10

—Destensa el braç. —Va corregir-li la inclinació de la mà, amb suavitat.

Des del primer dia s’havien tutejat, per desig exprés de la Sarah. Sóc jo qui hauria de tractar de vostè la meva professora.

La Sarah era força més jove que ella. Nou anys comptats, prou significatius, que mesuraven la distància entre una dona casada que la llei considerava encara menor d’edat, amb vint-i-quatre anys, i una altra de soltera que, als ulls de tothom, ja començava a espigar-se.

Feien classe al costat d’un finestral, entre dues cadires i un piano amb faristol, envoltades d’un mobiliari profús. Un parell de tauletes raconeres amb marqueteria de peces de boix incrustades, una poltrona de braços sinuosos estil rococó que descansava sobre una catifa de pell d’ós, un gran rellotge de paret que brunzia amb un eco constant i a l’altre costat del saló, una còmoda revestida amb bronze daurat i un canterano decorat amb imatges camperoles i escenes familiars. Dones i nens en estampes envernissades amb resina, a la manera de l’arte povera veneciana.

Aquest era el moble preferit del meu pare, li havia dit la Sarah el primer dia; li agradava col·leccionar coses de valor i no se’n volia desprendre. Però el meu marit prefereix fer negoci, compra i ven.

Tot aquell mobiliari combinava poc amb la presència d’uns quants animals dissecats. Una mostela d’ulls de vidre, un falciot i els caps d’una gasela i d’un lleó africans que presidien la paret més fosca del saló. Aquests elements desagradaven sobre manera l’Anna. Tenia la impressió que els ulls de vidre d’aquelles bèsties la miraven i s’havia d’esforçar a no pensar-hi. Hauria preferit una aula senzilla, sense tants mobles ni cap rellotge que pogués interferir el so pautat del metrònom. No obstant això, aquell era el saló més discret de la casa; a parer seu, el més senzill de tots els que es trobaven a l’entorn del menjador. Els altres estaven moblats amb canteranos de potes elegants com els que tenien a l’habitació les dones de família rica, taulells amb calaixets per guardar papers i plomes, secreters revestits amb laca xinesa, calaixeres, sillons luxosos, armaris de paret i arques antigues.

La casa era molt gran; tenia un celler a la planta baixa, una entrada espaiosa amb l’escala que pujava al pis de dalt i desembocava al menjador immens on convergien les estances principals: una cuina de rajoleta verda amb una gran xemeneia, tres salons, sis habitacions àmplies i lluminoses i, a la part nord, l’eixida. Segons li havia dit la Sarah, abans era una comuna però hem fet construir un quarto de bany amb pica i banyera perquè el necessitàvem.

Li havia ensenyat tot el mas i la finca. Aquesta era la casa pairal de la família del meu pare. La fàbrica de pells és al costat. Un edifici de rajols vermells, separat de l’era empedrada de la masia per una tàpia alta que, en caure la tarda, ombrejava la figuera i els dos llimoners plantats per l’avi Prats.

A l’era, hi havia un porxo per guardar els carruatges i una caseta. Fins fa poc, aquí hi vivien els masovers. La Sarah li va assenyalar aquella casa senzilla de parets menjades per l’heura, que tocava els estables. Ara la tenim tancada, el meu marit no hi vol ningú. Ho havia dit amb un punt de recança a les paraules i un reflex de desil·lusió als ulls melosos, de dona bonica. De tracte educat i agradable; en una paraula: encantadora.

Però transmet un no sé què trist i, en algun moment, quan fem classe, sembla absent i distant, com si no tingués el pensament a lloc. Suposo que és un símptoma de la malaltia que té, no puc dic que no m’hagi avisat; ha estat molt sincera amb mi: si en algun moment vinc blanca i veus que estic a punt de desmaiar-me, ajuda’m a estirar-me a terra i crida la criada. Prefereixo dir-t’ho, així estaràs previnguda, la gent s’espanta molt quan tens una crisi i jo, quan em passa, perdo el coneixement i després no recordo res, només em sento molt cansada… Va dir que es medicava però havia anat empitjorant.

D’ençà d’aquella conversa havia passat una setmana.

—Posa la mà ben rodona —va insistir tocant-li el canell.

La Sarah sostenia l’arquet amb tensió, un punt garratibada per la postura. Per un moment es va esborrar l’expressió gràcil que se li enfilava per la barbeta i els pòmuls vermells cap al front, fins a perdre’s sota el turbant que li recollia la cabellera rossa.

—Afluixa-la una mica, així, natural però ferma.

La classe de violí havia començat puntualment a les onze. En una setmana la Sarah havia fet progressos evidents, encara que tocar el violi no és cosa fàcil per a algú que no hi estigui habituat des de ben jove. Primer de tot, cal afrontar les dificultats que suposa arrencar les notes que s’amaguen en quatre cordes completament inexplorades.

—Es que si penso com m’he de posar no em surt.

—Tu deixa’t portar. —No volia desanimar-la. Costa molt que surti un so bonic fins que els braços no adquireixen naturalitat i l’oïda s’afina.

—He assajat moltes vegades. —La Sarah va relaxar la mà, el violí descansant sobre l’espatlla i la barbeta fent pinça a la barbada de l’instrument, amb un posat seriós que deia espero benevolència. Els llavis molsuts se li van badar una mica, esponjant-se.

—Entra després del segon compàs.

Va fer que sí; semblava acceptar els consells amb bon ànim.

L’Anna va impulsar el pèndol del metrònom que descansava sobre el piano i, al moment, va aixecar la mà en l’aire per començar a dirigir els compassos.

Cada vegada que es recol·locava li venia al cap el gest amb què l’oncle Amadeu li donava entrada. Als cinc anys l’oncle em va regalar un violí petit i en pocs mesos vaig aprendre de memòria cançonetes senzilles i les tocava sense partitura. Al principi era un joc divertit; ell em feia saludar abans de començar, com si iniciés un concert davant d’un auditori públic, i jo havia d’aguantar l’instrument, posar-me’l sota el braç i inclinar el cap.

Aquell joc primerenc havia imprès en ella una capacitat d’audició, d’afinament i d’interpretació notables. A l’escola musical primària, va ser dels pocs alumnes capaços de reconèixer una nota només de sentir-ne el so. D’aquell divertiment infantil a convertir-se en professora de violí només hi va anar un pas. La llavor de l’aprenentatge havia germinat dins d’ella i va esclatar a la primera joventut en una flor exuberant. Li agradava dedicar-se a despertar aquell mateix sentiment excels, que l’emocionava secretament, als qui tenien interès per tocar el violí. Dedicava moltes hores a l’estudi, a rebre i donar classes i, a les estones d’oci, anava a escoltar òpera italiana i francesa al Liceu.

Molt bé, Sarah, has entrat a temps; t’ho dic amb la mà i amb la mirada. Fixa’t en el moviment. Mira, el violí és molt diferent del piano, no és un conjunt de tecles que sonen bé quan les toques; és un instrument que s’ha d’anar descobrint. No hi ha dos violins iguals, ni que siguin de la mateixa marca; la fusta, l’equilibri subtil de les tapes, l’ànima interior, el vernís natural… Un bon violí és una joia que millora amb l’edat.

—Ho repetim?

La Sarah va assentir. Almenys és aplicada; ja li he dit què en penso, de les classes amb adults. Li ho vaig deixar clar des del primer dia: els adults estem rígids; els nens, en canvi, fan les coses sense pensar, amb naturalitat. Intenta deixar-te anar, Sarah.

La llum que entrava pel finestral vessava a raig il·luminant el saló i accentuant el color de les sanefes vegetals de les parets, que s’enllaçaven als angles del sostre.

—Ara ha sonat bé, molt millor.

Aquest cop la Sarah havia passat l’arquet ben recte, paral·lel al pont de l’instrument, i es van sentir amb molla claredat les primeres notes de melodia.

La classe es va allargar gairebé dues hores.

—T’he de pagar els honoraris de la setmana passada.

La Sarah havia anat fins al secreter. Va obrir un calaixet i en va treure uns quants bitllets de cinc pessetes i un full de paper. Amb gest airós, va pescar una ploma de damunt la tauleta i la va sucar al tinter. Tot seguit, escrigué en el paper la quantitat que li lliurava i firmà amb un esgarriny. Em signes el rebut?

—Senyora Sarah, en René fa pudor… —Un nen escardalenc de set o vuit anys va treure el cap per la porta. Cames esgarrinxades, ullons negres, cabells esquilats a casa per estalviar-se d’anar a cal barber.

L’Anna va reconèixer el fill de la Mont, la criada. L’havia vist al mas més d’un cop i també amb l’àvia Marieta: el meu nét té mé seny que ningú… Quan surt d’escola, ajuda el seu pare i guarda el nen de can Prats.

—Ara vinc a canviar-lo, Cristòfol, on és la teva mare?

—A la cuina, vol que la cridi?

No cal. La Sarah va reaccionar sense cap mena d’agitació, calmosa com una mare acostumada al quefer quotidià.

—Disculpa que no t’acompanyi, Anna.

Quan s’acomiadaven, va aparèixer en Juli Termes. Impecablement vestit, la trinxa dels pantalons ben planxada i amb aires de ric. La va saludar amb fredor educada, el to correcte, sense fer cap compliment, com si li digués amb la mirada: l’accepto com una part més del mobiliari i sàpiga que les classes de violí de la meva dona no m’entusiasmen gens.

Tot d’una, disculpant-se, va entrar al saló la Mont, grassa i pitruda, les faccions agradoses. No tenia un nom corrent i, almenys un parell de vegades, l’Anna havia sentit dir a les visites que és el nom d’una Mare de Déu que hi ha al santuari del Mont, la gent d’aquí hi tenim molta fe perquè va salvar un pagès del mas de can Morgat… De seguida, la dona deslligava la llengua explicant que en Morgat era un pagès que llaurava un camp i que la seva dona el va cridar que tornés a casa… Quan va arribar, va sabre que la veu que havia sentit no era pa de la seva dona sinó de la Mare de Déu del Mont… Llavonses va veure que els bous s’havien ofegat, tot era negat, i el camp ni es veia.

La Mont portava ulls d’esverament.

—Senyor! —amb veu entretallada, bleixant—. Us demanen als estables, aquell cavall salvatge que teniu ha fet caure el meu marit; el tenen acorralat però no es deixa tocar per ningú…

En Juli Termes va sortir del saló de seguida i l’expressió de la Sarah es va transformar; se li havia enfosquit la mirada i tenia un aire desvalgut.

—L’haurien d’haver sacrificat, no dic que sigui un mal cavall però a vegades és incontrolable. El meu pare l’adorava… Qui li havia de dir que moriria muntant el seu cavall preferit… L’animal es va espantar amb la tempesta i es van estimbar per un barranc. —Va torçar un punt aquella boca petita, gairebé perfecta.

A l’instant, com si s’esforcés a superar el record, va adoptar una expressió més enèrgica.

—Hi vaig, m’acompanyes?

Van anar als estables, un pavelló amb volta de totxo força gran i teranyines al sostre. A la cort dels cavalls hi havia l’Abdon, el marit de la criada. Desgarbat, la pell arrugada pel sol. Ajudava el senyor Termes a fer entrar a la cort un mascle fort i musculós. El doctor Malvie s’ho mirava. Xaparro, panxut, cara de fura vella.

—Mala bèstia! —L’empresari va encertar el llom del cavall amb el fuet.

L’animal saltava embogit, renillant. L’havien lligat pel coll i en Termes anava donant més soga al mosso, però aquell mascle tenia molta força i no parava de sacsejar el cap volent deslligar-se. D’una estrebada, va saltar sobre les potes del darrere i els va fer recular a tots.

—La puta d’oros! —En Juli Termes havia enrogit, rabiós—. Aparta’t. —Va empènyer l’Abdon de mala manera i es va plantar davant de l’animal—. Entra a la cort, malparit fill de puta!

L’Anna es va sorprendre. Està colèric, no sembla de cap manera l’home educat que aparenta ser.

El cavall va continuar revinclant-se a una banda i l’altra, amb rebel·lia. El doctor Malvie ho havia estat observant tot amb calma, les mans a les butxaques dels pantalons. Estarà així tota l’estona? De sobte va veure que es movia i avançava uns passos cap al cavall, sense apartar la mirada de l’empresari. S’hi va acostar; li va prendre la soga de les mans fent-lo apartar.

—Deixa-me’l per a mi —amb gest resolut, els ulls clavats a l’animal—. No es pot dubtar ni un moment, perquè t’obeeixi li has de demostrar que manes tu, t’ha de veure ferm com una roca.

En Termes va recular amb cara d’emprenyat.

—Vigileu, té males puces! —va cridar el mosso—. Us pot escometre.

L’animal feia uns ruflets forts.

—A mi no, no li tinc cap por. —El doctor s’havia acostat perillosament al cavall mentre anava tibant el llaç.

I ara què fa? Per què aixeca la mà? Què pretén? Ella va tocar el braç de la Sarah; estava molt tensa.

En Malvie ja era a menys d’un pam del cap del cavall; va apuntar-lo amb la manassa molsuda, els dits com fletxes, sense deixar de mirar-lo als ulls ben fixament.

—Para quiet, bestiola! —S’hi havia encarat amenaçant-lo en un to confiat—. En el fons ets un covard, fas veure que ets fort, però ets un poruc. Mira’m bé, malparit, jeu o et trenco la crisma. Quiet aquí!

A mesura que parlava d’aquella manera havia anat tibant la corda fins a aconseguir que el front de l’animal li quedés a tocar de la cara. I quan el va tenir a pèl, li va prémer el front amb la punta del dit gros.

El cavall s’havia anat enretirant cap al fons de l’estable, entrant de cul, com si hagués entès que no hi tenia res a fer. Es va replegar sobre ell mateix fins a quedar ajagut a la palla.

En Gide Malvie va fer mitja volta per sortir de la cort com si no hagués passat res, esbossant un somriure de suficiència que a l’Anna li va semblar glacial.

Quina mena d’home és el que aconsegueix dominar una bèstia així? És un engalipador? Hi ha d’haver alguna explicació, si no, no hauria actuat d’aquesta manera.

El doctor no va dir res, va passar davant d’en Juli Termes i després pel costat d’elles, reüllant-les. L’empresari s’havia girat amb cara de disgust.

—Per què venies? —li va retreure a la Sarah. A ella, ni la va mirar.

La Sarah se n’havia tornat a casa en silenci i ella va sortir dels estables al cap de poc. A fora, va trobar el doctor Malvie.

—Ja se’n va? —L’escrutini minuciós d’aquells ulls de murri de set soles la va inquietar.

Es gras i poc agraciat, però té fortalesa. Sembla capaç de subjugar qualsevol persona i apartar-la del seu camí quan calgui, com ha fet amb el cavall.

En Malvie havia encès un cigar i va fer una pipada llarga.

—Li molesta que fumi? —amb veu profunda i gutural.

Ella va fer que no.

—Els homes i els animals actuem per les mateixes motivacions. —Amb el cigar als llavis, va estirar un mig somriure—. Un gos obeeix el líder del grup i una persona també, sap per què?

No li va respondre. Que digui.

—La gent no vol prendre decisions ni arriscar-se, prefereixen que algú els digui què han de fer.

—No tothom és igual ni vol obeir ordres de segons qui.

En Gide Malvie va deixar anar unes quantes anelles de fum que es van expandir en l’aire envolant-se en cercles concèntrics, difusos.

—La majoria són així. El poble prefereix una reina incapaç que un governant sense corona.

—Té alguna cosa contra les reines? —aquest cop va saltar.

—Les camarilles que les envolten no són del meu interès.

El doctor va detenir els ulls en el cigar com si rumiés alguna cosa transcendent. Ella va pensar es comporta com un vanitós, pagat d’ell mateix.

—I els reis, no les tenen, aquestes camarilles?

—Els reis ostenten el poder.

—I l’opressió i l’abús, de vegades.

—Es republicana, vostè? Quina sorpresa! —Els ulls sagaços del doctor van brillar.

—Sóc partidària dels governants honestos.

—En coneix algun? —Va riure per sota la boqueta del cigar—. La societat considera l’honestedat una feblesa.

—I vostè?

—Tant se val què en pensi jo, no ha observat què fa una anguila? Salta les rescloses, s’escapoleix del tràmec del pagès i s’esquitlla al llot… La natura fugitiva és una de les més valuoses… La fortalesa no és al cos, senyoreta, sinó en l’agilitat de la ment.

Estava a punt de dir-li qui es pensa que és vostè? Un home infal·lible?

—Pel que fa a la física, tenim natura animal —va insistir en aquella idea. I entre paraula i paraula havia tornat a expulsar una voluta de fum—. La gent es deixa dur per l’instint i actua per por… La por mou el món, no se n’havia adonat?

—Em sembla una conclusió simplista i depriment —li va replicar—, l’amor pot superar la por.

—L’ha experimentat, vostè? Perquè no crec que sigui d’aquestes dones que ignoren que la felicitat s’esborra abans del primer any de matrimoni.

El doctor la va escodrinyar atentament, la mà al cigar fumejant, i ella va mantenir la mirada amb penes i treballs. No suportava els seus ulls inquisidors ni aquell cinisme.

—Pot pensar el que vulgui. —No volia respondre a la provocació; intentava no traspuar cap emoció.

—Per amansir un animal cal tenir fermesa i paciència, però primer has d’aprendre a dominar el teu instint.

Li agrada fer-se l’interessant. Quin orgull més fastigós. Es creu superior als altres?

—No sé què vol dir —li va sortir un to aspre.

—Vostè és una dona intel·ligent…

Va apartar els ulls d’ell, alarmada. Intenta penetrar en la meva mirada igual com ha fet amb el cavall? O només vol adular la meva vanitat? Al moment, va ser conscient que en Gide Malvie jugava amb ella parlant-li en to seriós de coses que un home no trauria mai a la conversa. Va sospesar fins a quin punt l’atreia la seva personalitat, la mirada enlluernadora, fins a quin punt també la intimidava. Quin sentiment fosc em desperta? Es temor? Una esgarrifança sobtada li va recórrer la columna vertebral.

Abans de marxar, el doctor cs va acomiadar d’ella amablement. Ella, en canvi, ni li va respondre; va esperar uns minuts per no tornar-lo a trobar i, poc després, sortia al carrer.

Camí de casa, la va sorprendre la llum que es reflectia a les cases panxudes, amb els matisos daurats de la tardor, quan el dia comença a escurçar-se a marxes forçades. Es va fer el ferm propòsit de no pensar en aquell home i de deixar-se portar per la sensació agradosa de caminar. Enyorava Barcelona a estones, quan pensava en el conservatori de música o a assistir a algun concert o a l’òpera però, en compensació, tenia molta més tranquil·litat. Només li recava haver deixat les classes particulars amb els alumnes joves, en canvi, no trobava gens a faltar les dones de casa bona que pretenien aprendre a tocar el violí de pressa, com si la música fos només qüestió d’hores i l’art es pogués comprar. Les trobava entonades i estúpides, plenes d’aires de grandesa. En comparació, la Sarah es mostrava senzilla i agradable; era fàcil congeniar amb ella.

Mentre caminava per un carrer llargarut va trobar una colla d’obrers que anaven a dinar, la camisa bruta i els pantalons cenyits per una faixa negra. Els va sentir riure d’alguna ocurrència i tombar a la primera cantonada.

Tot i els esforços per no pensar en el doctor, aquell vespre se’n va anar al llit recordant la conversa que havien tingut. Va repassar les impressions contràries que li causava aquell home. Quin atractiu té? Què me’l fa agradós, tan lleig com és? Parla amb intel·ligència i agudesa i és capaç de fer entendre amb claredat coses que ningú gosaria dir. Li agrada provocar, sens dubte. No puc negar que m’interessa.

Es va espantar davant d’aquella constatació. Alerta, Anna, què estàs pensant? Mai però mai t’has de deixar portar per un home així. Té alguna cosa detestable que encara no ets capaç de saber explicar. Ja has sentit què ha dit de la ment. Actua com si fos l’amo, i ni el marit de la Sarah li porta la contrària… Es dur i insistent… Si pot dominar un cavall salvatge, podria aconseguir dominar una dona. Es això el que està acostumat a fer?

L’endemà, en acabar la classe, la Sarah li va dir, saps una cosa? Fa poc que ens coneixem i ja et considero una amiga. Tenia aquella mirada generosa que només li inspirava confiança.

Van parlar una estona més, assegudes al costat del finestral i, gairebé sense proposar-s’ho, va sortir a la conversa el doctor Malvie.

—Es un vell amic del meu marit; quan vam marxar de París va acceptar venir amb nosaltres i fer-se càrrec de la meva salut.

—Però és bon metge?

—Es especialista en malalties del cap… El meu mal no és fàcil, requereix una atenció constant i ell va acceptar fer-se’n càrrec. —La Sarah va fer una pausa—. Trobes estrany que visqui amb nosaltres? Fa vida a part, ja sé que sembla un home mal educat, però això no vol dir que no sigui un bon doctor…

S’havia obert a explicar-li la seva situació personal sense que ella l’hi preguntés.

—Ja et deus haver adonat que al meu marit i jo no ens cal gaire intimitat; fa temps que tenim poques coses a dir-nos… En Juli em va conquistar a poc a poc; jo era molt jove, i no sabia gaire res dels homes.

Era un home galant, deu anys més gran que ella. Es comportava amb educació, tenia bona conversa, sabia afalagar-la i la portava als concerts i a sopar, i tot això que tan els homes quan volen aconseguir una dona. No sé si a tu t’ha passat.

L’Anna li ho va negar amb un gest.

—Jo me’l vaig creure. Me’n vaig enamorar i al meu pare li va semblar bé… —Va fer una pausa, com si busqués la manera de continuar—. Al cap de poc vaig tenir la primera gran decepció… De casats, en Juli va canviar completament, es va tornar estrany i malagradós, no trobava bé res del que jo feia; no semblava el mateix home d’abans, però jo encara n’estava, d’ell. —La veu se li va estroncar una mica.

L’Anna va endevinar el dolor que hi havia darrere aquelles paraules.

—Després van passar coses pitjors i, més tard, el meu pare va morir… Amb el temps he perdut la il·lusió… —De sobte la va mirar amb franquesa—: T’estic atabalant?

—Al contrari, t’agraeixo la confiança.

—La veritat és que no tinc ningú amb qui parlar i tot m’ho he de passar jo.

Que sincera que ets, Sarah. Comprenc que et sents sola, molt sola.

—Un dia d’aquests anirem al teatre, tu i jo.

—M’agradaria… Està bé el teu germà?

Va assentir i, al cap de poc, la va acompanyar al salonet on jugaven els nens. El petit René, remenut i ros com un fil d’or, havia pujat a cavall d’en Cristòfol. El fill de la Mont es deixava tustar el dors i s’hi tornava fent-li pessigolles.

L’escena la va entendrir. Juguen feliços, portats per la rialla espontània dels cors que encara no estan trencats per la més mínima tristesa ni saben res dels mals que ens fan patir als adults.

La Sarah va aixecar el nen en braços i el va besar a la galta.

—El meu nino. —Li havia tocat el caparret blanc, ple de rínxols.

—S’assembla a tu. —No es va aventurar a dir que tenia retirada amb el pare, perquè no li’n va saber reconèixer cap tret.

Els havia observat uns instants, una mica commoguda per dins, com si aquella imatge li recordés que ella probablement no tindria mai cap fill, tal com anaven les coses. Tinc trenta-tres anys; no sento recança de no haver trobat un home a qui estimar, però no negaré que m’agraden els nens. No sóc dona que expressi les meves emocions davant dels altres i, quan m’enrabio, puc fer petar portes. Res d’això facilita trobar un marit.

Acabada la classe, va marxar de seguida. Fora l’era va trobar un individu d’aspecte vulgar que arrossegava una maleta de fusta. Anava mal vestit, panxut, amb una gorra ratada i uns pantalons que li anaven curts a garró. De què el tenia present, aquell home?

Mentre s’allunyava, va sentir la veu de la Mont.

—El senyor Juli l’espera al saló, Met.

Met… Met? Ara sé qui és. El marxant que vam saludar a la Joventut Catòlica. Deu fer tractes amb el marit de la Sarah, li deu vendre pells. Quin home més brut. Va tan deixat que d’entrada no l’havia reconegut.