28
Els Balcans

Ara en Kerl Fritta feia el seu paper i per primer cop en Rob se’l va mirar amb admiració, perquè el cap de la caravana semblava ser a tot arreu, ajudant els carros amb pana, animant i exhortant la gent tal com un bon ramader encoratja les bèsties. El camí era pedregós. A la primeria d’octubre van perdre mig dia mentre els homes de la caravana es dedicaven a treure pedres que havien caigut al camí. Sovint hi havia accidents i en Rob va haver d’encaixar dos braços trencats en l’espai d’una setmana. El cavall d’un mercader normand es va espantar, va bolcar el carro i el mercader es va trencar la cama. El van haver de portar en una llitera de cordes entre dos cavalls fins que van arribar a una granja els habitants de la qual van accedir a ocupar-se’n. Hi van deixar l’home lesionat i en Rob va confiar devotament que el pagès no el matés per robar-li les possessions tan bon punt la caravana fos lluny de la vista.

—Hem deixat enrere la terra dels magiars i ara som a Bulgària —va dir en Meir un matí.

Poc importava, perquè la naturalesa hostil de les pedres era idèntica i el vent continuava bufant en els llocs alts. A mesura que empitjorava el temps, els membres de la caravana van començar a posar-se diversos tipus d’indumentària, més d’abrigar que no pas elegant, fins que es van convertir en una estranya col·lecció de criatures esparracades i encoixinades.

Un matí sense sol, la mula de càrrega que portava en Gershom ben Shemuel darrere el cavall va ensopegar i va caure; les potes del davant se li van desllorigar dolorosament fins que l’esquerra va espetegar de manera audible sota el pes considerable de la càrrega de l’animal. La mula, sentenciada, va fer un crit d’agonia com un ésser humà.

—Ajudeu-la! —va cridar en Rob, i en Meir ben Asher va treure un ganivet llarg i la va ajudar de l’única manera possible, tallant-li la gola tremolosa.

Van començar tot d’una a desempaquetar la càrrega que portava la mula morta. Quan van arribar a l’estreta bossa de cuir, en Gershom i en Judah la van haver d’alçar alhora, i van entaular una discussió en la seva llengua. L’altra mula de càrrega ja portava una de les pesades bosses de cuir i en Rob va poder veure que en Gershom protestava, amb raó, que la segona bossa exigiria massa esforç a l’animal.

A la caravana aturada al seu darrere es van sentir crits enrabiats d’aquells que no volien allunyar-se del cos principal.

En Rob va córrer cap als jueus.

—Fiqueu la bossa al meu carro.

En Meir va dubtar i després va fer que no.

—No.

—Doncs aneu-vos-en a l’infern —va dir en Rob secament, enfadat per la manca de confiança implícita.

En Meir va dir alguna cosa i en Simon va córrer darrere d’en Rob J.

—Carregaran la bossa en el meu cavall. Puc venir al carro? Només fins que puguem comprar una altra mula.

En Rob el va ajudar a pujar al pescant i ell mateix hi va pujar després. Va conduir molta estona en silenci, perquè no estava d’humor per a lliçons perses.

—No ho entens —va dir en Simon—. En Meir ha de controlar les bosses tota l’estona. No són diners seus. Alguns pertanyen a la família i la majoria són d’inversors. Els diners són la seva responsabilitat.

Aquestes paraules el van fer sentir millor. Però continuava sent un mal dia. El camí era dur i la presència d’una segona persona al carro augmentava l’esforç de l’euga, que va arribar clarament fatigada quan l’alba els va trobar al cim d’una muntanya i van rebre ordres de parar el campament.

Abans que poguessin sopar, ell i en Simon van haver de visitar uns quants pacients. El vent era tan fort que es van haver de posar darrere el carro d’en Kerl Fritta. Només uns quants van anar a visitar-se i, per a sorpresa seva i d’en Simon, entre ells hi havia en Gershom ben Shemuel. El jueu fort i cepat es va treure el caftà i es va abaixar els pantalons, i en Rob li va veure un lleig furoncol de color porpra a la natja dreta.

—Digues-li que s’inclini cap endavant.

En Gershom va grunyir quan en Rob li va clavar la punta de l’escalpel i li va fer sortir pus, i va gemegar i renegar en la seva llengua mentre en Rob li espremia el furóncol i en feia sortir tota la putrescència fins que li va començar a brollar sang.

—No podrà seure a la sella durant uns dies.

—Hi ha de seure —va dir en Simon—. No pot pas deixar en Gershom.

En Rob va sospirar. Aquell dia els jueus eren una autèntica càrrega.

—Agafa tu el seu cavall i que vingui ell al darrere del meu carro.

En Simon va assentir.

El somrient ramader franc va ser el següent. Aquest cop tenia nous bubons a l’engonal. Els tumors de les aixelles i de darrere els genolls eren més grans i més tous que abans i, quan en Rob li ho va preguntar, el franc va dir que li feien molt mal.

Va agafar la mà del ramader.

—Digues-li que està a punt de morir.

En Simon el va afitorar.

—Malparit —va dir.

—Digues-li que jo dic que és a punt de morir.

En Simon va empassar saliva i va començar a parlar suaument en alemany. En Rob va veure com s’esborrava el somriure de la cara gran i estúpida del franc i com retirava les mans de les d’en Rob. Va alçar la mà dreta convertint-la en un puny de la mida d’un pernil petit i va parlar amb un grunyit.

—Diu que ets un mentider de merda —va dir en Simon. En Rob es va quedar dempeus esperant, amb els ulls fixos en els del ramader, i finalment l’home li va escopir als peus i se’n va anar.

En Rob va vendre específic a dos homes amb tos aspra i després va tractar un magiar que gemegava amb el polze desconjuntat: se li havia enganxat a la cingla de la sella i el cavall havia avançat.

Després en Rob va deixar en Simon, delerós de fugir d’aquell lloc i d’aquella gent. La caravana estava allargassada; cadascú s’havia buscat el seu recer per acampar a resguard del vent. Va anar fins al darrer carro i va veure la Mary Cullen dreta sobre una pedra del camí.

Semblava sobrenatural. S’estava dempeus amb la pesada capa de pell d’ovella oberta i els dos braços estirats, el cap enrere i els ulls tancats com si estigués sent purificada per un bany de vent que se l’enduia amb la força de l’aigua en ple corrent. La capa ondulava i voleiava. La camisa negra que duia enganxada al seu llarg cos mostrava uns pits durs i uns mugrons generosos, una suau rodonesa a la panxa i un melic ample, i una dolça esquerda que unia les fortes cuixes. En Rob va sentir una estranya tendresa càlida que segurament era part d’un encanteri, perquè ella tenia tot l’aspecte d’una bruixa. Els llargs cabells li onejaven al darrere com les flames d’un foc vermell.

No podia suportar la idea que ella obrís els ulls i el veiés mirant-la, i es va girar i se’n va anar.

Un cop al carro, va considerar, preocupat, que l’interior era massa ple per portar en Gershom estirat bocaterrosa. L’única manera de fer l’espai necessari era abandonar la tarima. Va treure les tres seccions i se les va quedar mirant tot recordant les incomptables vegades que ell i en Barber havien pujat al petit escenari per entretenir el públic. Després va arronsar les espatlles tot agafant una gran pedra i va estellar la tarima per fer-ne encenalls. Al calderó encara hi havia caliu, i va atiar el foc a recer del carro. Va seure a les fosques i va anar tirant els trossos de tarima a les flames.

Era improbable que l’Anne Mary s’hagués canviat el nom pel de Mary Margaret. I els cabells foscos d’un infant, encara que tinguessin un deix vermellós, no haurien assolit mai aquell magnífic to castany, es deia a si mateix mentre la Senyora Buffington se li acostava i miolava i jeia al seu costat a la vora del foc i a resguard del vent.

Al migdia del vint-i-dos d’octubre, l’aire era ple d’uns flocs blancs i durs que voleiaven al vent i pessigaven la pell quan la fregaven.

—És aviat per a aquesta merda —va dir en Rob taciturn a en Simon, que havia tornat al seient del carro quan la ferida d’en Gershom va haver cicatritzat i va tornar al seu cavall.

—No pas als Balcans —va dir en Simon.

S’estaven ficant en espadats més alts i accidentats, gairebé coberts de faigs, roures i pins, però els vessants eren nus i pedregosos com si una deïtat empipada hagués esborrat part de la muntanya. Hi havia petits llacs fets per altes cascades d’aigua que queia a plom en gorgues profundes.

Davant d’ell, el pare i la filla Cullen eren figures idèntiques amb els abrics llargs i els barrets de pell d’ovella, indistingibles si no fos per les voluminoses formes sobre el cavall negre que feien avinent que la figura era de la Mary.

La neu no quallava i els viatgers lluitaven contra ella i s’obrien pas, però no prou ràpid segons en Kerl Fritta, que recorria amunt i avall la línia de marxa exigint més velocitat.

—Alguna cosa ha transmès a en Fritta el temor de Crist —va dir en Rob.

En Simon li va clavar una ullada ràpida i reservada que en Rob havia vist fer als jueus quan esmentava el nom de Jesús.

—Ens ha de portar a la ciutat de Gabrovo abans que nevi més. El camí per travessar aquestes muntanyes és el gran coll anomenat la Porta dels Balcans, però ja és tancat. La caravana passarà l’hivern a Gabrovo, a la vora de l’entrada de la porta. En aquella ciutat hi ha fondes i cases que accepten viatgers. No hi ha cap altra ciutat a la vora del pas prou gran per allotjar una caravana tan nombrosa com aquesta.

En Rob va assentir, capaç de veure’n els avantatges.

—Podré estudiar persa tot l’hivern.

—No tindràs el llibre —va dir en Simon—. Nosaltres no ens quedem pas a Gabrovo amb la caravana. Anem a la ciutat de Tryavna, a poca distància, on hi ha jueus.

—Però jo haig de tenir el llibre. I necessito les teves classes!

En Simon va arronsar les espatlles.

Aquell vespre, després d’haver-se ocupat de l’euga, en Rob va anar al campament dels jueus i els va trobar examinant unes noves ferradures amb falca. En Meir en va donar una a en Rob.

—Te n’hauries de fer fer un parell per a la teva euga. Impedeixen que l’animal rellisqui a la neu o al gel.

—No puc venir a Tryavna?

En Meir i en Simon van intercanviar una mirada; era evident que n’havien parlat.

—No tinc poder per garantir-te l’hospitalitat a Tryavna —va dir.

—Qui el té, aquest poder?

—Els jueus d’allà són governats per un gran savi, el rabí Shlomo ben Eliahu.

—Què és un rabí?

—Un erudit. En el nostre idioma rabí vol dir professor i és un títol del més gran honor.

—Aquest Shlomo, el savi, és un home superb i fred amb els estranys? Tibat i inabordable?

En Meir va somriure i va fer que no amb el cap.

—Llavors, no podria anar-lo a veure i demanar-li que em deixi ser a prop del vostre llibre i de les classes d’en Simon?

En Meir va mirar en Rob i no va pas simular que la idea li agradés. Es va quedar una llarga estona en silenci, però quan va veure clar que en Rob no marxaria sense una resposta, va sospirar i va moure el cap.

—Et portarem a veure el rabí —va dir.