21

El dia que l’Eulàlia va saber que no tindria una tercera oportunitat es va enrocar com una estàtua de sal a mig camí de la felicitat promesa. D’allò feia sis anys.

—On és el meu marit? Encara no ha arribat?

Havien corregut a cridar el metge perquè havien començat les contraccions i sospitaven que la criatura venia amb una volta de cordó umbilical al coll.

Una estona abans, la llevadora havia palpat la panxa de l’Eulàlia de dalt a baix, de dreta a esquerra, enfonsant lleugerament els dits, auscultant-ne el batec. La criatura vol sortir, però tot fa pensar que es presenta un part difícil. Això és el que va dir la llevadora. Val més que vingui el metge i ens ho confirmi.

L’Anna va intentar calmar-la però, al final, li ho va haver d’explicar tot.

—No he pogut avisar el Miquel, ho sento, ha hagut d’acompanyar un accidentat a l’hospital… Ho sabrà de seguida que el localitzin, no crec que tardi gaire —va asserenar la veu al màxim per tranquil·litzar la seva cunyada.

—Hi havia d’anar ell, a l’hospital, sabent que jo estic així?

—Dona, cap de nosaltres, tu tampoc, Eulàlia, podia preveure que aniries de part abans d’hora.

La mirada de la seva cunyada estava enverinada de ressentiment. Hi portava escrit, encara que no ho digués en veu alta, que el teu germà és un bonàs fora de casa, però descuida el nostre matrimoni; ens vam prometre viure l’un per a l’altre, estimar-nos en la salut i en la malaltia, i són més importants els pacients de la farmàcia que jo.

L’Anna va contradir amb el pensament la mirada de l’Eulàlia, sense donar explicacions per no embolicar més la cosa. La seva cunyada prejutjava el seu germà; en canvi, ella estava segura i confiava plenament que en Quel havia actuat bé, desconeixent com desconeixia quin era en aquell moment la situació de l’Eulàlia. Si el seu germà tenia fama d’home íntegre entre els pacients de la farmàcia era precisament perquè, encara que exercís la professió no tant per vocació com per obligació heretada, era una persona responsable.

—Estigues tranquil·la, ara ve el doctor —va insistir.

Ella no n’estava gaire, de tranquil·la, però calia donar ànims a l’Eulàlia. Cada vegada que quedava en estat tenia pèrdues i havia de fer llit.

—Aquesta no la hi perdono. —L’Eulàlia va tancar els ulls com si repassés tot el que havia fet pel seu marit. Al principi l’esperava al llit vestida amb camises fines de seda que li cobrien el pudor de deixar-se veure nua a plena llum. Les dones com ella havien estat educades a entregar-se a les fosques, com si fos un crim mostrar-se despullades davant el marit. I, a pesar d’això, ella s’hi lliurava sediciosa, amb un delit obstinat que no era passió sinó impaciència per ser mare.

Està tan obsessionada a tenir una criatura que no s’adona que pressiona massa el meu germà, va pensar. Gairebé a l’instant, la porta es va obrir.

—El doctor ja ha arribat. —Va aixecar-se del costat del llit. En el moviment, a la llum del balcó, el monyo li va prendre reflexos brillants del color de les llambordes polides.

El doctor va entrar a l’habitació amb la maleta de pell a la mà i va fer una ullada cap al llit. Va mirar l’Eulàlia amb cara de suficiència, recordant tal vegada que una dona a punt de parir només era l’exemple de l’origen de l’individu humà, que provenia de la unió de la llavor masculina i femenina, que col·laboraven en la formació de l’embrió, nodrit amb la sang menstrual i l’alè de la mare, transformat en pneuma dins la massa embrionària. El sexe quedava determinat pel predomini de la llavor paterna o materna: segons els supòsits de l’aristotelisme, depenia de si l’activitat de la llavor masculina s’imposava sobre la fredor i la passivitat de la llavor femenina. Això és el que deien les teories mèdiques tradicionals.

El metge va deixar la maleta sobre la tauleta de nit i va examinar l’Eulàlia, que suava adolorida. A cada minut es presentava un dolor més fort, més punyent. No sé si ho resistiré.

—Totes les parteres dieu el mateix. —El doctor la va palpar sota els enagos, dirigint la mirada cap al sostre. L’exploració vaginal era una situació enutjosa, sens dubte.

Quin maleducat de metge, va pensar l’Anna. I a més és purità, només li falta dir que parir és una pràctica impròpia i que ha de sedar la meva cunyada amb tintura d’opi o de cloroform, com fan alguns doctors estúpids, per no avergonyir-la. De què ens hem d’avergonyir, les dones? Donar a llum no és un càstig, encara que moltes dones morin de part. Parir un fill era un regal que probablement ella no experimentaria mai. Sóc la cunyada que està per merèixer, la que no es casarà mai.

El metge havia continuat palpant la panxa de l’Eulàlia amb fermesa, el cap alt. De sobte, la mà li va quedar clavada, i el deix d’ironia que havia mantingut tota l’estona se li va estroncar als llavis.

—Tal com està, val més que practiquem la cesària.

L’esglai les va paralitzar. Com està la criatura? Pot néixer morta? Tant era que fos nen o nena, tant li feia que tardés a sortir, tot el dolor i l’Eulàlia dient que ja no podia suportar-lo.

—Cal anar a l’hospital? —va preguntar l’Anna.

L’Eulàlia va tornar a cridar. Bon déu, la criatura empenyia al pubis com un tauró espinós.

—Es clar, l’hem d’obrir del tot —el doctor, contundent.

És l’última frase que devia sentir la seva cunyada. Al quiròfan de l’hospital va rebre una bona dosi de cloroform, una estona abans que li practiquessin la cesària. Estava previst que li seccionarien la panxa amb un bisturí prim i llarg, de dalt a baix, perquè el tall permetés treballar bé el metge i hi hagués menys perill per a la criatura, a veure si la salvaven. Tot i el cloroform, l’Eulàlia va sentir com cosien les últimes filades fredes sobre una pell que no semblava seva. Tenia el cos ressentit, estava condormida surant en un mar de sensacions estranyes i no podia dir absolutament res. Sentia les veus llunyanes i no les comprenia, intentava dir paraules que no podia pronunciar perquè els llavis, insensibles, no responien.

Quan la van portar a l’habitació era molt tard, s’havia despertat del tot i estava molt masegada. En Quel li va agafar la mà però ella se’n va desfer i va girar la cara.

—Ha de fer llit, l’hem hagut de cosir molt —de nou, la ven del doctor.

—I la criatura?

—Era una nena… No hem pogut fer res per salvar-la.

Es va fer un silenci tan espès com la sensació d’anar-se’n del món que devia estar sentint l’Eulàlia. L’Anna va veure com els ulls del seu germà s’humitejaven i s’acostava a cau d’orella de la seva dona a dir perdona’m, ho sento molt, mentre ella continuava girada, sense mirar-lo.

Havien esperat amb neguit aquell moment i desitjaven que no fos cert allò que acabava de dir el metge i que s’estava despertant dolorosament dins d’ells, contradient l’efecte de tot pronòstic.

—Et recuperaràs bé, Eulàlia, això és el que compta. —El seu germà s’havia inclinat sobre el llit.

Quan l’Eulàlia es va dignar a mirar-lo, el seu silenci parlava sol. En bona hora ho dius. On eres quan et necessitava? Només bones paraules, això és el que saps dir per excusar-te. Sempre t’han de venir a avisar els altres. Diràs que has assistit un accidentat i que no sabies res d’això meu, però podies deixar dit on anaves.

Dies més tard es va desfogar parlant amb l’Anna. Va recordar que ja havia tingut dos avortaments i una cesària molt complicada i que el doctor li havia dit que no es podia arriscar cap més cop, assegurant-li que era molt improbable acabar bé un nou embaràs, ja que havia calgut fer una incisió vertical molt llarga i tallar les fibres musculars de l’úter. A més, la placenta estava molt caiguda i no aguantaria el pes d’un altre fetus. Al cap i a la fi, allò faria perillar la seva vida.

L’Anna va intentar consolar-la fent-li veure que moltes dones morien de part, moltes. I tu estàs viva; has sobreviscut a tres mals parts.

—Tinc el pitjor càstig, Anna: no puc ser mare.

—Probablement jo tampoc en seré mai.

—Perquè tu no vols —va fer l’Eulàlia. I a l’instant va rectificar—: Disculpa, no volia dir això.

Aquest cop no li va dir com altres vegades que tenia sort de ser tan independent i de saber dir les coses amb claredat diàfana. Probablement perquè, en el fons, l’Eulàlia devia pensar que cap home amb quatre dits de seny i un mínim de personalitat voldria una dona de caràcter rebel i independent com l’Anna. Encara que l’Eulàlia l’admirés, com li havia dit a en Quel: la teva germana té moltes qualitats, és fidel, sempre es pot comptar amb ella.

El dia que l’Eulàlia es va confiar a parlar, l’Anna va saber que sentia molta ràbia contra el metge, contra la vida. Tenia enveja de totes les dones que havien parit i que paririen al llarg del temps, pels segles dels segles. Va lamentar que els anys de vida matrimonial que havia compartit amb en Quel no li haguessin permès ser mare. Ja era una dona massa gran per ser feliç, per recomençar. Semblava que volgués abandonar-ho tot. Va maleir els parts, les auscultacions dels tons cardíacs, els batecs fetals, les palpacions del cèrvix uterí, les vegades que havia dit faci el que calgui, doctor.