6

—Tinc l’as i us mato el rei! —El notari, gros i barbut, va deixar caure la carta guanyadora donant un cop de puny sobre la taula de marbre, a desgrat d’en Juli Termes, el seu contrincant. La cara prima i ben afaitada de l’empresari s’havia tensat i, per un moment, abans de triar una nova carta, va semblar que titubejava.

—El proper dia juguem al pòquer, Lluís, estic renyit amb la baralla espanyola. —Mirava el ventall de cartes que tenia desplegat a la mà. Havia deixat el barret de copa alta a l’entrada dels banys. Suava, i es va eixugar amb un mocador.

Els dos homes jugaven a l’exterior del balneari de la Puda, a l’ombra d’un dels verns que temperaven la placeta de la font sulfurosa. Estaven tots una mica esgrogueïts de fulla per la proximitat de la tardor. Al seu costat, dues parelles prenien llimonada i anissos i conversaven animadament, indiferents a la mainada que jugava a empaitar-se entre els arbres. Al mig de la plaça, s’aixecava una font piramidal amb brolladors d’on sortia l’aigua sulfurosa que queia al fons del canaló, exhalant una ferum de sofre bastant ofensiva. Les aigües que no tenien prou empenta per arribar al reguerol que moria al rec de la font s’estancaven al fons del canaló i criaven unes algues fosques llefiscoses molt desagradables a la vista.

El notari va arrufar el nas.

—Excuses de mal perdedor, senyor Termes, de moment m’heu de convidar i em deveu cinquanta cèntims. —Va mirar cap a la porta de l’establiment—: Maria, ens pot portar una copeta d’anís?

Una dona seca de gest nerviós, que no es va fer esperar gens, els va servir l’anís i uns pastissets de pa de pessic recoberts de sucre blanc.

—L’anís ha d’anar acompanyat. —La dona es va dirigir a l’empresari, amb expressió alegre—: Coneix les cansalades? Són típiques de la nostra ciutat… Les ha de tastar, tenen gust de matafaluga.

En Juli Termes va olorar la copa d’anís amb fruïció. Tant ell com el notari, la dona que els servia i la gent de la placeta semblaven ignorar el tuf d’ou podrit de les aigües sulfuroses. Aquella pudor que se sentia de lluny minvava quan el nas hi estava habituat.

—Volen arreglar la font, hi construiran una columna de quatre brolladors i la coronaran amb una gerra floral… —El notari va fer una pausa, mentre paladejava el glop d’anís que s’acabava d’empassar—. Però qui sap quan ho faran, no hi ha quartos i les arques municipals estan eixutes.

En origen aquella font era una bassa enmig dels camps on la gent s’anava a curar de les malalties de la pell. L’ajuntament hi havia construït una font artificial i, després d’uns quants plets, havia permès al propietari del terreny aixecar un edifici de banys.

El balneari no disposava d’habitacions; els clients habituals hi anaven a prendre banys, s’hostatjaven a les pensions de la vila i arribaven pel passeig, encabits en tartanes còmodes i ben equipades.

—Fem una altra partida, notari? Aquesta vegada guanyo jo, m’hi jugo el que vulgueu… Ens hi apostem deu rals?

—Deu rals? No sabia que trobéssiu tant de plaer en el joc. —El notari es va posar la mà a la barba, clapejada de pèls blancs, i se la va allisar amb lentitud—. Sou capaç de jugar-vos la fàbrica.

L’empresari va riure, divertit. La dona que els havia servit l’anís va tornar a treure el cap per la porta de l’establiment, el rostre vermellenc i els ulls pansits.

—Senyor Termes, hi ha un home que demana per vostè —lacònicament.

—Deixem-ho córrer. —El notari va fer el gest d’aixecar-se de taula—. S’ha fet tard i he de tornar al despatx.

En Termes va assentir i, acomiadant-se, es va dirigir al balneari. A l’entrada l’esperava l’individu de la cara verolada. Duia un barret de palla rústega i s’havia repinjolat a la porta.

—Què hi fas aquí? Qui t’ha dit que vinguessis? —L’empresari el va convidar a sortir fora, amb bones maneres.

Van caminar pel passeig que portava a l’estany fins a la part posterior de l’edifici, un lloc solitari on la vegetació ho governava tot. Les altes mates de saüc i les cues de cavall amortien el so de les paraules.

—Sóc gat vell, Termes, sé on aneu, què us agrada i en què gasteu els diners, o sigui que no m’esquiveu… M’heu fet venir a casa vostra per res un altre cop… Vull cobrar, us he lliurat un material de primera qualitat, pregunteu-ho si no a l’Anac… M’ha costat molt d’obtenir i vam acordar que pagaríeu al primer lliurament.

El rostre d’en Termes es va tensar.

—Ara no puc —va dir nerviós—, necessito una mica de temps, només dues setmanes o tres.

Durant una estona van estar discutint amb vehemència. Aquell individu gesticulava amb profusió, visiblement irritat i, en un moment àlgid, va empènyer l’empresari. En Termes va respondre furiós: l’havia engrapat per la camisa, amenaçant-lo, i li va xiuxiuejar alguna cosa a cau d’orella que va tenir l’efecte desitjat, perquè el de la cara gravada es va calmar.

Quan els ànims semblaven haver-se apaivagat del tot, l’individu encara va dir: si no compliu, us puc fer molt de mal, recordeu que teniu molt més a perdre que no pas jo…

Poc després que en Juli Termes s’hagués desempallegat d’aquell visitant indesitjable, va arribar en Quel. Cavalcava una bicicleta de rodes petites, nova de trinca, i duia una gorra de ciclista calada al front i uns pantalons de bombatxo que li conferien un aire trasmudat. Va veure l’empresari només d’arribar. El marit de la Sarah. Sense voler es va imaginar les mans nacrades d’ella, l’exigua ratlla de la boca, el cos fi embotit en el vestit de seda, els seus ulls esquius, i se li va fer un nus a la gola.

—No us havia conegut.

En Juli es va avançar un pas, fent cruixir una fulla seca sota les botes, i el va mirar amb incomoditat.

—N’he vist una d’igual a París, aquest estiu… Té prou estabilitat? —Va assenyalar la bicicleta amb un somriure inquisitiu.

Ell va assentir secament. L’única cosa que li importava era veure la Sarah. Deu haver vingut, ella?

De seguida va constatar que l’empresari tenia pressa i anava sol. Es va acomiadar d’ell amb una salutació ràpida. Què li passa? Té un aspecte impecable, però se’l veu nerviós, va constatar en silenci. Els pensaments l’atropellaven: Si sabés com l’envejo per una sola cosa… Té una dona infinitament millor que les altres, prou que deu saber la sort que té de poder-la apamar cada nit.

Es va quedar expectant, seguint amb la mirada l’empresari, que marxava pel camí del passeig, dret com un rave, tot ell fet un senyor, ben mudat, amb el barret de copa i el pas educat que li havia conegut el primer dia.

Pot tenir l’aire distingit, però no m’agrada; és tot el que en penso. Això és que estic gelós? Però si ella no m’ha donat peu a res… Per un instant es va qüestionar si aquella era la raó principal que justificava el sentiment desagradable que li inspirava l’empresari. Ser conscient d’aquella reacció, que es presentava com una molèstia física, el va fer sentir confós i avergonyit. Es va trobar descobert en la pròpia inconsciència. Tot això és irracional, Quel, irrisori; a més, tots dos estem casats.

Va entrar al balneari a demanar pel director de la casa de salut.

—Amic Miquel… —El doctor Mascaró l’esperava assegut al seu despatx, vestit amb bata blanca. El va escrutar atentament; tenia el vici de mirar per sobre el nas com si fes una anàlisi facial del pacient—. M’heu demanat consell…

—La veritat és que no noto gaire millora.

—Sou farmacèutic, no cal que us digui que cada malalt respon de manera diferent… Tingueu una mica de paciència; les nostres aigües tenen moltes propietats —va prosseguir el doctor. No li va recordar el que tots dos sabien: contenien sulfat càlcic, bicarbonat càlcic i magnèsic i borat sòdic en força quantitat. Només va dir—: Han curat pacients amb bronquitis, dermatitis greus, artritis i reunia, això valida la nostra feina…

El doctor parlava molt. Semblava més que convençut dels seus arguments.

—La fama del nostre establiment és notòria.

No el va pas desmentir, encara que no hi confiava gaire. Quin remei li quedava? Calia provar la hidroteràpia, perquè les medicines que havia pres fins a aquell moment no eren prou efectives i un home amb diners i temps suficient com ell no podia renunciar a cap tractament que prometés curar-lo.

—No hi hauria un altre sistema? —sense dir el que en pensava: beure aquelles aigües pudents era el pitjor de tot.

—Això us volia dir. —El doctor Mascaró es va fer enrere a la cadira—: Podem provar amb polvoritzacions faríngies; hem adquirit un aparell de fumatge sulfurós que permet fer inhalacions directes i alleuja molt els símptomes… Si voleu, podeu començar avui mateix.

Va deixar el doctor al despatx examinant fitxes de pacients amb una lupa a la mà i un ull posat a la porta i va travessar el passadís de la planta, abandonant els habitacles de rajoleta blanca i les banyeres de prendre aigües, en direcció a la sala d’inhalacions.

Un infermer rabassut li va passar pel costat, carregat amb dues galledes d’aigua que feia servir per buidar el canal i anar omplint banyeres.

—Bona tarda, senyor Camps —el va saludar. Havia deixat les galledes a terra i el va acompanyar fins a la sala—. El dia que tinguem electricitat, instal·larem una bomba que aspiri l’aigua i tot serà més fàcil. —Va fer el gest de retirar-se—: Si vol alguna cosa, només cal que m’ho digui.

—Només necessito uns pulmons nous.

L’infermer va riure.

—D’això no en tenim.

Al centre de la sala de polvoritzacions hi havia una gran taula de marbre i un aparell cromat que escopia torteroles de vapor provinents d’un recipient d’aigua que s’escalfava amb gas.

Ja desvestit, s’havia posat un barnús de cotó blanc i va començar les inhalacions. Durant mitja hora, l’estona prescrita, va estar inspirant el vapor que sortia per la boqueta de vidre. En acabar, es va sentir millor. Aquelles vaporitzacions feixugues semblaven haver fet efecte, tenia un respirar més net i gens de ganes de tossir.

Una hora més tard feia avançar la bicicleta sota el cel blau cendrós. Se sentia més enfortit i animat. Va empènyer els pedals amb força, inspirant la llibertat en l’aire de la tarda i escoltant l’encaix sonor dels engranatges i de les rodes de ferro que carrisquejaven sobre el terra del passeig. Una bicicleta de seguretat, amb rodes petites. L’última moda a Anglaterra i a tot Europa. L’havia encarregada a un recader de Barcelona a la primavera: La vull com les del club velocipèdic. Prefereixo mil vegades aquest esport que jugar a les cartes i haver de suportar la xerrameca d’alguns homes que beuen pels descosits. Comencen parlant sobre política i economia i acaben sempre igual, vanagloriant-se de les figues que s’han menjat i rematant la partida en alguna casa de cites. Va mesurar l’espant que sentia pels bordells. Llocs inhòspits i vulgars. No se m’hi ha perdut res.

Els crits d’una colla de nens li van fer afluixar la marxa a meitat del passeig. Jugaven a arrencar joncs prop del bassal que recollia l’escórrec d’aigües del balneari on es banyaven els malalts que tenien prohibit rentar-se a la font. Els nens havien deixat de jugar uns segons, i es van quedar extasiats mirant la bicicleta, dient que si jo n’he vista una de més alta, amb rodes aixís de grosses, però de seguida que ell va haver passat van tornar a fer la seva. S’entretenien amb la natura. A la primavera caçarien les marietes verdes que viuen a la menta per fer-les competir en carreres o enfilar-se en bastons.

El joc innocent dels nens té un punt de crueltat contra la naturalesa, va pensar, si no fos per l’educació que domina l’instint, tots seríem molt pitjors.

Va seguir pedalant amb força, sota l’ombra de les brancades dels verns, deixant enrere les hortes i els pagesos que aprofitaven l’hora per regar les verdures amb el cabal del rec de Guèmol.

Quan va arribar a l’altura del peu de l’estany, vora la mota, el va veure venir corrent, brandant la cua en l’aire.

—Duc! D’on surts, tronera? T’ha deixat sortir l’Anna o t’has escapat?

El gos el va rondar amb la llengua fora, fuetejant-lo a cops de cua, amb expressió d’alegria. El va amanyagar. Vine, anem. No li ho va haver de dir dues vegades; l’animal va arrencar la carrera perseguint l’olor d’algun rastre.

Ell va seguir cap a l’oest, ullant de tant en tant l’estany. Els tornassols blavosos de l’aigua s’enfosquien al lluny, cap a l’indret del cap de Bou, als llocs més profunds i entre les masses d’algues fosques. A les zones sornes, en canvi, recuperaven la transparència, i eren recessos de pau.

Era sorprenent com canviaven les aigües segons l’hora i l’estat del cel. A l’alba reflectien els esquitxos daurats del sol, al matí es tornaven blau turquesa, verd maragda o gris clar, depenent de si el sol brillava o s’amagava entre els núvols, i al capvespre agafaven tons rosats i liles, sobretot si el vent bufava.

Va haver d’empènyer la bicicleta en algun punt del camí per esquivar les pedres i evitar que la roda s’estavellés contra algun roc. Quan va arribar a l’altura de l’estanyol del Vilar, que està separat del gran llac per una faixa estreta de terreny, va baixar de la bicicleta. On és la font?

La va buscar amb la mirada.

Hi havia una dona. Estava d’esquena, encorbada sobre la pica. De lluny, va reconèixer el cos menut i els rulls de cabells deixats anar. És ella. S’havia inclinat exageradament a tocar l’aigua. Semblava que cauria, però no. La va veure repenjar el braç i seure al pedrís de la font.

Allò l’havia agafat per sorpresa. I ara què. No facis preguntes inadequades, Quel.

—No m’esperava trobar-la aquí. —S’hi va acostar, just per adonar-se que feia una cara pàl·lida.

Mentre ho deia es va sentir com un idiota; acabava de trobar l’emperadriu de França a l’aire lliure, podia saltar-se la distància imposada pels protocols de palau, i no era capaç d’enfilar cap frase mig consistent.

—M’he marejat una mica. —Ella es va apartar un ble de cabells de la cara—. Avui no em trobo gaire bé.

—Tampoc fa cas al metge?

—Per què ho diu? Passejar em tranquil·litza. —Va esgaiar una mica els llavis prims. Al seu rostre ovalat només s’hi veia el remolí dels seus ulls.

Té una mirada acollonant, sobretot quan es posa a la defensiva. Déu santíssim, per què no controles els nervis? No la miris tan insistentment, t’estàs posant en evidència. Si no li ha passat el mareig, ho dissimula prou bé.

La Sarah semblava haver-se recuperat del tot i no va defugir la conversa, quan ell va començar a parlar de la mena de vida que es feia a Barcelona i a preguntar-li com es vivia a París. Van sospesar diferències i semblances entre les dues ciutats, els avantatges i inconvenients que tenien, en comparació. La tensió lleu de l’inici es va anar rebaixant fins a dissipar-se. Van coincidir que valoraven les possibilitats de llibertat i de vida social que ofereix tota gran ciutat, però no l’anteposaven a la tranquil·litat d’una població petita com aquella. Al final, va sortir a la conversa la celebració a la Joventut Catòlica, el fet que hi assistissin poques dones, i la coneixença del doctor Isern.

—Es nota que són amics, fins i tot s’assemblen en la manera de parlar.

—L’Isern té molt més sentit de l’humor que no pas jo, però ens interessen les mateixes coses.

—Com ara? —dubitativa.

—La bellesa, la naturalesa, les dones boniques.

La Sarah va apartar la mirada.

—No la recull? —va fer, com si no se sentís al·ludida, assenyalant la bicicleta, que ell havia deixat caure a terra.

—No li passa cap mal. —Va sentir que contradeia la seva tendència habitual a l’ordre. Era culpa d’anar de pressa.

En aquell moment va tornar el Duc, esbufegant.

—Aquest gos és de vostè?

El deu haver reconegut? Espero que no.

Es van quedar asseguts al pedrís de la font, mentre el gos revolava amb excitació a l’entorn d’ells, bellugant la punta de la cua. No parava d’olorar les faldilles de la Sarah, i es va quedar assegut davant d’ella, com una esfinx.

—Marxa, Duc —el va empènyer—, estàs molestant.

—No, deixi’l —ella el va amanyagar—, m’agraden els gossos; són fidels i intel·ligents, només els falta parlar.

—De cap manera, són perfectes: és millor així, les paraules solen espatllar les relacions entre persones.

Aquest cop va respondre a raig, sense pensar, oblidant la distància que li imposava la prudència de tracte que ella semblava voler mantenir durant tota l’estona. Era una qüestió de convenció social que els obligava a tractar-se de vostè i guardar les formes.

Ella va somriure obertament. Ja tenia més color a les galtes; va enfonsar la mà al vestit estufat i se li van fer uns replecs minúsculs a la falda. Quan el gos va estar satisfet de tanta proximitat, va marxar per tornar a rastrejar al seu aire.

La Sarah s’havia quedat mirant una parella d’ànecs collverds, a uns metres d’ells, vora l’aigua. Un exemplar amb irisacions vellutades es repassava les ales amb el bec i l’altre descansava dret sobre una pota, amb l’altra replegada al cos.

—Són animals bonics, m’agrada observar-los. —Aquest cop els ulls li van brillar, sense perdre aquella mica d’aire esquiu.

—El mascle es greixa les plomes per nedar millor i la femella descansa… Cadascú a la seva.

La Sarah va mig somriure i es va fer un silenci breu ple de piuladisses d’ocell. Molt a prop, es va sentir el colpeig d’un picot que devia foradar la soca d’algun arbre mort amb el bec llargarut. Sent? Es un picot que vol fer el niu. Els ha vist volar? Onegen. Amb la mà, va imitar l’oscil·lació d’una onada.

—Hi ha ocells que a vegades renillen com un cavall… Són senyals d’alerta… I alguns canten de nit, no ha sentit mai el rossinyol d’aigua? —Va ullar-la, estava distesa—. Tots es comuniquen per dues raons principals: s’avisen o busquen femella per aparellar-se.

—Veig que els coneix molt bé.

Una mica més que les dones, segur.

—Estic desitjant començar les classes de violí amb la seva germana. —No va esperar que li respongués i va desviar l’atenció cap a les mans—. Em sembla un instrument fascinant, molt més difícil que el piano.

—Toca el piano?

—Vaig començar als sis anys.

Quan la meva mare va morir vaig néixer jo; em va criar l’àvia Jacqueline, i vaig ser una nena feliç fins als sis anys… A partir de llavors va començar un temps difícil, vaig passar d’una institutriu a l’altra, m’obligaven a fer classes de costura i de piano. Llegia, escrivia i enyorava l’àvia i el pare. Podia haver dit que em sentia abandonada i sola; em passava el dia tancada al pis, que donava al riu Sena. Era tan desgraciada que tenia enveja dels nens que corrien pels carrers bruts dels suburbis parisencs. El pare m’adorava i em deia «nineta meva» cada cop que tornava d’un d’aquells llargs viatges de negocis que emprenia al llarg de l’any. Fins que la va trobar al llit anèmica. Després la va deixar anar a una escola de nenes i tot va canviar per bé. A l’adolescència, l’havia presentat en societat: ets la meva única filla i tot el que tinc serà teu. Però ella només desitjava sentir-se estimada.

—Però, a veure, només parlo jo, expliqui’m alguna cosa de vostè.

—Sóc un papu de laboratori que necessita aire lliure.

Li va resseguir dissimuladament la corba de la brusa, endevinant la forma mesurada del pit i del maluc sota el vol de la faldilla ocre, que feia joc amb els ulls d’ella.

—Té fills? Jo tinc un nen de setze mesos que no està mai quiet. —Va decantar el cap, encantadora, mentre s’apartava un ble de cabell de sobre els ulls.

—No en tinc cap, de fill; en volíem, però no ha pogut ser —va respondre precís. L’Eulàlia havia quedat estèril després de tres avortaments.

—Ho sento —va assentir amb un gest que deia me’n faig càrrec.

Ell bo tenia més que assumit. L’Eulàlia, no. Encara no havia paït aquell desig frustrat que els havia allunyat cada cop més, com una ombra pesant.

—Quants anys fa que estan casats?

Quina mania a parlar del meu matrimoni. I el teu, Sarah?

—Onze, aviat… —Va fer una pausa i de seguida es va embalar a dir—: Sóc un home solitari, cregui’m, no m’entusiasma la vida familiar… Els farmacèutics arribem a casa cansats i no sabem viure una vida corrent.

Era dels qui s’adormien a l’òpera i no es recordaven de cap aniversari. Podia memoritzar moltes fórmules magistrals i oblidar-se de prendre’s la medicació.

—No me’l crec.

—De debò que sóc així —es va reafirmar. Què estàs dient, Quel, faries memòria, si convingués. Només desitges no sentir-te sol i trobar una dona feta per a tu. Una dona capaç d’oferir tendresa i a qui estalviar-li sofriments en comptes de procurar-li’n.

»He perdut més d’un amic per culpa d’això, em pot ben creure; les converses dels homes no m’interessen gaire, exceptuant els que saben distingir entre un fòssil i una pedra.

La Sarah el va mirar amb perspicàcia i va esclatar a riure. Quins ullassos que té. Quina manera tan irresistible d’obrir els llavis. Quel, ets boig, treu-t’ho del cap.

—Insisteixo, no me’l crec de res. —Va interrompre la riallada i se li van dibuixar dues arruguetes múrries a banda i banda de boca. Semblava voler dir sé molt bé quan m’enganyen—. No cal que s’esforci a dir cap més ocurrència…

És una dona intel·ligent, fet que sumat a la seva bellesa li redobla el valor.

—Els homes també som complicats.

—De vegades cruels —directa.

—Vol dir que no exagera? Fins i tot els nens poden ser cruels, segons com. Pel camí n’he vist uns que arrencaven joncs; quan arribi la primavera caçaran marietes, les ficaran en una capsa i les condemnaran a una presó.

—Els nens són innocents, només imiten.

—Té raó —va reconèixer—, però en la societat sempre hi haurà executors i víctimes. Crec que és a causa de l’instint de supervivència.

Entomòlegs i pobres coleòpters que pengen travessats per una agulla i s’exhibeixen en alguna col·lecció. L’adaptació al medi, la metamorfosi lenta de què parla aquest tal Charles Darwin i que tant escarneixen els científics i doctors d’aquí… No em sembla una teoria escabellada. M’han educat en els dogmes del catolicisme, però quan observo la vida veig que tot canvia i s’adapta a l’entorn. És una evolució constant. Cap a on? Cap a la consciència?

La Sarah s’havia fet enrere. Els seus ulls reflectien una ombra d’incomoditat, un misteri estrany que ell no sabia interpretar. El mateix gest trastornat d’aquell vespre que la va veure a l’estany.

—Em pregunto si de debò el món és així de cruel o som nosaltres que l’hi fem… Jo mateixa… —va titubejar com si sospesés què anava a dir—. De vegades em rebel·lo contra Déu per culpa de la meva malaltia… Després me’n penedeixo i penso que tot el que em passa deu tenir un sentit que jo no sóc capaç d’entendre… Vull confiar, però sempre hi ha alguna cosa que m’ho impedeix.

S’havia sincerat. I va deixar la frase penjada. Quina cosa? Les dones no ens mostrem mai completament, hauria dit l’Anna, els homes no ho podeu entendre; el nostre interior és una lluita, l’instint maternal és molt fort, podem ser valentes com amazones però sempre cueja en nosaltres el sentiment de culpa d’Eva, i això ens fa més vulnerables i ens posa en guàrdia quan ens sentim desprotegides.

—Disculpi, no volia parlar d’això.

Ell no li va preguntar res més. No era gens agradable tenir espasmes ni perdre el món de vista i no volia burxar en la ferida. L’epilèpsia era una malaltia nerviosa força desconeguda que feia por a la gent ignorant; els metges la tractaven amb alcaloides, però es considerava incurable.

—No estic mai tranquil·la del tot. —La Sarah va girar el cap, semblava tenir ganes de continuar—. Se’m va manifestar fa tres anys, quan va morir el meu pare…

Havia tingut un disgust molt gros i va perdre el coneixement. Un atac fort; el mocador serrant les dents per evitar que es mossegués la llengua. Després no va recordar res. Els atacs s’havien repetit més vegades i últimament havien empitjorat.

Va esbossar un somriure, però el gest la va trair. Tot d’una, havia mirat el cel com si volgués llegir l’hora i, al moment, es va aixecar.

—Me’n vaig, he d’anar a buscar el meu fill —espolsant-se les faldilles.

—Ens veurem demà?

Ella va arronsar les espatlles i es va acomiadar amb un gest esquiu.