17

Adalt se sentien veus; baixaven pel forat de l’escala principal com una sonsònia. Va parar l’orella però, sigui per causa del gruix de les parets o perquè els sons s’esvaïen a les bigues del sostre com un buf d’aire calent, no va poder comprendre què deien.

Va posar el peu a la fusta i l’escaló va cruixir. L’havia maleït mentre evitava repenjar-hi tot el pes i intentava saltar-se’l. De seguida va constatar que es tractava d’un problema general que afectava tota l’escala, ja que el següent esglaó grinyolava igual que l’anterior. M’exposo que em sentin, he de recular i buscar un altre accés que em permeti arribar al primer pis.

Minuts abans havia entrat a la casa del marxant per un carreró fosc, estret com un budell, que discorria sota un arc de pedra ennegrit per la humitat, en ple nucli antic. Per franquejar la porta només li havia calgut empènyer-la; estava entreoberta i no havien passat la balda.

Un cop descartada la possibilitat de pujar per l’escala principal, va revisar l’entrada, uns baixos humits amb parets de rajol vistent i mobiliari escàs: una cadira de balca i un banc de càntirs buit on s’aguantava una guilla dissecada d’ulls vitri ficats. Al fons de tot hi havia una cortina de saca que mig tapava el celler i deixava traslluir l’angle d’una pica. I aquell finestrell? Era l’únic respirador, un forat obert en una de les parets de l’entrada. S’hi va acostar per veure què, però va comprovar que era una via morta que comunicava amb una cort buida sense ventilació. Un altre cul-de-sac, ja torno a ser al punt de partida. I el celler? Va descórrer la cortina rústega que n’ocultava l’interior i, al moment, el va assaltar una fortor de vi ranci empudegosa. Sense perdre temps, havia entrat al celler esquivant la pica de pedra, que devia estar plena d’oli, a jutjar per la tapa de fusta engreixinada, i unes quantes bótes de vi.

De la paret frontal s’escolava una claror tènue. D’on ve, aquesta llum? Afinant la visió va veure una altra porta, a l’ombra d’una pilastra. Va haver d’empènyer fort per obrir-la perquè donava a un pati interior amb un pou mitger, obert a la intempèrie, i el terra estava completament cobert de colomassa. Només d’entrar al pati el va sorprendre un voleiar d’ocells molt agitat, parrupeigs i rebots d’ales. Quanta porqueria, feia fàstic de veure, els coloms s’havien convertit en amos i senyors d’aquell lloc i ho proclamaven marcant territori a còpia de defecacions que formaven un tou espès. Tot estava empastifat: les parets, la tapa del pou i els escalons de pedra que arrencaven d’un costat de pati i s’enfilaven fins al primer pis, vorejant la paret mestra.

Va pujar els graons encastats a la paret, sota l’ombra que projectava el voladís de la teulada, buscant espai per caminar entre els pilons de brutícia.

La porta que hi havia a l’últim replà estava tancada amb un forrellat exterior. Estic de sort. La va obrir a poc a poc, amb compte de no fer-la grinyolar, i es va escolar cap dins. A l’altra banda va trobar una alcova fosca que desembocava en una altra habitació. Allà va sentir la veu rude del marxant, lleugerament apagada.

—Demà el tindré acabat, com hi ha món, és una peça única.

Volia acostar-s’hi més i va sortir a un passadís fosc. Havia avançat lentament per no delatar-se amb el més mínim soroll i va arribar a una cantonada que li permetia veure des de la penombra, si tombava una mica el cap, l’interior de la sala d’on provenien les veus.

Tres homes van quedar a l’abast de la seva visió. Estaven d’esquena a ell, a tocar d’una taula tosca i desordenada, amb un escampall d’eines que va identificar al moment: un pesalicors per mesurar líquids, uns quants punxons, barrines, pinces, llimes, un bisturí i unes tisores com les que ell tenia al laboratori de la farmàcia. I hauria dit, tot i que no ho veia amb prou claredat, perquè els homes li impedien tenir una visió completa de la sala, que a l’altra banda hi havia una cullera llarga de les que s’utilitzen per netejar cranis. Aquell últim estri li va donar la clau per entendre-ho tot: eren les eines d’un taxidermista.

Va fer una ullada ràpida intentant observar què estaven fent. Al cap de poc, el marxant es va girar i li va veure la barba descurada i un davantal de saca xarpellera cavalcant-li la panxa. Els altres dos homes també s’havien mogut i ara els podia veure de cara. Va reconèixer el que anava vestit com un senyor, amb levita negra de botons i un coll blanc molt ben emmidonat. No és l’antiquari que l’altre dia barquejava amb el marit de la Sarah? I l’altre home? La seva fisonomia em resulta familiar.

Era un individu lleig, de cara gravada; l’he vist en algun lloc però ara mateix no sé on. L’antiquari va aixecar els ulls i ell va tornar a amagar el cap en la penombra perquè no el descobrissin.

—Per quan ho vol, senyor Lamartine? —la veuota del marxant.

—Je suis vraiment pressé… El més aviat possible.

—Per avui mateix, Met.

—M’ha portat feina, qui el va parir —de nou, el marxant—, som hagut de tapar les obertures dels caps amb cotó i he trebaiat doble… Tenia dos cranis, ca barret! Vaig suar per treure-li la pell… S’ha d’anar amb cuidado amb les parpelles… Com que é tan gros li he posat un tros de suro al ventre i l’he travessat amb cinc filferros per muntar-lo; en porta un a cada pota, dos al coll i un altre a la cua, cagondéna… Això val calerots, senyor Lamartine.

—Li pagaré el que vam quedar, ni una pesseta més.

Va tornar a mirar i ara sí, va veure què estava fent el marxant, perquè el tercer home s’havia apartat més cap a una banda deixant-li un camp de visió més ampli.

Està dissecant un xai que té dos caps… Deu ser un d’aquests exemplars deformes que a vegades produeix la natura. Per què li ha encarregat una cosa així, l’antiquari? Potser vol crear un gabinet de curiositats, com el senyor Darder.

Tenia entès que els antiquaris només col·leccionaven peces de valor, però en Lamartine semblava estar interessat en rareses animals.

—M’han dit que teniu una peça de museu, és així?

Va veure com l’antiquari es posava la mà a la barba esblanqueïda.

—Vol dir la mòmia? Ha vingut de les Amèriques, del Perú… La vol veure? —el marxant, fregant-se el front amb la màniga.

Els tres homes van entrar en una altra dependència, i ell ho va aprofitar per donar un cop d’ull a la sala. Hi governava un desordre pitjor del que es podia haver imaginat. A més, tot era brut com un galliner. Als bancs de fusta laterals, s’hi amuntegaven animals dissecats; un xai, dos vedells, una tórtora, un parell d’esquirols, un corb, un ànec, dos galls dindis i un aligot. Tots s’aguantaven sobre sòcols de fusta i el miraven amb ulls fixos de mort envernissat.

Damunt la taula jeia el xai de dos caps, amb el ventre obert en canal, ple de palla i estopa. Es va fixar en l’agulla d’embalsamar que duia clavada a la pell a tocar de les cuixes. El marxant havia cosit almenys un pam de ventre amb bastes de sutura.

La visió d’aquell cos deforme el va fer escruixir i, a l’instant, va recordar les taques de sang del collar del seu gos i li va sobrevenir un pensament funest que va calmar amb un desig: espero trobar-lo viu.

En més d’una ocasió ell mateix havia defensat la utilització d’animals o de cadàvers per a la investigació mèdica. Crec que és una finalitat lícita, si s’evita provocar cap patiment a la víctima, però matar animals, dissecar-los i exhibir-los en col·leccions per simple plaer em sembla una demostració de violència detestable.

Havia apartat la mirada d’aquell xai esguerrat, buscant algun indici d’allò que el preocupava realment. Va rastrejar la sala amb rapidesa. Una garba de palla seca, un armari amb pots de vidre on s’hi reconeixien el color de la pols de calç viva, l’alum polvoritzat i la flor de sofre que s’utilitzaven per a la conservació. No hi havia cap rastre del Duc enlloc.

En aquell moment va sentir girar el pany de la porta per on havien sortit els tres homes pocs minuts abans i va recular fins a la cantonada de la paret.

—Està ben conservada; si us sembla bé la quantitat que us ofereixo, me la quedo… Sabríeu dissecar un cadàver humà? —la veu de l’antiquari.

Per què ho pregunta? El marxant no li ha contestat, ignoro quin gest deu haver fet, potser li ho ha negat o ha assentit.

Tenia llibres de medicina grega que parlaven del sanatori d’Epidaure, on els asclepíades feien pràctiques misterioses mentre destil·laven salms i càntics, i del metge grec Alcmeó, el primer que havia practicat la dissecció de persones. Dissecar cadàvers humans era una pràctica expressament prohibida per l’Església des dels temps del papa Bonifaci VIII, això és el que ell sabia i havia llegit en algun llibre de farmàcia que ara no recordava. L’interès per l’estudi de l’anatomia humana era tan gran que, des d’aleshores, existia un mercat clandestí de difunts que proveïa les facultats d’anatomia. Per evitar que es profanessin tombes, molts països d’Europa havien acabat per afrontar la situació i cedien a les escoles de medicina no només els cadàvers dels delinqüents ajusticiats sinó tots els que no eren reclamats quaranta-vuit hores després de la mort.

—Hauríem de marxar, Met —la veu sorruda de l’home de cara verolada—. L’Anac m’ha dit que ens ensenyaríeu una cosa que guardeu per a ell.

—El crani d’un home africà?

Què maquinen? I qui redimonis és l’Anac? Algú conegut pel marxant, sens dubte.

Va retrocedir encara més, clavant-se a la paret, per evitar de totes totes que el poguessin veure.

Havia esperat que els visitants s’acomiadessin mentre seguia escoltant. Fins que va sentir els passos dels homes fent cruixir l’escala, les veus apagades per la distància i, finalment, un cop de porta i silenci.

En aquell precís instant va entrar a la sala esperant que el marxant tornés.

—Què hi fa aquí, senyor Camps? Per on ha entrat? —Quan el va veure, l’homenot va esganyar els llavis amb aire groller. Les galtes li penjaven sobre el coll de camisa. Feia cara de vinagre.

—He vingut a buscar el meu gos, i si és mort us denunciaré a l’autoritat. —El mal humor li va exacerbar un to desagradable.

—Cagondéna, a mi no m’amenaci, Camps.

—Sé que el portàveu en un carretó —s’hi va encarar amb ràbia.

—No li sóc fet cap mal, el vaig trobar malferit al bosc i l’he curat.

—Dieu mentida. Aquell dia, a l’estany, el meu gos us va descobrir, el devíeu estabornir amb un bastó, no és així? —El va agafar pel coll de la camisa.

—Us asseguro que no, va quedar atrapat al cep que tinc parat al bosc per caçar guilles —maldant per desfer-se’n. D’aquella manera, va dir, havia capturat més de cinc mascles i una guineu prenyada que li havia valgut una recompensa de seixanta rals.

—On és? El vull veure. —Va estrènyer encara més el puny, sense afluixar, fins que el marxant va fer un gest que volia dir us l’ensenyaré si em deixeu moure.

El va seguir pel passadís, fins a una habitació humida sense mobles que tenia un únic finestró des d’on es veia el pati del pou per on havia entrat.

El gos era allà, al fons, a la paret, ajagut sobre una estora d’espart, estamordit, i quan el va veure amb prou feines es va bellugar.

—Duc! —S’hi va acostar sentint-se palpitar el cor amb força.

La bena que li tapava la ferida del cap era bruta, amb taques negres de sang seca, i deixava al descobert una clapa sense pèl que devia ser conseqüència de la mateixa ferida o del frec de l’embenat en contacte amb la pell.

Va repetir el nom del gos, consternat, mentre s’ajupia a amanyagar-lo. Li va passar la mà pel pelatge ondulat i dens i els serrells blancs de sota el coll, que habitualment s’airejaven al vent com una cabellera neta i brillant. Havien perdut tota la gràcia i eren groguencs i bruts.

El gos el va ullar trist i va enfonsar el morro, encaparrat.

—Què t’han fet? —Un glop àcid de ràbia li va pujar per l’estómac i es va regirar contra el marxant, encès—. Sou un salvatge, aquesta me la pagareu!

—El trau al cap se’l va fer amb els ferros del parany… jo no…

No el va deixar acabar: es va aixecar sobtadament, i el puny dret se li va disparar tan fort contra l’espatlla del marxant que gairebé es fa mal ell.

—I la sang que hi havia a la pesquera, què? Es una prova que us inculpa. —Sense retirar el puny, el va desafiar amb la mirada. Tenia ganes d’estomacar-lo—. Per què l’heu estat amagant?

L’homenot va envermellir com una cirereta i no va replicar, com si sabés que li calia anar amb compte a no dur-li la contrària perquè, al cap i a la fi, es tractava d’un senyor farmacèutic que tenia moltes coneixences importants a la ciutat.

—Jo no sóc fet re i no sabia de qui era, aquest gos.

—Ens espiàveu, no és així? —el va tornar a amenaçar—. Us ho va demanar en Juli Termes, oi?

—Ningú, ho juro pels meus pares.

—No jureu en va, farsant.

Jurament de Judes. Què n’he d’esperar d’un caçador que captura guineus prenyades? Els ramaders i els pagesos odien aquestes bèsties, igual que els llops, però també tenen dret a viure. Segur que el Duc va bordar i aquest desgraciat el va estabornir per por que el descobríssim. Però m’ho negarà tot per més que li ho digui, només puc demostrar que va portar el gos ferit. I què? A més, si se sabés que ens va espiar, el nom de la Sarah quedaria en entredit. Hauríem d’explicar què hi fèiem a l’estany aquell vespre.

El marxant es va fer enrere sense oferir resistència i ell va esperar que el Duc s’aixequés i va abandonar l’habitació.

El gos el va seguir amb inèrcia, mirant-lo amb ulls tristors. Amb prou feines va bellugar la cua quan el va tocar, com feia sempre per expressar l’alegria que sentia.

Ja a casa, li va treure la bena i examinà l’abast de la ferida amb un calfred d’angúnia. Quiet, ara ho curem. Tenia un trau considerable al costat dret del crani; aquell fill de mala mare l’havia cosit amb cinc punts mal fets, amb la mateixa agulla d’embalsamar amb què reomplia els animals dissecats.

Un quart després el va deixar descansant tranquil a l’entradeta.

Havia sentit tocar les dotze al rellotge del menjador. I gairebé a l’uníson, el retoc de campanes que s’iniciava a les esglésies i els convents de la ciutat assenyalant l’hora de l’àngelus. Les monges de la Divina Pastora, les del Sagrat Cor i les carmelites començarien a recitar tres versicles misteriosos en record de l’anunciació de l’àngel Gabriel a Maria: «L’àngel del Senyor va anunciar a Maria. I va concebre per obra i gràcia de l’Esperit Sant. Heus aquí l’esclava del Senyor, faci’s en mi segons la Teva Paraula. I el Verb es va fer carn i va habitar entre nosaltres».

Va expressar uns quants desitjós urgents mentre sentia l’aiguabarreig de campanades com una melodia transportadora. Poc després, va imaginar mossèn Pere, gros, cara-rodó, beneint la sagrada forma a l’altar de l’església de Santa Maria dels Turers. Quant de temps feia que no anava a missa? Setmanes? Un parell de mesos? S’arriscava que el titllessin de descregut, que aquí tothom ho sap tot de tothom. Encara que estigui batejat i rebatejat, per l’aigua del baptisme i pel compromís de la segona comunió, que, en teoria, comporta l’acceptació voluntària i responsable del baptisme que vaig rebre quan encara no tenia ús de raó.

Certament no estava ben vist que un home com ell, que un dia va jurar crec en un sol Déu creador del cel i de la terra i tenia amics a la Joventut Catòlica, encara que també es relacionés amb republicans de bé, no entrés cada diumenge a la casa del Senyor. No havia perdut la fe del tot, però s’anava allunyant de la litúrgia catòlica perquè no la comprenia.

Ja no tenia l’orgull que l’inflamava de més jove. L’experiència de la vida l’havia fet més humil. Sé quins són els meus límits, conec la maldat del món i, a pesar d’això, no en dono les culpes a Déu, com fan alguns, perquè molts dels mals coneguts provenen de les accions humanes. D’homes com el malparit del marxant. El Déu que prediquen els mossens no em convenç; és massa llunyà i imponderable, fins i tot inhumà, si no fos que va enviar el seu fill Jesucrist a fer bugada dels pecats dels homes. Déu ha de ser per força més proper.

Si algun cop li semblava sentir-lo era quan veia una merla fent el niu, una bosquetà alimentant els moixons o una dona de bellesa perfecta com la Sarah.

Tanta subtilitat no pot ser únicament fruit de l’evolució de cada espècie; d’acord que hi ha trets que en deuen ser el resultat, però algun factor desconegut els ha hagut d’originar. Un factor inexplicable per a la ciència.

Pensava en els misteris de la vida, tant o més difícils de comprendre que els dogmes de l’Església catòlica. Se li feia difícil creure que la forma d’un gos pogués ser resultat únicament de l’evolució forçada per l’instint de supervivència i trobava fascinants els mecanismes de reproducció. Com es pot formar una criatura a partir d’una minúscula gota de semen nodrida amb sang menstrual? Què explica que d’una aglà en surti una alzina?

Significava això que l’animal, la persona o l’arbre ja existien en potència abans de ser?