7
La casa de la badia de Lyme
Un matí que va intentar fer sonar el corn saxó, en comptes de sortir-ne un xiulet d’aire, va sonar del tot. Ben aviat, en Rob assenyalava orgullosament el seu camí diari amb la crida solitària i ressonant. Quan s’acabava l’estiu i els dies s’escurçaven cada cop més, van començar a viatjar cap al sud-est.
—Tinc una caseta a Exmouth —li va dir en Barber. Miro de passar els hiverns a la costa més càlida perquè no m’agrada gens el fred.
Va donar una bola marró a en Rob.
Fer jocs malabars amb quatre boles no li feia por, perquè ja sabia fer-los amb dues en una mà, i ara ho feia amb dues a cadascuna. Practicava constantment, però tenia prohibit fer-ho quan estava assegut al pescant del carro perquè fallava tan sovint que en Barber estava tip de fer aturar el cavall i esperar que baixés a recollir les boles.
De vegades, arribaven a llocs on hi havia nois de la seva edat xipollejant al riu, rient i fent entremaliadures i en Rob sentia enyorament de la infància. Però ja era diferent d’ells. Havien lluitat amb un ós, ells? Sabien fer jocs malabars amb boles? Sabien fer sonar el corn saxó?
A Glastonbury va fer el ridícul fent jocs malabars davant d’un grapat de nois bocabadats al pati de l’església del poble mentre en Barber actuava en una plaça de la vora i sentia les rialles i els aplaudiments. En Barber ho va desaprovar sense miraments.
—No has d’actuar en públic fins que no siguis un autèntic malabarista, cosa que pot passar o pot no passar. Entesos?
—Sí, Barber —va dir ell.
Finalment van arribar a Exmouth un vespre de la darreria d’octubre. La casa estava desemparada i desolada, a uns minuts caminant des del mar.
—Abans era una granja, però la vaig comprar sense terra per tant, més barata —va dir en Barber—. El cavall dorm a l’antic paller i el carro el guardem a la cabana que abans feia de graner.
Un rafal que en altres temps havia servit d’aixopluc a la vaca del pagès era ara ple de llenya protegida de la intempèrie. L’habitatge era lleugerament més gran que la casa del carrer dels Fusters de Londres i també tenia un sostre de palla, però en comptes d’un forat per al fum hi havia una gran xemeneia de pedra. A la llar de foc, en Barber havia posat una perxa de ferro, un trípode, una pala, grans estris per al foc, un perol i un ganxo per penjar-hi la carn. A prop de la llar de foc hi havia un forn i a la vora hi havia una enorme carcassa de llit. En Barber havia anat preparant la casa durant els hiverns anteriors: hi havia una pastera, una taula, un banc, un armari de formatges, diverses gerres i unes quantes cistelles.
Quan van haver encès el foc a la llar, van escalfar les restes d’un pernil que els havia durat tota la setmana. La carn assaonada tenia un gust fort i al pa hi havia verdet. No era la mena de menjar de l’amo.
—Demà hem de buscar provisions —va dir en Barber de mal humor.
En Rob va agafar les boles de fusta i va practicar l’encreuament de boles a la llum que parpellejava. Ho feia bé, però finalment les boles van anar a parar a terra.
En Barber va agafar la bola groga de la bossa i la va tirar a terra perquè rodolés fins a fer pilot amb les altres.
Vermella, blava, marró i verda. I ara groga.
En Rob va pensar en tots els colors de l’arc iris i es va desesperar profundament. Es va quedar dempeus mirant en Barber. Era conscient que l’home devia veure en els seus ulls una resistència que no havia mostrat abans, però no ho podia evitar.
—Quantes més?
En Barber va entendre la pregunta i la desesperació.
—Cap més, aquesta és la darrera —va dir tan tranquil.
Van treballar per preparar-se per a l’hivern. Hi havia prou llenya, però s’havia de tallar; i havien de recollir branquillons, trencar-los i apilar-los a la vora de la llar de foc. A la casa hi havia dues habitacions, una per viure i l’altra per menjar. En Barber sabia exactament on anar a buscar les millors provisions. Van comprar naps, cebes, una cistella de carbasses. En un hort d’Exeter van agafar una tona de pomes de pell daurada i polpa blanca i la van portar a casa amb el carro. Van preparar un barril de porc en salmorra. En una granja veïna hi havia un fumador; hi van portar pernils i cavalles i els van fer fumar a canvi de diners; ho van penjar ben alt en un lloc sec amb un quarter de xai que havien comprat per quan el necessitessin. El pagès, que sempre havia vist que la gent caçava o produïa el que menjava, va dir, sorprès, que no havia sentit mai que ningú normal comprés tanta carn.
En Rob detestava la bola groga. El portava pel camí de l’amargura.
Des del començament, fer jocs malabars amb cinc boles li va semblar un error. Havia de tenir tres boles a la mà dreta. A l’esquerra, agafava la bola més baixa amb el dit auricular i l’anular, mentre la de sobre estava envoltada pel polze, l’índex i el dit del mig. A la mà dreta, aguantava la bola més baixa de la mateixa manera, però la de sobre quedava empresonada entre el polze i l’índex i la bola del mig encaixada entre l’índex i el dit del mig. Amb prou feines podia aguantar-les, menys encara fer equilibris.
En Barber mirava d’ajudar-lo.
—Quan jugues amb cinc boles, moltes de les normes que has après ja no et serveixen —deia—. Ara no pots empènyer la bola, l’has de llançar cap amunt amb la punta dels dits. I per donar-te temps de llançar-les totes cinc, les has de tirar molt altes. Primer tira una bola de la mà dreta. Immediatament ha de sortir una bola de la mà esquerra, després un altre cop la dreta, després l’esquerra un altre cop i després la dreta: amunt-amunt-amunt-amunt-amunt! Les has de llançar molt de pressa.
Quan ho va intentar, en Rob es va trobar sota una pluja de boles. Les tocava amb les mans, però li queien pertot arreu i rodolaven fins a un racó de la sala.
En Barber va somriure.
—Ja tens feina per a tot l’hivern —va dir.
L’aigua tenia un gust amarg perquè la font de darrere la casa estava embussada per una gruixuda capa de fulles de roure podrides. En Rob va trobar un rasclet al paller del cavall i va treure grans piles de fulles negres humides. Va anar a buscar sorra d’una riba propera i va tirar-ne una capa gruixuda a la font. Quan l’aigua remoguda es va posar, era dolça.
L’hivern, una estació estranya, va arribar aviat. A en Rob li agradava l’hivern de veritat, amb neu a terra. A Exmouth aquell any plovia la meitat del temps i, quan nevava, la neu es fonia en el terra moll. No hi havia gel, tret dels petits caramells de l’aigua que treia de la font. El vent sempre bufava fred i humit del mar i la caseta era part de la humitat general. A la nit, dormia en el llit gran amb en Barber, que jeia més a prop del foc però el gran cos del qual desprenia una escalfor considerable.
Havia arribat a detestar els jocs malabars. Intentava desesperadament dominar les cinc boles, però només n’aconseguia agafar dues o tres alhora. Quan tenia dues boles i mirava d’agafar la tercera, normalment xocava amb una de les que tenia a la mà i queia.
Va començar a emprendre una activitat que el mantingués allunyat de la pràctica de jocs malabars. Treia els excrements de la nit sense que li haguessin de dir i fregava cada dia l’orinal de pedra. Tallava més fusta de la que calia i omplia constantment la gerra d’aigua. Raspallava l’Incitatus fins que la pell grisa de l’animal relluïa i pentinava la crina de la bèstia. Va repassar tots els barrils de pomes un per un per treure’n la fruita podrida. Tenia la casa més neta i tot que la seva mare a Londres.
A la riba de la badia de Lyme mirava les blanques onades que rompien a la platja. El vent venia directe de l’agitat mar verd, tan aspre que li feia plorar els ulls. En Barber es va adonar que el noi tremolava i va contractar una modista vídua que es deia Editha Lipton perquè tallés una vella túnica i en fes una capa d’abrigar i uns pantalons estrets a en Rob.
El marit i els dos fills de l’Editha s’havien ofegat en una tempesta al mar quan pescaven. Ella era una matrona generosa de cara amable i ulls tristos que va esdevenir ràpidament la dona d’en Barber. Quan eren junts a la ciutat, en Rob s’estirava tot sol en el gran llit a la vora del foc i feia veure que la casa era seva. En una ocasió, en què hi hagué una torbonada i el vent fred s’escolava entre les esquerdes, l’Editha va anar a passar-hi la nit. En Rob va haver de dormir a terra, abraçat a una pedra calenta coberta amb un drap i amb els peus embolicats amb trossos de roba de folre de la modista. Va sentir la seva veu baixa i amable.
—No podria ficar-se al llit amb nosaltres, que estarà més calent?
—No —va dir en Barber.
Una estona després, mentre l’home li grunyia al damunt, ella va abaixar la mà en la foscor i la va posar sobre el cap d’en Rob amb tanta suavitat que semblava una benedicció.
Ell es va quedar quiet. Quan en Barber va haver acabat, ella ja havia enretirat la mà. Després d’això, sempre que ella dormia a la casa, en Rob esperava a les fosques ajagut al costat del llit, però no el va tornar a tocar mai més.
—No progresses —va dir en Barber—. Para-hi atenció.
Un aprenent em serveix per entretenir el públic. El meu aprenent ha de ser malabarista.
—No puc fer-ho amb quatre boles?
—Un malabarista excel·lent pot mantenir set boles a l’aire. En conec uns quants que en poden dominar sis. Jo en tinc prou amb un malabarista normal, però si no aconsegueixes dominar cinc boles, no podràs continuar amb mi —va sospirar en Barber—. He tingut molts nois i, de tots ells, només tres van poder quedar-se amb mi. El primer va ser l’Evan Carey, que va aprendre a dominar cinc boles força bé, però tenia debilitat per l’alcohol. Va estar amb mi quatre pròspers anys d’aprenentatge, fins que el van matar en una batussa de borratxos a Leicester, un final d’imbècil.
»El segon va ser en Jason Earle. Era intel·ligent, el millor malabarista de tots. Va aprendre el meu ofici de barber, però es va casar amb la filla del magistrat de Portsmouth i va deixar que el seu sogre el convertís en un lladre pròsper i col·leccionista de suborns.
»El noi d’abans de l’últim era meravellós. Es deia Gibby Nelson. Era la meva mà dreta fins que va agafar unes febres a York i va morir. —Va arrufar les celles—. L’últim noi era un babau. Feia com tu, podia dominar quatre boles però no hi havia manera que se’n sortís amb la cinquena, i mel vaig treure de sobre just abans de trobar-te a tu.
Es van mirar amb tristesa.
—Tu no ets un babau. Ets un noi que promet, fàcil de conformar, ràpid a fer la feina. Però jo no m’he guanyat el cavall ni els guarniments, ni aquesta casa ni la carn que penja a les bigues ensenyant el meu ofici a nois que no em serveixen. Si a la primavera no ets un autèntic malabarista, t’hauré de deixar en algun lloc. M’has entès?
—Sí, Barber.
El barber li va ensenyar algunes coses. El va fer jugar amb tres pomes i les tiges punxegudes se li clavaven a les mans. Les agafava amb suavitat, fent cedir la mà una mica cada vegada.
—Ho veus? —va dir en Barber—. Gràcies a aquesta petita diferència, la poma que tens a la mà no et fa caure la segona. —Va adonar-se que amb les boles funcionava com amb les pomes—. Estàs progressant —va dir en Barber esperançat.
Va arribar Nadal quan s’estaven dedicant a altres coses. L’Editha els va convidar a acompanyar-la a l’església i en Barber va remugar:
—Que som una maleïda família, potser?
Però no va dir res en contra quan ella li va preguntar si hi podia anar amb el noi.
La petita església de canyes i argamassa estava plena com un ou i, per tant, s’hi estava més calent que a la resta d’Exmouth. En Rob no havia estat a l’església des que havia marxat de Londres; va aspirar amb nostàlgia l’aroma d’encens i de gent i es va concentrar en la missa, un refugi familiar. El capellà, que era difícil d’entendre per l’accent de Dartmoor, els va parlar del naixement del Salvador i de la beneïda vida humana que es va acabar quan els jueus el van matar, i va parlar detingudament de Llucifer, l’àngel caigut amb qui Jesús va lluitar eternament en defensa de tots. En Rob va mirar d’escollir un sant per fer-li un prec especial, però finalment es va adreçar a l’ànima més pura que podia imaginar. «Pren cura dels altres, mare, t’ho prego. Jo estic bé, però ajuda els teus fills petits». Tanmateix, no es va poder estar de demanar un favor personal: «Sisplau, mare, ajuda’m a dominar cinc boles».
Van anar directament de l’església a l’oca rostida que en Barber feia girar enastada, farcida de prunes i cebes.
—Qui mengi oca per Nadal, rebrà tot l’any bons cabals —va dir en Barber.
L’Editha va somriure.
—Sempre he sentit a dir que per rebre bons cabals s’ha de menjar oca per Sant Miquel —va dir ella, però no va discutir quan en Barber va insistir que era per Nadal.
Va ser generós amb els licors i van gaudir d’un àpat alegre. Ella no es va quedar a dormir, potser perquè el dia del naixement de Crist dedicava els seus pensaments al marit i als fills morts, de la mateixa manera que en Rob tenia altres coses en què pensar.
Quan se’n va haver anat, en Barber va mirar com desparava taula.
—No agafis gaire afecte a l’Editha —va dir en Barber finalment—. Només és una dona i aviat l’abandonarem.
El sol no resplendia. Feia tres setmanes que havia començat l’any i la grisor inamovible del cel es va anar obrint camí en els seus esperits. Ara en Barber l’empaitava perquè continués practicant, per molt dolent que fos el resultat.
—No te’n recordes què va passar quan vas intentar fer jocs malabars amb tres boles? Primer no podies i després vas poder. I el mateix et va passar amb el corn saxó. T’has de donar l’oportunitat de dominar cinc boles.
Però per més hores que hi dedicava, el resultat no millorava gens. Al final ja s’hi posava desanimat, convençut abans de començar que no ho aconseguiria mai.
Era conscient que arribava la primavera i ell encara no era malabarista.
Una nit va somniar que l’Editha li tornava a tocar el cap, que separava les grans cuixes i li ensenyava el cony. Quan es va despertar no podia recordar què havia vist, però durant el somni li havia passat una cosa estranya i aterridora. Va espolsar la manta de pell quan en Barber era fora la casa i la va rentar amb cendres humides.
No era tan ximple per suposar que l’Editha l’esperaria fins que es fes home per casar-s’hi, però li va semblar que podia millorar les seves condicions si l’adoptava com a fill.
—En Barber se’n va —li va dir un matí que ella l’ajudava a portar llenya—. Em podria quedar a Exmouth a viure amb tu?
Una expressió de duresa va enterbolir-li els ulls, però no el va mirar.
—Jo no et puc mantenir. Per mantenir-me jo, haig de ser mig modista i mig puta. Si et tingués a tu, m’hauria de donar a qualsevol home.
Li va caure un tronc de la pila que tenia als braços. Va esperar que ell l’hi tornés a col·locar i després es va girar i va tornar a la casa.
Després d’això, ella hi anava menys sovint i pràcticament no li dirigia la paraula. A la fi, va deixar d’anar-hi del tot. Potser en Barber havia perdut l’interès en el plaer, perquè estava molt irritable.
—Imbècil —va cridar a en Rob J. quan li van tornar a caure les boles una vegada més—. Ara fes-ho amb tres boles, però llança-les molt altes, com ho faries si en tinguessis cinc. Quan la tercera bola sigui enlaire, pica de mans.
En Rob ho va fer, i va tenir temps d’agafar les tres boles després d’aplaudir.
—Veus? —va dir en Barber complagut—. En l’estona que has estat picant de mans, tens temps de llançar enlaire les altres dues boles.
Però, quan ho va intentar, les cinc boles van xocar a l’aire i va tornar a ser un caos, l’home maleint i boles per tot arreu.
La primavera era ja a unes poques setmanes.
Una nit que es va pensar que en Rob estava adormit, en Barber s’hi va acostar i li va posar bé la pell d’ós sota la barbeta perquè dormís còmode i abrigat. Es va quedar dret al costat del llit i es va estar molta estona mirant-lo. Després va sospirar i se’n va anar.
Al matí, en Barber va agafar un fuet del carro.
—No penses en el que fas —va dir.
En Rob no l’havia vist mai fuetejar el cavall però, quan li van caure les boles, el fuet va xiular i li va copejar les cames. Feia molt mal; va fer un xiscle i es va posar a gemegar.
—Agafa les boles.
Les va recollir i les va tornar a llançar amb el mateix resultat, i el cuir va tornar a fuetejar-li les cames.
El seu pare l’havia assotat en moltes ocasions, però mai amb un fuet.
Una i altra vegada recollia les cinc boles i mirava de dominar-les, però no podia. Cada cop que fallava, el fuet li segava les cames i el feia xisclar.
—Recull les boles.
—Sisplau, Barber!
L’home estava de mal humor.
—És pel teu bé. Fes servir el cap. Pensa.
Era un dia fred, però en Barber suava.
El dolor l’empenyia a pensar el que feia, però tremolava i gemegava frenèticament i els seus músculs semblaven pertànyer a algú altre. Li sortia pitjor que mai. Estava dret tremolant, amb llàgrimes a la cara i el nas ple de mocs, mentre en Barber el fuetejava. «Sóc un roma —es deia—. Quan sigui gran, buscaré aquest home i el mataré».
En Barber el va assotar fins que li va fer sortir sang de les cames sota els pantalons nous que li havia fet l’Editha. Després va deixar el fuet i va sortir de la casa.
El barber cirurgià va tornar tard, de nit, i es va ficar al llit borratxo.
Al matí, quan es va despertar, tenia els ulls tranquils però es mossegava els llavis quan mirava les cames d’en Rob. Va escalfar aigua, li va netejar la sang seca amb un drap i després va agafar un pot de greix d’ós.
—Neteja-t’ho bé —va dir.
La consciència d’haver perdut la seva oportunitat era més dolorosa per a en Rob que els talls i les esgarrinxades.
En Barber va consultar el seu mapa.
—Marxaré Dijous Sant i et portaré fins a Bristol. És un port pròsper i potser hi podràs trobar feina.
—Sí, Barber —va dir en veu baixa.
En Barber es va passar molta estona preparant l’esmorzar, quan va estar tot llest, va servir generosos plats de torrades amb formatge, ous i cansalada.
—Menja, menja —li va dir amb brusquedat.
Va seure i va mirar com en Rob s’empassava el menjar.
—Em sap greu —va dir—. Jo també vaig ser un fugitiu i sé que la vida pot ser molt dura.
En Barber només li va dirigir la paraula un cop la resta del matí.
—Et pots quedar la roba —va dir.
Les boles de colors van ser arraconades i en Rob no va practicar més, però faltaven només quinze dies per al Dijous Sant i en Barber continuava fent-lo treballar de valent. Li va fer rascar els terres esquerdats de les dues habitacions. A casa, la seva mare també netejava les parets, i ell també ho va fer aquí. En aquesta casa hi havia menys fum que a la de la seva mare, però aquestes parets no semblaven haver estat rentades mai i quan va haver acabat es notava una gran diferència.
Una tarda el sol va tornar a sortir com per art de màgia; el mar es va tornar blau resplendent i l’aire salat es va suavitzar. Per primer cop en Rob entenia per què hi havia gent que triava Exmouth per viure-hi. En els boscos de darrere la casa van començar a brollar petites herbes verdes entre el verdet de les fulles humides; va collir un grapat de brots de falguera i van bullir la primera verdura amb cansalada. Els pescadors s’havien aventurat a la mar en calma i en Barber es va trobar amb una barca que tornava de pescar i va comprar un enorme bacallà i mitja dotzena de caps de peix. Va posar en Rob a tallar tacs de porc salat i va fregir la carn greixosa a poc a poc a la paella fins que va estar ben torrada. Després va fer un brou, hi va barrejar carn i peix, hi va posar naps, greix assaonat, llet i una mica de farigola. S’ho van menjar en silenci amb un rosegó de pa calent, tots dos conscients que en Rob deixaria de fer ben aviat aquella mena d’àpats.
Algunes parts del xai penjat s’havien tornat verdes i en Barber va tallar el tros que s’havia fet malbé i el va llançar al bosc. El barril de pomes feia una pudor terrible i només era aprofitable una part de la fruita original. En Rob va girar-lo i el va buidar per comprovar l’estat de cada camosina i separar-ne les bones.
Les va notar sòlides i rodones a les mans.
Recordant com en Barber li havia ensenyat a agafar les boles amb suavitat quan jugava amb pomes, en va llançar tres alhora enlaire.
Les va agafar. Després les va tornar a llançar ben amunt i a picar de mans abans d’entomar-les.
Va agafar dues pomes més i les va llançar totes cinc, però… sorpresa!, van xocar i van anar a esclafar-se contra terra. Es va quedar gelat perquè no sabia on era en Barber; estava segur que si el veia fent malbé menjar el tornaria a assotar.
Però no es va sentir cap protesta de l’altra habitació.
Va començar a posar les pomes bones al barril un altre cop. No havia estat malament, es deia; havia agafat millor el ritme.
Va escollir cinc pomes més de la mida adequada i les va tirar enlaire.
Aquest cop va estar a punt de sortir-l’hi bé, però li va fallar el pols i la fruita va acabar caient com si l’hagués feta caure de l’arbre una ventada de tardor.
Va collir les pomes i les va tornar a llançar. Anava d’una punta a l’altra i les boles pujaven més a batzegades que no pas suaument i amb gràcia, però aquest cop totes cinc boles es van enlairar i li van caure a les mans, i les va tornar a llançar com si fossin només tres.
Amunt i avall, amunt i avall. Una vegada i una altra.
—Oh, mare! —va dir tremolant, tot i que uns anys després es preguntava si ella hi havia tingut alguna cosa a veure o no.
«Amunt, amunt, amunt, amunt, amunt!».
—Barber —va dir amb veu fluixa temorós de cridar.
Es va obrir la porta. Un instant després, va perdre el ritme i les pomes van caure pertot arreu.
Quan va alçar els ulls es va arronsar, perquè en Barber se li acostava corrent amb la mà alçada.
—Ho he vist! —va cridar Barber, i en Rob es va trobar de ple en una joiosa abraçada que superava amb escreix les més grans efusions de l’ós Bartram.