27
El sentinella silenciós

Van sortir de les muntanyes i es van endinsar en una plana que la via romana dividia amb una línia absolutament recta fins on arribava la vista. Als dos costats del camí hi havia camps de terra negra. La gent estava començant a collir gra i verdures tardanes. Van arribar en un llac enorme i en van seguir la vora durant tres dies, aturant-se una nit a comprar provisions en un indret riberenc anomenat Siofolk. No era ben bé una ciutat, sinó edificis aclofats amb una gent afanyosa i parlaire, però el llac —Balaton, es deia— era un somni d’un altre món: aigües fosques i gemades que desprenien una boira blanca mentre en Rob esperava a primera hora del matí que els jueus fessin les seves pregàries.

Era curiós observar els jueus. Eren unes estranyes criatures que feien reverències mentre pregaven i semblava que Déu fes jocs malabars amb els seus caps, que pujaven i baixaven a diferents moments però que semblaven funcionar amb un ritme misteriós. Quan van haver acabat i ell els va suggerir d’anar a nedar, van fer ganyotes pel fred, però de sobte es van posar a xerrar entre ells en la seva llengua. En Meir va dir alguna cosa, i en Simon va assentir i se’n va anar; era el guàrdia del campament. Els altres i en Rob van córrer cap a l’aigua, es van treure la roba i es van capbussar a les aigües baixes cridant com criatures. En Tuveh no era bon nedador i era com si es rebolqués. En Judah ha-Cohen clapotejava feblement i en Gershom ben Shemuel, que tenia una panxa d’allò més blanca malgrat la morenor de la cara, feia el mort i xisclava cançons incomprensibles. En Meir era sorprenent.

—Millor que el mikva! —va cridar agafant aire.

—Què és el mikva? —va preguntar en Rob, però l’home molsut es va capbussar i va començar a dirigir-se a la riba amb braçades fortes i rítmiques.

En Rob va nedar al seu darrere pensant que hauria preferit estar amb una femella. Va mirar de recordar les dones amb les quals havia nedat. Potser havia fet l’amor amb una mitja dotzena de noies, abans o després de nedar. Diverses vegades ho havien fet a l’aigua, amb l’aigua llepant-los els cossos…

Feia cinc mesos que no havia tocat una dona, el període més llarg d’abstinència d’ençà que l’Editha Lipton l’havia introduït en el món sexual. Va donar puntades de peu a l’aigua, que era molt freda, per intentar superar les ganes de cardar.

Quan va atrapar en Meir, li va llançar una esquitxada a la cara.

En Meir va barbotejar i va tossir.

—Cristià! —va cridar amenaçador.

En Rob el va tornar a esquitxar i en Meir se li va acostar. En Rob era més alt, però en Meir era més fort. Va enfonsar en Rob a l’aigua, però ell va enganxar els dits a la gran barba i va fer baixar el jueu amb ell, avall, avall. Sota l’aigua, semblava com si es desprenguessin petits borralls de gebre i se li enganxessin al cos, fred sobre fred, fins que li semblava anar vestit amb una gèlida pell d’argent.

Avall.

Fins que, en el mateix moment, tots dos van agafar por i van pensar que tot jugant jugant es podien ofegar. Es van separar per pujar a la superfície i la van esquinçar en cerca d’aire. Cap dels dos vençut, cap dels dos victoriós, van tornar a la riba plegats. Quan van sortir de l’aigua tremolaven amb un tast primerenc del fred de la tardor mentre s’esforçaven a posar-se la roba damunt dels cossos mullats. En Meir s’havia adonat que tenia el penis circumcidat i el va mirar.

—Un cavall me’n va mossegar la punta —va dir en Rob.

—Una euga, sens dubte —va dir en Meir amb solemnitat; va murmurar alguna cosa als altres en la seva llengua, i tots van somriure a en Rob.

Els jueus portaven unes robes amb curiosos serrells a tocar de la pell. Despullats, eren com els altres homes; vestits, recuperaven la seva condició d’estrangers i tornaven a ser criatures exòtiques. Es van adonar que en Rob els observava, però ell no els va preguntar res sobre les estranyes robes interiors i cap d’ells no li explicà res.

Un cop deixat el llac enrere, el paisatge va esdevenir una creu. Viatjar per un camí recte i inacabable amb milles i milles de bosc igual o un camp que era com tots els altres camps, ben aviat es va fer insuportable a causa de la monotonia. En Rob J. es va refugiar en la seva imaginació per veure com devia haver estat el camí poc abans de construir-lo, una via d’una vasta xarxa de milers de camins que havien permès als romans conquerir el món. Primer devien haver arribat els exploradors, una cavalleria d’avançada. Després el general amb la seva carrossa guiada per un esclau, envoltada de trompeters que servien de pompa i de senyalització. Després, a llom de cavall, els tribuni i els legati, els oficials muntats. Els seguia la legió, un bosc de javelines eriçonades… deu cohorts dels lluitadors més eficaços de la història, sis-cents homes per cohort, cada cent legionaris dirigits per un centurió. I, finalment, milers d’esclaus fent el que altres bèsties feineres no podien fer, traginant la tormenta, la maquinària gegant de guerra que era el motiu real de la construcció dels camins: enormes ariets per anivellar parets i fortificacions, terribles catapultes per fer ploure del cel dards sobre l’enemic, la gegant ballista, les fones dels déus per enviar còdols per l’aire o llançar grans raigs com si fossin fletxes. Finalment, els carros carregats amb impedimenta, el bagatge, seguits de dones i fills, putes, comerciants, missatgers i oficials del govern, les formigues de la història que vivien de les restes del festí romà.

Aquell exèrcit s’havia convertit en una llegenda i un somni, aquells oficials eren pols antiga, aquell govern havia desaparegut feia temps, però els camins encara hi eren, vies indestructibles que eren tan rectes que de vegades endormiscaven el magí.

La noia Cullen tornava a caminar al costat del carro, amb el cavall lligat a un dels animals de càrrega.

—Vols viatjar amb mi, mestressa? Així variaràs una mica.

Va dubtar, però quan ell li va allargar la mà, la va agafar i va permetre que l’ajudés a pujar.

—Tens molt bé la ferida de la galta —va observar ella. Es va enrojolar, però semblava incapaç de deixar de parlar—. Només hi tens la lleugera línia argentada d’una petita esgarrapada. Amb sort se n’anirà i no et quedarà cicatriu.

En Rob va sentir que se li escalfava la cara i va desitjar que ella deixés de mirar-lo.

—Com t’ho vas fer?

—Un encontre amb assaltadors de camins.

La Mary Cullen va fer un sospir.

—Prego a Déu que ens en preservi. —El va mirar pensarosa—. N’hi ha que diuen que va ser el mateix Kerl Fritta qui va fer córrer la veu que hi havia bandits magiars per esporuguir els viatgers i fer que s’unissin a la seva caravana.

En Rob va arronsar les espatlles.

—No m’estranyaria gens que fos una cosa així. Els magiars no semblen amenaçadors.

A banda i banda del camí homes i dones collien cols.

Van callar. Els bonys del camí els feien saltar i ell era conscient constantment de la possibilitat del frec d’un maluc suau o una cuixa ferma, i l’aroma de la carn de la noia era com una tèbia espècia treta de matolls de baia sota el sol.

Ell, que havia empaitat dones per tot Anglaterra, va sentir que la veu se li ofegava quan volia parlar.

—Sempre t’has dit Margaret, mestressa Cullen?

Ella el va mirar esbalaïda.

—Sempre.

—No pots recordar un altre nom?

—Quan era petita el meu pare em deia Tortuga perquè de vegades feia així.

Va parpellejar a poc a poc amb els dos ulls. En Rob es neguitejava pel desig de tocar-li els cabells. Sota l’ample pòmul de la part esquerra de la cara tenia una petita cicatriu, invisible si no es buscava bé, que no li esguerrava l’aparença. Va treure-li els ulls de sobre ràpidament. Davant seu, el pare va girar el cap i va veure la seva filla asseguda al carro. En Cullen havia vist en Rob diverses vegades més en companyia dels jueus, i es podia copsar el desgrat a la seva veu quan va dir el nom de Mary Margaret.

Ella es va disposar a marxar.

—Quin és el teu nom del mig, mestre Cole?

—Jeremy.

El gest que va fer ella era seriós, però els ulls es reien d’ell.

—Ha estat sempre Jeremy, doncs? No en recordes un altre? Es va agafar les faldilles amb una mà i va saltar a terra lleugera com un animal. En Rob va tenir una visió de cames blanques i va fuetejar les regnes, furiós d’adonar-se que era un motiu de diversió per a ella.

Aquella nit després de sopar va anar a buscar en Simon per fer la segona classe i va descobrir que els jueus tenien llibres. L’escola de Sant Botolph, on havia anat de petit, tenia tres llibres, un Cànon de la Bíblia i un Nou Testament, tots dos en llatí, i un menologi en anglès, una llista dels dies de festa de precepte prescrits per a general observança pel rei d’Anglaterra. Les pàgines eren de vitel·la, feta tractant les pells de bens, de vedells o de cabrits. Les lletres havien estat transcrites a mà, una tasca monumental que feia els llibres molt cars i rars.

Semblava que els jueus tenien un gran nombre de llibres —més tard es va adonar que eren set— en un petit armari de cuir treballat.

En Simon en va seleccionar un, escrit a París, i es van passar la classe examinant-lo: en Rob buscava les lletres específiques del text que li deia en Simon. Havia après l’alfabet parsi amb rapidesa. En Simon el va felicitar i va llegir un paràgraf d’un llibre perquè en Rob pogués sentir la melodia de la llengua. Es parava després de cada paraula i la feia repetir a en Rob.

—Com es diu aquest llibre?

—És l’Alcorà, la seva Bíblia —va contestar en Simon, i va traduir:

—Cada dia et donaré una llista amb deu paraules i expressions perses —va dir en Simon—. Te les has d’aprendre de memòria per a la classe següent.

—Dóna’m vint-i-cinc paraules cada dia —va dir en Rob, perquè sabia que només tindria mestre fins a Constantinoble.

En Simon va somriure.

—Molt bé doncs, vint-i-cinc.

L’endemà en Rob va aprendre les paraules fàcilment, perquè el camí encara era recte i llis i el cavall podia avançar amb la brida fluixa mentre el seu amo estudiava assegut al pescant. Però en Rob tenia la sensació de perdre una oportunitat, i després de la classe del dia va demanar permís a Meir ben Asher per endur-se el llibre persa al carro i poder-lo estudiar al llarg del dia de viatge sense entrebancs.

En Meir s’hi va negar rotundament.

—No podem perdre el llibre de vista. Només el pots llegir si hi som a la vora.

—No podria venir en Simon amb mi al carro?

Estava segur que en Meir tornaria a dir que no, però en Simon va parlar.

—Podria aprofitar el temps per repassar els llibres de comptabilitat —va dir.

En Meir ho va considerar.

—Aquest alumne serà bo —va dir en Simon amb calma—. Té molt afany per estudiar.

Els jueus van mirar en Rob d’una manera que era segons com diferent de la d’abans. Finalment en Meir va assentir.

—Pots endur-te el llibre al teu carro —va dir.

Aquella nit es va adormir amb el desig que fos l’endemà i, al matí, es va despertar aviat i amatent, amb una sensació d’eufòria gairebé dolorosa.

L’espera era més difícil perquè podia observar cadascuna de les lentes preparacions quotidianes dels jueus: en Simon es va endinsar al bosc per buidar la bufeta i els intestins; en Meir, badallant, i en Tuveh es van dirigir pesadament a la font a rentar-se, tots ells movent el cap i murmurant les pregàries matutines; en Gershom i en Judah servien el pa i el puré.

Cap amant no ha esperat mai la seva donzella amb un anhel més impacient.

—Au, vine, hebreu romancer tocatardà —va murmurar tot repassant la lliçó de vocabulari persa per última vegada.

Quan finalment va arribar, en Simon portava el llibre persa, un pesat llibre de comptabilitat i un peculiar marc de fusta amb columnes de boles enastades en estrets pals de fusta.

—Què és això?

—Un àbac. Un mecanisme per comptar, molt útil quan s’han de fer sumes —va dir en Simon.

Quan la caravana va emprendre el camí va semblar que el nou arranjament podia funcionar. Malgrat que el camí era relativament pla, les rodes del carro ensopegaven amb les pedres i escriure era poc pràctic; però es podia llegir bé, i es van posar a treballar tots dos mentre avançaven milles i milles camp enllà.

No entenia res del llibre persa, però en Simon li havia dit que llegís les lletres i les paraules parsi fins que les pronunciés amb facilitat. En una ocasió es va trobar una frase que Simon li havia donat a la llista, Kochomedy («Portes bones intencions»), va dir, triomfant, com si hagués assolit una victòria menor.

De vegades alçava els ulls i mirava l’esquena de la Mary Margaret Cullen. Ara cavalcava més a prop del seu pare, sens dubte per insistència d’ell, perquè en Rob s’havia adonat de la mirada que va fer en Cullen a en Simon quan el va veure pujar al carro. Cavalcava amb l’esquena molt recta i el cap dreçat, com si s’hagués passat la vida asseguda en una sella.

En Rob va tenir apresa la llista de paraules i frases al migdia.

—Vint-i-cinc no és prou. Me n’has de donar més.

En Simon va somriure i li va donar quinze paraules més per aprendre. El jueu parlava poc, i en Rob es va anar acostumant al clic-clic-clic dels grans de l’àbac volant sota els dits d’en Simon.

A mitja tarda, en Simon va grunyir i en Rob es va adonar que havia descobert un error en un dels comptes. Era obvi que el llibre contenia el registre de moltes transaccions; en Rob va pensar que aquells homes devien dur a la família els guanys de la caravana mercantil que havien portat de Pèrsia a Alemanya, cosa que explicava per què no deixaven mai el seu campament sense protecció. En la línia de marxa davant seu hi havia en Cullen, que portava una quantitat considerable de diners a Anatòlia per comprar ovelles. Darrere d’ell hi havia aquells jueus, que gairebé segur en portaven més quantitat. «Si els bandits sabessin l’existència d’aquesta mina —va pensar incòmode—, aplegarien un exèrcit de proscrits i fins i tot una caravana tan gran tindria el perill de ser atacada». Però no el temptava deixar la caravana, perquè viatjar sol era demanar la mort a crits. Així doncs, es va treure tots els temors del cap i dia rere dia seia al pescant amb la brida fluixa i els ulls clavats, com si ho hagués fet eternament, en el Llibre Sagrat de l’Islam.

Va seguir un temps especial. El temps es mantenia amb uns cels tardorencs d’un blau profund que li recordaven els ulls de la Mary Cullen, a la qual veia poc perquè mantenia les distàncies. Sens dubte devia obeir les ordres del seu pare.

En Simon va acabar de repassar el llibre de comptes i ja no tenia excusa per anar cada dia a seure al carro, però s’havia establert la rutina i en Meir estava més tranquil quan se separava del llibre persa.

En Simon l’ensinistrava assíduament perquè esdevingués un príncep dels mercaders.

—Quina és la unitat de pes bàsica persa?

—És el man, Simon, més o menys la meitat de la pedra europea.

—Digues altres pesos.

—Hi ha el ratel, la sisena part d’un man. El dirham, la cinquena part d’un ratel. El mescal, la meitat del dirham. El dung, la sisena part d’un mescal. I el barleycorn, que és la quarta part d’un dung.

—Molt bé. Francament bé!

Quan no es trobava responent preguntes, en Rob no podia evitar fer les preguntes eternes.

—Simon, sisplau. Com es diu diners?

—Ras.

—Simon, si no et sap greu… Què vol dir això de sonab a caret?

—Mèrit per a l’altra vida, és a dir, el paradís.

—Simon…

En Simon va rondinar, i en Rob es va adonar que s’estava fent pesat. A partir d’aquell moment va deixar de fer preguntes, fins que va tenir la necessitat de fer-ne una altra.

Visitava pacients dos cops al dia. En Simon feia d’intèrpret, mirava i escoltava. Quan en Rob examinava i medicava, ell era l’expert i en Simon era el que feia preguntes.

Un ramader franc amb cara de ximple va anar a veure el barber cirurgià i es va queixar d’inflor i de dolors darrere del genoll, on tenia grans llúpies. En Rob li va donar un bàlsam d’herbes suavitzadores amb greix d’ovella i li va dir que tornés al cap de quinze dies, però al cap d’una setmana el ramader tornava a ser a la cua.

Aquest cop li va explicar que tenia el mateix tipus de llúpies a les aixelles. En Rob li va donar dos flascons d’específic universal i el va fer marxar.

Quan va haver marxat tothom, en Simon li va preguntar:

—Què té aquest franc gras?

—Potser les llúpies li marxaran. Però em penso que no, em penso que n’hi sortiran més perquè té bubons. I, si és així, morirà aviat.

En Simon va parpellejar.

—No pots fer res per ell?

Va fer que no amb el cap.

—Sóc un barber cirurgià ignorant. Potser en algun lloc hi ha un gran metge que el pot ajudar.

—Jo no faria el que tu fas —va dir en Simon a poc a poc—, si no pogués aprendre tot el que es pot saber.

En Rob el va mirar però no va dir res. El va sorprendre que el jueu pogués veure tan de pressa i amb tanta claredat el que ell havia trigat tant de temps a reconèixer.

Aquella nit el va despertar en Cullen de mala manera.

—Corre, home, per l’amor de Déu —deia l’escocès. Se sentia xisclar una dona.

—La Mary?

—No, no. Vine amb mi.

Era una nit negra, sense lluna. Just passat el campament dels jueus hi havia unes torxes enceses i en la llum parpellejant en Rob va veure que hi havia un home moribund.

Era en Raybeau, el francès cadavèric que ocupava una posició tres llocs per darrere d’en Rob en la línia de marxa. Tenia la gola oberta, un rictus de somriure a la boca i, a terra, al seu costat, hi havia un bassal fosc i lluent, la vida que se li escapava.

—Era el nostre sentinella aquesta nit —va dir en Simon.

La Mary Cullen s’estava amb la plorosa dona, la grossa esposa de Raybeau amb la qual es barallava constantment.

La gola tallada del seu marit era relliscosa sota els dits humits d’en Rob. Se sentia un espetegadís líquid i en Raybeau va esforçar-se a mirar un moment cap al so de l’angoixós crit d’ella abans de morir. Un moment després es va sentir el so d’un galop.

—Són els escamots muntats que envia en Fritta —va dir en Meir amb suavitat des de l’ombra.

Tota la caravana va ser despertada i armada, però ben aviat els genets d’en Fritta van tornar dient que no hi havia cap gran grup d’atacants. Possiblement l’assassí era un lladre solitari o un explorador dels bandits; en tot cas, havia fugit.

La resta de la nit va dormir poc.

Al matí, van enterrar en Gaspar Raybeau al costat del camí romà. En Kerl Fritta va entonar el salm fúnebre en un ràpid alemany, i després la gent va deixar la tomba i es va preparar neguitosa per reprendre el viatge.

Els jueus van carregar les seves mules de manera que no caiguessin les càrregues si havien de galopar. En Rob va veure que entre les coses que posaven sobre cada mula hi havia una estreta bossa de pell que semblava molt pesada; i li va semblar que sabia quin era el contingut de les bosses. En Simon no va anar al carro amb ell sinó que va cavalcar al costat d’en Meir, disposat a lluitar o a fugir si calia.

L’endemà van arribar a Novi Sad, una atrafegada ciutat del riu Danubi on es van assabentar que un grup de set monjos francs que viatjaven cap a Terra Santa havien estat assaltats pels bandits feia tres dies i que els havien robat, sodomitzat i matat.

Els tres dies següents van viatjar com si l’atac fos imminent, però van seguir el riu ample i escumós fins a Belgrad sense incidents i van proveir-se al mercat dels pagesos de la zona, incloses unes prunes vermelles agres d’una aroma excepcional i petites olives verdes que en Rob va menjar amb entusiasme. Havia sopat a la taverna, però no li havia agradat gens l’àpat, que era una barreja de moltes carns olioses amb una olor de greix ranci.

Unes quantes persones van deixar la caravana a Novi Sad i després a Belgrad, i s’hi van unir d’altres, de manera que els Cullen, en Rob, i el grup dels jueus van avançar llocs en la línia de marxa i van deixar de formar part de la vulnerable reraguarda.

Poc després de deixar Belgrad van arribar als peus d’unes muntanyes que ràpidament es van convertir en les muntanyes més difícils que havien creuat fins llavors, amb abruptes vessants plens de còdols com dents.

Als punts més alts, l’aire tallant els va fer pensar de sobte en l’hivern. Aquelles muntanyes, en temps de neu, serien l’infern.

Ara no podia viatjar sense estirar la brida. Quan pujaven els espadats havia d’animar l’euga amb petites estrebades de les regnes i, quan baixaven, l’ajudava a aixecar el llom. Quan li feien mal els braços i li fallava l’ànim, es recordava que els romans havien portat la seva tormenta per aquella carena de cims foscos; però els romans tenien hordes d’esclaus de poc valor i en Rob J. tenia una euga esgotada que exigia molta habilitat per ser conduïda. A la nit, balb d’esgotament, s’arrossegava fins al campament dels jueus i de vegades rebia alguna mena de lliçó. Però en Simon no va tornar a pujar al carro i hi havia dies que en Rob no aconseguia aprendre ni deu paraules perses.