22
La primera etapa

De Londres sortien més vaixells cap a França que de cap altre port d’Anglaterra i en Rob es va dirigir a la ciutat on havia nascut. Tot al llarg del camí s’anava aturant a treballar amb l’objectiu d’emprendre la seva aventura amb la màxima quantitat possible d’or. Quan finalment va arribar a Londres, havia acabat la temporada de navegació. El Tàmesi estava eriçonat de pals de vaixells ancorats. El rei Canut, fidel als seus orígens danesos, havia construït una gran flota de vaixells víkings que solcaven les aigües com monstres amb palanquí. Els temibles vaixells de guerra estaven envoltats d’una gran varietat de naus: grossos galions convertits en barques de pesca de mar endins, les privades galeres trirrem dels potentats, vaixells de cereals, aclofats i de navegació lenta, dos paquebots mercants aparellats amb veles llatines, carraques de dos pals d’Itàlia i vaixells d’un sol pal, cavalls de càrrega de les flotes mercants dels països del nord. Cap dels vaixells no admetia mercaderies ni passatgers, perquè ja havien començat els temporals glacials. Durant els terribles sis mesos següents, molts matins el ruixim de sal gelava el Canal i els mariners sabien que aventurar-se a sortir allí on la mar del Nord es trobava i es barrejava amb l’oceà Atlàntic era demanar a crits morir ofegat a les aigües agitades.

En el Herring, un antre de mariners del port, en Rob feia sonar la gerra de sidra amb espècies contra la taula.

—Busco un allotjament còmode i net fins a la primavera —va dir—. Algú de vosaltres coneix un lloc així?

Un home curt i ample, de constitució com de buldog, el va afitorar mentre s’acabava la gerra i després va fer que sí.

—Sí —va dir—. El meu germà Tom va morir en el darrer viatge. La seva vídua, que es diu Binnie Ross, té dues criatures per alimentar. Si estàs disposat a pagar bé, estic segur que t’acollirà.

En Rob el va convidar a una gerra i després el va seguir fins a una casa petita a prop de la plaça del mercat d’East Cheap. La Binnie Ross va resultar ser una noia com una rateta, amb uns ulls blaus amoïnats en una careta prima i pàl·lida. La casa era prou neta, però petita.

—Tinc una gata i un cavall —va dir en Rob.

—Oh, la gata serà ben acollida —va dir ella ansiosa. Era evident que necessitava els diners amb desesperació.

—Pots guardar el cavall durant l’hivern —va dir el seu cunyat—. Hi ha els estables de l’Egglestan al carrer del Tàmesi.

En Rob va fer que sí amb el cap.

—Els conec —va dir.

—Està prenyada —va dir la Binnie Ross tot agafant la gata i donant-li menjar.

En Rob no podia veure cap rodonesa especial en el relliscós ventre.

—Com ho saps? —va preguntar pensant que anava errada—. Encara és jove, va néixer tot just aquest estiu. La noia va arronsar les espatlles.

Tenia raó, perquè poques setmanes després la Senyora Buffington va engrossir-se. Donava a la gata llaminadures i proporcionava bons aliments a la Binnie Ross i al seu fill. La nena era un infant que encara mamava. En Rob anava complagut a comprar-los menjar al mercat, recordant el miracle d’un bon menjar després d’un temps llarg amb l’estómac buit.

La nena es deia Aldyth i el nen, de menys de dos anys, Edwin. Cada nit en Rob sentia com plorava la Binnie. Encara no feia quinze dies que vivia a la casa, quan una nit ella va anar al seu llit. No va dir ni una paraula, però es va ajeure i el va abraçar, callada tota l’estona. Encuriosit, ell va tastar la seva llet, i la va trobar dolça.

Quan van haver acabat, ella va tornar al seu llit i l’endemà no va fer cap referència al que s’havia esdevingut.

—Com va morir el teu marit? —va preguntar en Rob mentre engolia l’esmorzar.

—Una tempesta. Wulf, el seu germà, el que et va portar aquí, em va cur que se l’havia empassat el mar. No sabia nedar.

Ella hi va anar més d’una nit i s’hi va aferrar amb desesperació. Llavors el germà del seu marit mort, que sens dubte havia estat aplegant coratge per parlar-li, va anar una tarda a la casa i, a partir d’aquell dia, hi anava cada dia amb petits regalets i jugava amb els nebots. Era evident que festejava la mare, i un dia la Binnie va dir a en Rob que en Wulf i ella es casarien. Allò va fer que la casa es tornés un lloc més tranquil per a l’espera d’en Rob.

Durant una borrufada, en Rob va ajudar la Senyora Buffington a tenir una bonica cadellada: una femella blanca calcada d’ella mateixa, un mascle blanc, i un parell de gatets blancs i negres que segurament havien sortit al pare. La Binnie es va oferir a ofegar els quatre cadells, però tan bon punt van ser desmamats, en Rob els va ficar en un cistell amb draps i els va portar a les tavernes, on va pagar diverses rondes de begudes fins que va aconseguir encolomar-los tots.

Al març, els esclaus que feien la feina pesada del port van tornar a ocupar la dàrsena i el carrer del Tàmesi es va tornar a omplir de llargues fileres d’homes i de carros pesants per carregar els magatzems i els vaixells de mercaderies d’exportació.

En Rob va fer innombrables preguntes als viatgers i va decidir que el millor lloc per començar el seu viatge era Calais.

—És on va el meu vaixell —li va dir en Wulf, i el va portar a l’amarratge per ensenyar-li el Queen Emma. No era tan grandiós com el seu nom, un vell tub de fusta amb un pal arborat. Els estibadors l’estaven carregant de plaques de llautó de les mines de Cornualla. En Wulf va portar en Rob a veure l’amo, un gal·lès incapaç de somriure que va assentir quan li va preguntar si volia acceptar un passatger i va dir un preu que semblava just.

—Tinc un cavall i un carro —va dir en Rob.

El capità va arrufar les celles.

—Et costarà ben car portar-los per mar. Alguns viatgers venen les seves bèsties i carros en aquesta banda del Canal i se’n compren de nous a l’altra banda.

En Rob s’ho va rumiar una estona, però a la fi va decidir pagar els costos del nòlit, malgrat que eren elevats. Tenia el pla de treballar de barber cirurgià durant el viatge. L’euga i el carro vermell eren un bon equip i no tenia cap fe de trobar-ne un altre que li agradés tant.

Abril va portar un temps més suau i per fi van començar a partir els primers vaixells. El Queen Emma va alçar l’àncora del fang del Tàmesi l’onzè dia del mes i va ser acomiadat per la Binnie amb moltes llàgrimes. Feia un vent fresc però amable. En Rob contemplava com en Wulf i set mariners més estiraven els caps i enlairaven una enorme vela quadrada que es va inflar amb un cruixit quan va arribar a dalt, i van surar en la marea que baixava. La gran barca va sortir del Tàmesi amb la càrrega del metall i es va esllavissar amb suavitat pels estrets entre l’illa de Thanet i el continent, va resseguir la costa de Kent i va creuar amb tenacitat el Canal amb vent de popa.

La costa verda es va anar enfosquint a mesura que reculava, fins que Anglaterra va convertir-se en una resplendor blava i després una taca de porpra que el mar va engolir. En Rob no va poder tenir nobles pensaments perquè estava marejat com una sopa.

En Wulf, en passar pel seu costat a coberta, es va aturar i va escopir amb menyspreu a una banda.

—Per la sang de Déu! Anem massa carregats perquè la barca es mogui o es balancegi, fa el millor temps possible i la mar està encalmada. Què coi et passa?

Però en Rob no va poder contestar perquè estava abocat a la borda per no embrutar la coberta. Part del seu problema era el pànic, perquè no havia estat mai en el mar i ara el rondaven les històries que havia sentit d’homes ofegats, des del marit i els fills de l’Editha Lipton fins al desafortunat Paul Ross que havia deixat vídua a la Binnie. L’aigua oliosa sobre la qual perbocava semblava inescrutable i sense fons, la llar probable de tots els monstres del mal, i es lamentava de la temeritat amb què s’havia aventurat en aquell mitjà tan estrany. Per empitjorar les coses, el vent va agafar embranzida i el mar obria grans onades. Esperançat, confiava en una mort ràpida per alliberar-se d’aquell malson. En Wulf el va anar a buscar per oferir-li un àpat fred de pa i porc salat fregit; en Rob va decidir que la Binnie li devia haver explicat les visites que havia fet al seu llit i que aquella era la venjança del futur marit, a la qual no tenia forces per replicar.

El viatge havia durat set hores interminables quan es va alçar una altra boirina al dens horitzó i a poc a poc va aparèixer Calais.

En Wulf va acomiadar-se amb presses, perquè estava ocupat amb la vela. En Rob va portar l’euga i el carro per la passera fins a una terra ferma que semblava enlairar-se i descendir com el mar. Va pensar que no podia ser que el terra de França es mogués perquè sens dubte hauria sentit parlar d’una cosa tan estranya; en realitat, després de caminar uns minuts, la terra va semblar més ferma. Però on anava? No tenia ni idea del seu destí ni de les accions que havia d’emprendre. L’idioma era com una bufetada. La gent del seu voltant parlava amb un so com de matraca i ell no n’entenia ni un borrall. Finalment es va aturar, va pujar al carro i va picar de mans.

—Contractaré algú que parli la meva llengua —va cridar.

Un vell amb la cara pessigada s’hi va acostar. Tenia unes canyelles primes i una estructura òssia que advertia que no seria gaire útil per aixecar o transportar pesos, però va copsar la fesomia pàl·lida d’en Rob i li va fer l’ullet.

—Podem parlar amb una copa al davant? El licor de poma fa meravelles per assentar bé l’estómac —va dir, i el familiar anglès va ser una benedicció per a l’oïda d’en Rob.

Es van aturar a la primera taverna i van seure en una rústega taula de pi davant la porta.

—Sóc Charbonneau —va dir el francès per sobre el xivarri del moll—. Louis Charbonneau.

—Rob J. Cole.

Quan va arribar el licor de poma van beure a la salut l’un de l’altre i Charbonneau va demostrar que tenia raó, perquè el licor va escalfar l’estómac d’en Rob i el va fer tornar al món dels vius.

—Em penso que ja puc menjar —va dir pensarós.

Complagut, en Charbonneau va demanar alguna cosa i de seguida una serventa els va portar a la taula un pa amb crosta, un platet d’olives verdes i un formatge de cabra que fins i tot en Barber hauria aprovat.

—Ja veus per què necessito l’ajuda d’algú —va dir en Rob tristament—. No puc ni demanar menjar.

En Charbonneau va somriure.

—He estat mariner tota la vida. Era un nen quan el meu primer vaixell va atracar a Londres, i recordo bé com enyorava la meva llengua materna.

Va dir que s’havia passat mitja vida a l’altra banda del Canal, on l’idioma era l’anglès.

—Jo sóc barber cirurgià i vull viatjar a Pèrsia per comprar medecines rares i herbes guaridores i enviar-les a Anglaterra.

Era el que havia decidit dir a la gent, per no haver de parlar del fet que l’Església considerava un delicte el seu motiu real per anar a Ispahan.

En Charbonneau va enarcar les celles.

—Un llarg camí.

En Rob va assentir.

—Necessito un guia, algú que em pugui fer de traductor per poder presentar els espectacles, vendre medecines i tractar els malalts mentre viatjo. Pagaré un salari generós.

En Charbonneau va agafar una oliva del plat i la va posar sobre la taula escalfada pel sol.

—França —va dir. Va agafar una altra oliva—. Els cinc ducats governats pels saxons d’Alemanya. —Després en va agafar una altra i una altra, fins que hi va haver set olives en filera—. Bohèmia —va dir tot assenyalant la tercera oliva—, on viuen els eslaus i els txecs. Després hi ha el territori dels magiars, un país cristià però ple de salvatges genets bàrbars. Després els Balcans, un lloc de muntanyes altes i ferotges i de gent alta i ferotge. Després Tràcia, de la qual només sé que marca el límit final d’Europa i conté Constantinoble. I finalment Pèrsia, on vols anar tu.

Va esguardar en Rob contemplatiu.

—La ciutat on vaig néixer és a la frontera entre França i la terra dels alemanys, les llengües teutòniques dels quals he parlat des de la infantesa. Així doncs, si em contractes a mi, t’acompanyaré fins a… —Va agafar les primeres dues olives i se les va ficar a la boca—. T’hauré de deixar a temps per tornar a Metz l’hivern que ve.

—Fet —va dir en Rob alleujat.

Llavors, mentre en Charbonneau li somreia i demanava un altre licor, en Rob es va menjar amb solemnitat les altres olives de la filera i es va engolir els cinc països restants, un a un.