EPÍLEG

UN E-MAIL

15/03/2012

A: Jean François

Assumpte: Que hi ha algú?

Bona nit, JF, què fas? No pensis que et confonc amb John Fitzgerald… Et tinc ben ubicat; estàs més a prop de l’aeroport Charles de Gaulle que del JFK de Nova York, però com que no m’escrius cap correu des de fa dies he decidit enviar-te’n un. Ja està bé de silenci. Aviat farà un any i mig que vaig venir a París i em vaig instal·lar al teu apartament. De gorra, diràs. Tal com van els meus temes monetaris, continuaré venint d’okupa; ja te n’encarregaràs tu, amic meu, de fer-me sentir com una invitada. I tu, quan penses venir? Dormiràs en un sofà desplegable força còmode, no pateixis, i et faré de guia per la ciutat de l’estany.

Per fi he acabat la meva narració. Des que vaig aconseguir aquelles fotos que em vas regalar, no he deixat de treballar ni un sol dia en la història d’en Quel, la Sarah i l’Anna. Ja saps com m’ha costat escriure-la, te’n deus haver fet la idea a través dels correus que t’he anat enviant… És veritat que no em puc queixar de les circumstàncies; he tingut la sort de conèixer els descendents dels Prats i de poder accedir a papers familiars, com el document de venda de la fàbrica, signat per la Sarah. Això m’ha permès reconstruir una història oblidada.

Sigui com sigui, tot plegat m’ha servit de revulsiu perquè, a les hores més crítiques, quan no tenia cap article per fer ni cap encàrrec, tingués ocupada la ment.

Continuo igual, sense sou fix. A temporades se’m dispara la feina, em demanen nous articles o m’encomanen que supervisi alguna edició, sempre a corre-cuita. Anar de pressa és el vici del nostre temps i, si t’he de ser sincera, començo a estar-ne tipa. Crec que el fet d’escriure m’ha permès escapar-me del vertigen del temps. També m’ha servit per suportar millor les estones de solitud, quan em tornava el record d’en Joan. Vaig aprendre moltes coses, al seu costat, i sense aquesta experiència que no sé explicar no hauria pogut escriure aquest relat. He tornat a Banyoles, on vam viure plegats els darrers anys; he passat moltes hores a l’estany intentant copsar l’ànima d’un espai que em parla d’ell, escrivint amb l’ordinador a tocar l’aigua, en calma.

He reprès la narració a estones, sempre que podia, obsedida per descobrir què em deien els protagonistes.

T’envio el relat en un document PDF. Te’l podràs llegir i donar-me’n el parer? Tot el que em diguis, sigui o no favorable, serà profitós (potser no tant com les fondues que prepares…).

Estic desitjant tornar a París. T’ho pots prendre com una amenaça ferma, t’aviso: comença a desplegar llençols.

T’adjunto també una foto de l’estany. A veure si tornes aquesta primavera. Fes una escapada als cels blaus i clars del sud i abandona els núvols de París, ni que sigui per uns dies, merde.

Deixa que Maupassant, Haysmans, Baudelaire, Saint-Saèns i César Franck descansin al cementiri de Montparnasse i toma. Aquí no hi ha tants bulevards però també floreixen els lilàs i les roses de Sant Jordi.

Digue’m alguna cosa aviat. Fins ara,

Montse