20

Un cotxe tirat per dos cavalls de pèl marronenc va creuar les reixes del portal de can Prats i es va parar a l’ensec enmig de l’era. En Juli Termes havia saludat el cotxer que seia al pescant amb una lleu inclinació de cap, sense treure’s el barret de bombí gris, d’ala girada.

—Carrega l’equipatge, Abdon —en un gest imperatiu, amb aire de suficiència, al mosso. Anava tot ell mudat com un senyor, el barret de copa, la jaqueta amb solapes, la camisa de coll rodó cenyida amb un llaç negre. Es va tombar a mirar el teulat de la fàbrica com si acabés de recordar que li quedava algun assumpte pendent de resoldre.

Per un instant va semblar que s’encaminaria cap al portal, però no es va a moure perquè havia vist entrar el capatàs de la fàbrica.

—Com ho tenim, Xico, hi ha calma? —Els ulls geniüts de l’empresari es van clavar en els del capatàs amb aire desagradós.

—Sí senyor. —Amb dos dits lleugers, el capatàs es va recol·locar la gorra deixant al descobert un dit de front i quatre cabells esclarissats.

—No vull problemes. Si algun d’aquests que protesten torna a amenaçar amb no treballar, li fas saber que serà el primer de plegar, que ho he dit jo, i si pretenen fer alguna reunió a la fàbrica, que sàpiguen que els descomptarem la setmanada.

El capatàs va assentir amb un rictus seriós. Les aletes del nas li van tremolar lleugerament, com si hagués detectat l’olor de brillantina que traspassava el feltre rígid del barret del senyor Juli, patilles avall.

—Quan té previst tornar?

—D’aquí a deu dies serem aquí, mentrestant confio que sabreu solucionar els problemes que hi pugui haver. He de resoldre unes quantes qüestions a la fàbrica de París i aconseguir crèdits, a veure si podem renovar les màquines i incrementar els ingressos.

A la ciutat del Sena l’esperaven reunions amb creditors i proveïdors a qui la fàbrica devia diners des que ell n’era gerent, però també altres afers que li permetrien retrobar amics i coneguts a cabarets i salons de diversió de la vida nocturna parisenca.

Encara va dir alguna altra cosa que el capatàs va escoltar en silenci, fent que sí senyor, com vostè mani.

Es va obrir la porta de la casa i va aparèixer el doctor Malvie acompanyat de l’antiquari. Els dos homes anaven vestits per al viatge, amb el bastó i l’abric al braç.

—Ja ho tenim tot a punt, Abdon? —El doctor va bransolejar el bastó amb parsimònia, mentre l’Abdon acabava d’empènyer una maleta.

—L’equipatge ja està carregat, senyor.

L’empresari va acomiadar el capatàs amb un gest i es va girar a mirar-los.

—Abdon —amb un to d’indiferència tallant que marcava distàncies—, vigila la casa i guarda’m el correu, no vull que entri ni surti res ni ningú sense el meu permís.

L’home de la Mont va assentir amb un gest de passiva resignació, però en els seus ulls vermellencs va brillar una guspira de retret que semblava dir sempre ve amb exigències, com si no tinguéssim res a fer; després voldrà que els estables facin goig, que la cotxera sigui endreçada, l’era neta, i que tot rutlli com una seda. I encara no protestis, que trobarà que no has pa fet bé alguna cosa i et descomptarà uns quants rals de la setmanada.

L’empresari i els seus acompanyants van esperar que l’Abdon els obrís la porta de la berlina, un cotxe prou segur per recórrer males carreteres, i van pujar al vagó.

Immediatament, el cotxer va tibar les regnes dels cavalls fent-les petar sobre el cuir llustrós de la jaqueta i, al moment, les dues bèsties de pèl negre van ruflar i es van posar en marxa amb un cloc-cloc pautat de ferradures.

Dos dies més tard feia un dia de tardor benèvol, amb un cel net, estranyament temperat per l’època de l’any. Els porticons entreoberts de les finestres de can Camps deixaven entrar un sol brillant que pocs metres abans s’havia estrellat contra el braç de la muralla antiga, un reducte testimonial de la fortificació que havia encerclat l’antiga vila. Aquell fragment de muralla pètria faixava l’esquena del carrer, es tancava en un angle rematat per dues glorietes, i acabava morint, just a tocar l’hospital.

Els raigs de sol saltaven en cascada pel ràfec de teulada de la casa dels Camps, rebotaven a l’ampit de les finestres veïnes i queien aspergint pel fons del carrer esquitxos lumínics que acabaven just en la ratlla d’ombra que projectaven les cases de l’altra vorera.

En Quel va fer un glop d’infusió de polígola. La hi havia servit la Marieta, ben calenta, que així calma més la tos, i se la va empassar, aliè als esdeveniments que aquell dia li oferiria el destí, el mestre alquímic de preparats subtils que la medicina desconeix i en qui ell no creia, perquè el considerava resultat dels actes personals.

—El demanen a baix. —La veu sorruda de la Marieta es va plantar a la porta del seu despatx i poc després va aparèixer ella, seca, enèrgica—. Es la Mont, la meva jove, ve de can Prats…

La dona el va escodrinyar amb aquells ulls penetrants que estaven acostumats a cuinar a contrallum en el caliu dels fogons i a veure borrissols de pols als racons on ja ha passat l’escombra.

A baix l’esperava la Mont, els ulls sortint de la cara vermella i l’expressió contreta d’haver corregut desafiant la inèrcia pesant del cos.

—La seva germana diu que hi vagi de seguida, la Sarah ha perdut el coneixement i té estremiments… Ai, senyor! —La veu se li va entretallar—. No trobem cap metge, el senyor Malvie no hi é i el doctor Isern tampoc.

Va reaccionar per instint i va anar directe a l’armariet de la farmaciola. En pocs segons, el seu cap havia repassat tot el que sabia sobre els tractaments que requeria aquella malaltia encara desconeguda que alguns doctors intentaven curar amb sagnies i trepanacions d’èxit dubtós, quan no amb fàrmacs, per evitar les contraccions. Un anticonvulsiu, això és el que necessito. Un sedant que no sigui tòxic, un sedant, un sedant… Contenint la pressa que li accelerava el cor, va buscar entre la restinyera de pots de ceràmica i flascons de vidre fins que va trobar l’essència de belladona.

Un quart d’hora més tard entrava a la masia per la porta del servei. La Mont ho va justificar dient que el senyor no vol pa forasters, però bé havíem de cridar algú… A més, la senyora té molta confiança en la seva germana.

A partir d’aquí, la dona es va descabdellar.

—Vostè no ho sap, però la senyora ha tingut un altre disgust: el seu marit li ha empenyorat les joies de la mare… El senyor ha marxat a París i aquet matí ella ha trobat el joier buit… No hi ha pa dret que li faci això, en ella…

En un dels salons que donaven al cor del menjador l’esperava l’Anna, el serrell del monyo desfet en un remolí i un aire de desconcert als ulls.

La Sarah estava estirada a la poltrona, amb un vestit senzill de batista, el cap repenjat en un coixí i el braç penjant amb la mà oberta, confrontada amb la mirada fixa dels animals dissecats que l’observaven a la paret contrària.

—Acaba de tornar en si fa un moment, t’he fet cridar perquè no reaccionava de cap manera.

L’Anna es va apartar per deixar-lo fer. Encara tenia l’espant al cos. Per sort he estat a temps de sostenir-la, hauria caigut en rodó. L’havia vist sobresaltar-se i tomballejar, a punt de desplomar-se com una nina.

—Ha començat a tenir contraccions fa una estona.

Es va estalviar de dir que m’he espantat perquè tenia un girar d’ulls perdut i un carrisqueig de dents molt anguniós; llavors han començat els espasmes i balbucejava sons sense sentit. Recordava aquell moment amb exactitud perquè el rellotge del saló, una peça fabricada a la regió francesa del Jura adornada amb un gall, dos ànecs i tres flors de lis, havia tocat dotze campanades.

—L’he feta estirar de costat perquè pugui respirar bé.

Després havia arribat la Mont, mare de Déu santíssima, què hem de fer. Havien procurat que no es mossegués la llengua amb els estremiments i quan la Mont va dir que aniria a cridar el doctor, l’Anna havia reaccionat visceralment, irreflexiva: avisa el meu germà. S’alegrava que en Malvie, el Gide Malvie que ella coneixia, estigués absent, i que en Quel fos allà amb elles.

—S’ha pres el medicament de sempre, però no sembla que li hagi fet efecte.

En Quel es va acostar a la Sarah. Va examinar-li les parpelles sedoses de color blavenc, i li va fer entreobrir la boca.

—Pren-te això —posant-li unes gotes de belladona als llavis.

Van esperar uns instants i al cap de poc, va semblar que ella es recuperava.

—Ja ha passat el perill, no crec que l’atac es repeteixi.

La Sarah s’havia assegut a la poltrona. Estàs millor? Va assentir sense dir ni una paraula.

—S’ha reviscolat una mica, vol que vagi a buscar alguna cosa? —la Mont.

El sol del migdia havia començat a decaure.

—No cal, de debò, ja ha passat, aneu a dinar, tu també, Anna. —El sobresalt havia deixat una inquietud als ulls de la seva germana; volia tranquil·litzar-la.

—Estic bé, de debò. —La Sarah va assentir amb una expressió d’agraïment cap a l’Anna. Quan l’Anna i la Mont van ser fora, en Quel li va prendre el pols. Ella el mirava de cua d’ull, sense dir res, i durant uns segons llargs cap dels dos va obrir la boca, conscients que tot era fràgil i que les justificacions i els raonaments que podrien dir-se els afeblirien encara més. No calia omplir els buits perquè sí, ni espatllar el silenci que acabava de créixer entre ells amb paraules de disculpa o del que fos. Valia més deixar-se sentir. El pols de la Sarah semblava dir val més que no et doni explicacions, m’estalviaré de dir res que em pugui fer avergonyir.

En Quel va callar pensant en tot allò que la Sarah li havia dit el darrer dia i en la manera com va marxar; potser ella també desitjava tornar-lo a veure, encara que hagués fet tot el possible perquè no es notés gens. El cas era que ara estava molt cansada. Cansadíssima però bonica com un sol, no pas radiant sinó enigmàtic, que reüllava entre els núvols.

Va mesurar-li el batec del cor mirant-la de trascantó, com si no l’observés. I tanmateix la sentia. Sentia la seva pell fina com un tel de ceba, l’esgarrifança lleu del pèl moixí, el tremolor imperceptible de les aletes del nas.

Tot d’una, la Sarah es va girar a mirar-lo resoltament.

—T’he de donar les gràcies.

Només això? Torna a ser ella. I ara què faig, m’ho jugo tot o espero? No va tenir temps de pensar res més, simplement va deixar que ella li agafés la mà. Hi havia res de mal en això? Va contemplar-la sense dir res.

—Quel, jo… —Els ulls d’ella cremaven.

Li va ofegar la paraula a la boca i ella el va deixar fer. Semblava dir: té, besa’m i no facis cas del que et digui, m’excita saber que et desvius per mi, jura’m que no em retrauràs res, farmacèutic.

—Encara vols que t’ajudi o ho hem de deixar estar?

—No vull que em vegis com una maniàtica, els malalts fem angúnia i això és molt cruel. —Li va amanyagar la galta.

—A mi no me’n fas. Només tens una malaltia, i es pot tractar.

La mà d’ella al braç. Redéu, crema.

—Tenia ganes de veure’t, Quel.

Es van tornar a abraçar en silenci. Estaven tan bé que no necessitaven dir-se gaire res. I no va ser fins niés tard que la Sarah va aixecar el cap. I si entra la Mont?

—Es veritat que en Juli ha empenyorat les teves joies?

Sí. Un joc d’arracades i de collaret de safirs que el pare havia regalat a la mare quan es van casar, agulles de pit amb maragdes i robins, collars i anells d’aiguamarina heretats de l’àvia materna, braçalets i penjolls d’or, un rellotge de butxaca amb una tapa d’or repujat, gerres i miralls d’argent que guardava al tocador.

—Té deutes aquí, a París, a tot arreu, però no penso permetre que malgasti l’herència del meu pare.

La Sarah es va aixecar, ja estava més recuperada. Ell la va seguir fins a la cuina.

Quan els van veure, la Mont i l’Anna van interrompre la conversa. A pocs metres d’elles jugaven en René i en Cristòfol, l’un amb la bata de ratlles blaves embotonada al pit i l’altre, remenut, amb els bolquers a l’aire. En René s’havia posat dret, aixecant-se insegur i reveixinant el cul. Va caminar uns quants passos tentinejant com una aranya sobre el fil, a l’aguait d’en Cristòfol, que intentava fer-lo seure.

—Deixa’l estar… Vine, trapella. —La Sarah es va ajupir a agafar el seu fill, se’l va posar als braços i el va petonejar.

En Quel la va observar amb un doble sentiment d’admiració i de gelosia. L’instint amorós que sent pel seu fill és més fort que tot, ho sé encara que no m’ho digui. I aquesta criatura té un pare i porta la justa proporció de la seva herència.

En realitat cap ni un dels trets del nen li recordava l’estupidesa que veia en en Juli Termes. Es clar que jo sóc incapaç de saber si una criatura s’assembla al pare, a la mare, a l’avi o vés a saber qui. No en tinc ni idea, però aquest nen ha tingut el privilegi d’existir dins la Sarah i s’ha comunicat amb ella des dels primers mesos, a través dels batecs del cor. El seu cos menut s’ha format dins la seva panxa, obeint el disseny perfecte de la natura. Ha sortit d’ella per prendre vida pròpia; segur que la Sarah li ha parlat en veu baixa quan ningú la sentia i el nen plorava o demanava el pit.

Va pensar que la impossibilitat d’experimentar aquell sentiment era precisament la causa principal que l’havia separat de l’Eulàlia de manera irreversible.

L’Anna es mirava l’escena amb un somriure que amagava un biaix trist. Probablement, ella no en tindria mai cap, de fill, es perdria el plaer de veure’l gatejar i de convertir-se en una criatura inquieta, independent i inconscient del perill, que exigia una vigilància i una cura constants. S’estalviaria un patiment molt llarg que, segons les mares, dura tota la vida; no hauria de canviar bolquers ni bressolar-lo però tampoc gaudiria del plaer de veure’l créixer ni jugar a desmuntar objectes amb aquella tafaneria que les criatures tenen per naturalesa.

La Mont va observar com era de ben fet el seu Cristòfol. L’havia alletat fins ben bé als sis mesos, així no gasten. Va mirar la Sarah amb tendresa. Pobra senyora, diu que no va tenir llet per criar el petit René, llamp me mati.

Si la senyora hagués anat a viure abans en aquella casa, hi hauria posat remei ella mateixa. Hauria cridat la Mamarra, la dida que xuclava la llet dels pits de les parteres primerenques quan la criatura no els feia rajar. Quanta mainada no havia acampat, aquella dona? Va repassar mentalment la colla de nens que recordava haver vist créixer amb llet manllevada.