14

Anava sol i la va esperar al lloc de sempre. El cel tenia l’aire impol·lut dels dies calmosos de setembre, una netedat resplendent que alleugeria l’ànim. Va observar el paisatge durant una estona, intentant no pensar res. No les tenia totes, però es va dir que ella també devia sentir alguna cosa més per ell, a pesar de tots els dubtes, i si era així, tornaria.

Va venir una hora més tard. Estava esplèndida, dins un vestit de fil que s’adeia amb els seus cabells sedosos.

—He hagut de deixar el nen amb la Mont.

—Tenia ganes de veure’t.

Ella va somriure: i el lloc que em vas dir?

Van caminar vorejant un estanyol d’aigües clares que queda separat del llac per una faixa estreta de terreny, fins a arribar a un corriol que discorria entre aiguamoixos i camps de conreu, en direcció a ponent i a un petit estanyol d’aigües cendroses.

—Vigila on poses els peus. —Havia assenyalat el terreny humit, a l’entorn de l’estanyol de la Cendra—. L’aigua d’aquest estany sempre és tèrbola, la gent diu que s’espesseeix quan hi ha ponentada, però n’he analitzat una mostra i només hi he trobat fang i trossos d’algues.

Aquella geografia posava a prova, com en pocs altres indrets coneguts, la força de l’aigua subterrània que irrompia en multitud de bullidors, reixorts, fonts, ullals o biots, segons deien uns i altres, i en tota una constel·lació de petits estanyols, alguns de ben peculiars com aquell. Estaven en una terra relativament fràgil, sotmesa a enfonsaments periòdics de terreny i a terratrèmols que havien causat pànic, com el del naixement de l’estanyol Negre.

Van prosseguir la marxa per corriols estrets i poc fressats. Vas bé? La Sarah tenia dificultats per avançar; la faldilla se li enganxava a les espines dels bardissers i s’havia de parar a desfer-se’n cada dos per tres. Ja s’acaba el mal camí.

Una estona més tard van arribar a les Estunes, un parany que fa de xarnera entre les aulines humides i la terra baixa que envolta la massa aquosa de l’estany.

—Estem al peu de la muntanya, aquí comença el bosc. —Un entorn solemne, sens dubte. Ell s’hi sentia com un aligot a punt de volar.

Sempre li havia semblat un indret de bellesa indescriptible i magnificent. Un lloc força solitari, freqüentat pels pastors que buscaven aixopluc sota els arbres al pic del sol i per la gent que anava a fer-hi la berenada els diumenges de celebració.

La Sarah va fer una ullada a l’entorn, contemplativa. S’havia quedat muda, com si no sabés què dir. Arran dels seus peus s’obria una escletxa de terra i un paisatge inquietant, de pell irregular. Les arrels de les alzines i els roures rebentaven la superfície formant unes varices serposes i bonyegudes que penetraven les esquerdes del terreny. Les clivelles del sòl s’enfonsaven en coves humides on furetejava una vegetació espessa: falgueres, boixos, gallerans, violers.

—Què et sembla? —va trencar el silenci ell. Pel cap baix, una meravella—. Aquestes esquerdes són les tunes… Són la prova que hi va haver moviments sísmics fa milers d’anys; devien xocar algunes plaques de terra i es van obrir d’aquesta manera.

El terreny devia haver fet un moviment de balancí que havia provocat l’esquarterament de la llosa on s’escorrien les aigües, això és el que deia l’Alsius. Aquella circumstància podia explicar aquell paisatge tan particular, amb lloses aixecades i capbussades que deixaven al descobert aquelles clivelles en forma d’estrella que semblaven vidres esquerdats d’un cop de roc.

—Es increïble. —La Sarah es va ajupir a tocar el tall d’una esquerda que devia fer dos o tres pams d’amplada. Va fer lliscar la mà menuda sobre el tall.

Li va agradar aquell gest. Això és el que jo et faria. Involuntàriament, la sacsada del desig i la contenció immediata. Alerta, Quel, ja has viscut l’impuls de tirar-te una dona i no és que t’hagi anat gaire bé que diguem; et cal tenir mà esquerra.

La Sarah es va aixecar fent-se enrere, per no relliscar.

—A dins aquestes tunes, s’hi amaguen les rates penades i les guilles… Has sentit a parlar de les goges?

Ella va fer que no. Com pot ser? Vaig néixer a París, no sé si ho recordes, sóc una dona de pis. I jo un home de ciutat. La va ajudar a saltar a l’altra banda d’un d’aquells fenents.

—Segons la llegenda aquí hi viuen unes fades que tenen un palau subterrani i surten a mitjanit per capturar els homes i emportar-se’ls amb les teranyines invisibles que teixeixen.

La Sarah se’l va quedar mirant. Als seus ulls va aflorar la murrieria: t’han seduït, a tu?

—Ja saps qui em crida l’atenció —descarat—. Vine, baixem per aquest marge.

Van franquejar el desnivell, per sota les tunes. Ara eren en un terreny més enfonsat, il·luminat només per la claror tènue que passava entre el brancatge.

—Es un lloc bonic, però fa basarda. —L’expressió de la Sarah va canviar sobtadament. S’havia quedat estàtica, com si escoltés el bosc—. Sortim d’aquí, marxem.

—Per què? —La va seguir. Braços lleugers, caminar juvenil.

—Em fa sentir coses que no vull.

Es va girar mirant-lo esquivament, com si defugis el contacte visual. Va voler emprendre la pujada, però al primer pas va recular. Tenia un tremolor lleuger a les mans i es va haver d’asseure.

—Estàs bé? T’ajudo?

—Ja em passarà. —Semblava dir no m’agrada que em compadeixin.

Ell es va allunyar uns passos. Si no és la malaltia, no sé què cony li passa; no entenc aquests alts i baixos desconcertants. La va estar observant, com creuava els braços davant del pit i refrenava el tremolor. Durant uns instants, va especular sobre quin percentatge de melancolia, de tristesa i d’impotència hi havia en aquella reacció. La malaltia segurament devia influir en la inestabilitat del seu comportament esquiu.

La Sarah s’havia anat calmant i al cap de poc va dir sortim d’aquí. Van pujar el marge de la tuna.

—De debò que no t’entenc, Sarah.

—Ho sento, tot això és molt dur per a mi, no hauria d’haver vingut. —Va esquivar la mirada—. Un cop més m’he deixat portar pel que sentia… La veritat és que no sé gaires coses de tu, gairebé conec més la teva germana. —El pont del nas, prim i sedós, li va brillar a la llum.

—Em pots conèixer millor, si vols, només depèn de tu.

—M’hi estic jugant massa coses —tensa—, passo per un moment difícil, i no t’ho puc explicar.

—Es pel teu marit?

—Ets d’aquella mena de persones que ho volen saber tot de tot? —El va acusar amb una mirada interrogant.

—Perdona, de vegades sóc inoportú —volia dir: Em comporto com un intrús, un llop xafarder que té ganes de rastrejar els teus sentiments i continuo intrigat per saber què sents.

—Si em vols ajudar, no em facis preguntes, d’acord?

Va dir que sí. Quin remei tenia.

Després d’allò van continuar parlant. En un moment determinat, la va interrompre.

—Jo sí que et contestaré la pregunta que em vas fer l’altre dia, recordes? La resposta és que no —va optar per ser directe—. Si et refereixes a la meva felicitat matrimonial, s’han esgotat totes les expectatives.

—Comprenc… —Els ulls de la Sarah van perlejar—. Creus que les coses passen perquè sí o són les circumstàncies que ens hi porten? Vull dir que tu i jo ens hàgim conegut.

—Diria que l’atzar ens ha fet trobar, però som aquí per voluntat pròpia.

Va calcular les possibilitats que tenia, conscient d’una agitació que feia molt de temps que no experimentava. Què passa? Reconeix que sents un desig imperiós i un sentiment diferent.

La Sarah tenia un aire salvatge als ulls, havia inclinat la cara i es va deixar besar. Havien estat una estona en silenci, amanyagant-se.

En caure el vespre la va acompanyar fins al balneari de la Puda i allà es van separar.

L’endemà la va tenir al pensament unes quantes vegades. Hi va pensar també mentre llegia la carta plena de retrets de l’Eulàlia.

L’Anna havia rebut un avís de correspondència i de bon matí havia passat a recollir la carta al servei de correus i telègrafs.

Li feia mandra obrir el sobre i descobrir les paraules que contenia, per què negar-ho? Sabia del cert que el text d’aquella carta el faria posar de mal humor, com altres vegades, més tenint en compte que no escrivia a la seva dona de feia un mes. No tinc cap excusa per no dir-li res, l’única raó que puc esgrimir és que no tinc ganes de fer-ho i ni sé què explicar-li. Ara mateix em sento més lluny d’ella que mai.

La distància física que els separava accentuava encara més la sensació de fredor entre ells dos. De seguida va saber que no s’equivocava de gaire sobre el contingut de la carta. Era un reguitzell de preguntes retòriques que es responien a elles mateixes, intercalades amb afirmacions acusatòries que l’implicaven directament. Quan penses venir a Barcelona? Et sembla lògic que hagi de saber de tu per algun conegut que t’ha vist? No sé si respondràs aquesta carta o esperes que vingui a veure’t… Que estiguis convalescent no justifica que et desentenguis de tot, Quel, no sé res de tu, sembla que tant te faci tot.

Va esbufegar cansat, apartant la cara d’aquelles línies que semblaven escrites per un jutge malcarat. Les darreres paraules de l’Eulàlia que tancaven aquell enfilall de reprovacions el van indignar: desitjo que estiguis millor, però no puc entendre la teva manera de comportar-te, abans no eres així.

Ja hi som amb abans. Abans de què, bon Déu? Abans que comencés a obsessionar-se per la maternitat i em donés a mi la culpa de tot? Tinc culpa, jo, que perdés una altra criatura? Vaig fer tard al part, però la cesària no depenia de mi.

He fet l’esforç de comprendre la situació, però ella no ho ha acceptat mai, s’ha tancat en banda i no m’ha deixat compartir el seu dolor, aquesta és la veritat. Per ella sempre seré un egoista.

A la carta, l’Eulàlia també es referia a la farmàcia. El negoci, això era el que segons ella l’hauria de preocupar.

Havia tornat a plegar aquell full encès amb lentitud i una gran sensació de cansament, i el va desar en un calaix de l’escriptori.

Què he de fer? He d’esperar i deixar que es confirmi el que sento per la Sarah? Desitjo una dona casada i això és condemnable als ulls de tothom. Sé a què m’exposo però vull saber si és possible… Ho entendrà la meva germana? L’Eulàlia no m’ho perdonarà mai perquè ho considerarà un greuge inexcusable. Tot el que en algun moment vaig poder sentir per ella ja és mort, i si obeeixo els meus sentiments li seré infidel, m’agradi o no. D’altra banda, no puc prendre cap decisió perquè no sé què vol, la Sarah; no està gens definida. És un assumpte delicat que pot posar-la en una situació difícil. Si insisteixo a veure-la, també m’hauré d’enfrontar amb la meva consciència, però si hi renuncio no sabré mai si puc obtenir la felicitat que espero.

Aquella tarda, abans de sortir de casa, va trobar el Duc a la porta fent el ploricó com un nen, cosa que en llenguatge de gos es tradueix en grunyits apagats i gemecs repetitius, i se’l va emportar amb ell.

A partir d’aquell dia es van tornar a veure amb la Sarah repetidament. Buscaven llocs amagats, emparats per la vegetació, a tocar l’aigua. Se sentien empesos per una complicitat que va anar guanyant terreny a poc a poc. La Sarah li va posar una condició: donar-se temps abans de res, no fer-se il·lusions ni traçar-se cap altre objectiu que anar-se coneixent. Li havia dit no vull tenir la sensació que t’entossudeixes a salvar-me de res, ajuda’m només si t’ho demano. Més d’un cop es va plantar davant d’ell mirant-lo fixament, fent-li preguntes sobre coses que volia saber.

Tots dos van donar aquells dies per bons, encara que ell hauria anat més lluny del que la Sarah li permetia.

Ella semblava disposada a continuar però es mostrava irregular, serpentejant com els meandres d’un riu, i a vedades el desconcertava.

Una d’aquelles tardes va trobar una altra Sarah. Anava vestida de negre, amb el xal creuat al pit, i quan va anar per besar-la va apartar el cap.

—Què passa?

—No et vull preocupar —es va justificar amb una mirada d’angoixa—, però no et puc enganyar més, Quel, no estic bé.

Va admetre que havia empitjorat i darrerament no podia dormir. Cada nit es despertava alterada, amb espasmes. De manera vaga, li va insinuar el traüt inquietant que retrunyia dins el seu cap quan se sentia així, evitant parlar d’aquelles veus familiars.

—I si la medicació que prens no és la correcta?

—El doctor Malvie coneix la meva malaltia, estic ben atesa. —Tot i l’afirmació, un reflex d’incertesa li va llampeguejar al fons dels ulls.

—Digue’m la veritat, hi ha alguna altra cosa que et preocupa?

—No és només el mal físic, no sé què he de fer… Estic bé amb tu però no sóc lliure i no sé com afrontar-ho; això em turmenta… No creguis que sóc inconscient o capriciosa i que em giro com una fulla al vent, no és això, però no em vull trair a mi mateixa… El cap em diu que ho deixi córrer, però si escolto el meu cor —la veu li va fer una inflexió molt tènue—, llavors sento que…

Va haver de vèncer l’impuls de besar-la.

—Tot això es pot complicar —en un murmuri gairebé imperceptible.

—M’agrada resoldre problemes —va dir. A veure si la feia somriure.

—De debò m’ajudaries, si t’ho demano?

—No era la condició que em vas posar?

La Sarah va esbossar un somriure apagat.

—Crec que en Juli sospita alguna cosa, cada dia es comporta d’una manera més estranya. Ahir vam discutir perquè diu que malcrio en René, va dir que sabia coses meves que si li convé pot fer servir… No puc confiar en ell i el meu fill em necessita… Ho entens? —Li va segellar els llavis amb la punta del dit—. No em preguntis res, sisplau.

Es va deixar abraçar i, en un moment determinat, li va preguntar si mai havia estimat la seva dona.

—M’hi vaig casar enamorat, però no puc dir que l’estimés.

Aquella resposta havia tingut un efecte reflex en la Sarah. De seguida es va desfer de l’abraçada, rebutjant-lo i estrenyent-se al moment el xal negre al pit, en un gest instintiu.

—Vas vestida com el primer dia —li va fer notar.

Ella es va girar bruscament. D’improvís, una rafegada de perplexitat li va encendre els ulls, com si acabés d’escoltar una paraula prohibida capaç de desfer l’ordre encadenat i harmònic d’un discurs sencer.

—Eres tu, qui m’espiava aquell dia! —va aixecar la veu, tibant, assenyalant-lo recelosa amb un dit acusador—. No m’havia posat aquest xal des d’aquell vespre! —Els llavis li van tremolar lleugerament—. Com t’has atrevit? Espiar una dona no és propi d’un home com tu. —Els seus ulls deien m’has decebut.

Va constatar que l’havia esguerrat del tot i es va disculpar dues o tres vegades. Per bocamoll. Lamentava no haver estat capaç de tenir en compte que la seva memòria, que enregistrava observacions minucioses sobre proporcions i fórmules farmacèutiques, fallava sovint a l’hora de recordar els detalls quotidians.

—Et juro que va ser un fet casual, Sarah, de debò, no volia espantar-te, espero que no m’odiïs per això… No vull que això nostre acabi aquí. Accepta les meves excuses.

Va dir i redir que ho sentia molt mentre donava tantes explicacions com sabia, fins que ella el va fer callar amb un gest de mà brusc.

—No vull discutir més, deixem-ho estar… —L’expressió espontània se li havia trasmudat en recel—. M’has dit que no saps si has estimat mai la teva dona. Com pots saber que «això nostre» pot anar endavant?

—Tinc la certesa de voler-ho.

—No ens enganyem, Quel, crec que has vist en mi allò que desitges, i no sé si jo t’ho puc donar… Oblida el que t’he dit d’ajudar-me.

—Per què?

—Podria perjudicar la persona que més estimo.

—Vols dir el teu fill?

Ella no li ho va corroborar; va fer només el gest d’anar-se’n, empesa per una pressa sobtada.

—Podríem quedar com a amics, és millor així. —Va assajar un somriure que volia ser distant.

—És això el que vols? Molt bé, vés-te’n —va dir malhumorat.

L’havia deixat amb la paraula a la boca i va marxar fugaç. En Quel la va seguir amb la mirada mentre prenia la direcció d’un corriol que s’esborrava entre fileres de joncs, calculant si tot plegat no era una excusa per allunyar-se d’ell definitivament o si formava part d’una estratègia que desconeixia.

Poc després, va escoltar la quietud que es respirava al seu voltant per calmar-se. Només se sentia la remor del brancatge anant i venint i la mica de vent que pentinava les aigües, i l’únic rastre de vida animal visible eren dues fotges que nedaven silencioses lluint aquella placa frontal blanca al mig del crani que permet imaginar la forma d’un casc. Com soldats grecs.

Llavors, va sentir el gos. Bordava de manera insistent, amb lladrucs entretallats i nerviosos com els que solia gastar quan veia algun desconegut. Provenien de la zona del cap de l’estany. Tan lluny, ha anat? Li va semblar sentir un udol apagat, com el que fan els gossos de la canilla quan els mossega un senglar o els ataca una gata que ha parit i guarda la gatinada.

El va cridar moltes vegades, però el Duc no va aparèixer. I ell es va quedar escoltant uns segons. En aquell moment, sense saber per què, va tenir la sensació que algú l’observava. Es va girar molt ràpid, però només va veure les tofes frondoses de cua de cavall despentinades al vent i unes mates de llentiscle que es removien sota els pollancres i els salzes.

Va estar cridant el gos durant una estona, caminant en la direcció que li havia semblat sentir-lo, i fins i tot va sortir del camí per travessar un tram enfangat. Què dimonis deu estar fent? Per què no ve?

Quan començava a fosquejar va desistir de continuar buscant. Les branques dels freixes i dels salzes penjaven sobre l’estany com escales enfonsades a l’aigua i un tronc arrencat hi surava fent el mort com un cadàver. De tornada, va tenir un mal pressentiment.

Mitja hora més tard arribava a casa sense el gos. Es va asseure a sopar, el cos enarcat i els braços recolzats sobre la taula, moix. Amb prou feines va menjar res.

—Deixa de preocupar-te, ja vindrà, els gossos sempre tornen. —L’Anna li va posar un plat de sopa a taula—. Menja una mica.

No es trobava bé. Va abaixar el cap, irritat, emprenyat. Encaparrat en les seves coses. La seva germana el va escrutar: a veure si em diràs què et passa.

—Es una dona? —va preguntar al final.

Va assentir.

—La conec?

La veus cada setmana.

—L’altre dia, al teatre, m’ho va semblar —va fer l’Anna—; ella dissimula millor que tu. Sabia que acabaries coneixent-ne alguna, però havia de ser la Sarah, precisament?

La cara de l’Anna deia no vull atabalar-te, Quel, em fa patir veure que t’estàs complicant la vida una altra vegada, i aquest cop pot ser molt pitjor, encara que no m’estranya gens… Fa massa temps que el teu matrimoni amb l’Eulàlia no rutlla; ella i tu sou oposats i teniu gustos irreconciliables. Tu ets un home mesurat, una mica somiador, i a ella només li interessen les coses pràctiques, és freda com el marbre. Si t’he de ser sincera, dubto que mai t’hagi estimat.

Sense voler, va creuar la mirada amb la del seu germà i hi va veure una guspira coneguda, el rastre d’un foc encès per la inquietud.

—No ha passat res, ella no vol continuar.

—I tu sí?