42
La festa del xa
S’estava en una ciutat i vivia envoltat de gent, però duia una vida solitària. Cada matí establia contacte amb els altres estudiants i cada vespre els deixava. Sabia que en Karim, Abbas i alguns altres vivien en cel·les a la madrassa, i s’imaginava que en Mirdin i els altres estudiants jueus devien viure en algun lloc del Yehuddiyyeh, però no tenia ni idea de com eren les seves vides quan no eren a l’escola o a l’hospital. Se les representava com la seva, plenes de lectures i d’estudi. Estava massa ocupat per sentir-se sol.
Va estar només dotze setmanes destinat a l’admissió dels pacients a l’hospital i després li van assignar una feina que detestava, perquè els aprenents de metge havien de servir la justícia islàmica per torns els dies que el kelonter executava les sentències.
Se li va regirar l’estómac el primer cop que va tornar a la presó i va passar per davant dels carcans.
Un guardià el va portar a la masmorra on hi havia un home doblegat i gemegant. On hauria d’haver tingut la mà, el presoner tenia una corda de cànem que embolicava un drap blau com un monyó a continuació del qual tenia l’avantbraç, terriblement inflat.
—Em pots sentir? Em dic Jesse.
—Sí, senyor —va murmurar l’home.
—Com et dius?
—Djahel.
—Djahel, quan fa que et van tallar la mà?
L’home va moure el cap atordit.
—Dues setmanes —va dir el guàrdia.
En treure el drap, en Rob va trobar un farciment de fems de cavall. Com a barber cirurgià havia vist com feien servir sovint fems d’aquesta manera i sabia que rarament era beneficiós i potser era dolent i tot. L’hi va treure.
La part superior de l’avantbraç, a tocar de l’amputació, estava lligada amb una altra peça de cànem. Per culpa de la corda que s’havia ficat entre la pell i el braç començava a ennegrir-se. En Rob va tallar la corda i va rentar el monyó a poc a poc i amb compte. Va untar-li el braç amb una barreja de fusta de sàndal i aigua de roses i el va embenar amb càmfora en comptes de fems, tot deixant en Djahel grunyint però alleujat.
Allò va ser la millor part del dia, perquè de les masmorres el van portar al pati de la presó per assistir a l’execució de les sentències.
Eren molt semblants a les que havia vist durant el seu confinament, tret que quan era al carcan havia pogut refugiar-se en la inconsciència. Ara era dempeus entre mul·làs que entonaven pregàries mentre un guàrdia musculós enlairava una imposant espasa corbada. El presoner, un home de cara grisa que havia estat acusat de fomentar la traïció i la sedició, va ser obligat a agenollar-se i a posar la galta al bloc.
—Jo estimo el xa! Beso els seus peus sagrats! —cridava l’home agenollat en un va intent d’eludir la sentència, però ningú no va respondre al crit i l’espasa ja xiulava. El cop va ser net i el cap va rodolar i va anar a parar al costat d’un carcan, els ulls encara botits d’angoixa i de por.
Van retirar les despulles i després van obrir l’estómac a un home que havia estat atrapat amb la dona d’un altre. Aquest cop el mateix botxí tenia una daga llarga i prima, i el va esquinçar d’esquerra a dreta per fer sortir amb eficàcia les entranyes de l’adúlter.
Afortunadament, no hi havia assassins, perquè els solien arrossegar i esquarterar i després els abandonaven al ras per alimentar els gossos i les aus de carronya.
Els serveis d’en Rob van començar a ser requerits després dels càstigs menors.
Un lladre que encara no era un home es va cagar de por i de dolor quan li van tallar la mà. Hi havia una gerra de resina calenta, però en Rob no la va necessitar perquè la força de l’amputació havia tancat el monyó i només el va haver de rentar i embenar.
Va passar-ho pitjor amb una dona grassa i ploranera que havia estat condemnada per riure’s de l’Alcorà per segona vegada i li havien tallat la llengua. La sang li brollava amb xiscles rocallosos fins que en Rob va aconseguir tancar-li un vas sanguini.
En Rob va sentir que dins d’ell naixia odi envers la justícia musulmana i el tribunal de Qandrasseh.
—Aquesta és una de les eines més importants —deia amb solemnitat Ibn Sina als estudiants. Els ensenyava el recipient per a l’orina, el nom correcte del qual els havia dit que era matula. Tenia forma de campana, amb un llavi ample i corbat dissenyat per recollir l’orina. Ibn Sina havia ensenyat a un vidriaire a fer matulae per als seus metges i aprenents.
En Rob sabia que si l’orina contenia sang o pus volia dir que alguna cosa no funcionava. Però feia dues setmanes que Ibn Sina només parlava de l’orina!
Era fina o viscosa? Van sospesar i discutir les subtileses de l’olor. Hi havia el més mínim rastre de sucre? L’olor de guix suggeria la presència de pedres? L’amargor d’una malaltia consumidora? O simplement la rància espessor d’algú que ha menjat espàrrecs?
El flux era abundant, cosa que volia dir que el cos expulsava la malaltia, o bé escàs, que podia voler dir que les febres internes estaven assecant els fluids de l’organisme?
Pel que feia al color, Ibn Sina els va ensenyar a mirar l’orina amb els ulls de l’artista de la paleta: vint-i-un matisos de color, des del color clar passant pel groc, l’ocre fosc, el vermell i el marró fins al negre, mostrant diverses combinacions de contenta o components sense dissoldre.
«Per què tot aquell enrenou amb el pipí?», es preguntava en Rob cansat.
—Per què és tan important l’orina? —va preguntar.
Ibn Sina va somriure.
—Ve de dins, on passen coses importants.
El mestre metge els va llegir una selecció de Galè que indicava que els ronyons eren els òrgans que filtraven l’orina:
Qualsevol carnisser ho sap pel fet de veure cada dia la posició dels ronyons i del conducte (anomenat urèter) que va de cada ronyó a la bufeta i, si estudia aquesta anatomia, pot deduir quin és el seu ús i la natura de les seves funcions.
El discurs va deixar en Rob enrabiat. Els metges no haurien de consultar els carnissers ni aprendre amb ovelles i amb porcs morts com estan fets els humans. Si era realment tan important saber què passava dins dels homes i les dones, per què no hi miraven a dins? Si els mul·làs de Qandrasseh podien sortir ben parats d’una còpula o d’una borratxera, per què els metges no gosaven ignorar els homes sants per adquirir coneixements? Ningú no parlava de mutilació eterna ni d’accelerament de la mort quan un tribunal religiós tallava el cap, la mà o la llengua d’un presoner o li esquinçava l’estómac.
L’endemà al matí a primera hora, dos dels guardians de palau d’en Khuff que conduïen un carro tirat per una mula ple de provisions de menjar van anar al Yehuddiyyeh a recollir en Rob.
—Sa Majestat surt de visita avui, mestre, i demana la vostra companyia —va dir un dels soldats.
«I ara què?», es va preguntar en Rob.
—El capità de les Portes diu que us afanyeu. —El soldat es va aclarir la gola discretament—. Potser fóra millor que el mestre es posés les millors robes.
—Porto les millors robes que tinc —va dir en Rob.
El van fer seure al darrere del carro sobre sacs d’arròs i se’l van endur. Van sortir de la ciutat per una via per la qual transitava una corrua de cortesans a cavall i en cadires portàtils, mesclats amb tota mena de carros que transportaven equipament i subministrament. Malgrat l’humil posició en la carreta, en Rob se sentia com un rei, perquè no havia estat mai abans transportat per camins amb grava nova i acabats de regar. Una banda del camí, per on els soldats van dir que només passaria el xa, estava sembrada de flors.
El viatge va acabar a casa de Rotun ibn Nasr, general de l’exèrcit, cosí de lluny del xa Ala i governador honorari de la madrassa.
—Aquí el tenim —va dir un dels soldats a en Rob assenyalant un home gras somrient, parlaire i afectat.
La magnífica finca tenia moltes terres. La festa va començar en un espaiós jardí engalanat, al centre del qual hi havia una font de marbre que rajava. Tot al voltant hi havia entapissats de seda i d’or amb coixins de magnífics brodats. Hi havia servents aqueferats pertot arreu portant safates de llaminadures, pastes, vins perfumats i aigües aromàtiques. Fora la porta d’una banda del jardí, un eunuc amb l’espasa desembeinada vigilava la Tercera Porta, que portava a l’harem. Segons la llei musulmana, només l’amo d’una casa tenia permès d’entrar a l’apartament de les dones i qualsevol transgressor corria el risc que li obrissin la panxa, raó per la qual es va allunyar content de la Tercera Porta. Els soldats li havien deixat clar que no hauria de descarregar el carro ni fer cap altra feina, i ell vagarejava pel jardí i es va acostar en un espai obert adjacent ple de bèsties, nobles, esclaus, servents, i un exèrcit d’artistes que semblava que estaven assajant tots alhora.
S’havia reunit la noblesa dels animals de quatre potes. Lligats a unes vint passes hi havia una dotzena dels millors sementals àrabs que en Rob havia vist mai, neguitosos i orgullosos, amb braus ulls negres. Els arreus eren mereixedors d’una inspecció més atenta, perquè quatre de les brides estaven ornades amb maragdes, dues amb robins, tres amb diamants i tres amb una barreja de pedres de colors que no va poder identificar. Els cavalls anaven aparellats amb peces de roba llargues amb brocats d’or i incrustacions de perles, i estaven lligats amb trenes de seda i d’or a unes anelles fermades amb uns claus d’or clavats a terra.
A trenta passes dels cavalls hi havia bèsties salvatges: dos lleons, un tigre i un guepard, tots exemplars magnífics, cadascun amb la seva gran peça de tapisseria penjada, lligades com els cavalls i amb un bol d’or per a l’aigua.
En un corral més enllà, hi havia mitja dotzena d’antílops blancs amb llargues banyes rectes com fletxes —tan diferents de qualsevol cérvol anglès!— que observaven neguitosos els felins que els miraven endormiscats.
Però en Rob va estar poca estona amb aquests animals i no es va entretenir amb els gladiadors, lluitadors, arquers i semblants, sinó que va passar pel seu costat amb els ulls posats en un objecte immens que immediatament li havia atret l’atenció. Es va aturar a la distància d’un braç del primer elefant que veia viu.
Era molt més gran que no s’havia imaginat, molt més gran que les estàtues de llautó que havia vist a Constantinoble. L’estatura de la bèstia superava en mig cos la d’un home alt. Cadascuna de les quatre potes era una forta columna que acabava en un peu rodó perfecte. La pell arrugada semblava massa gran per al cos i era grisa, amb grans taques rosades com cercles de liquen en una roca. El llom corbat era més alt que l’espatlla o la gropa, de la qual penjava una cua que semblava una gruixuda corda amb la punta desfilada. El cap enorme feia que els ulls semblessin petits en comparació, per bé que no eren pas més petits que els ulls d’un cavall. Al caient del front tenia dos bonys, com si tingués unes banyes escarrassant-se sense èxit per sortir. Cadascuna de les grans orelles que es movien gentilment era gairebé tan gran com l’escut d’un guerrer, però la característica més excepcional d’aquella criatura excepcional era el nas, que era, de molt, més llarg i més gruixut que la cua.
L’elefant era atès per un indi petit amb una túnica grisa i turbant, faixa i pantalons blancs, que va contestar les preguntes d’en Rob tot dient-li que era Harsha, un mahout o encarregat dels elefants. L’elefant era la muntura personal de combat del xa Ala i es deia Zi, diminutiu de Zi-ul-Quarnayn o «el de dos corns», en honor de les temibles protuberàncies ossoses, corbades i llargues com un home, que sortien de la barra alta del monstre.
—Quan entrem en batalla —va dir l’indi orgullós—, Zi porta la seva pròpia cota de malla i unes espases llargues i afilades als ullals. Està ensinistrat per matar, de manera que la visió de Sa Majestat muntada en el seu elefant herald de guerra és una visió que glaça la sang de tots els seus enemics.
El mahout tenia els servents atrafegats carregant galledes d’aigua. Les buidaven en una gran gerra d’or de la qual l’animal xuclava l’aigua amb el nas i després l’empenyia cap a la boca.
En Rob es va quedar a prop de l’animal fins que un toc de tambors i de platerets va anunciar l’arribada del xa, moment en què va tornar al jardí amb els altres convidats.
El xa Ala duia un senzill vestit blanc que contrastava amb els altres convidats, que semblava que s’havien vestit per a una cerimònia d’estat. Va agrair el ravi zemin amb un gest de cap i va ocupar el seu lloc en una sumptuosa cadira sobre els coixins de la vora de l’estany.
La festa va començar amb una demostració d’espadatxins que brandaven les simitarres amb tanta força i gràcia que la concurrència va emmudir per mirar amb atenció el xoc del ferro contra el ferro, l’estilitzat ball d’un exercici de combat tan ritual com una dansa. En Rob es va adonar que la simitarra era més lleugera que l’espasa anglesa i més pesada que la francesa; exigia dels dos duelistes habilitat en l’escomesa i fortalesa de canells i de braços. Li va saber greu que s’acabés la funció.
Uns mags acròbates van fer un gran espectacle plantant una llavor a la terra, regant-la i cobrint-la amb un tros de roba. Darrere una pantalla de cossos en equilibri, just en el moment culminant de l’acrobàcia, un delís va treure la roba, va clavar una branca amb fulles a terra, i la va tornar a tapar. Tant la distracció com la trampa eren d’allò més evident per a en Rob, que les havia estat esperant, i li va fer gràcia que, quan van treure la roba, la gent aplaudís «l’arbre que havia crescut per art de màgia».
El xa Ala estava visiblement neguitós quan va començar la lluita lliure.
—El meu arc llarg —va demanar.
Quan li van donar l’arc, el va tensar tot mostrant als cortesans amb quina facilitat manejava la pesada arma. Els que tenia més a prop xiuxiuejaven d’admiració per la demostració, mentre alguns altres aprofitaven l’avinentesa per relaxar-se i conversar, i en Rob s’assabentava del motiu de la seva invitació; com a europeu, era una raresa exhibida com qualsevol dels animals o dels artistes, i els perses el van cosir a preguntes.
—Teniu un xa al vostre país, en aquell lloc…?
—Anglaterra. Sí, un rei. Es diu Canut.
—Els homes del teu país són guerrers i genets? —va preguntar un vell amb curiositat als ulls brillants.
—Sí, sí, grans guerrers, bons genets.
—Com es el clima?
—Més fred i més humit que aquí —els va dir.
—I el menjar?
—És diferent del vostre, sense tantes espècies. No tenim pilah.
Això els va sorprendre.
—No hi ha pilah —va dir el vell amb menyspreu.
El van envoltar, però més per ganes de saber que per amistat, i ell se sentia aïllat enmig de tots ells.
El xa Ala es va aixecar de la cadira.
—Anem cap als cavalls! —va exclamar impacient, i la gent va seguir-lo cap a un camp proper deixant els lluitadors encara grunyint i mirant de fer-se caure l’un a l’altre.
—La bola i el pal, la bola i el pal! —va cridar algú, i va haver-hi aplaudiments de resposta.
—Vinga, juguem —va dir el xa, i va escollir tres homes per al seu equip i quatre per al contrari.
Els cavalls que els mossos van portar al camp eren petits ponis un pam més baixos que els consentits sementals blancs. Quan tots van haver muntat, cada jugador va rebre un pal llarg i flexible acabat com un bastó.
A cada punta del llarg camp hi havia dues columnes de pedra a unes vuit passes l’una de l’altra. Cada equip va fer galopar els cavalls cap aquests punts i es van arrenglerar davant les columnes, enfrontats els uns als altres com si fossin exèrcits contrincants. Un oficial de l’exèrcit que feia de jutge s’hi va acostar i va llançar una bola de fusta, grossa com una poma d’Exmouth, al centre del camp.
La gent va començar a cridar. Els cavalls es van llançar l’un contra l’altre al galop, amb els genets cridant i brandant els seus pals.
«Déu meu —pensava en Rob J. aterrit—. Compte, compte!». Tres cavalls van topar amb un soroll eixordador i un d’ells va caure rodolant per terra i va llançar el genet per l’aire. El xa va fer volar el seu pal i va copejar la bola de fusta amb força, i els cavalls s’hi van llançar al darrere amb gran espetec de cascos.
El cavall caigut renillava amb estridència mentre maldava per posar-se dret sobre la garreta trencada. Una dotzena de mossos d’estable s’hi van acostar per partir-li la gola i el van treure del camp arrossegant abans que el genet s’hagués pogut aixecar. El genet s’agafava el braç esquerre i feia ganyotes amb les dents serrades.
En Rob va pensar que se’l devia haver trencat i es va acostar a l’home ferit.
—Et puc ajudar?
—Ets metge?
—Barber cirurgià i estudiant al maristan.
El noble el va mirar amb sorpresa i desgrat.
—No, no. Vull que em vegi Al-Juzjani —va dir, i se’l van endur.
El va reemplaçar en el joc tot d’una un altre cavall i genet. Els vuit genets semblava que havien oblidat que estaven jugant i no lliurant una batalla. Embravien les muntures contra els altres i, en els intents de batre la bola i fer-la passar entre les columnes, els pals queien perillosament a la vora dels seus contrincants i dels cavalls. Ni les seves pròpies muntures estaven a recer dels pals, perquè el xa tot sovint copejava la bola molt a prop dels cascos del seu cavall i sota la panxa de la bèstia.
Ningú no donava quarter al xa. Homes que sense cap mena de dubte haurien estat ajusticiats si haguessin dirigit una mirada dubtosa al seu senyor sobirà, ara semblaven fer tot el que podien per estovar-lo, i pels grunyits i murmuris dels espectadors en Rob J. va adonar-se que no els hauria pas desplagut del tot veure el xa Ala bastonejat o caigut pel terra.
No va ser així. Com els altres, el xa cavalcava sense descans, però amb una habilitat esbalaïdora per guiar el poni sense mans, les quals s’ocupaven del pal, i amb les cames pràcticament sense aferrar. Ala mantenia una positura segura i confiada i cavalcava com si el seu cos fos una extensió del cavall. En Rob no havia vist mai muntar un cavall amb tanta excel·lència i va pensar amb vergonya en el vell que li havia preguntat com era la cavalleria anglesa i ell li havia dit que molt bona.
Els cavalls eren una meravella, perquè seguien la bola sense reduir la velocitat, però podien girar a l’instant i galopar en direcció contrària, i només aquest control perfecte evitava que cavalls i genets s’estampessin contra els pals de pedra.
L’aire es va omplir de pols i els espectadors van cridar fins a enronquir. Quan algú marcava feien sonar tambors i xerricar platerets; l’equip del xa va aconseguir fer passar la bola cinc cops contra tres els contrincants, i va acabar la partida. Els ulls d’Ala relluïen de satisfacció quan va desmuntar, perquè ell mateix havia fet dos gols. Per celebrar-ho, mentre s’enduien els ponis, es van lligar dos toros joves al centre del camp i van deixar anar dos lleons contra ells. La batalla era sorprenentment desigual, perquè tan bon punt els grans felins van ser desfermats, els establers van abatre els toros a destralades i després van deixar que els felins esquincessin la carn encara tremolosa.
En Rob es va adonar que aquest ajut humà es devia al fet que el xa Ala era el Lleó de Pèrsia. Hauria estat impropi i de mal averany que, per mala fortuna, durant la seva pròpia festa, un simple toro hagués sortit victoriós sobre el símbol del gran poder del rei dels reis.
Al jardí, quatre dones cobertes amb vel es balancejaven i dansaven al ritme de les flautes mentre un poeta cantava a les hurís, les verges tendres i sensuals del paradís.
L’imam Qandrasseh no hi hauria pogut posar cap objecció; per bé que, de tant en tant, es podia albirar la corba d’unes natges o el moviment d’un pit entre l’ampla roba dels seus voluminosos vestits negres, només quedaven al descobert les mans que gesticulaven i els peus vermells de henna; els nobles miraven afamats els peus i imaginaven altres racons del cos tenyits amb henna amagats sota la roba negra.
El xa Ala es va aixecar de la cadira i es va allunyar dels que eren al voltant de la font, va passar pel costat de l’eunuc que brandava l’espasa desembeinada i va entrar a l’harem.
En Rob semblava que era l’únic que mirava el rei quan en Khuff, el capità de les Portes, es va dirigir a la Tercera Porta i es va posar a vigilar-la amb l’eunuc. La conversa i els mormols van augmentar; a la vora, el general Rotun ibn Nasr, l’amfitrió de la festa del rei i l’amo de la casa, reia amb massa entusiasme els seus propis acudits fent com si Ala no hagués anat a visitar les seves esposes davant la meitat de la cort.
«És això, doncs, el que es pot esperar de l’Amo més Poderós de l’Univers?», es va preguntar en Rob.
Una hora després el xa va tornar amb posat de bonhomia. En Khuff es va allunyar de la Tercera Porta i va fer un senyal imperceptible perquè comencés el festí.
Hi havia la més fina vaixella blanca sobre brocats de Qum. Van portar pa de quatre menes i onze classes de pilah en safates de plata tan grosses que amb una de sola n’hi hauria hagut prou per a tothom. L’arròs de cada safata era d’un color i d’un sabor diferents, preparats respectivament amb safrà, sucre, pebres, canyella, clau, ruibarbre, suc de magrana o suc de llimona. Quatre plàteres immenses contenien dotze aus cadascun, dues presentaven pernils d’antílop a la brasa, una altra una pila de xai bullit, i en quatre més hi havia xais sencers que havien estat cuinats a l’ast fins a tenir un rostit tendre i sucós.
«Barber, Barber, quina llàstima que no siguis aquí!».
Tenint en compte el mestre que l’havia introduït en l’apreciació del menjar saborós, en els mesos recents havia recorregut amb excés als àpats apressats i espartans per tal de dedicar-se a la vida d’estudi. Ara sospirava i ho tastava tot amb avidesa.
Quan les llargues ombres van esdevenir crepuscle, els esclaus van col·locar grans bugies en les closques calloses de tortugues vives i les van encendre. Van portar de la cuina quatre immenses marmites, cadascuna sobre la seva estructura de pals; una d’elles era plena d’ous de gallina batuts en un púding cremós, en una altra hi havia una generosa sopa d’herbes, en una altra carn picada amb espècies, i en la darrera filets de peix fregit d’un tipus que en Rob no coneixia, amb la carn blanca i escamosa com una palaia però amb la delicadesa de la truita.
Les ombres es van convertir en foscor. Els ocells nocturns cridaven; tret d’això, els únics sons eren els murmuris suaus, els rots i l’esquinçament i mastegament del menjar. De tant en tant una tortuga sospirava i es movia, i la llum projectada per la bugia es movia i parpellejava com la resplendor tremolosa de la lluna sobre l’aigua.
I ells continuaven menjant.
Hi havia una safata d’amanida d’hivern, arrels conservades en salmorra. I un bol d’amanida d’estiu, amb lletuga romana i herbes amargues i amb gust de pebre que no havia tastat mai.
Van col·locar davant de cada comensal un plat fondo i el van omplir d’un xerbet agredolç. I els servents portaven bótes de vi, i copes, i plats de pastes, nous amb mel i llavors salades.
En Rob estava assegut tot sol i feia glops del bon vi sense parlar ni ser preguntat, mirant i escoltant-ho tot amb la mateixa curiositat amb què havia tastat el menjar.
El vi de les bótes es va acabar i en van portar més de l’inexhaurible magatzem personal del xa. La gent s’aixecava de la taula per anar a alleujar-se o a perbocar. Alguns estaven ensopits i inerts per l’alcohol.
Les tortugues es van moure alhora, potser de nervis, i van projectar tota la llum en un racó tot deixant la resta del jardí a les fosques. Acompanyat d’una lira, un noi eunuc amb una veu aguda i dolça cantava cançons de guerra i d’amor, ignorant el fet que a prop d’ell s’estiguessin barallant dos homes.
—Cagalló de meuca! —va dir un d’ells borratxo.
—Cara de jueu! —va escopir l’altre.
Es van engrapar i van rodar per terra fins que van ser separats i se’ls van endur.
Finalment el xa va tenir nàusees i va perdre el coneixement, i el van portar al seu carro.
Després d’això en Rob es va escapolir. No hi havia lluna i el camí des de la finca de Rotun ibn Nasr era difícil de seguir. Per un impuls profund i amarg va caminar pel costat del camí reservat al xa i va parar una vegada a pixar llargament i amb satisfacció sobre les flors escampades.
Van passar-lo homes i vehicles, però ningú no es va oferir a portar-lo i va trigar unes hores a arribar a Ispahan. El sentinella ja s’havia acostumat als extraviats que tornaven de la festa del xa, i el soldat li va fer un cansat gest de mà a través de la porta.
Després de travessar mig Ispahan, en Rob es va aturar i va seure en un mur baix per contemplar aquella estranya ciutat, on tot estava prohibit per l’Alcorà però la gent ho feia igualment. Un home podia tenir quatre dones, però semblava que la majoria preferia arriscar la vida dormint amb una altra dona, mentre el xa Ala cardava davant de tothom amb qui li plaia. Prendre vi estava proscrit pel Profeta com un pecat, i tanmateix hi havia un deler popular pel vi, un gran percentatge de la població bevia amb excés i el xa posseïa un gran magatzem de les millors collites.
Tot mirant de treure l’entrellat d’un lloc com Pèrsia, va arribar a casa amb les cames tremoloses sota un cel color de perla i al ritme encantador del muetzí del minaret de la mesquita Divendres.