72
L’Home transparent

De l’est s’enlairava un núvol de pols d’unes proporcions tals que els guaites pensaven confiats que era una enorme caravana, o potser fins i tot diverses caravanes unides en un únic comboi.

Era, però, un exèrcit que s’acostava a la ciutat.

Quan van arribar a les portes van poder identificar els soldats com afgans de Ghazna. Es van aturar fora els murs i el seu comandant, un jove que portava una túnica blau fosc i un turbant blanc, va entrar a Ispahan acompanyat de quatre oficials. Ningú no els va aturar. L’exèrcit d’Ala l’havia seguit a Hamadhan i les portes estaven protegides per un grapat de soldats vells que van fugir esparverats en veure l’arribada de l’exèrcit estranger, de manera que Masud —perquè es tractava d’ell— va entrar a la ciutat sense entrebancs. A la mesquita Divendres, els afgans van desmuntar i van entrar; allí sembla que van unir-se als fidels en la Tercera Pregària i després es van tancar unes quantes hores a conversar amb l’imam Musa ibn Abbas i la seva capelleta de mul·làs.

La majoria d’habitants d’Ispahan no va veure Masud, però quan van tenir notícia de la presència del soldà, en Rob i Al-Juzjani van córrer dalt del mur amb molts altres per donar un cop d’ull als soldats de Ghazna. Eren homes d’aspecte dur amb pantalons esparracats i camises llargues amples. Alguns portaven les juntes dels turbants embolicades al voltant de la boca i del nas per evitar la pols i la sorra del viatge, i estores encoixinades enrotllades darrere les petites selles dels seus ponis peluts. Estaven molt esverats manipulant fletxes i intercanviant els seus arcs llargs mentre contemplaven la rica ciutat amb les seves dones sense protecció, ben bé com els llops haurien mirat un cau de llebres. Però eren disciplinats, i esperaven sense violència que el seu comandant sortís de la mesquita. En Rob es va preguntar si entre ells hi havia l’afgà que havia competit amb en Karim en el xatir.

—Què pot voler Masud dels mul·làs? —va preguntar a Al-Juzjani.

—Sens dubte els espies li han parlat dels problemes que té Ala amb ells. Suposo que pretén governar-los algun dia i ara negocia amb les mesquites benediccions i obediències.

Podia ser així, perquè ben aviat Masud i els seus oficials van tornar amb els soldats i no hi va haver saqueig. El soldà era jove, pràcticament un noi, però ell i Ala podien haver estat parents: tenien la mateixa cara orgullosa i cruel de depredador. Van veure com es treia el net turbant blanc, el plegava acuradament i es posava el brut turbant blau abans de reprendre la marxa.

Els afgans van cavalcar cap al nord, seguint la ruta recorreguda per l’exèrcit d’Ala.

—El xa es va equivocar en pensar que vindrien per Hamadhan.

—Em penso que la principal força de Ghazna ja deu ser a Hamadhan —va dir lentament Al-Juzjani.

En Rob es va adonar que tenia raó. Els afgans que partien eren molts menys que l’exèrcit persa i no portaven elefants; havien de tenir una altra força.

—O sigui que Masud està parant una trampa?

Al-Juzjani va fer que sí.

—Hauríem d’avisar els perses!

—És massa tard, si no Masud no ens hauria deixat vius. En tot cas —va dir Al-Juzjani amb ironia—, poc importa si Ala venç Masud o Masud derrota Ala. Si és ventat que l’imam Qandrasseh ha anat a posar-se al cap dels seljúcides per entrar a Ispahan, a la llarga ni Masud ni Ala guanyaran. Els seljúcides són temibles i són tan nombrosos com l’arena del mar.

—Si vénen els seljúcides, o si Masud torna i ocupa la ciutat, què passarà amb el maristan?

Al-Juzjani va arronsar les espatlles.

—L’hospital tancarà un temps i tots correrem a amagar-nos del desastre. Després sortirem dels caus i la vida serà com abans. Amb el nostre mestre he servit mitja dotzena de reis. Els monarques arriben i se’n van, però el món continua necessitant metges —va dir.

En Rob va demanar a la Mary els diners per al llibre i el Qanun va ser seu. L’omplia de respecte tenir-lo a les mans. Mai no havia posseït cap llibre, però estava tan encantat amb la propietat d’aquest que va jurar que en tindria més.

Tanmateix, no va dedicar gaire temps a llegir-lo, perquè l’habitació d’en Qasim el reclamava.

Feia disseccions diverses nits a la setmana i va començar a fer servir el material de dibuix. Tenia ganes de fer-ne més, però no podia perquè necessitava dormir un mínim d’hores per tal de complir les seves funcions en el maristan durant el dia.

En un dels cadàvers que va estudiar, el d’un jove que havia estat víctima d’una ganivetada en una baralla de taverna, va trobar el petit apèndix del cec inflat i amb la superfície envermellida i aspra, i va deduir que estava veient el primer estadi de la malaltia del costat, quan el pacient començava a tenir les primeres fiblades intermitents. Ara tenia una imatge del progrés de la malaltia des del començament fins a la mort, i va escriure en el seu llibre de casos:

Tallava i estudiava només les parts del cos que quedaven cobertes amb la mortalla d’enterrament. Això excloïa els peus i el cap, una frustració perquè ja no el satisfeia examinar el cervell d’un porc. El seu respecte envers Ibn Sina era il·limitat, però havia pres consciència que en certs aspectes el seu mentor havia rebut ensenyaments incorrectes sobre l’esquelet i la musculatura i havia transmès la informació errònia.

En Rob treballava amb paciència, descobrint i dibuixant músculs com filferro i com cordes. N’hi havia que començaven i acabaven com una corda, d’altres amb un afegit pla, d’altres amb un afegit rodó, d’altres amb corda només a una banda, i d’altres eren músculs compostos de dos caps, i el seu valor especial era, aparentment, que si es lesionava un cap l’altre s’encarregava del funcionament. Va començar ignorant i, en un estat constant d’excitació febril i com de somni, va anar aprenent de mica en mica. Va fer dibuixos d’ossos i de l’estructura de les articulacions, la forma i la posició, i es va adonar que aquells dibuixos serien molt valuosos per ensenyar els aprenents a tractar torçades i fractures.

Sempre, quan acabava la feina, amortallava els cossos i s’enduia els dibuixos. Ja no li semblava que estava abocat a la condemna, però mai no va perdre la consciència de la terrible fi que li esperava si el descobrien. Fent disseccions a la llum desigual i parpellejant de l’habitació sense aire, s’espantava al més mínim soroll i es paralitzava aterrit quan algú, ocasionalment, passava per davant de la porta.

Tenia bones raons per tenir por.

Un matí a primera hora va treure de l’ossera el cos d’una dona vella que havia mort feia molt poc. Quan va travessar la porta, va alçar el cap i va veure que se li acostava un infermer carregat amb el cos d’un home. El cap de la dona va quedar penjat i li va caure un braç quan en Rob es va aturar sense saber què dir i va mirar l’infermer, que va inclinar el cap amb educació.

—L’ajudo, hakim?

—No pesa pas gaire.

Avançant-se a l’infermer, va tornar a entrar, van deixar els dos cossos de costat i van sortir plegats de l’ossera.

El porc que havia disseccionat havia durat només quatre dies, perquè s’havia descompost ràpidament i va caler desfer-se’n. Tanmateix, obrir l’estómac i l’intestí humans desprenia unes olors molt pitjors que la malaltissa fortor de la putrefacció porcina. Malgrat l’aigua i el sabó, la pudor impregnava l’estança.

Un matí va comprar un nou porc. Aquella tarda va passar per davant de l’habitació d’en Qasim i va veure el hadji Davout Hosem remenant la porta tancada.

—Per què és tancada? Què hi ha a dins?

—És una habitació on faig disseccions de porcs —va dir en Rob amb calma.

El sotsdirector de l’escola el va mirar amb desgrat. En els darrers temps, Davout Hosein s’ho mirava tot amb aire de sospita, perquè els mul·làs li havien delegat el control del maristan i de la madrassa en cerca d’infraccions de la llei islàmica.

Diversos cops, aquell dia, en Rob el va veure vigilant amb atenció.

Aquella nit en Rob va tornar a casa aviat. L’endemà al matí, en arribar a l’hospital, va veure que la tanca de la porta de la petita habitació havia estat forçada i trencada. A dins, tot estava com ho havia deixat ell però no ben bé. El porc estava cobert sobre la taula. Els instruments estaven desordenats però no en faltava cap. No havien trobat res per acusar-lo i, de moment, estava a resguard. Però la intrusió va tenir implicacions preocupants.

Sabia que tard o d’hora el descobririen, però estava aprenent detalls preciosos i veient coses meravelloses i no estava disposat a deixar-ho.

Va esperar dos dies i el hadji el va deixar en pau. Va morir un vell a l’hospital mentre conversava tranquil·lament amb ell. A la nit va obrir el cos per veure què li havia produït una mort tan plàcida i es va trobar que l’artèria que alimentava el cor i els membres inferiors estava seca i arrugada, com una fulla marcida.

En el cos d’un noi va poder esbrinar d’on venia el nom de càncer, perquè va veure un bony afamat amb forma de cranc que estenia les potes en totes direccions. En el cos d’un altre home va trobar que el fetge, en comptes de ser tou i marró vermellós, era groguenc i dur com la fusta.

La setmana següent va fer la dissecció d’una dona prenyada de diversos mesos i va dibuixar la matriu a la panxa inflada com una copa invertida que bressolava la vida que s’havia estat formant a dins. En el dibuix hi va posar la cara de la Despina, que mai no havia donat vida a un nen. Li va posar el títol de la Dona prenyada.

I una nit va seure a la taula de disseccions i va dibuixar un jove al qual va posar la cara d’en Karim, una semblança imperfecta però recognoscible per a qualsevol que l’hagués estimat. En Rob va dibuixar la figura com si la pell fos feta de vidre. Allò que no podia veure personalment en el cos que jeia sobre la taula ho dibuixava com havia dit Galè. Sabia que alguns detalls secundaris eren poc acurats, però fins i tot ell podia veure que era un dibuix notable que mostrava òrgans i vasos sanguinis com si l’ull de Déu mirés a través de la solida carn de l’home.

Quan va acabar, va signar exultant i va posar la data i el títol del dibuix: l’Home transparent.