1
Tot va començar el dia que un gos d’aigua de pelatge ros, airós i musculat, va parar l’orella al xiulet que acabava de sentir. Es va quedar immòbil entre l’espessor boscosa, una massa densa d’alzines velles i de ginebrons baixos i rabassuts. Al moment, va arrufar el morro en una ganyota ràpida, el cap alt, encarat al vent, i va arrencar a córrer en direcció al sud, com una fletxa.
Anava a una bona velocitat de carrera; les potes de darrere se li entrecreuaven en un moviment esbiaixat, poc elegant, més típic d’un gos de pis acostumat a la vida domèstica que no pas a l’aire lliure. Tanmateix, tenia l’aire feliç de l’animal que, quan veu el camp, es torna boig i no té mesura: tot és rebolcar-se a l’herba, guimbar pels sembrats i remullar-se a les basses.
El gos va seguir en la bona direcció, excitat per l’abundància d’ocells que l’esperava en el camí. No era cap caçador hàbil com hauria correspost a la seva raça, que venia a ser el resultat dels experiments d’un noble anglès, un tal Lord Tweedmouth, de qui s’explicava que havia fet encreuaments desconeguts amb diferents classes de gossos de cacera. Aquella tofa peluda de quatre potes perseguia tórtores i tudons per instint. Els assetjava a peu d’arbre, esperitat, amb un panteix nerviós, però els ocells el revolaven escarnint-lo. Els veia fugir lluny, amb aire frustrat, i molt rarament atrapava algun moixó gamat que havia caigut del niu i no sabia volar. El marejava una estona i, quan se’n cansava, el deixava estar igualment.
Prosseguint la carrera, va abandonar un clos d’horta i un aiguamoix d’aigües netes que reflectien la pallera geperuda d’un mas i una punta de campanar. A mig camí, un conill va córrer esllampat només de veure’l. El va perseguir rabent, impulsat pel delit instintiu, que és més fort que qualsevol sentit de l’obediència.
Una estona més tard ja havia desistit d’atrapar el rosegador orellut i va recular cap al camí. Estava habituat a recórrer aquell paratge encabit entre els contraforts de les muntanyes i l’estany. Cada tarda, ell i el seu amo iniciaven una passejada llarga, que solia durar fins a la posta de sol.
La llum irisada cobria ara els camps llaurats i, entorn de l’aigua, es perfilaven serrells de joncs i un cinturó d’arbres de ribera. Verns, saules, oms i freixes. El gos va ensumar l’aire obsessivament per captar, entre l’aiguabarreig d’alenades de tifes animals i de totes les ferums delicioses que li portava el vespre, una olor coneguda, una barreja d’alcohol i de brillantina perfumada amb aiguanaf.
Aquest cop, la persecució olfactiva el va guiar a tocar l’aigua, entre una mata espessa de joncs. Just allà, va sentir un xiscle.