabés que el meu fort era la medicina i les altres assignatures el meu punt feble.

»Sayyid Sa’di m’ha fet parlar del concepte platònic segons el qual tots els homes desitgen la felicitat, i t’agraeixo, Mirdin, que ho estudiéssim tan bé. He contestat amb detall, amb moltes referències al concepte del Profeta que la felicitat és la recompensa d’Al·là a l’obediència i a les pregàries amb fe. I així me n’he sortit.

—I Nadir Bukh? —va preguntar en Rob.

—L’advocat! —En Karim va tremolar—. M’ha fet comentar el que diu el fiqh sobre el càstig de criminals. No se m’acudia res, i he dit que tots els càstigs estaven basats en els escrits de Mahoma (beneït sigui!), que declaren que en aquest món tots depenem l’un de l’altre, per bé que la dependència definitiva sempre es refereix a Al·là, ara i per sempre. El temps separa els bons i purs dels dolents i rebels. L’individu que s’extraviï serà castigat i el qui obeeixi estarà en completa consonància amb la Voluntat Universal de Déu, en la qual es fonamenta el fiqh. El comandament de l’ànima recau doncs plenament en Al·là, que s’encarrega de castigar tots els pecadors.

En Rob estava perplex.

—I què vol dir, tot això?

—Ara no ho sé. Llavors tampoc no ho sabia. He vist que Nadir Bukh mastegava bé la resposta per veure si contenia una carn que no reconeixia. Estava a punt d’obrir la boca per demanar un aclariment o per fer més preguntes, cosa que m’hauria condemnat immediatament, quan Ibn Sina m’ha demanat que exposés l’humor de la sang i li he recitat a raig i fil per randa les seves paraules dels dos llibres que ha escrit sobre el tema; i s’han acabat les preguntes!

Van recargolar-se de riure fins a plorar, i van beure i beure sense parar.

Quan ja no podien beure més, van enfilar, vacil·lants, el carrer que sortia de la maidan i van parar un carro amb el lliri a la porta. En Rob va seure en el pescant amb l’alcavot. En Mirdin es va adormir amb el cap a l’ampla falda de la meuca anomenada Lorna, i en Karim va recolzar el cap sobre els seus pits i es va posar a cantar cançons d’amor.

Els calmats ulls de Fara van arrodonir-se de preocupació quan van portar el seu marit a casa.

—Està malalt?

—Està borratxo. Com tots nosaltres —li va explicar en Rob, i van tornar al carro, que els va portar a la petita casa del Yehuddiyyeh on tant ell com en Karim es van deixar caure tan bon punt van haver entrat i es van adormir vestits del tot.

Durant la nit el va despertar un petit soroll i es va adonar que en Karim estava plorant.

A l’alba es va tornar a despertar i aquest cop el seu hoste estava dret. En Rob va grunyir. No hauria d’haver begut, pensava apesarat.

—Perdona que et molesti. Me’n vaig a córrer.

—A córrer? Avui precisament? Després de la nit d’ahir? —M’he de preparar per al xatir.

—Què és el xatir?

—Una cursa.

En Karim va marxar. Es va sentir el tap-tap-tap quan començava a córrer, un soroll que es va anar allunyant fins que es va esvair.

En Rob jeia a terra i escoltava els lladrucs dels gossos que anunciaven el progrés del més recent metge del món vagarejant com un djinni a través dels estrets carrers del Yehuddiyyeh.