6
Les boles de colors

Van començar amb els jocs malabars i, des del començament, en Rob va saber que mai no seria capaç de fer aquella mena de miracle.

—Posa’t recte però relaxat, amb les mans als costats. Apuja els avantbraços fins que quedin paral·lels a terra. Gira els palmells. —En Barber el vigilava amb posat crític fins que va assentir—. Has de fer com si tinguessis una safata d’ous sobre els palmells. Si inclines una mica la safata, els ous rellisquen. Amb els jocs malabars passa igual. Si no mantens els dos braços ben posats, et cauran totes les boles per terra. Ho has entès?

—Sí, Barber.

Tenia una sensació de mareig a l’estómac.

—Para les mans fent cassoleta com si anessis a beure aigua. —Va agafar dues boles de fusta i li va posar la vermella a la mà dreta i la blava a l’esquerra—. Ara llança-les enlaire com ho fa un malabarista, però alhora.

Les boles li van caure al cap i després a terra.

—Fixa-t’hi. La bola vermella puja més perquè tens més força a la mà dreta que a l’esquerra. Per tant, has d’aprendre a compensar, a fer menys esforç amb la mà dreta i més amb l’esquerra, perquè el llançament ha de ser igual. A més, les has tirades massa amunt. Ja té prou feina el malabarista perquè, a més, hagi de tirar el cap enrere i mirar cap al sol per veure on han anat a parar les boles. No haurien de pujar més d’aquí —va dir tot tustant-li el front—. D’aquesta manera, les veus sense haver de moure el cap.

Va arrufar les celles.

—Una altra cosa. Els malabaristes no llancen mai una bola. L’empenyen. Has d’aixecar el centre de la mà un moment, de manera que desaparegui la cassoleta i et quedi la mà plana. El centre de la mà fa pujar la bola, alhora que el canell fa una petita estrebada i l’avantbraç fa un mínim moviment cap amunt. Dels colzes a les espatlles els braços no s’han de moure.

Va recollir les boles i les hi va donar.

Quan van arribar a Hertford, en Rob va preparar la tarima i va treure els flascons de l’elixir d’en Barber, i després va agafar les dues boles de fusta i es va posar a practicar. No semblava difícil, però la meitat de vegades es trobava que donava un efecte a la bola quan l’empenyia cap amunt i no pujava recta. Si la feia girar perquè retenia la bola massa estona a la mà, li queia a la cara i a les espatlles. Si deixava la mà fluixa, se li escapava la bola. Però va continuar assajant, i no va trigar a aprendre a llançar-les amb traça. En Barber va semblar complagut quan al vespre, abans de sopar, li va fer una demostració.

L’endemà, en Barber va parar el carro fora del poble de Luton i li va ensenyar com havia de llançar dues boles i fer-les creuar.

—Pots evitar que es toquin a l’aire si en tires una primer o l’empenys més amunt que l’altra —va dir.

Tan bon punt va començar l’espectacle a Luton, en Rob va agafar les dues boles i se’n va anar a practicar en una clariana del bosc. Tot sovint, la bola blava xocava amb la vermella i feia un clac que semblava que es reia d’ell. Li queien les boles rodolant i les havia d’anar a buscar i se sentia estúpid i empipat. Però, com que no el veia ningú més que alguna rata de camp i algun ocell de tant en tant, va continuar entrenant-se. Finalment va veure que podia llançar bé les dues boles si feia baixar la primera bola a la mà esquerra i la segona baixava menys i recorria una distància més curta. Va necessitar dos dies de proves i de repeticions constants per veure’s amb cor de fer una demostració a en Barber.

En Barber li va ensenyar a moure les boles fent rodona.

—Sembla més difícil que no és. Tu empenys la primera bola. Mentre és a l’aire, passes la segona bola a la mà dreta. L’esquerra agafa la primera bola, la dreta empeny la segona, i així successivament, amunt, amunt, amunt. Les boles pugen enlaire de pressa amb els copets, però baixen molt mes a poc a poc. Aquest és el secret del malabarista, el que el salva. Tens temps de sobres.

En acabar la setmana, en Barber ja li ensenyava a fer jocs malabars amb la bola vermella i la blava a la mateixa mà. Havia d’agafar una bola al palmell i l’altra més endavant, als dits. Quina sort que tenia les mans grans. Les boles li van caure un munt de vegades, però a la fi en va aprendre: primer tirava la vermella i abans que li tornés a la mà, enlairava la blava. Pujaven i baixaven de la mateixa mà: amunt, amunt, amunt! Ara practicava totes les estones que podia: dues boles fent rodona, dues boles amb una mà, dues boles creuades, dues boles només amb la dreta, dues boles només amb l’esquerra. Es va adonar que, com menys altes les feia anar, més podia augmentar-ne la velocitat.

Van quedar-se als afores d’un poble anomenat Bletchley, perquè en Barber va comprar un cigne a un pagès. Era un cigne molt jove, però era més gran que cap ocell que en Rob hagués vist preparar per menjar. El granger el venia a punt de cuinar, però en Barber va acabar de preparar l’au: la va rentar amb cura en un rierol i després la va penjar per les potes sobre un petit foc per socarrimar-li els costats. La va farcir de castanyes, cebes, greix i herbes, com esqueia a una au que li havia costat ben cara.

—La carn del cigne és més forta que la de l’oca però més seca que la de l’ànec, i per això s’ha de preparar —va explicar a en Rob, content.

En Barber va assaonar l’au embolicant-la amb fines làmines de porc salat, superposades i perfectament ajustades. Ho va lligar tot amb un cordill molt gros i després ho va clavar en un ast i el va posar al foc. En Rob practicava els seus jocs malabars a prop del foc i les olors li eren un dolç turment. L’escalfor de les flames feia regalimar el greix del porc i enllardava la carn magra mentre el greix del farcit es fonia lentament i untava l’au per dins. A mesura que en Barber anava girant el cigne a la branca verda que servia d’ast, la fina pell de porc s’anava assecant i torrant; quan finalment l’au va ser cuita i la va treure, el porc salat estava esquerdat i se separava fàcilment. A dins, el cigne estava humit i tendre, lleugerament fibrós, però molt ben enllardat i amanit. Van menjar part de la carn amb el farcit calent de castanya i van bullir carbassa nova. En Rob tenia una magnífica cuixa rosada.

L’endemà al matí es van llevar d’hora i van continuar el camí, animats pel dia de descans. Van aturar-se a esmorzar al costat del camí i es van menjar el pit del cigne fred amb el pa torrat i el formatge. Quan van haver acabat de menjar, en Barber va fer un rot i va donar a en Rob una tercera bola de fusta, pintada de color verd.

Avançaven com formigues a través de les terres baixes. Els turons de Cotswold eren lleugers i ondulants, bonics en la suavitat de l’estiu. A les valls s’agombolaven els pobles, amb més cases de pedra de les que en Rob estava acostumat a veure a Londres. Tres dies després de Sant Swithin va fer deu anys, però no va dir res a en Barber.

En Rob creixia; les mànigues de la camisa que la seva mare li havia fetes més llargues de la mida li arribaven més amunt dels canells. En Barber el feia treballar molt. Ell feia la majoria de les feines: carregar i descarregar el carro a cada poble i ciutat, procurar llenya i anar a buscar aigua. El seu cos convertia en ossos i músculs el menjar delicat i generós que mantenia en Barber tan gras. No havia trigat gens a acostumar-se a aquell menjar meravellós.

En Rob i en Barber ja començaven a estar avesats l’un a l’altre. Ja no era cap novetat que l’home gras portés una dona al campament; de vegades, en Rob sentia els salts que feien i intentava veure’ls, però normalment es girava i es posava a dormir. Si les circumstàncies eren bones, de vegades en Barber passava la nit a casa d’una dona, però sempre era al carro quan es feia de dia i era hora de marxar.

De mica en mica, en Rob va anar comprenent que en Barber mirava d’engalipar totes les dones que veia i que feia el mateix amb la gent que assistia a les seves representacions. El barber cirurgià els deia que l’específic universal era una medecina oriental, feta per infusió de flors seques d’una planta anomenada vitàlia que només es trobava en els remots deserts d’Assíria. Però quan se’ls va acabar la medecina, en Rob el va ajudar a fer-ne una nova fornada i es va adonar que la medecina era simplement un licor ordinari.

No van haver de preguntar més de mitja dotzena de cops per trobar un pagès disposat a vendre una bóta d’aiguamel. Qualsevol tipus d’aiguamel servia, però en Barber va dir que sempre mirava de trobar l’anomenada metheglin, una barreja de mel fermentada i aigua.

—És un invent gal·lès, noi, una de les poques coses que ens han donat. El nom ve de meddyg, que vol dir «metge», i llyn, que vol dir «licor fort». És la seva manera de prendre medecines, i és bo perquè esmussa la llengua i escalfa el cor.

Vitàlia, l’herba de vida de la llunyana Assíria, va resultar ser un pessic de nitre que en Rob barrejava bé amb cada galó d’aiguamel. Donava un gust de medecina al fort licor, suavitzat per la dolçor de la mel fermentada que hi havia a la base.

Els flascons eren petits.

—Es tracta de comprar una bóta barata i vendre car el flascó —va dir en Barber—. El nostre lloc és amb les classes baixes i amb els pobres. Per damunt de nosaltres hi ha els cirurgians, que cobren preus més cars i de vegades ens deixen les feines brutes a nosaltres perquè no volen embrutar-se les mans, com si tiressin un tros de carn podrida a un gos. Per damunt d’aquest grup miserable hi ha els remaleïts metges, que se senten importants i atenen la classe alta perquè són els que més cobren.

—No t’has preguntat mai per què aquest barber no afaita barbes ni talla cabells? Doncs perquè em puc permetre d’escollir les meves feines. Perquè això és una lliçó, aprèn-la bé, marrec: barrejant una medecina adequada i venent-la amb diligència, un barber cirurgià pot fer tants diners com un metge. Si tota la resta falla, amb això ja en tindràs prou.

Quan van haver acabat de fer la medecina per vendre, en Barber va treure un petit pot i en va fer més. Després, es va graponejar la roba. En Rob contemplava extasiat el dring del raig sobre l’específic universal.

—És la meva fornada especial —va dir en Barber dolçament abans de fer un glop—. Demà passat arribarem a Oxford. El magistrat d’allà, que es diu sir John Fitts, em fa pagar molt per no treure’m del comtat. D’aquí a quinze dies serem a Bristol, on hi ha un taverner anomenat Potter que no para d’insultar-me durant les representacions. Miro de tenir petits regals especials per als homes d’aquesta mena.

Quan van arribar a Oxford, en Rob no va desaparèixer per practicar amb les boles de colors. Es va quedar esperant i observant fins que va veure venir el magistrat amb una túnica de setí bruta, un home llarg i prim xuclat de galtes i un perpetu somriure fred que semblava provocat per alguna mena de diversió íntima. En Rob va veure com en Barber pagava el suborn i després, a contracor, li oferia el flascó d’aiguamel.

El magistrat va obrir el flascó i en va beure el contingut. En Rob esperava que s’ennuegués, que escopís i es posés a cridar que els arrestessin immediatament, però Lord Fitts se’l va beure fins a l’última gota i en acabat es va llepar els llavis.

—Un beuratge escaient.

—Gràcies, sir John.

—Dóna-me’n uns quants flascons per endur-me’ls a casa.

En Barber va sospirar, com si se sentís enganyat.

—I és clar, senyor.

Les ampolles amb pixum tenien un senyal per diferenciar-les de les de l’aiguamel sense diluir, i les guardaven a part en un racó del carro; però en Rob no gosava beure cap licor de mel per por d’equivocar-se. L’existència de la fornada especial li feia nauseabunda tota l’aiguamel i potser el salvava de convertir-se en un borratxo des de tan jove.

Fer jocs malabars amb tres boles era terriblement difícil. Hi va treballar durant setmanes sense gaire èxit. Va començar agafant dues boles amb la mà dreta i una amb l’esquerra. En Barber li va dir que comencés amb dues boles en una mà, tal com ja havia après. Quan li va semblar el moment, va enlairar la tercera bola amb el mateix ritme. Dues boles pujaven alhora, després una, després dues, després una… La bola solitària que es gronxava entre les altres feia una bonica imatge, però no era un joc malabar de debò. Sempre que mirava de creuar les tres boles, el resultat era un desastre.

Practicava tots els instants que podia. A la nit, adormit, veia boles de color que dansaven en l’aire, lleugeres com ocells. Quan es despertava, mirava de llançar-les d’aquella manera, però de seguida començaven els problemes.

Eren a Stratford quan va trobar la manera. No sabia on era la diferència en la manera de llançar o d’agafar les boles. Simplement, havia trobat el ritme; les tres boles semblaven enlairar-se-li de les mans amb naturalitat i tornar-hi com si fossin part d’ell.

En Barber estava complagut.

—És el meu aniversari i m’has fet un bon regal —va dir. Per celebrar els dos esdeveniments, van anar al mercat i van comprar un tall de carn de cérvol, que en Barber va bullir abans d’untar-lo, amanir-lo amb menta i agrella i després el va rostir amb cervesa, petites pastanagues i peres de sucre—. Quan és el teu aniversari? —va preguntar-li mentre menjaven.

—Tres dies després de Sant Swithin.

—Però si ja ha passat! I no me’n vas dir res.

En Barber el va mirar i va assentir. Després va tallar una mica més de carn i la va posar al plat d’en Rob.

Aquell vespre, en Barber el va portar a la taverna de Stratford. En Rob bevia sidra dolça, però en Barber bevia cervesa i cantava una cançó de celebració. No tenia una gran veu, però sabia seguir la melodia. Quan va acabar, hi va haver aplaudiments i enrenou de gerres sobre les taules. Dues dones seien soles en un racó; eren les úniques dones que hi havia. Una d’elles era jove, grassa i rossa. L’altra era prima i més gran, amb alguns cabells blancs entre els de color castany.

—Més! —va cridar la més gran amb insolència.

—Senyora, sou insaciable —va dir en Barber. Va tirar el cap enrere i va cantar:

Les dones es cargolaven de riure i es tapaven els ulls amb les mans. En Barber els va enviar cervesa i va cantar:

Amb una agilitat sorprenent en algú tan gros com ell, en Barber va fer uns passos frenètics del ball dels esclops, primer amb una dona i després amb l’altra, mentre els homes de la taverna aplaudien i cridaven. Feia girar amb facilitat les dones, encantades, perquè sota el greix tenia uns músculs de cavall de tir. En Rob es va adormir poc després que en Barber les portés a la seva taula. Tenia una consciència borrosa que l’havien despertat i que les dones havien ajudat en Barber a portar-lo, ensopegant, cap al campament.

Quan es va despertar l’endemà al matí, jeien tots tres sota el carro, entrellaçats com grans serps mortes.

Començaven a interessar-li cada cop més els pits i es va acostar al trio per observar les dones. La més jove tenia uns pits caiguts amb uns mugrons grossos al mig de grans cercles marrons envoltats de pèls. La més gran era gairebé plana, amb petites mamelles blavoses com les d’una gossa o una truja.

En Barber va obrir un ull i el va veure memoritzant les dones. Immediatament es va desfer de l’embolic, va donar un copet a les dones creuades i adormides per despertar-les, va rescatar la pellissa i va ficar-la al carro mentre en Rob lligava l’animal. Va donar una moneda i una ampolleta d’específic universal a cadascuna de les dones. Menyspreats per un agró reial que aletejava, el barber i en Rob van marxar de Stratford just quan el sol el riu tenyia de color rosa.