31

La llum del matí tenia el color de l’or vell, amb els matisos daurats de la tardor, quan el dia comença a escurçar-se a marxes forçades i la fragància de raïms envaeix els emparrats dels patis i dels horts. L’Anna va pensar en tot el que havia passat amb el ferm propòsit de no alterar-se. He d’aconseguir informació sobre la Sarah com sigui. Estava inquieta i va intentar deixar-se portar per la sensació agradosa de caminar en direcció a can Prats mentre passava per davant del monestir de Sant Esteve, on havia entrat en un parell d’ocasions a veure el claustre, l’església i l’arca amb les relíquies de sant Martirià.

La trauran en processó d’aquí a poc, va recordar. Mentre hi pensava es va creuar amb un carro estibat amb feixos d’escorça d’alzina que devia anar a descarregar a la fàbrica. Un cop més, no va poder evitar la tensió. No marxaré del mas sense haver parlat amb el doctor. És inútil que intenti treure res d’en Juli, he de trobar en Malvie i fer-lo parlar. Estic convençuda que sap on és la Sarah, però no sé si estarà disposat a ajudar-me.

Per un moment, la van atacar els dubtes. Va recelar de la seva pròpia fortalesa mentre es preguntava si no sucumbiria a la perspicàcia astuta del metge. I si resulta que és tant o més culpable que en Juli? En el moment que s’ho qüestionava va ser conscient que, en el fons, sabia ben poca cosa d’en Gide Malvie.

La Mont li va obrir la porta principal bruscament, com un torrent que baixa a tomballons, tota nerviosa. Passi, senyoreta. S’havia recol·locat el pitet del davantal, que li anava balder i li feia bosses al pit, i va semblar que s’alegrava de veure-la.

—No sé re de la senyora ni d’en René, tant que jugaven amb el meu Cristòfol —parlava amb un aire de malenconia primitiva—. Sense ells aquesta casa é un cementiri.

—No són a Barcelona, Mont.

—Què diu, ara? —Es va posar la mà al pit—. Vostè creu que han anat a París?

—Es el que vull saber, hem enviat un telegrama… Necessito parlar amb el doctor.

—Falta que el trobi, em penso que ha sortit.

Ai, senyoreta, sé pa si en traurà re.

—Encara és aquí la seva cosina?

—La senyoreta Marguerite? No, ja és fora, el que no se’n va és el senyor Lamartine… Cada moment es queda a dinar o sopar, per mi que té molta barra.

—Mont —va mirar-la amb urgència—, he d’entrar al despatx del doctor com sigui.

La dona va arronsar les espatlles, l’aire impotent: el té tancat amb clau.

—Hi ha d’haver una manera…

—Al costat hi ha un quarto de mals endreços amb un finestró que es pot obrir; jo no sóc qui, però si vol l’acompanyo.

Va rebutjar l’oferiment amb amabilitat. Poc després enfilava l’escala que pujava al graner, amb la convicció que ja no la sorprendria res del que pogués trobar al despatx d’en Malvie i que hi podria accedir d’una manera o altra.

La realitat la va desmentir. En arribar dalt i tornar a veure aquella inscripció estranya a la porta, i els quadres que semblaven cridar-la a desvelar algun secret que ella no era capaç de comprendre, va sentir inquietud. Li va fer l’efecte que algú la mirava de dins la imatge del jardí de les delícies.

Aquest home horrible, no m’escruta a mi? Entre una profusió de personatges, un homenot lleig i estrafet mirava cap enfora del quadre i, amb el dit, assenyalava una dona nua, tombada a terra. En aquell moment, com qui desplega un vano tancat i en descobreix els replecs, va començar a veure tot cl que li havia passat per alt la primera vegada. Dins l’espai opressiu i anguniós d’aquell escenari, va descobrir un estany i una roca que tenia cara de diable, al damunt de la qual creixia un arbre escanyat per una serp que s’enroscava al tronc com una heura. Com és que abans no ho havia vist? Més enllà hi havia un infern on s’apilaven instruments musicals en un desordre total.

Algú pot arribar a maleir la música fins al punt de condemnar-la? Es va esgarrifar pensant en el que acabava de veure i que li havia passat desapercebut la primera vegada i va apartar la vista del quadre amb angúnia, preguntant-se quants detalls de la realitat no era capaç de copsar.

No va tenir cap problema per entrar al quarto dels mals endreços perquè no estava tancat amb clau. S’hi amuntegaven mobles vells, un bagul i paquets embalats coberts per un dit de pols, i al fons de tot hi havia el finestró que li havia dit la Mont, una obertura rectangular força alta. Això no la va fer desistir del seu propòsit. Es va treure els faldons llargs i, enfilant-se a l’aresta d’un moble, es va encamellar a l’obertura per saltar. A l’altra banda va poder apuntalar el peu en una taula, i així va evitar caure sorollosament.

Ja al despatx, va escrutar al seu entorn. A la llum matisada que entrava pels batents entreoberts de les voltes de l’antic graner que s’havien convertit en finestres, va veure una gran profusió d’instruments mèdics i de farmàcia disposats en lleixes i al damunt d’una taula: alambins, matrassos, pots de ceràmica, pots, pinces, agulles d’injecció, pastillers, balances de diferents mides i plafons de guix amb models tridimensionals, un dels quals reproduïa la dissecció d’un crani humà.

Havia ofegat una exclamació de sorpresa. A primer cop d’ull, en un armari de paret, va descobrir també una restinyera de pots de vidre que brillaven tènuement. Mentre s’hi apropava amb lentitud, va distingir unes masses blanes de color mat que suraven dins un líquid tèrbol.

Què és això? Quin fàstic. Durant uns instants, havia dubtat si era o no el que ella creia. Sí, esclar, són cervells. Veia perfectament la forma de les protuberàncies molsudes, les petites artèries que ja no tenien color de sang sinó que eren verdoses. Quina exposició més tètrica.

Va quedar muda mirant allò tan repulsiu. Estava així quan va sentir un soroll menut i graciós, semblant als gratinyols que feia el Duc quan rascava la porta. El soroll es va repetir.

Ve d’allà. Li va semblar que provenia d’un racó que estava en la penombra. Què és aquell embalum? Estava tapat amb un llençol i, a sota, s’hi bellugava alguna cosa.

Li feia angúnia saber què, però va optar per acostar-s’hi i destapar-ho. Actuava més per instint que per la raó; no podia controlar els nervis i va ensopegar amb una pota d’armari. De seguida va sentir rere seu el carrisqueig d’una clau que girava al pany i la porta es va obrir.

Era ell, la cara ampla, els cabells arrissats sobre les temples, mudat com un senyor, la jaqueta de solapa creuada sobre el pit, els punys i el coll de seda negra. Va entrar summament dret, amb aquella manera que tenia de presentar-se: inalterable, com si no passés res. Ara caminava amb un pas més àgil que de costum.

—S’ha deixat això —els ulls empalagosos del doctor la van mirar amb avidesa, divertits. Duia les faldilles d’ella al braç.

Les va agafar d’una revolada, rabiosa, sense dir ni una paraula.

—Era més fàcil entrar per la porta.

—El seu sentit de l’humor no em fa cap gràcia.

—Per què ha vingut, doncs?

—Vull parlar. —Estava lluitant per ficar les cames dins els faldons.

—Acabi de fer tranquil·lament. —En Malvie va caminar fins a l’embalum que li havia cridat l’atenció feia tot just un moment i va retirar el llençol d’una passada ràpida—. Vaig a veure què fan els meus pacients.

A l’instant, van quedar al descobert dues gàbies amb ratolins. Els animalons anaven d’un costat a l’altre fent petites carreres, enfilant-se als barrots nerviosament, gratant el terra de la gàbia i produint aquell sorollet curiós.

Les espatlles amples d’en Gide Malvie li van donar l’esquena. El doctor havia començat a repassar les gàbies amb deteniment. Interpel·lava les bestioletes amb familiaritat, com si les tingués acostumades a la xerrameca. Complagut: Com estem nois? Anem a veure si ha fet efecte la medicació. Vine aquí, menut.

Què fa? Les tracta amb un to melós que frega el ridícul. S’ho va mirar amb desconcert mentre es cordava les faldilles. No m’ho creuria si no ho veiés amb els meus propis ulls.

—Els injecto fluorur —es va girar a mirar-la, sagaç— i he comprovat que l’acumulen en una petita protuberància que tenen al centre del crani, a tocar el tàlem, que és de la mida d’un cigró. Amb prou feines mesura cinc mil·límetres de diàmetre, pesa pocs mil·ligrams i té connexions amb el cervell… —Va fer un clec amb la llengua, com si sentís una satisfacció especial parlant d’allò—. He examinat molts cervells de ratolins i el més curiós és que els animals que han rebut el tractament creixen més que els altres, això significa que aquest òrgan, que també tenim els humans i que anomenem epífisi, actua sobre el procés de creixement… Els ratolins que he tractat són més actius, fet que provaria que també influeix en l’estat d’ànim.

Després d’aquella explicació exhaustiva, en Malvie va fer saltar la tanca de seguretat de la tapa.

—Els alimenta per matar-los? —No podia dissimular el disgust que sentia.

—Sense la investigació directa, no podríem saber res; si aquests ratolins poguessin parlar dirien que estan contents de contribuir a la ciència.

—N’estaria, vostè, si estigués a la seva pell?

En Malvie va agafar un ratolí que havia perdut tot el pèl; l’estava examinant amb atenció, fent-lo girar dins la manassa boteruda.

—Aquest està malalt, li he subministrat opi i cocaïna —impertèrrit—. Com li he dit, per obtenir resultats cal experimentar.

Una atroç sospita va oprimir el cor de l’Anna.

—I tot això, què és? —mirant a l’entorn.

—Si ho diu pels cervells en formol que hi ha a l’armari, pertanyien a homes que van morir a les guerres carlines i ningú els va reclamar… S’escandalitza? —Va sacsejar el cap negativament—. La faramalla moralista no serveix a la ciència, senyoreta, cal investigar, tots els metges ho fem. No he comès cap delicte, vaig pagar a la persona que me’ls va dur, els cossos d’aquests homes descansen en pau.

No m’ho puc creure, tot això és espantós.

—Li demano que no em jutgi, aquest és el meu altar. —En un to més mel·liflu, la mirada igual d’impenetrable—. Fa anys que vull saber com funciona el cervell i on estan localitzades cada una de les seves funcions.

En Malvie no va perdre en cap moment el posat calmós i enèrgic que contradeia la seva figura panxuda.

—He comparat cervells de ratolins, llangardaixos i porcs amb cervells humans i he arribat a algunes conclusions. Podríem dir que les persones tenim tres cervells, un és a la base del crani… I vol saber una cosa sorprenent? L’estructura pràcticament no varia entre el llangardaix i la serp o nosaltres. No li sembla extraordinari? Cal deduir que la principal funció d’aquesta part és la supervivència i la reproducció, per això l’espècie humana el comparteix. Estic investigant si els altres dos cervells són responsables de la memòria i de les emocions… —Encara tenia atrapat aquell ratolí mec—. Aquest està malalt, ha perdut el desig de menjar i de sortir de la gàbia, i quan l’examini veuré quina part del cervell li ha quedat afectada i podré saber on resideix la capacitat de desig.

Silenci per part d’ella, tibantor als braços; en Malvie semblava entusiasmat amb les seves observacions. Li va sentir la respiració ronc a, entre pausa i pausa, a la llum trèmula que li envilia les galtes. I aquella expressió impassible.

—Hi ha una petita diferència entre el nostre desig i el d’un ratolí: les persones no ens conformem només amb menjar i copular. Hi ha un desig molt més fort, sap quin? Ser immortals… Encara hi ha una altra pregunta que em faig…

—Prou! —No podia més i va cridar—: Tot això és repugnant! No m’interessa saber res dels seus descobriments extraordinaris ni de les seves teories, he vingut perquè pensava que podia ajudar-me a trobar la Sarah, però veig que m’he equivocat!

L’expressió d’en Gide Malvie havia canviat sobtadament; la vena visiblement dilatada de la templa li tremolava una mica.

—Li demano disculpes, no pretenia ofendre-la. Entenc que vulgui saber on és, la Sarah, però només li puc dir que ha marxat a Barcelona.

—Està mentint —va desafiar-lo—; si li queda un gram de dignitat, digui’m on és.

—Ja sap que l’admiro, Anna… Pel que fa a la Sarah, compartim moltes coses… —Va parlar més a poc a poc—: Vull dir que sóc el seu metge i he vetllat per la seva salut.

—Sap què crec? Que aquests ratolins fastigosos li importen més que les persones i que ha utilitzat la Sarah com si fos un conillet d’índies!

—En què es basa per dir-ho?

—Es casual que el senyor Prats tingués un accident amb el cavall que… Cal que continuï?

Als llavis d’en Malvie es va dibuixar una ganyota de disgust.

—Em sap greu que hagi decidit condemnar-me abans de fer cap judici, no té cap prova d’això que insinua.

—Parlava calmadament, com si volgués passar per alt el menyspreu amb què ella el mirava.

—Aconseguiré una prova, li ho asseguro; de moment, hem denunciat la desaparició de la Sarah i aviat sabrem si és o no a París —va mantenir la veu ferma amb penes i treballs.

—No en traurà res… Ha estat xafardejant per ajudar el seu germà; vostè ha facilitat que ell i la Sarah es veiessin, ho sap tothom, senyoreta, aquesta és la veritat.

Una xardorada d’indignació li va pujar pel pit. El va mirar amb ràbia. L’hauria bufetejat, però es va contenir per evitar un mal major.

—Encara que arribés a conèixer el funcionament del cervell i el caprici de les cèl·lules cerebrals —estava cridant, aïrada—, encara que aconseguís mèrits i reconeixements, no deixaria de ser un home detestable!

Un vanitós pervers, això és.

—S’equivoca, Anna.

—No m’equivoco, hauria d’haver reculat quan he vist aquests quadres horribles d’aquí fora; algú que vol la música a l’infern només pot ser un tarat!

Va refrenar les llàgrimes rabioses que li punxaven els llagrimals mentre es girava cap a la porta. No puc plorar, aquest cretí no es mereix l’espectacle.

En Malvie la mirava, la mà a la solapa, fent que no amb el cap.

—Va errada —amb un to franc, que sonava a sincer—: aquests quadres no tenen res d’escabrós, només són una representació del món. Un és l’arbre de la vida i l’altre l’obra mestra del gran Bosch, que retrata el paradís i l’infern; no condemna la música sinó una gaita i un llaüt, dos instruments que van de bracet amb les festes del vi… Suposo que ha vist un home que mira cap enfora i assenyala una dona tombada… Ella és Eva i l’home és sant Joan Baptista… I el llac i el monstre que ho contempla tot des de l’infern, no li recorda la llegenda del drac de l’estany?

Sant Mer no va vèncer el drac que matava els nens amb les armes sinó amb la seva sola presència, va dir. Dominava el món dels desitjós i les emocions inferiors. Pot buscar on vulgui, senyoreta, però l’enemic és a dins, molt més a prop del que s’imaginen.

—Ja ho crec, és gent com vostè.

No puc permetre que jugui amb mi, he de conservar la calma. Intenta utilitzar el llenguatge tàcit de la mirada i els tons de veu que en altres moments han aconseguit alterar-me, ho sé.

Amb el gest suspicaç de qui espera una mala passada, es va allunyar d’allà pensant què pretén, per què m’explica un enigma?, i va sortir del despatx rebatent la porta, sense tornar-se a girar.

Havia baixat les escales de dos en dos, apressada per la urgència d’escapar d’aquell maleït lloc i retrobar una mica d’aire fresc. A l’entrada del mas no hi havia ningú i el mirall de peu li va reflectir la seva pròpia imatge. Anava despentinada; es va assegurar la pinça que li subjectava el monyo i, obrint la porta, va sortir a l’exterior.

—Ja se’n va?

La Maria del Mont era a la finestra de la cuina, vermellenca. Havia obert els batents i se sentia olor d’oli i de matafaluga.

—Fa mala cara, senyoreta, ha pogut parlar amb el doctor? Vol menjar una mica? He fet brunyols.

Ho va rebutjar amb un gest esquiu.

—Sóc rumiat una cosa. —La Mont va afluixar la veu—: El dia que la senyora i el nen se’n van anar, el meu marit va amanir la berlina per portar-los a l’estació.

Havia acostat la cara al batent, l’expressió sorruda, i se li van encongir les potes de gall.

—L’Abdon es va pensar que els duria ell, però a l’hora de marxar va venir un cotxer que no coneixíem de res.

—Gràcies per dir-m’ho, Mont.

No va dubtar gens sobre què calia fer i es va dirigir cap al mur que separava el mas i la fàbrica on estaven distribuïts, l’un al costat de l’altre, l’edifici de l’antiga caseta dels masovers, l’estable dels cavalls i el porxo que servia per guardar els carruatges. Va travessar l’era deserta abans d’entrar al porxo.

Només accedir-hi havia ensopegat amb una pila de cabassos que servien per transportar mercaderies. Eren per terra abandonats, farcits de parracs vells. Que brut que ho tenen tot, mare de Déu. Va saltar per damunt d’unes quantes sogues per arribar al fons del porxo. Allà hi havia un carro, una tartana i la berlina amb un pescant per al conductor.

L’interior de la berlina, amb dos seients encoixinats, era un espai relativament luxós i ben conservat comparat amb el carro i la tartana. Tenia els laterals de vellut magenta i els panys daurats; tot i això, l’entapissat dels seients es veia infinitament gastat i li va causar una impressió desagradosa.

Hi va donar un cop d’ull per sobre buscant algun detall que li pogués proporcionar una pista, però no es veia absolutament res que fos sospitós. Després es va posar de genollons per repassar el terra i el fons dels seients. Res de res.

Al final es va asseure, deixant caure el cap al respatller, decebuda i cansada. Els ulls li van anar a parar a la part inferior de la porta. Què és allò? A l’angle més amagat, hi puntejava una cosa blanca, diminuta. Pot ser un mocador? No, és més petit.

Es va inclinar per agafar-ho. Era un floc de cotó fluix que havia quedat atrapat entre la porta i l’angle de la xarnera, refregat i brut. Potser no era cap detall significatiu, però va tenir un pressentiment sinistre.

A la mateixa hora que ella sortia de can Prats, en Quel entrava al despatx del seu amic Isern. El metge el va rebre aclofat a la butaca, els cabells llisos, la clenxa al mig i el posat de bonhomia de sempre.

—M’equivoco si dic que has tornat de buit?

El va mirar amb complicitat; només calia una mirada per llegir-li el pensament.

—La informació sobre Barcelona era una trampa.

Es va deixar caure a la cadira. Estava emprenyat amb ell mateix, amb tot.

—He enviat un telegrama a París, però no crec que la Sarah i el seu fill siguin allà… Avui mateix denunciaré la desaparició a la Guàrdia Civil.

L’Isern va fer que no amb el cap.

—He parlat amb el tinent i m’ha dit que sense proves no es pot fer res, Quel… Es fotran un fart de riure a costa teva.

—Tant me fot què diguin!

La indignació pugnava dins seu. Que els bombin, desgraciats. Estava tip de comentaris i d’insinuacions.

—Em condemnaran per fer portar banyes a l’Eulàlia? De què poden acusar la Sarah? Ha desaparegut, és un fet constatable. —El canó li raspava, estava per tossir—. Estic fart d’hipocresia, Quim, el matrimoni no pot ser una cadena perpètua, ella té dret a separar-se i jo no m’he d’amagar de res.

»Com més penso en la Sarah més em preocupa —va afegir—, i ja em temo el pitjor. —La tos el va interrompre.

L’Isern va fer petar els dits d’una mà, amb calma.

—Em sap greu no poder-te ajudar més… Però tinc una informació i un testimoni que confirmarien les teves sospites.

Per primer cop en molts dies va sentir que li pujava la sang. Quin testimoni?

—He parlat amb un metge que és de la mateixa quinta d’en Gide Malvie i que va estudiar a la universitat de medicina de Montpeller.

Estava expectant, ofegant la raspera del coll; l’Isern va fer una pausa.

—En Malvie va deixar penjats els estudis de medicina dos anys abans d’acabar la carrera, no té el títol de doctor i no pot exercir com a tal.

—Quan ho has sabut?

Era una dada important, sense cap mena de dubte.

—Ahir mateix, només cal demanar informació sobre ell a la universitat i tindràs una prova que pot interessar la policia.

Tenia un bri d’esperança on agafar-se, només un bri, però ja era alguna cosa.

—Necessito una certificació oficial d’això que dius —es va aixecar de la cadira atabalat—, és urgent… Te’n pots encarregar?

—Encara hi ha més coses. —L’Isern va plegar una mà dins l’altra, parsimoniós—: La persona que et dic coneix/la història del «doctor»… Es de família jueva i el seu pare treballava a la banca, i a més era rabí.

—Rabí?

—Sí, ja saps que els jueus són gelosos de la seva tradició; el pare d’en Gide era mestre en llei jueva, un expert en la Bíblia i el que ells anomenen el Talmud. Vivien al Midi francès, per això el fill va anar a estudiar a Montpeller, i sembla que pare i fill no congeniaven gaire… Què en penses, de tot plegat?

—Es una mica estrany… I com devia conèixer en Juli Termes?

—El company d’estudis d’en Gide m’ha dit que va abandonar Montpeller per volar pel seu compte; se’n va anar a viure a París. La resta, te la pots imaginar: devia conèixer l’empresari i li va dir que era doctor. O potser no…

Segurament. No encaixa tot a la perfecció? En Malvie ha fet veure que es preocupa per la salut de la Sarah, res més allunyat de la veritat; ell i el seu amic Termes, dos individus sense escrúpols conxorxats contra una dona… Però la medicació que vaig analitzar era la correcta. Aleshores, què?

—El cabró d’en Termes deu saber perfectament que en Malvie és un impostor.

El metge es va aixecar de la butaca, s’hi va apropar i li va tustar l’espatlla.

—D’aquí a poc tindràs una prova fefaent, deixa-m’ho a mi. Si em necessites, ja saps on sóc.

Li va donar les gràcies. El bon amic Isern té la paciència d’un sant i la perspicàcia d’un inspector de policia.

A casa l’esperava l’Anna. La mirada brillant sota les celles espesses, el monyo una mica desfet.

—He trobat això a la berlina que havia de portar la Sarah a l’estació de tren, no sé si servirà d’alguna cosa… —i va obrir la mà mostrant un floc de cotó fluix brut.