25

En Termes i en Malvie van arribar pels volts del migdia. Havien passat la nit dormint en un vagó de primera classe dalt d’un tren de vapor que feia el recorregut París-Barcelona. En arribar a l’estació barcelonina els esperava un carruatge que els havia portat, passat el Montseny, fins a Girona, i de Girona a Banyoles, per una carretera molt malmesa, sobretot en algun tram.

De tornada a casa, el capatàs els havia anat a rebre a peu de portal. Feia cara de gos espaordit i el primer bon dia que els va dir va ser he de parlar amb vostè, amo. Abans havia estat mirant com baixaven del carruatge, primer el senyor Juli, amb la cara vermella d’haver ben begut i menjat, i darrere seu el doctor Malvie, mudat com un pinxo i probablement una mica més gras que quan havia marxat.

—Què passa, Xico?

Durant un instant va semblar que el capatàs dubtés de si era escaient o no dir tot el que havia d’explicar allà mateix, a peu dret, en comptes d’anar al despatx. Va buscar l’aprovació en els ulls de l’empresari, que ni s’havia tret el barret de copa alta.

En Xico era de la mena de capatassos que endevinaven les ordres del patró només mirant-li els ulls i no li va caldre cap resposta per saber que havia de continuar. Els va informar dels fets del dia anterior, quan en acabar el torn de tarda alguns treballadors s’havien reunit a tocar l’estenedor, fora de la fàbrica, perquè ningú els pugui acusar d’interrompre la feina, senyor Juli, eren una quinzena d’homes. Parlaven de les condicions de treball, es van queixar que passen dotze hores seguides a la fàbrica i amb prou feines poden subsistir.

—Diuen que si vostè compra màquines faran vaga.

—Me’n vaig tres setmanes i ja hi ha problemes!

Les faccions de l’empresari es van tensar, accentuant la vermellor que li puntejava al nas.

—I si els acomiado, què? On aniran a treballar? I com ho saben, que vull comprar màquines?

—No ho sé.

En Malvie semblava abstret en les seves coses. S’havia espolsat la solapa de la jaqueta, va donar ordres al cotxer de descarregar les maletes i anava ullant repetidament l’equipatge. Tota aquella activitat no semblava impedir que escoltés la conversa i hi intervingués.

—Ho han deduït, Juli, saben que la fàbrica no va bé —va interrompre—. Només cal preguntar als patrons del ram, a tot arreu passa el mateix.

—Què més deien? —va insistir en Termes.

El capatàs es va guardar prou d’explicar res que pogués irritar l’amo. Va silenciar que els treballadors protestaven perquè no tenien cap mena d’assegurança i podien ser acomiadats sense cap compensació. Va callar tot el que havia sentit sobre la UGT, el nou sindicat que estaven a punt de crear a Barcelona i que defensaria els drets dels obrers. Ell no abraçava aquella iniciativa ni tampoc la vaga, però reconeixia que els obrers no tenien cap classe de protecció; ell mateix treballava dotze hores a canvi del sou fixat pel patró. La situació era fotuda, molts obrers de la fàbrica vivien rellogats i tenien un jornal de subsistència. El món estava fet de tal manera que com més treballaven ells més profit en treien els amos i no hi havia qui ho arreglés. Això era el que en pensava, de tot plegat.

—Alguns s’han fet de l’associació de teixidors.

—La mare que els va parir, aquests socialistes! —va saltar l’empresari.

En Malvie va fer un gest dissuasiu com dient has de contenir el geni, si més no davant del capatàs.

—No t’hauria d’estranyar tant, ja has vist què passa a París —va dir en un to velat, sense referir-se directament als problemes que tenia la fàbrica parisenca m a la falta de crèdit i l’amenaça de noves vagues per part dels obrers francesos.

N’havien parlat al tren. Els obrers s’han amotinat als carrers de París, encoratjats pels principis del socialisme; tot això és culpa dels intel·lectuals, que els han omplert el cap amb idees estúpides, havia dit en Juli. Que si mútues obreres, publicacions i manifestos d’aquests facinerosos amb idees comunistes que parlen d’instaurar una dictadura del proletariat, així anem. I encara hem de suportar els sonats que estan a favor del republicanisme federal, quatre petit-burgesos de can pixa amb qui em veig obligat a tractar.

—Ja s’ho trobaran —va fer en Termes davant l’afront—, els han inflat el cap amb aquestes noves idees sobre el capital que no porten enlloc.

Li faltava dir que bona part d’aquell capital s’havia alimentat de les fortunes amassades amb el comerç de l’aiguardent que, en el passat, servia per comprar esclaus, cotó, cacau i sucre a Amèrica i que el seu avi patern havia participat en aquella activitat navegant de Barcelona a Guinea i de Guinea a Cuba.

La conversa es va estroncar perquè en Malvie li va xiuxiuejar a cau d’orella: deixa-ho estar, has begut massa.

Abans d’entrar a casa li havia dit fent la mitja rialla: París no et prova, Juli, cada vegada que hi vas gastes massa… Ja saps què vull dir.

—Necessito diners urgentment, Gide.

Aquella mateixa tarda van rebre la visita de l’antiquari, el senyor Lamartine, i poc després es va presentar el marxant. Els havien fet passar al saló petit del menjador. Estaven envoltats de mobles antics ben conservats, tant l’armari de marqueteria com la poltrona on seia l’empresari, davant d’un secreter d’estil imperial amb calaixets i un taulell desplegable on acostumava a escriure i signar els documents privats.

—Fareu un bon negoci. —Es va servir una mica d’absenta. Aquell licor verd de fulles de donzell feia furor a París—. Em reca haver de vendre les millors peces de la meva col·lecció.

No va dir que el pare de la Sarah havia dedicat trenta anys de la seva vida a aconseguir-la i ell la liquidaria en pocs mesos.

—Penseu que us la pagaré molt bé, potser massa —va replicar l’antiquari, la barba tibada, el rostre altiu, la mà al puny de vori del bastó. Estava aclofat en una butaca entapissada de vellut i va rebutjar la copeta d’absenta que li oferia el seu amfitrió.

Lamartine només semblava interessat per les antiguitats i abans de seure havia examinat els mobles amb deteniment, sense fer cap comentari.

—Tinc més coses que us poden interessar —el marxant, escabellat. Semblava un saltamarges.

—No m’interessen els animals dissecats. —L’antiquari va tòrcer els llavis en una ganyota—. Són un problema a l’hora de viatjar. Transportar aquella mòmia a París m’ha costat més de cent francs.

El marxant no va respondre; s’anava balancejant a la butaca, el coll prominent inclinat endavant, com si no estigués acostumat a seure amb confort o trobés que aquell seient no era fet a la seva mida.

—Si no fos que necessito els diners per pagar deutes i que tinc problemes a la fàbrica —va dir en Termes amb to poc entusiasta—, no vendria res.

—Quins problemes? —va fer l’antiquari, recelós.

—Alguns treballadors s’han sindicat i amenacen de fer vaga si no els augmentem el sou.

—Deuen ser anarquistes, càgon l’hòstia, són del morro fort, aquests cabrons! —va saltar el marxant—. Com que no tenen re a perdre miren de cardar el que poden!

En Juli Termes el va mirar amb una expressió de disgust que es podia interpretar com un avís. Mossega’t la llengua, Met, l’antiquari és un home amb estudis i tu un burro illetrat que per cada paraula dius dos renecs.

—Parlem d’aquesta peça tan valuosa que m’heu dit que tindreu —l’antiquari, dreçant l’esquena al respatller de la butaca.

Durant tota l’estona havia estat acariciant el cap del bastó amb el puny de seda blanca de la camisa i hi va deixar caure la mà plana.

L’expressió d’en Juli Termes es va endurir, va semblar que els maxil·lars li estiraven les patilles.

—Ah, sí —va tardar uns segons a respondre—, és una peça extraordinària… El problema és que… —titubejant—. Es tracta d’un assumpte arriscat, com us vaig dir, i cal avançar una part del pagament.

L’antiquari tenia un somriure tens.

—De quant parlem, en total?

En Termes va respondre ràpid: quaranta mil francs.

—Vous êtes fou! —va exclamar l’antiquari. La pretensió del seu amfitrió l’havia fet recórrer a la llengua mare, en una reacció habitual—. Us heu tornat boig! —va repetir mirant-lo amb incredulitat—. En pagaré vint mil com a màxim.

Aquest cop havia empunyat fort el bastó i el va brandar, visiblement enfadat.

—Ni pensar-ho!

—Parlem d’un objecte únic, no n’hi ha cap altre d’igual, té un treball d’orfebreria excepcional. —L’empresari va ullar l’antiquari, atabalat—: Heu vist el dibuix de la peça i sabeu de què estem parlant exactament.

—La podreu examinar d’aquí a pocs dies —va fer el marxant.

Havien estat discutint una bona estona, fins que l’antiquari va fer l’última oferta.

—Ni quaranta ni vint: trenta mil. No us donaré ni un franc més.

En Juli Termes va semblar entendre que havia d’acceptar l’oferta; en Lamartine no deixaria anar ni un franc més. Van tancar el tracte en poca estona, apressats, i, poc després, l’antiquari se’n va anar, el bàcul sota el braç, amb la tartana que el duria al millor hotel de Girona.

El pas de la tarda va portar el capvespre i la foscor agressiva que esventa tots els fantasmes que s’amaguen de dia.

Aliena a tot, aquella nit l’Anna va dormir bé i l’endemà al matí va tornar a can Prats, el rostre fresc, la mirada serena, completament ignorant del que li reservava el dia. Va caminar sota la llum que es reflectia a les parets bonyegudes de les cases amb tornassols suaus i esllanguits, amb el pensament posat en tot el que podria fer aquella tardor. Era agradable despertar-se en un lloc tranquil que només li portava bons records, sentir la lluminositat del sol i pensar que tot aniria bé; només trobava a faltar la comoditat d’arribar a casa al vespre i poder encendre les bombetes elèctriques, com feia al pis de Sant Gervasi.

Malgrat tot aquí em sento a gust, i tinc l’esperança que en Quel es recuperarà aviat. Això només és una pausa. Quant pot durar, aquesta situació? Tres mesos, com a màxim?

Mentrestant continuaria amb les classes de violí, visitaria gent coneguda, passejaria per l’estany… Podia anar a remar també. Per què no? Es va sorprendre de la rapidesa amb què s’havia adaptat a la nova vida. Fins i tot aquelles cases rústegues i deformades que sempre havia trobat estranyes li semblaven acollidores, tan familiars com els coloms que remullaven les potes rosades al rentador de vora casa seva.

Mentre feia projectes, guiada per la lluminositat del matí, que anava conquerint amb passos compassats, va arribar al portal de can Prats. Era entreobert i va empènyer la portella de ferro sense tocar la campaneta que penjava del brancal.

La porta principal del mas badava mig pam; va entrar i va pujar l’escala que accedia al menjador. Quan era al darrer replà, es va fer clara la veu d’en Juli Termes, visiblement alterada.

—Què més vols!

Poc després, la resposta d’en Gide Malvie.

—Deixa que s’ho pensi, Juli, tinguem la festa en pau, si no és avui serà demà o un altre dia… —El to calmós del doctor semblava anar encaminat a calmar l’ànim de l’empresari.

Va dubtar què havia de fer. Tinc temps de recular i dir a la Mont que m’anunciï o entro com si no hagués sentit res? Al cap i a la fi, és hora de començar la classe i no faré cap cosa que no em pertoqui. Hi tinc tot el dret.

Va fer un pas endavant, convençuda, cap al menjador i el saló del piano, que era d’on provenien les veus. En aquell moment, per la randa de porta que deixava entreveure el saló, va descobrir la mà molsuda d’en Malvie gesticulant en l’aire amb decisió i, a continuació, un retall de braç robust. Al cap d’un moment, el rostre sagaç del doctor va mirar pel llindar de porta.

M’ha vist. Va intentar desviar els ulls inútilment; però en Malvie acabava de sortir resolut al pas de porta i l’estava invitant a entrar.

—Passi, senyoreta Anna, no es quedi fora —un gest afable, la mà oberta, lleugerament inclinada.

Ho he de considerar una salutació? Tinc la sensació que em provoca amb indirectes constants.

En Juli Termes estava dret, enmig del saló, i la Sarah asseguda a tocar el canterano, amb aire angoixat.

—Anna! —La va mirar amb confiança, com si s’alleugerís veient-la.

Què estaven discutint? La mirada emmurriada de l’empresari li va fer saber que no era del tot benvinguda. En Juli Termes havia començat a caminar amunt i avall, les mans creuades a l’esquena fent un replec a la bata sedosa mentre en Malvie l’observava atent, a tocar la porta, el jupetí de botons de llautó brillant, força ostentós.

Com va vestit així? Sembla un domador de circ.

—No podrem fer classe, avui. —La Sarah va serrar les mans, nerviosa.

—Hem de solucionar un assumpte privat. —En Termes va obrir el canterano. A l’instant, un feix de papers va quedar escampat sobre la tapa abatible.

Ho diu per mi, això de l’assumpte privat.

—Serà millor que me’n vagi, doncs. —Va recular un pas, interpretant les paraules de l’empresari com una invitació perquè se n’anés. Em fa fora directament.

—Queda’t, per favor. —La Sarah es va girar cap a ella. Els ulls li llampeguejaven.

—No veig què n’ha de fer, la professora, dels nostres assumptes —en Termes, en un to abrupte.

La irascibilitat de l’empresari no la va sorprendre. De cop i volta tornava a ser l’individu malagradós que havia conegut feia dies. L’expressió formal i educada que era capaç de mantenir de cara enfora s’havia tornat a esborrar del tot.

Com és possible que es transformi així? A casa es comporta com un ogre malcarat… He de pensar que té una personalitat variable, o bé és fals i aparenta allò que no és.

—Au, vinga, tranquil·litzem-nos. —El doctor Malvie es va acostar al seu amic i li va tustar l’espatlla amb confiança.

L’empresari se’n va apartar irritat.

—Ningú m’ha de dir què he de fer, i encara menys davant d’una forastera!

Val més que marxi; quina reacció tan despectiva. En Gide Malvie no sembla gens alterat, no ho entenc, en comptes d’això se’l mira amb calma; és exasperant.

—Controla aquest mal humor, Juli —en Malvie el va mig renyar mentre l’aturava a ella amb un gest—. Ni la teva dona ni la nostra convidada s’ho mereixen… Disculpi, senyoreta, no se’n vagi, per favor.

En Termes li va dedicar una mirada rancorosa, però aquest cop no va dir res. S’havia tornat a apropar al canterano, va arreplegar un plec de papers i els va regirar sobre el taulell fins a trobar el que estava buscant.

—Aquí ho tens —a la Sarah, en un to gairebé ofensiu, el dit clavat a l’espai de signatura del document.

Ella es va haver de mossegar la llengua mentre el doctor s’ho mirava amb acritud.

El comportament brusc de l’empresari va provocar una reacció inesperada en la Sarah. S’havia apartat sobtadament, com si l’haguessin empesa, amb expressió dolguda.

—I per què t’he de fer confiança? —el va contradir, rotunda.

—Maleït sigui! —En Juli Termes va rebotre el document sobre el taulell.

—Fes el favor, Juli… —El doctor Malvie va tornar a intervenir, amb aire escrupolós.

—Aquesta situació és ridícula, no tinc per què donar explicacions a la meva dona! —En Termes es va apartar, enutjat.

El to ofensiu, gairebé humiliant, amb què acabava de parlar va encendre l’ànim de l’Anna.

—No teniu cap dret a parlar d’aquesta manera —es va veure obligada a intervenir fent costat a la Sarah.

—Ningú us ha demanat parer! —la veu d’en Termes va pujar a un to tan alt que li va sortir un falset.

Va callar pensant és indignant, quina arrogància tan ofensiva. Es mereixeria que li clavessin un moc, però jo aquí no hi pinto res, sóc l’element foraster. Si la Sarah no em necessités, li diria quatre coses i el deixaria amb la paraula a la boca, però tinc raons de pes per no marxar.

—Vull saber què pretens. —La Sarah va reaccionar plantant cara al seu marit.

—T’ho puc dir més clar? Només és un aval del crèdit que vull demanar, ja ho saps! —En Termes estava visiblement nerviós i va obviar el gest de reprovació que li acabava de fer en Malvie.

Ella no es perdia cap gest. El doctor el mira com ho faria un domador que deixa esplaiar el tigre abans de fer-lo tornar a lloc amb un cop de fuet. En el fons, també el domina.

—Necessito temps per llegir-m’ho amb tranquil·litat —la Sarah, més segura.

—Desconfies de mi? —En Termes parlava amb sarcasme. Va tornar a mirar-la, assenyalant el document, i va repetir—: Et recordo que ets la mare del meu fill i que ets menor d’edat…

El so d’aquella afirmació va fer saltar la Sarah.

—Què vols dir amb això? —va cridar amb duresa, girant-se cap a la porta—. No em pots treure en René, per més que m’amenacis!

Aquella resposta enèrgica, tan estranya en el tarannà pacífic de la Sarah, els va fer callar a tots. A l’Anna li va semblar que en l’expressió d’en Malvie hi havia un aire de sorpresa, similar a la que ella sentia. El doctor tampoc piula. Està disgustat, no cal que ho digui. És evident que darrere la violència de les paraules d’en Termes s’hi amaga una intenció que no conec, alguna raó que traspassa els límits d’allò que es pot consentir… Si no és així, no ho entenc… La Sarah ha reaccionat amb un instint de defensa maternal, el més agressiu de què és capaç una dona. I en Malvie ho ha vist igual que jo, n’estic segura.

Va veure com el doctor s’acostava de nou al seu amic i l’engrapava pel braç. En Termes se’n va apartar, molest, mentre el doctor tancava la discussió.

—Bé, deixem-ho aquí. —Amb aire de resignació, dirigint-se a l’empresari—: No et sembla?

El doctor va mirar en Juli Termes desafiant-lo. Anem? Es va recol·locar el jupetí sobre la panxa mentre l’empresari ofegava un renec i es limitava a agafar el document i sortir del saló sense dir cap més paraula. En Gide Malvie el va seguir i en passar pel costat d’elles es va acomiadar educadament.

—Estàs bé?

La Sarah es va asseure al tamboret del piano.

—Per què em pressiona d’aquesta manera? —Tenia els ulls tristois—. He de parlar amb l’advocat del meu pare, Anna, no sé quin crèdit vol demanar… I si ens embarguen la propietat?

—Vols dir que s’ha endeutat tant? Hem de llegir aquest document, Sarah, saps on el guarda?

—Suposo que a l’escriptori del seu despatx.

—Hi ha alguna còpia de les claus de l’escriptori? —havia afluixat la veu.

La Sarah li ho va negar amb un gest.

—Ja penso el pitjor —murmurant—, el crèdit deu ser tan gran que l’aval afecta la fàbrica de París… En cas que no el pogués pagar, els creditors es quedarien tota la propietat i el meu fill només heretaria deutes.

Encara no havia acabat la frase va aparèixer en Malvie. Duia un petit recipient de vidre a la mà i es va acostar a elles amb la parsimònia d’un metge acostumat a les urgències.

—S’hauria de prendre el medicament —amb un to que no deixava entreveure cap emoció continguda.

Va deixar l’ampolleta plena de líquid transparent sobre la tapa del piano, mirant l’Anna amb ulls pacífics, com excusant-se.

—No cal, estic bé —va fer la Sarah.

—Només és un sedant.

—Ja l’ha sentit, no necessita res.

El doctor s’havia inclinat a recollir l’ampolleta i el cap li va passar a tocar el rostre de l’Anna. Ella li va sentir la respiració fonda, l’anar i venir de l’alè a tocar de la cara i, al mateix temps, la sensació d’incomoditat, que provocava en ella un sentiment ocult d’atracció i de repulsió que no era capaç d’evitar.

—Desconfia de mi? Sóc el seu metge i tinc la responsabilitat d’evitar que passi res. S’ha alterat i només intento estalviar-li una recaiguda.

—Per què l’hauria de tenir, no veu que està serena?

Mentre parlaven, el doctor havia anat fins a la tauleta de marqueteria que flanquejava el rellotge de peu i va desar el flascó dins un calaix.

—Si cal alguna cosa, estic a la seva disposició —dirigint-se a ella.

Els ulls d’abegot d’en Malvie la van mirar fixament abans de sortir del saló.

Hi ha alguna cosa estranya en aquest home que no sé explicar: tot el que diu, els seus gestos ampul·losos, l’eloqüència fulminant amb què parla, aquesta mirada aguda que trepana… No hi puc ni hi vull confiar. Els seus ulls impenetrables m’obliguen a escoltar-lo, em provoquen una sensació d’indefensió que em repugna.

—Em sap greu el que ha passat —va dir la Sarah quan van estar soles—, sé que tot això no és gens agradable… T’agraeixo molt tot el que fas.

—Per favor, faria molt més per tu.

—No vull posar en perill el bon nom del meu fill ni perjudicar-lo. —Tot d’una, els ulls se li van humitejar i el seu to de veu es va fer imperceptible—. Però m’he adonat que no puc perdre en Quel, l’estimo… Li diràs que oblidi el que li vaig dir l’últim dia que ens vam veure?

Va sentir l’impuls d’abraçar la Sarah però es va contenir. No era dona de deixar-se anar; de ben petita preferia rebentar amb un crit que arrencar a plorar. I continuava igual. Detestava les pròpies llàgrimes, encara que les consentís en els altres.

Van estar callades un moment fins que la Sarah es va tranquil·litzar.

—Estic molt preocupada, no sé què fer.

—Has de marxar d’aquesta casa, aquí no estàs segura.

—Si me’n vaig m’acusaran d’abandonar la llar i perdré la custòdia del meu fill.

—Perquè no vas de viatge a París? Pot ser una bona excusa.

Va dir que s’ho pensaria. Estava massa cansada per donar-hi voltes ara mateix. D’improvís, l’Anna es va aixecar, impulsada per una idea, i va anar directa al calaix de la tauleta de marqueteria. El va obrir, girada d’esquena a la porta.

—No prenguis res del que et vulguin donar, per si de cas.

—He de parlar amb l’advocat del meu pare, li enviaré un telegrama.

—Això, ara vés a descansar, demà ja ens veurem… I si no et trobes bé, crida la Mont.

La Sarah li va dir un gràcies molt fluix, i quan li va estrènyer la mà tremolava una mica. Se la veia esgotada, com si acabés d’alçar un pes desproporcionat per a ella i hagués perdut tota la força.

Va deixar la Sarah i va sortir del saló, disposada a tornar a casa seva. Havia caminat uns passos pel gran menjador, abstreta en els seus pensaments.

—Ens abandona? La veig molt seriosa… Puc fer alguna cosa per vostè?

En Malvie. A peu de porta mig somrient. Tantes preguntes seguides i aquella veu profunda, lleugerament enronquida. Estava incòmoda i va dissimular fent com si res, mentre el doctor entrava al menjador caminant distès, les espatlles amples, el cap carrat, el coll curt. S’havia tret el jupetí i anava amb la camisa blanca voleiant sobre la panxa. Semblava tot amabilitat i atencions.

No m’agrada gens, tot això. Què vol, tantes intercessions m’ofenen. El va sotjar amb atonia, com si volgués ignorar-lo, però el doctor s’havia posat al mig del pas i l’obligava a encarar-s’hi.

—Si de debò li importa la Sarah, convenci en Juli que la deixi tranquil·la —va escopir.

—Això és el que faig.

—No m’ho sembla. La Sarah ha empitjorat i no estaria de més que la veiés un altre metge, sempre és millor saber altres opinions.

—Aquest és el seu diagnòstic? —En Malvie seguia impertèrrit. Havia gronxat el cos cap endavant com si volgués ullar-li l’escot. Ella va comprimir el pit—. La malaltia de la Sarah és difícil i no té cura.

En dir això, el doctor va escodrinyar-li els ulls, però ella va desviar la mirada.

—Si pregunta a qualsevol metge li dirà el mateix que jo.

En Gide Malvie va continuar explicant que la ciència mèdica havia aconseguit que aquella malaltia desconeguda no fos considerada un mal llunàtic, com creien abans, i encara menys un mal del dimoni.

—Fins fa uns anys, pocs metges pensaven que fos causada per una lesió física del cervell. —Va ofegar una espècie de sospir—. Tot i això, hi ha símptomes que escapen a la nostra comprensió racional.

—Què vol dir? —no es va poder reprimir. Saber més coses potser l’ajudaria.

—Es un tema complex. —Un raig de sol oblic acabava de travessar el passadís encertant-lo de ple a la cara i els ulls estirats del doctor van brillar com els d’un felí—. Jo mateix he estat un racionalista acèrrim i continuo pensant que moltes malalties del cervell són per causa de lesions físiques… Però hi ha aspectes d’alguns mals que se’ns escapen… Coneix el doctor francès Charcot? —Ella va fer que no—. Ha desmentit que molts trastorns del sistema nerviós siguin provocats per problemes físics del cervell.

El va deixar continuar per si en treia alguna cosa de bo, protegint-se amb les mans serrades a la cintura. Intentava mantenir l’escot tancat per si de cas, limitant-se a escoltar.

—Les causes poden provenir de les idees gravades en alguna part de la ment, molts d’aquests trastorns són producte de deficiències de la personalitat… La psiquiatria també ha de curar l’ànima —va concloure amb to suspicaç, com si ell mateix fos conscient que estava fent una afirmació sorprenent en boca d’un metge.

—M’està dient que la malaltia de la Sarah està relacionada amb la seva personalitat?

—Les idees i passions són al cervell… No n’hi ha prou amb intentar localitzar les idees en un lòbul o en una cèl·lula concreta; cal estudiar la relació de certes condicions físiques i d’algunes malalties amb l’esperit i el caràcter… Hi ha persones dèbils que són influenciables.

—També hi ha persones que s’aprofiten dels altres —el va acusar veladament.

—El món aplaudeix i premia els més forts, senyoreta, això és una evidència.

—Vostè és un cínic.

En Malvie es va limitar a arronsar les espatlles sense deixar de mirar-la amb aquella gosadia que ella interpretava com un signe d’astúcia engalipadora.

—No em jutgi tan malament. —Se li havia acostat i ella el va esquivar amb un gest—. Em detesta, no és així? Però si ni tan sols em coneix…

Aquella provocació li va coure al fons de l’ànima. El cor li havia començat a bategar amb violència. Aquesta és l’estratègia que utilitza sempre, es va dir. Va recordar la indiferència amb què havia mirat la Sarah abans, el posat impertèrrit que mantenia en tot moment, aquella manera de parlar tan críptica, com si fos Déu totpoderós.

—Diguem que no m’inspira confiança —el va desafiar perquè la indignació l’anava punxant—. Si de debò té ulls, espero que reprovi com es comporta el seu amic amb la Sarah!

Es va adonar que havia aixecat el to de veu.

—Ja ho ha dit tot? —Sense cap mena d’afectació a la veu, va assenyalar amb el capciró del dit la taca que l’Anna tenia al coll a conseqüència del frec del violí—: Fa enveja…

La va mirar descaradament; els ulls li van baixar a l’escot i s’hi van aturar un instant, mentre ella es limitava a respondre: és el séc del violí.

Espero que no hagi vist res. Es va sentir avergonyida i incòmoda davant la capacitat intimidadora del doctor.

—Tingui l’amabilitat de deixar-me passar —va intentar escapar-se’n.

—Sé que no puc pretendre que em doni la raó, Anna —en un to que semblava sincer—, sóc un home poc agraciat i impertinent… Però tinc una certa esperança, sap per què?

Ella va caminar sense girar-se, mentre el doctor seguia parlant.

—Perquè les dones intel·ligents acostumen a tenir mal gust pels homes —va dir a la seva esquena.

Ja a casa, va recordar les darreres paraules d’en Malvie. Què havia dit entremig? Que no és bo allunyar-se de la comprensió de tot allò que està relacionat amb el món emotiu i que tenir només en compte les característiques físiques del cervell era com voler desxifrar el sentit i el propòsit d’un edifici per mitjà de l’anàlisi mineralògica de les seves pedres. No era això, el que havia explicat entre tanta xerrameca?

Va comprovar, molt a desgrat seu, que ella mateixa estava d’acord amb alguna d’aquelles afirmacions i li va fer ràbia haver-ho de reconèixer. Sempre s’havia preguntat si molts dels qui la societat considera dements no són sinó persones desemparades que han caigut en mans de la incomprensió d’una medicina que només s’interessa per l’anatomia. Per això mateix, perquè el doctor no anava tan errat en algunes coses, l’havia de témer.

Què vol dir amb tot això? Que la malaltia de la Sarah pot provenir d’un desequilibri emocional? Per quina causa?

Va recordar que la mateixa Sarah s’havia referit a la coincidència entre els atacs d’epilèpsia i el succés de la mort del seu pare.

El seu germà era al menjador, i li va explicar el que havia passat.

—M’ha dit que t’ho faci saber, i crec que és sincera, Quel… No sé si demà la podràs veure, depèn de com vagi tot.

No podia enganyar-lo, encara que era conscient que li causaria més preocupació.

—Hem d’aconseguir alguna prova per poder denunciar aquesta situació —en Quel, alarmat.

—Hi ha una possibilitat… —I li va comentar les seves sospites sobre la medicació que es prenia la Sarah.

—Creus que en Malvie seria capaç d’una cosa així?

—He agafat el flascó de medicament que li ha donat avui. —L’havia dut amagat al canaló del pit fins a aquell moment.

—Dóna-me’l; el vull analitzar.

En Quel es va tancar al despatx i va sortir una estona més tard. Portava la decepció escrita als ulls.

—Es un bromur.

I això què vol dir?

—Actua com a sedant i, pel que jo sé, l’únic problema dels bromurs és la seva toxicitat, però és la medicació que es dóna normalment en aquests casos.

El seu germà es va posar la mà a la barbeta i va dir jo mateix he servit receptes de bromurs i alcaloides a pacients com la Sarah.

Va afegir que, des que se sabia que l’epilèpsia tenia un origen neurològic que la diferenciava de la histèria, es tractava amb substàncies d’efectes sedants.

—Continuem sense tenir cap prova —va constatar.

Va donar el bona nit al seu germà, intentant amagar la inquietud que sentia.

Ja dins el llit, es va entretenir a repassar tots els detalls. Com podia ser que un home maltractés d’aquella manera la seva dona, i per què la Sarah havia acceptat en Juli com a marit? Va concloure amb consternació que era una situació habitual. Moltes dones es comporten ingènuament, s’enamoren d’homes barruts que les conquisten com qui guanya un trofeu, i una vegada l’han obtingut deixen de tenir cap interès per a ells. Per acabar així, val més estar sola. Tenia amigues, en canvi, que s’havien casat amb homes senzills, cansades de passions que donen inseguretat i sofriment. Havien acabat acceptant que la felicitat es troba més en la bondat de l’amor madur que en l’ardor voraç dels enamoraments, i preferien un pare sensat per als seus fills. La Sarah era molt jove i devia haver caigut al parany. Va ser el darrer pensament que va tenir abans d’adormir-se.