28

Un matí l’Anna va ser conscient de fins a quin punt ho ignorava pràcticament tot d’aquell cas lamentable en què s’havia involucrat per ajudar el seu germà. L’amistat amb la Sarah era una altra raó de pes per no desentendre’s del que estava passant. Se sentia compromesa i no va pensar ni per un moment a fer-se enrere, encara que en el punt on es trobaven la situació semblés irresoluble.

—No m’ho puc creure, Anna, no m’ho crec.

En Quel la va mirar perplex, contraient l’expressió, mentre feia esforços per pair la notícia. Ella va intentar mesurar les paraules. Volia guardar l’aparença de tranquil·litat per no alarmar encara més el seu germà, encara que en el fons se sentia profundament insegura. Malgrat que no tenia ni una sola prova irrefutable de la culpabilitat de ningú, dubtava de tothom. Del marit de la Sarah, del doctor Malvie, del capatàs de la fàbrica, de l’antiquari, de l’Abdon, fins i tot del cotxer i de tota cuca viva que pogués entrar i sortir de can Prats.

Va explicar fil per randa el que havia passat.

Quan he entrat al saló, en Juli m’esperava davant del piano. Aparentment eslava calmós i, si no los pel que sé, hauria pensat que era sincer. M’ha dit amb una amabilitat postissa que la Sarah se n’ha anat i no sap quan tornarà; m’ha demanat que l’excusi de part seva per no haver-me avisat. El molt pocavergonya. Encara ha tingut la barra de dir que agraïa la meva disponibilitat i ha insistit a pagar-me les classes que faltaven per completar el mes… Evidentment, ho he rebutjat.

Com que ha notat que me’n malfiava, m’ha assegurat que és una decisió que ha pres la Sarah.

—Impossible, ella m’ho hauria dit.

No he aconseguit que m’expliqués res més, Quel, m’ha donat a entendre que és un assumpte privat i jo no hi he de ficar el nas; està clar que no vol que tafanegi en els seus assumptes personals. Jo he insistit excusant-me en l’amistat que m’uneix a la Sarah, i llavors m’ha dit que és ella qui li ha demanat discreció sobre aquest tema. Ha arribat a dir que la Sarah ja es deurà posar en contacte amb mi, si som tan amigues. No me’l crec de res.

—Serà malparit! —va reaccionar amb rotunditat—. M’esglaia pensar què pot haver passat…

—Ha estat molt correcte, massa educat, la veritat és que no he sabut què fer… He anat a recollir el violí i he sortit del saló amb ganes de cridar podrit mentider, i de rebatre-li la porta davant els nassos. M’he sentit estafada, Quel.

Estava consternada però s’havia contingut perquè en Juli no sospités d’ella.

—M’he contingut perquè vull poder tornar a posar els peus a can Prats…

—No crec que t’ho permeti; sap això nostre i vigilava la Sarah de prop.

Durant uns segons, la llum del quinqué de gas va espetegar lleugerament, sumant-se a la del caliu del braser, que cremava vermellenc vora la taula del menjador. En Quel va apartar el braser amb la punta del peu, amb una expressió d’enuig, intentant calmar l’agitació que sentia.

—Estàs bé?

—No, però continua: què ha passat després?

—Abans de marxar he anat a veure la Mont, que no està gens contenta perquè l’han relegat a la cuina. M’ha assegurat que no sap on són la Sarah i el nen, però va sentir que en Juli i el doctor parlaven d’una casa de salut a tocar Barcelona, al vessant de Collserola, això diu ella…

—Pot ser a Bellesguard?

Va especular pensant en aquella vil·la envoltada de boscos i jardins que s’havia convertit en casa residencial, a tocar la riera, no gaire lluny del seu pis de Sant Gervasi de Cassoles.

—No ho sé, la Mont no m’ha sabut especificar res més.

La criada s’havia aturat al bell mig de la frase: és molt estrany que la senyora no s’hagi vingut a acomiadar de mi ni del meu Cristòfol, he arribat a pensar que… S’havia mossegat el llavi de baix, com si no volgués parlar-ne. No em descobreixi, però de tant en tant ve un home desconegut que porta paquets, no he sabut mai per què. L’altre dia vaig veure que en donava un al doctor Malvie i vaig sentir que deia: aquí la té, doctor, aquesta merda s’ha encarit molt.

—Va dir merda?

La Mont diu que sí, ho vaig entendre perfectament. Pobra de mi, no sé de lletra però no tinc un pèl de sorda. Hi som estat rumiant, deu ser alguna cosa que el doctor ha de menester no sé per quina història; el cas és que es va endur el paquet al seu despatx… Que jo sàpiga, allà dalt no hi entra mai ningú.

En Quel va fer callar l’Anna amb un gest. Intentava relacionar tots els elements coneguts.

—Espera… Pot ser un medicament que no volen anomenar… En el supòsit que sigui realment una substància que no sabem, anava destinada a la Sarah? —Va mirar l’Anna amb determinació—. N’hem d’aconseguir una mostra com sigui.

—Ja ho he intentat —va refutar la idea amb un gest—, abans de marxar he anat al despatx d’en Malvie.

Havia procurat que ningú la veiés pujar l’escala que conduïa a l’antic graner de la casa. L’últim replà s’eixamplava fins a una entradeta tancada per una paret còncava. En l’enfonsament lleuger del mur s’hi obrien dues portes, una d’elles molt robusta, de roure envernissat qui sap les vegades. Li havia cridat molt l’atenció la inscripció que figurava a la porta, a l’altura dels ulls: quatre signes amb peus i angles ganxuts que semblaven traçats en l’aire per l’escarpa que els havia cisellat. A banda i banda de la porta penjaven dos quadres. En va reconèixer un al moment: era una còpia d’El Jardí de les Delícies de Hieronymus Bosch que havia vist en una enciclopèdia sobre cultures del món. L’altra pintura li resultava totalment desconeguda. Es tractava d’una il·lustració amb tinta d’or, la figura d’un arbre irreal amb les branques que s’entrellaçaven creant formes geomètriques que, al mateix temps, contenien pintures figuratives. De la branca més alta, que presidia una corona lluminosa, havia comptat que en sortien sis de més petites, a dreta i esquerra, amb diferents dibuixos: el cap d’un emperador, un guerrer, una triple flama, un llibre obert, una rosa… En el tronc central destacava un sol; més avall, un calze amb una lluna, i al peu de l’arbre, un home amb arrels. No va dir res d’allò al seu germà.

—La porta estava tancada amb clau i no he pogut entrar, he reculat i he trobat en Malvie.

Just sortir al passadís que conduïa al menjador havia ensopegat amb ell i una dona de mitjana edat de faccions agradables, els ulls blaus distants i freds i una troca de cabells castanys molt cargolats.

—M’he quedat sorpresa i ell m’ha saludat d’aquella manera que fa.

Va preferir no explicar al seu germà que havia sentit una glopada involuntària de gelosia. Aquella desconeguda era l’amant del doctor? Què li ho feia suposar i per què se sentia malament, si de debò era així? Estava mentalitzada per no deixar-se influir per res que pogués dir o fer el Malvie, però es veia forçada a reconèixer que, una vegada més, no ho havia aconseguit.

—Me l’ha presentat com «la meva cosina Marguerite» i ha dit que passarà uns dies amb ells.

Ella havia dissimulat, profundament disgustada, intentant esquivar la mirada dels ulls viperins del doctor.

—Li he dit: vinc per la Sarah, i si no puc saber on és penso tornar.

—Com ha reaccionat?

—M’ha dit que sempre que vagi a can Prats seré ben rebuda i se n’ha anat amb un somriure irònic.

—I la dona?

—No ho sé, sembla correcta i discreta.

—Tot això és molt estrany.

El seu germà va inclinar el cap sobre el triangle dels braços que li descansaven als genolls, els ulls fixos en el caliu del braser. Ara mateix, els pensaments es movien dins el seu cap a una velocitat impossible.

—El pitjor de tot és que no tenim proves per inculpar-los de res. He d’esbrinar qui és l’advocat de la Sarah, li hauríem d’enviar un telegrama… Ni tan sols sé si té família a París, i cal saber més coses sobre aquests dos.

—Sento no poder-te ajudar més, Quel, tornaré al mas i intentaré entrar al despatx com sigui.

—Demà mateix vaig a Barcelona, Anna, vull comprovar la informació que tenim, per més vaga que sigui, i de passada resoldré uns quants assumptes.

—Parlaràs amb l’Eulàlia? Ho has de fer, no podeu seguir així.

Va fer que sí, encara que dubtava de la predisposició que trobaria en la seva dona. Havien perdut el costum de parlar i només es deien el que era purament imprescindible. Li seria difícil afrontar aquella qüestió. Com li ho havia de dir? M’he enamorat? No ens enganyem, Eulàlia, no hem estat capaços de comprendre’ns, que era una manera de dir: ja saps que el nostre matrimoni és un fracàs. També era culpa d’ell, ho admetia. El temps li havia demostrat amb quina facilitat s’esfuma l’estabilitat d’una parella, quan no hi ha amor ni cap passió renovada ni tampoc cap voluntat ferma de prosseguir junts que vagi més enllà del seny i de l’economia.

De sobte el va assaltar una idea.

—No és dimecres, demà?

—Sí, per què? —L’Anna es va disparar, inquisitiva.

—Es dia de mercat i ve el notari. He d’intentar parlar amb ell abans de marxar a Barcelona.

L’endemà, la primera persona que va veure va ser el doctor Joaquim Isern. Caminava resolut, el barret de feltre sobre el front, les barres carrades, les patilles allargant-se cap a la barbeta poc definida. Ja s’havia guanyat el dia de bon matí visitant malalts a Serinyà i Fontcoberta; li quedaven per fer unes quantes visites domiciliàries i tornar a treballar a la tarda, això si no s’havia d’aixecar d’urgències una altra nit.

—Amic, feia dies que no ens vèiem —li va tustar l’espatlla.

—He de parlar amb tu, Joaquim.

El metge li va escodrinyar la mirada, sacsejant el cap.

—Anem a casa, estarem més tranquils.

Poc després eren al despatx on el metge solia rebre les visites privades de la gent que pagava una conducta —un import amb diners o en espècie— a canvi de rebre atenció mèdica.

En Quel va donar un cop d’ull al despatx abans de seure. Un cop més el quarter mèdic de l’Isern li va semblar un lloc net però una mica tètric. Quedava fosc, per efecte de les cortines de vellut que obstruïen la pobra il·luminació de la finestra, orientada a l’oest. Pel que feia a la resta de la cambra, la decoració era d’allò més senzilla, exceptuant uns quants diplomes esgrogueïts que penjaven de les parets, un dels quals amb el títol de doctor expedit pel Col·legi de Medicina i Cirurgia de Barcelona, i un armari vitrina que ocupava tota la paret, on el metge guardava la maleta i els estris de consulta, alguns herència del pare, que havia estat responsable de la salut de la comunitat dels pares servites, religiosos devots de Maria.

—Em sembla que estàs més ocupat que jo, Quel.

L’Isern li va oferir una de les butaques que flanquejaven la seva taula. Havia demanat a la seva dona que els servís un cafè i es va asseure davant d’ell, amb l’expressió franca de sempre.

—Au, digues.

Li va explicar què havia passat mentre el metge l’escoltava atentament, canviant l’expressió de la cara amb girs sobtats, fent repicar els dits sobre els genolls.

—T’hauria demanat que visitessis la Sarah per saber realment què té i si el medicament que pren és l’adequat, però ella no hi és. En Termes diu que ha marxat, i això és impossible, ella…

Va titubejar.

—Hi estàs obsessionat, Quel. —L’Isern el va mirar pausadament—. Ja saps quina és la meva opinió sobre aquest afer: has anat massa lluny i tot això et portarà problemes… Però t’entenc: aquesta dona que tu… Bé, que ella hagi desaparegut és greu. El fet és que no pots denunciar-ho, i si ho fa algú altre caldrà assegurar-se que ella no ha marxat per voluntat pròpia. —Es va rascar la barbeta—. Si és així, necessitaràs alguna prova que ho demostri.

—L’estic buscant, estic segur que la trobaré —amb convenciment—. Vull comprovar la informació que tinc, per més inconsistent que sigui. Joaquim, avui marxo a Barcelona… Et puc demanar un favor?

—Per a això hi som els amics.

—Necessito saber quina història hi ha darrere d’en Juli Termes i en Gide Malvie… Recordes que el dia que el vam conèixer va dir que havia estudiat medicina a Montpeller?

L’Isern va assentir.

—Pots tenir accés als arxius de la universitat?

—Conec un doctor que hi exerceix de professor. Miraré què puc esbrinar.

Tot i que continuava sentint la incertesa més absoluta, va respirar alleugerit.

—Pel que fa a en Termes, hauries de parlar amb el notari, Quel, em sembla que el coneix prou bé.

—Estarà disposat a parlar-ne?

En aquell instant va entrar l’esposa del metge, una dona discreta i menuda que el seu amic corpulent amb prou feines es devia trobar als braços. Segons l’Isern, l’únic defecte que té la meva dona és que no vol sortir de casa, no li parlis de res que no sigui feinejar.

Els va servir dues tasses de cafè amb els ulls posats a la safata i va tornar a sortir del despatx.

—Gràcies, estimada. —L’Isern li ho va agrair amb un gest. I mirant-lo a ell—: Si el notari no te’n vol dir res, puc provar de fer-lo cantar.

Va dir que sí, i de sobte va deixar la frase a mitges.

—He de veure el notari ara mateix, necessito fer una comprovació.

—No crec que et pugui rebre avui, visita a la tarda.

Es va acomiadar del seu amic amb pressa. Acabava de decidir que postergaria un dia el viatge a Barcelona. L’he de veure abans, m’ha de dir com està l’assumpte de l’aval, ho he de saber.

A primera hora de la tarda s’havia presentat a la notaria excusant-se que tenia un tema urgent. La secretària va dir que miraria de solucionar-ho fent-lo passar entre visita i visita, perquè és vostè, senyor Camps, però pensi que el senyor Bartomeu té tota la tarda ocupada. Li ho agraeixo, si no fos urgent no insistiria.

—Passi, Miquel, vostè dirà.

El notari el va mirar per sobre el nas mentre acabava de signar un document i reblava la rúbrica provocant un lleu esgarriny en el paper, en contacte amb la ploma.

—He vingut per un tema que em preocupa i espero que em pugui ajudar.

Va calcular què calia dir exactament per no vessar-la. Que no interpreti que em fico en una qüestió de la seva clientela, li ho he de preguntar d’una altra manera.

—Miri, l’Isern m’ha dit que el consulti de manera privada… Li ho diré amb tota confiança: el senyor Termes em va demanar si m’interessava participar en un negoci i vull saber si és un home solvent i me’n puc fiar. —Es va escurar la gola—. Vostè em podrà orientar…

Va ofegar el carrisqueig que li sortia del pit, intentant que el notari no notés que estava més nerviós del compte. Que no detecti que menteixo. Rarament utilitzava les mentides, però aquella era una situació compromesa i el benefici moral era molt superior al dany que podia infligir, que en aquell cas era nul.

—Ja sap que la informació sobre els clients és confidencial.

—Ho sé, però és un tema que m’afecta personalment… Li pensava fer la mateixa pregunta fora de la consulta, però aquests dies no hem coincidit i l’assumpte és una mica urgent.

Mentre l’escoltava, el notari va anar desant papers, assentint de tant en tant.

—Ja que vostè ha estat franc, jo també ho seré. Tenim un bon amic comú i això justifica que li respongui, però la informació ha de quedar entre nosaltres.

Va dir que d’aquesta boca no sortirà, li dono la meva paraula.

—Bé, aquest senyor —es va estalviar de dir el nom d’en Termes— té creditors que li reclamen una suma important per lletres impagades i acaba de demanar un crèdit quantiós que la banca no li hauria concedit… Vull dir que ha necessitat l’aval de la seva esposa, que és l’hereva de les fàbriques i de les cases que tenen aquí i a París.

—Vol dir que la seva esposa ha vingut a signar l’aval? —Es va aixecar de la butaca com si l’haguessin punxat, corprès. Era la pitjor notícia que li podien donar.

El notari li va escrutar la mirada com si volgués saber la raó de tant d’interès per aquell detall.

—Sí, és clar, l’avalador signa davant el notari i aquesta senyora va venir acompanyada del banquer prestamista i del seu marit per avalar el préstec… Ho troba estrany?

—Ella… Vull dir si… si semblava estar ben predisposada a signar. —Estava tan perplex que va haver de calmar la tensió que galopava dins seu.

Havia topat amb la mirada punyent, un punt sorpresa, del senyor Bartomeu.

—Suposo que no hauria vingut, si no. Amb prou feines va dir cap paraula, va firmar i van marxar de seguida; això sí, estava pàl·lida —el notari va fer una pausa—, encara que com que és una dona tan guapa…

—Li puc demanar un altre favor?

El senyor Bartomeu havia arrepenjat el cap sobre el braç, indolent.

—Necessitaria l’adreça de l’advocat de París.

—La meva secretària l’hi donarà.

Quan ja creuava el llindar de la porta, el notari va dir:

—Hi ha un creditor que coneix bé els assumptes del meu client, és el comptable del senyor Darder; el trobarà a la botiga de Barcelona.

Va sortir de la notaria amb aire taciturn, desanimat pel resultat de la investigació. Tenia l’adreça de l’advocat, que vés a saber si serviria per a res. I l’última cosa que esperava era que el notari li confirmés que la Sarah havia avalat en Juli sense oposar-hi resistència. És possible que hagi estat d’acord a signar per voluntat pròpia? No m’ho puc creure, l’ha pressionat molt i ella mateixa em va assegurar que no pensava signar i que demanaria l’assistència de l’advocat de París.

Mentre analitzava les probabilitats d’aquella conducta va recordar, amb certa tendresa, la situació delicada en què es trobava la Sarah. Es una dona extraordinària, però la malaltia la fa fràgil, la converteix en víctima propícia d’un home sense escrúpols com el cabró d’en Termes.

El gos el va rebre amb moltes festes; tenia la cicatriu més seca i, amb el cap desembenat, ja no cridava tant l’atenció. El va envoltar amb la cua esbategant, refregant-se-li als carnals dels pantalons i posant-se al pas de la porta per fer-li saber que volia sortir.

Aquest cop li va fer cas i el va treure a passejar després de molts dies amb la intenció d’esbandir incerteses i ordenar les idees.

Mentre caminaven plegats havia tingut la sensació que ningú li ho posaria fàcil, excepte l’Anna, que el comprenia i el disculpava sempre. Malgrat tot, no pensava estalviar cap temptativa per trobar la Sarah, no tant perquè s’hi havia compromès ni per l’obligació moral que sentia, sinó perquè ella s’havia convertit en el desig més important d’aquell moment de la seva vida.

Si només fos qüestió d’una febrada, hauria satisfet la passió i ja no tindria cap interès per a mi, com va passar amb l’escalfabraguetes de la Dora. Per més que intentés que les coses tornessin a ser com abans, ja no seria possible; tot ha canviat, encara que sembli igual en aparença.