60
Quatre amics

En Rob va rentar en Mirdin i li va tallar les ungles, el va pentinar i el va embolicar en un xal de pregària, amb la meitat d’un dels serrells tallada, com deia la tradició.

Va anar a buscar en Karim, que en sentir la notícia va parpellejar com si li haguessin donat una bufetada.

—No vull que l’enterrin a la fossa comuna —va dir en Rob—. La seva família segur que el vindrà a buscar per portar-lo a Masqat i enterrar-lo entre la seva gent en terra sagrada.

Van escollir un indret just davant d’una pedra tan gran que no podia ser moguda pels elefants i van prendre les mesures exactes de la distància de la roca a la vora del camí. En Karim es va valer de la seva posició privilegiada per obtenir pergamí, ploma i tinta i, després d’haver cavat la tomba, en Rob en va dibuixar un plànol acurat. Passaria el dibuix en net i l’enviaria a Masqat. Si no hi havia una prova incontrovertible que en Mirdin havia mort, la Fara seria considerada una agunah («una esposa abandonada») i mai no se li permetria tornar a casar. Aquesta era la llei tal com li havia ensenyada en Mirdin.

—A Ala li agradaria ser aquí —va dir.

Va veure que en Karim s’acostava al xa. Ala estava bevent amb els seus oficials i es banyava en la càlida resplendor de la victòria. En Rob va veure que escoltava un moment en Karim i després el feia marxar amb impaciència.

En Rob va sentir un rampell d’odi en recordar la veu del rei a la cova i les paraules que havia dit a en Mirdin: «Som quatre amics».

En Karim va tornar i va dir amb expressió avergonyida que podien continuar; va murmurar uns fragments de pregàries islàmiques mentre omplien el forat, però en Rob no va intentar resar. En Mirdin es mereixia les veus afligides del haixkavot, el cant d’enterrament, i el kaddix. Però el kaddix l’havien de dir deu jueus, i ell era un cristià que simulava ser jueu, i va restar atordit i silenciós mentre la terra es tancava sobre el seu amic.

Aquella tarda, els perses no van trobar més indis per matar en el bosc.

El camí de Kausambi estava obert. Ala va nomenar un veterà d’ulls durs, Farhad, per al càrrec de capità de les Portes i l’oficial va començar a donar ordres per esperonar les forces a preparar-se per marxar.

Entre l’alegria general, Ala va passar comptes. Havia aconseguit el seu fabricant d’espases indi. Havia perdut dos elefants a Mansura, però n’havia agafat vint-i-vuit. A més, els mahouts havien trobat quatre elefants joves i sans en un corral de Kausambi; eren animals feiners, no ensinistrats per a la batalla, però encara valuosos. Els cavalls indis eren uns animals petits i esquifits que els perses ignoraven, però havien trobat un petit ramat de camells veloços a Mansura i dotzenes de camells de càrrega a Kausambi.

Ala estava exultant per l’èxit de les seves incursions.

Cent vint dels sis-cents que havien sortit amb el xa d’Ispahan eren morts, i en Rob tenia al seu càrrec quaranta-set ferits. Molts d’ells tenien ferides greus i estaven destinats a morir durant el viatge, però no era pas qüestió de deixar-los en el poble saquejat. Quan arribessin noves forces índies matarien qualsevol persa que trobessin.

En Rob va enviar els soldats a cercar draps i mantes casa per casa i després van lligar les mantes entre pals per fer de lliteres. Quan van marxar a l’alba de l’endemà, els indis transportaven les lliteres.

Van ser tres dies i mig de viatge dur i tens fins que van trobar un indret per on es podia creuar el riu sense haver de lluitar. En els primers moments de l’encreuament, el corrent es va endur dos homes i es van ofegar. Pel mig de l’Indus el corrent era superficial però veloç i els mahouts col·locaven els animals contracorrent per formar un mur vivent que trenqués la força de l’aigua, una demostració més de l’autèntic valor d’aquests animals.

Els ferits més greus van morir primer: els qui tenien el pit perforat o la panxa esberlada, i un home que havia rebut un cop al coll. En un sol dia en van sucumbir mitja dotzena. Després de quinze dies de viatge van arribar a Balutxistan, on van acampar en un camp i en Rob va col·locar els ferits en un graner obert pels costats. Quan va veure en Farhad li va demanar audiència, però en Farhad no feia res més que donar-li llargues amb pompositat. Afortunadament en Karim el va sentir i el va acompanyar a la tenda per veure el xa.

—Me’n queden vint-i-un. Però si no es queden quiets un temps també moriran, Majestat.

—No puc esperar pels ferits —va dir Ala desitjós de fer l’entrada triomfal a Ispahan.

—Us demano permís per quedar-me amb ells.

El xa el va mirar.

—No penso prescindir d’en Karim perquè es quedi amb tu de hakim. Ell ha de tornar amb mi.

En Rob va assentir.

Els van donar quinze indis i vint-i-set soldats armats per portar les lliteres, a més dels dos mahouts i els cinc elefants lesionats per tal que poguessin continuar rebent la seva atenció. En Karim va disposar que descarreguessin uns sacs d’arròs. L’endemà el campament era ple del frenesí habitual i el cos principal del grup va enfilar el camí. Quan finalment van haver marxat els darrers, en Rob es va quedar amb els seus pacients, un grapat d’homes i una manca sobtada de soroll que era alhora agradable i desconcertant.

El descans a recer del sol i de la pols, sense els sotraguejos constants i les batzegades del viatge, va beneficiar els pacients. Dos homes van morir el primer dia al graner, i un altre el quart dia, però els que s’aferraven a la supervivència van resistir i la decisió d’en Rob de quedar-se a Balutxistan els va permetre viure.

De primer, els soldats feien les seves tasques amb recança. Els altres serien molt aviat de retorn a la seguretat d’Ispahan, on rebrien aclamacions triomfals, mentre que ells havien de continuar sotmesos al perill i a feines brutes. Dos membres de la guàrdia armada es van escapar durant la segona nit i no els van tornar a veure. Els indis sense armes no van intentar fugir, com tampoc els altres membres de la guàrdia. Soldats de professió, ben aviat es van adonar que la pròxima vegada podien ser ells els ferits i agraïen al hakim que s’arrisqués personalment per ajudar els seus col·legues.

Cada matí feia sortir un grup de cacera i cuinaven els petits animals que aconseguien i els bullien amb l’arròs que els havia deixat en Karim; els ferits es recuperaven sota la vigilància d’en Rob.

Tractava els elefants com els homes, els canviava els embenatges amb regularitat i els rentava les ferides amb vi. Les grans bèsties restaven impàvides i permetien que les manipulessin com si entenguessin que era per al seu bé. Els homes eren tan resistents com els animals, fins i tot quan se’ls infectaven les ferides i es veia obligat a tallar punts i a obrir la carn per drenar el pus i regar-la amb vi abans de tornar-la a tancar.

Va ser testimoni d’un estrany fet: pràcticament en tots els casos que havia tractat les ferides amb l’oli calent, s’havia produït irritació, inflor i supuració.

Molts d’aquests pacients havien mort, mentre que la majoria de ferides que havia tractat després de quedar-se sense oli no tenien gens de pus i els homes que les patien sobrevivien. Va començar a prendre notes, sospitant que aquesta observació podia haver fet útil la seva presencia a l’Índia. Gairebé no li quedava vi, però l’experiència de quan feia l’específic universal li deia que allà on hi havia pagesos es podia trobar licor fort. En comprarien més al llarg del camí.

Quan finalment van marxar del graner passades tres setmanes, quatre pacients estaven prou bé per cavalcar. Com que portaven dotze soldats sense càrrega, podien fer torns amb els que transportaven les lliteres i això permetia que poguessin descansar. En Rob els va desviar de la Ruta de les Espècies a la primera oportunitat i va agafar un camí més indirecte. El camí, més llarg, representaria gairebé una setmana més de viatge, i els soldats van fer-hi mala cara. Però ell no volia posar en perill la petita caravana seguint el camí del gran exèrcit del xa per una terra on els destructors intendents perses havien sembrat l’odi i la fam.

Tres elefants encara coixejaven i no portaven càrrega, però en Rob muntava l’elefant que havia rebut uns quants talls a la trompa. Estava encantat de deixar la camella Guilla i esperava no haver de muntar un camell mai més. En contrast, l’ample llom de l’elefant li oferia comoditat i estabilitat i una visió de rei del món.

Però el tranquil viatge li va donar ocasió de pensar sense limitacions i el record d’en Mirdin l’acompanyava a cada pas del camí, de manera que tot i constatar les meravelles normals d’un viatge —un estol de milers d’ocells remuntant el vol, una posta de sol que encenia el cel en flames, la manera com un dels elefants va trepitjar la vora d’un profund rec per desfer-lo i després va seure com un nen per lliscar sobre la rampa resultant— no li produïen cap joia.

«Jesús —pensava—. O Xaddai, Al·là, siguis allà on siguis, com pots permetre una pèrdua com aquesta?».

«Normalment els reis portaven homes ordinaris a la batalla i alguns dels que sobrevivien eren poca cosa i alguns altres francament perversos», va pensar amb amargor. Tanmateix, Déu havia permès que en matessin un que tenia les qualitats d’un sant i una ment envejada i cobejada per qualsevol erudit. En Mirdin hauria dedicat la vida a l’únic objectiu de guarir i servir la humanitat.

Des de l’enterrament d’en Barber, en Rob no s’havia sentit tan commogut i afectat per una mort, i encara estava pensarós i desesperat quan van arribar a Ispahan.

Van arribar al capvespre i la ciutat va ser la primera cosa que van veure, edificis blancs ombrejats de blau, amb teulades de color rosa pel reflex dels turons de sorra. Van anar directament al maristan, on els divuit homes ferits van ser posats al càrrec d’altres metges.

Després van anar als estables de la Casa del Paradís, on es va desempallegar de la responsabilitat dels animals, els soldats i els esclaus.

Quan va ser tot fet, va demanar el seu cavall castrat marró. En Farhad, el nou capità de les Portes, era a la vora i el va sentir, i va ordenar al mosso que no perdés temps intentant de localitzar un cavall determinat entre tot aquell ramat.

—Dóna qualsevol altre corser al hakim.

—En Khuff em va dir que em donarien el mateix cavall.

No tot havia de canviar, es va dir.

—En Khuff és mort.

—Tant li fa.

Per a gran sorpresa seva, la veu i la mirada d’en Rob es van endurir. Venia d’una carnisseria que l’havia emmalaltit, però ara, amb la violència per descarregar, es moria de ganes d’atacar aquell home.

—Vull el mateix cavall.

En Farhad coneixia els homes, i va reconèixer el repte a la veu del hakim. No tenia res a guanyar i sí molt a perdre si es barallava amb aquell dhimmi. Va arronsar les espatlles i se’n va anar.

En Rob cavalcava al costat del mosso, amunt i avall entre el ramat. Quan finalment va veure el cavall castrat, es va sentir avergonyit del seu comportament. Van separar el cavall dels altres i li van posar la sella mentre en Farhad els observava i no amagava el seu menyspreu. Era ridícul que el dhimmi hagués estat disposat a lluitar per aquella bèstia defectuosa.

Però el cavall marro va trotar amb alegria en la foscor camí del Yehuddiyyeh.

La Mary va sentir soroll entre els animals, va agafar l’espasa del seu pare i el llum i va obrir la porta que comunicava la casa i l’estable.

En Rob havia tornat a casa.

Ja havia tret la sella del cavall marró i estava mirant de fer-lo recular cap al pessebre. Quan es va girar, en la penombra, ella es va adonar que s’havia aprimat molt; gairebé s’assemblava al noi prim i feréstec que havia conegut a la caravana d’en Kerl Fritta.

Es va acostar a ella amb tres passes i la va abraçar sense dir res, després li va posar la mà a la panxa plana.

Va fer una rialla tremolosa, perquè estava cansada i adolorida. Només per cinc dies s’havia perdut en Rob sentir els seus crits frenètics.

—El teu fill va trigar dos dies a venir.

—Un nen.

Li va posar el gran palmell a la galta. L’onada d’alleujament produïda pel seu contacte la va fer tremolar i va estar a punt de tirar l’oli del llum i la flama va parpellejar. Quan ell era lluny, havia fet el cor fort i havia resistit com si fos de ferro, però ara li semblava un luxe poder confiar novament en algú protector i capaç. Era com deixar de ser cuir per passar a ser seda.

Va deixar l’espasa i li va agafar la mà per portar-lo on el nen jeia adormit en un cistell folrat de lli.

De cop i volta la Mary va mirar-se el tros d’humanitat de cara rodona amb els ulls d’en Rob, les petites faccions vermelles inflades pels dolors del part, un borrissol de cabells foscos sobre el seu cap. La va enutjar l’actitud del seu home, perquè no feia cap demostració de decepció ni d’alegria. Quan va alçar els ulls, el plaer i l’agonia se li barrejaven a la cara.

—Com està la Fara?

—En Karim li ho va anar a dir. Vaig fer els set dies de shiva amb ella. Després va agafar en Dawwid i l’Issachar i es va unir a una caravana que es dirigia a Masqat. Si Déu vol, ja deuen ser amb els seus parents.

—Serà dur per a tu, sense ella.

—Més dur és per a ella —va dir la Mary amb amargor.

El nen es va posar a gemegar suaument i en Rob el va agafar del cistell i li va posar el dit petit al davant. El va agafar afamat.

La Mary portava un vestit ample amb un cordó al coll fet per la Fara. Va deslligar el cordill i va deixar caure el vestit fins més avall dels grans pits, i després li va agafar el nen de les mans. En Rob es va ajeure al seu costat sobre l’estora mentre ella li donava de mamar. Li va posar la mà en el pit lliure i ben aviat va sentir que les llàgrimes li mullaven les galtes.

Ella no havia vist mai plorar el seu pare, ni cap home, i els tremolors convulsius d’en Rob la van espantar.

—Estimat, Rob meu —va murmurar.

Com per instint li va desplaçar el cap amb suavitat cap al seu pit fins que va tenir la seva boca al mugró. Xuclava amb menys decisió que el seu fill i, quan finalment ho va fer i va empassar, ella es va sentir commoguda i divertida alhora: per una vegada, part del seu cos entrava en ell. Li va passar pel cap la Fara i, amb cert sentiment de culpa, va donar gràcies a la Mare de Déu que la víctima no hagués estat el seu marit. Els dos parells de llavis sobre ella, uns de petits i els altres rossos, tan familiars, la van omplir d’un benestar càlid. Potser era cosa de màgia, de la Mare de Déu o dels sants, però durant una estona tots tres havien esdevingut un.

Finalment en Rob es va asseure i, quan es va inclinar a besar-la, la Mary va tastar el sabor tebi de la seva llet.

—No sóc un romà —va dir.