35

En Quel havia concentrat totes les forces en el seu objectiu. Volia trobar la Sarah. Feia setmanes que la seva vida girava exclusivament a l’entorn d’aquell desig. Això l’afectava en la percepció del temps; d’ençà l’estiu, semblava haver passat un segle, i aquella constatació era només el resultat d’una evidència.

Tot això em desconcerta, qui m’ho havia de dir. Podria haver fet mofa dels sentiments, però no eren cap entelèquia i no els podia negar. I així estava, nerviós i obsessionat. Era conscient que el criteri metòdic amb què sabia analitzar les coses dels altres no funcionava quan es tractava d’ell mateix.

L’interès per resoldre aquella situació difícil en què estava implicat el dominava per damunt de tot. Ja no tenia temps de fer llargues passejades per l’estany, i encara menys de passar la tarda conversant amb vells coneguts. Anava a prendre banys al balneari com una obligació inevitable, un mal que no tenia excusa, però el dia a dia havia canviat.

Estava embarcat en un assumpte diferent i tenia un compromís a complir. La urgència per saber on era la Sarah s’havia convertit en una necessitat que s’imposava ell mateix per convence’s que ella estava retinguda contra la seva voluntat i que estava disposada a refer la vida amb ell.

Tenia un testimoni i aquelles restes de cotó fluix que podien servir de prova. Havia descartat analitzar-les al seu laboratori domèstic i les havia confiat a l’Alsius.

El farmacèutic l’havia tret de dubtes aquella mateixa tarda. L’havia rebut a la farmàcia, amb uns ulls inquisitius com lents de precisió i la cara blanca com la bata que duia posada.

—He trobat residus de triclorur de metil, Miquel, he utilitzat diferents substàncies per desxifrar els components i l’única que ha provocat una reacció de color és aquesta… Segurament són restes de cloroform.

Havia parlat amb la convicció de sempre, taxatiu.

—Cloroform?

—L’anàlisi no deixa cap dubte. —L’olor dolcenca i picant d’esperit de vi ho delatava.

—Pot ser una prova decisiva —volia pensar que sí—, ningú fa servir cloroform per caprici.

Havia sortit del laboratori esperançat. Per fi tenia una prova inculpatòria.

Durant un instant va dubtar de la conveniència de presentar ell mateix la denúncia a la Guàrdia Civil però l’Isern i l’Anna li ho havien desaconsellat.

Em faran perdre hores, m’hauré d’esperar; voldran que declari totes les circumstàncies, on he trobat les restes, quan i com, demanaran el testimoni de l’Anna… M’exposo a malgastar un temps preciós que pot ser crucial per resoldre aquest galimaties i no m’ho puc permetre, perquè segurament la Sarah està en perill.

Havia d’actuar ràpid. De pressa, he de buscar algú que resolgui l’enfadosa obligació d’anar a la Guàrdia Civil.

L’Isern. Li demanaré una altra vegada que utilitzi les seves influències… Sap com tractar el bergant del tinent… Per un militar sense cultura, el poder és una qüestió de testicles; l’Isern el sap raspallar de manera enginyosa, li permet creure que està investit d’una certa autoritat. En això és insuperable, té molta més mà esquerra que jo.

El seu amic el va rebre a peu de porta de la consulta, una mà a la butxaca dels pantalons.

—Aquests dies van de corcoll buscant els lladres de l’arqueta —escodrinyant-lo amb aquells ulls d’home entès—. No ho sabies? Fins i tot van cridar el sometent… S’han endut les figures de plata però han deixat la de sant Martirià, no ho trobes estrany?

Sí. Però tinc un assumpte més important.

—Pot ser que el lladre tingui una certa devoció pel sant o sigui supersticiós, encara que sembli incongruent… Es veu que es va quedar a l’església després de la processó i devia deixar entrar un còmplice. Però algú ha d’estar disposat a comprar l’arca, dic jo, si no per què la voldrien?

La notícia no li va fer ni fred ni calor; l’Isern se’n devia adonar i no en va parlar més.

—He d’impedir que el malparit d’en Termes marxi sense que sapiguem on és la Sarah, espero trobar-me cara a cara en Malvie.

Estava decidit a sostreure’ls la veritat com fos.

L’Isern el va reprovar amb la mirada. Els ulls li deien ja veig que no hi ha res a fer, tira més un pèl de dona que cent mules.

—Vés alerta, Quel. —La mà molsuda del metge es va clavar a la seva espatlla—. Un home acorralat sempre és perillós, i dos encara més. Fes el que hagis de fer, però tingue’m informat.

—Si no he tomat abans del vespre, vés a trobar el tinent.

En Joaquim Isern va assentir mentre li obria la porta, vigorós, sempre tan segur d’ell mateix.

Fora el carrer l’aire era humit. Va tossir repetidament. A les nits encara el despertava aquell ruflet empipador al pit; respirava menys penosament, però la tos seguia igual de ronca.

Va caminar sorrut, amb una idea fixa al cap. Ja havia dit a l’Anna el que pensava fer. Deixa’m venir, Quel, per l’amor de Déu, no hi vagis sol.

De tant en tant, se sentia l’objecte petit i precís que duia a la butxaca dels pantalons, al carnal dret, pressionant-li l’entrecuix. El molestava una mica, però alguna precaució havia de prendre per si calia defensar-se. No estic gens segur del que pot passar quan travessi el llindar de la fàbrica.

Aniré directament al despatx, en Juli deu ser allà.

La visió de can Prats el va posar en guàrdia. Aparentment, el mas semblava el lloc més plàcid i sòlid del món, una casa típica de pagès amb una gran façana i les parets mestres reforçades amb contraforts. L’era empedrada també era digna de tota felicitat i la figuera i el llimoner que havia fet una nova florida arrodonien la mateixa sensació.

Va deixar enrere el portal del mas, vorejant el mur exterior que l’unia al pati de la fàbrica. Quan era a prop de l’entrada de la blanqueria, va sentir veus que provenien del recinte exterior. Al pati hi havia una colla d’obrers reunits a tocar del camí d’accés a la nau, entre l’estenedor de les pells i la catifa de llana blanca i negra que cobria el terra, com un mar tou i sinuós que contrastava amb l’austeritat de les parets de l’edifici, els rajols i l’estiba de ruscla d’alzina amuntegada vora el mur.

Va comptar una trentena d’obrers, homes, uns quants noiets i tres dones, una d’elles panxuda i musculosa com un homenot. Escoltaven un treballador que portava la veu cantant.

—Què hem de fer?

Un obrer jovenàs, barbut i amb pellissa curta parlava enmig del cercle. Devia netejar pells, perquè anava descalç, com tots els qui treballaven amb l’aigua al turmell.

—Ens deuen dues setmanades, així no podem viure! Tenim boques per alimentar i a les botigues ja no ens fien. —Va aixecar el to de veu—. Volen posar màquines i ens fotran al carrer, que no ho veieu? Com us penseu que han aconseguit millorar, els obrers anglesos o els d’Alemanya? S’han unit i s’han manifestat!

—Aquí les vagues estan prohibides, què hi guanyarem? —el va interpel·lar un treballador.

Estaven tan capficats en les seves coses que ni el van veure quan els va passar pel costat.

—Els amos només saben parlar de les nostres obligacions, i els nostres drets què? Trobeu just que el sindicat de teixidors sigui il·legal? Mireu què fan els obrers de tot Europa, volen un salari just! Nosaltres no podem pa viure amb el nostre jornal.

—Cridem el capatàs!

—En Xico està de part de l’amo! Som nosaltres que hem de lluitar, els amos no posen cap fàbrica per donar pa als trebaiadors i l’Estat no ens protegeix, no tenim seguro i ens poden fotre al carrer sense cap compensació… Ja ens han cardat massa cops!

En Quel va seguir caminant, aliè a l’arenga del cap de colla, que semblava estar al cas de les revoltes del moviment obrer i dels drets i deures d’amos i treballadors.

Va sentir uns obrers que parlaven amb la boca petita.

—Aquest és un anarquista exaltat dels que volen que tot sigui de tothom… No veus com garla? Si deixem que les pells es podreixin, encara serà pitjor, te fot, també hem de mirar pels interessos de l’amo.

—Però que pagui lo que ens deu.

Va aconseguir entrar a la fàbrica sense que ningú es fixés en ell. La reunió encara continuava. No va poder evitar un punt de satisfacció callada. Si hi ha malestar a la fàbrica, tard o d’hora jugarà en contra d’en Juli… No té diners per pagar els obrers? I els diners del crèdit que va firmar la Sarah, on són? Ja els ha dilapidat? O és que té tants deutes que s’han fos?

Només d’entrar a la nau, el va ofendre una bravada forta d’àcid sulfúric que sortia dels safareigs on es remullaven les pells per descarnar.

Va sentir els propis passos ressonant dins la nau buida mentre s’escorava cap a la paret, conscient que, si passava pel centre de la nau, des d’on es veien perfectament els finestrons del despatx i un tram d’escala, en Juli el veuria. L’he de sorprendre.

Vorejant els safareigs amb precaució, va arribar a la secció on descarnaven les pells. Era un lloc pudent, l’aire salat a més no poder, amb cavallets de fusta i pells esteses que impedien caminar. A mesura que avançava, les pudors anaven canviant, de la fortor intensa del lleixiu a la del sulfur de sodi.

Havia resseguit la paret fins a arribar a pocs metres de l’escala de ferro estreta i llargaruda que pujava al despatx i es va quedar clavat darrere els esglaons.

Baixa algú. Va sentir el soroll de passos dalt l’escala, el cruixir metàl·lic dels escalons. Poc després, va aparèixer un peu gros calçat amb una espardenya de veta que descendia de pressa, un altre peu, els camals d’uns pantalons de vellut i, a continuació, l’esquena d’un home amb faixa negra que fregava la barana.

Sembla el capatàs, deu anar a negociar amb els obrers.

Es va descalçar mentre l’home s’allunyava i al cap de poc va enfilar l’escala procurant no fer soroll.

El pensament se li havia disparat igual que el cor. L’he d’enxampar abans no pugui reaccionar, si sospita o sap que tenim proves avisarà en Malvie i són capaços d’utilitzar la Sarah, fins i tot el nen… He d’actuar amb astúcia per evitar-ho.

L’opinió que li mereixien en Termes i aquell farsant d’en Malvie era tan desfavorable que s’imaginava el pitjor.

La sensació que a cada instant que passava s’acostava més a en Juli, la convicció que estava a punt d’afrontar una empresa perillosa li van provocar una reacció febril; estava acalorat i molt impacient.

Què deu estar fent, en Termes? I el seu còmplice? Si està sol a la fàbrica, voldrà dir que en Malvie reté la Sarah?

Era una idea terrible força probable. Aquell pensament el va encoleritzar i va pujar encara més de pressa. La trinxa dels pantalons li estrenyia els carnals, i a cada gambada silenciosa notava la punta de l’arma contra la cuixa.

D’un cop de mà va obrir la porta del despatx i va entrar precipitadament.

La llum que traspassava els finestrons il·luminava suficientment l’interior de l’oficina on el pare de la Sarah havia après a administrar els recursos econòmics abans d’anar-se’n a París. La mateixa oficina que trenta anys més tard ocuparia el seu gendre.

En Juli era allà, efectivament. Dret al costat de la taula del despatx. Un jaqué molt ajustat perfectament cenyit al cos i un abric curt de xeviot negre. Tenia una bossa de viatge oberta a un costat i, a l’altre, un munt de papers que anava col·locant dins la bossa.

Es va quedar mirant-lo amb els ulls gèlids, sense deixar el que estava fent.

—Veig que anem de viatge.

—Què hi fas aquí, farmacèutic? —amb disgust, tutejant-lo despectivament.

Per primer cop es mostrava amb ell tal com era, un individu vanitós de tracte desagradable.

—On és la Sarah?

—Pregunta-li-ho a ella, ja que us teniu tanta confiança.

L’empresari el va escrutar amb menyspreu, sense deixar d’omplir la bossa en cap moment.

—No he vingut a jugar, Juli —s’hi va encarar—. Sóc aquí per un tema que no pot esperar més i ho saps millor que jo: no penso marxar sense ella.

Mentre parlava va caminar fins a situar-se davant de l’empresari, a l’altra banda de la taula.

—Es una qüestió de vida o mort, no sé si m’has entès —el va desafiar—, tinc testimonis i proves.

Per un moment, en Termes va deixar d’enfornar papers i el va mirar amb brusquedat. Tenia un aire sinistre a la mirada.

—Proves de què? No sé què vols dir. —Els seus ulls secs van topar amb els d’ell.

—La Sarah no és a Barcelona ni a París, ho saps millor que jo; no ha marxat per voluntat pròpia i ho puc demostrar… Va pujar a la berlina però no va arribar a l’estació, algú —va remarcar la paraula— la va retenir… Vols que continuï?

En Juli no semblava arrugar-se gens: jugaria a la defensiva, per guanyar temps, i ell ho sabia. No se n’anirà d’aquí, ho juro per Déu, fins que no m’hagi dit on és la Sarah.

—Tot això és una invenció sense cap ni peus. —L’empresari va tornar a omplir la bossa de mà, com si res.

—Puc anar molt més lluny —el va amenaçar amb la mà—, tu i aquest farsant que es fa passar per doctor vàreu utilitzar cloroform per adormir-la i la reteniu contra la seva voluntat… Tinc proves del que dic i vull saber on és.

Aquest cop la va encertar de ple. Va captar una mirada d’alerta en l’empresari. Ja grinyola per dins.

—Què collons dius, farmacèutic?

—El mateix que explicaré a la Guàrdia Civil d’aquí poc.

Es va sorprendre ell mateix de la serenitat amb què ho acabava de dir.

L’empresari estava visiblement nerviós. Havia començat a suar, va tancar la bossa amb la mà dreta i després la va deixar lliscar furtivament cap a l’angle de taula.

Què està fent? Li va semblar que esgratinyava el moble i en unes mil·lèsimes de segon va comprendre que s’ho jugava tot. Eren un contra l’altre, i si no reaccionava ràpidament en Juli ho faria abans que ell. Es va ficar la mà a la butxaca buscant el bisturí, conscient que si allò que l’empresari volia treure del calaix era una pistola la seva vida penjava d’un fil.

Quan s’anava a abalançar damunt d’aquell salvatge, va sentir un fort cop al crani. L’impacte es va barrejar amb les paraules difuses d’en Juli: No em costaria gens esbarriar-te el cervell, farmacèutic. I va caure rodó a terra.