40

Van transcórrer els dies fins a arribar al mes de desembre, silenciós i propens a la hivernació de les sangs i de les passions, que es refreden amb el pas del temps. El pes estàtic que s’acumulava cada final d’any i la proximitat del Nadal podien haver desencadenat massa records i l’Anna es va encarregar d’escombrar-los atacant notes amb l’arquet.

Les darreres setmanes he estat pendent de tot; he procurat mantenir-me al meu lloc, amb prudència. He seguit de prop la recuperació anímica de la Sarah i la millora que ha experimentat la salut d’en Quel. Tot anava bé fins avui. Fins a aquest moment només m’havia impulsat un sentiment predominant: desitjava veure’ls feliços. I ahir, quan el meu germà va venir a casa, exultant, se’m va obrir el cel.

Així que va entrar per la porta, investit d’aquella fortalesa mesurada que li conec, vaig saber que havia passat alguna cosa significativa. Em va dir: la Sarah torna a tocar el piano, què et sembla? Per descomptat, no m’ho esperava. Jo tampoc. L’he trobada al saló tocant, amb la porta oberta i la finestra esbatanada, com si fos l’estiu.

Li vaig dir que me n’alegro molt i va insistir que els anés a veure. Queda’t a sopar amb nosaltres i porta el teu Stradivarius.

El meu Stradivarius, estàs de broma. Vaig acceptar la invitació amb un punt de reticència i al cap de tres hores ja era a can Prats. Només d’entrar al saló on fèiem les classes de violí vaig experimentar una sensació de retrobament. En vaig tenir prou amb un cop d’ull per clissar alguns canvis. Hi havia un ram de crisantems grocs sobre la tauleta de tocar el piano que donava alegria a l’estança. Els mobles eren els de sempre: les tauletes de marqueteria, la poltrona estil rococó, el gran rellotge de paret, el canterano decorat amb aquelles escenes del camp i les imatges envernissades que em van cridar l’atenció el primer dia… Hi era tot, exceptuant aquelles bestioles dissecades tan desagradables… El meu germà les ha fet desaparèixer perquè tampoc les suporta.

La Sarah i jo no estem enfadades, però durant dies hem guardat una distància relativa. Em vaig alegrar de veure que està molt recuperada i ella em va rebre molt bé.

Quan li vaig preguntar com va el piano va fer una ganyota graciosa i el meu germà va dir: No veus que està esperant tocar amb tu?

Un duet? Ens vam fer pregar una mica, totes dues, però al final vam accedir a interpretar una melodia. Vaig suggerir que fos la fantasia de Schubert per a violí i piano, i com que a la Sarah li va semblar bé vaig començar a afinar el violí.

Ella em va demanar que repetís el fragment de fantasia que més li agrada, i jo vaig atacar les primeres notes de melodia amb l’arquet. A la tornada, va entrar ella. Va començar a tocar cohibida, una mica lenta, però a mesura que la peça musical s’animava i vam iniciar el segon moviment d’allegretto els seus dits van reprendre el ritme que havien perdut.

En Quel ens mirava complagut i jo em sentia il·lusionada de veure’l satisfet… Cap de nosaltres pensava en res. Ningú podia preveure que aquella calma durés tan poc. Vam repetir el fragment unes quantes vegades, i en acabar em vaig quedar a prendre una tassa de xocolata.

La Mont ens va servir la beguda en tasses de porcellana, quan el sol ja anava a la posta. Em van convidar a sopar i vaig dir que amb el berenar que hem fet no menjaria res, i que prefereixo ser a casa aviat. La Sarah em va venir a dir adéu. T’he de demanar disculpes, Anna, va dir. I jo: No cal.

No ha estat fins a aquest matí que tot s’ha regirat. Quan he tornat de comprar, m’he trobat la Marieta a la cuina.

Som fet una mica de foc, senyoreta Anna. Ha picat la soca d’alzina que cremava a la llar amb els molls. Quina dona. No deixa mai la cara d’amargada. Li he dit que ja pot marxar, ja estendré jo la roba.

Aleshores s’ha apartat de la xemeneia i s’ha quedat mirant-me, palplantada. L’expressió de mal humor se li ha endolcit una mica. Ai, em sóc endescuidat de dir-li que té una carta… Quan vostè era a l’eixida, han trucat a baix. He obert la porta pensant que era el senyor Miquel i m’ha sortit en Joan carter.

L’havia remirat a pas de porta. Va uniformat que fa un goig que espanta: la gorra, la camisa blanca i una corbata de ratlles.

Una carta per a mi? Es damunt la taula, la hi envia algú de Barcelona.

La Marieta m’ha burxat amb ulls xafarders. Sempre ho vol saber tot, què li importa cl que fem o deixem de fer? No sé com la suporta la Mont, són tan diferents.

Li he dit que ja pot marxar, gràcies, Marieta. Tanco la porta amb clau o ha de venir el seu germà?

Cada dos per tres pregunta el mateix, la sedassera. Així que el senyor Quel es queda a dormir a can Prats? Només li falta dir: Tothom sap que viuen en pecat, quin escàndol! L’única que ho troba bé és la meua jove, que és feta i deixada estar.

He esperat que se n’anés; l’he sentida a l’entrada, entrebancant-se amb la bicicleta i rondinant. De seguida he anat a buscar la carta. De qui deu ser? L’he mirada bé; no hi constava cap nom ni cap adreça de destinatari, només el mata-segells amb data 2 de desembre i el lloc de sortida: Barcelona. He obert el sobre, encuriosida, i n’he extret el contingut. Un, dos, tres fulls, l’un dins l’altre. Els he desplegat. El primer anava encapçalat per una salutació: Benvolguda senyoreta.

He tingut un esglai sobtat; aquest estil m’és familiar. De seguida he saltat a la darrera pàgina buscant la confirmació a la intuïció que acabava de tenir, però no hi havia cap signatura.

Llavors he començat a llegir la carta amb un punt d’impaciència. Tres línies més avall, he trobat un paràgraf que m’ha glaçat la sang: Vostè no és una dona corrent, Anna, permeti’m dir-li que té una intel·ligència admirable, cosa que fa gairebé impossible deixar d’escoltar allò que diu. Un dia, al meu despatx, em vaig fer mereixedor de la qualificació de cínic que a hores d’ara vostè deu trobar insuficient, si em judica per tot el que ha passat. No em vull excusar, simplement no he fet res de què m’hagi de penedir i li ho raonaré tot seguit. Tenint en compte que no ens veurem fins qui sap quan, no voldria que conservés una impressió equivocada de la meva persona i que covés alguna mena d’odi perjudicial per a vostè.

Al moment m’he deixat caure a la cadira i he continuat llegint. A mesura que avançava en el text, el meu ànim ha anat oscil·lant de la sorpresa a l’estupor, fins a arribar a la indignació més profunda.

M’he dit no pot ser que sigui veritat això que diu, es tractaria d’un fet gravíssim… Sense voler m’he estremit i he hagut de contenir el batec accelerat del meu cor. No vull ni pensar-ho, quin crèdit m’ha de merèixer un home com en Malvie?

Volia negar-m’ho jo mateixa, rebutjar tot allò que estava llegint, però aquelles paraules ja havien sembrat en mi molts dubtes.

Havia de trobar una prova que les desmentís i no sabia què fer. Si aquelles afirmacions eren certes i algun dia el meu germà ho arribava a saber, no em perdonaria que no li ho hagués dit… Però si li ho explico, el faré patir.

Durant una bona estona m’he estat debatent entre el dubte de si parlar primer amb ell o amb la Sarah. La indecisió em portava d’un raonament a l’altre sense descans i he acabat valorant totes les possibilitats i les reaccions que la meva decisió podia comportar en les nostres relacions.

M’he passat la resta del matí davant el caliu de la llar de foc, mirant-me la carta. L’he rellegida no sé quantes vegades, sobretot el paràgraf que deia li asseguro que jo no vaig tenir res a veure amb la mort del pare de la Sarah, va ser un accident fortuït, això és tot. Ella va tenir un disgust molt gran que li va desencadenar la malaltia que fins llavors només havia estat latent. Jo no vaig fer altra cosa que acceptar fer-me càrrec de la seva salut.

He tornat a repassar les línies de més avall, on s’inicia el relat del fet que em preocupa i que dóna pas a totes les especulacions.

No he dinat perquè no em podia empassar res, i a primera hora de la tarda tenia un maldecap terrible. M’he pres un dit de conyac, pensant que m’ajudaria a recuperar el coratge que em calia per afrontar la situació.

M’he convençut que, abans de res, havia de confirmar l’autenticitat de la lletra. I si fos falsa? De seguida m’he desmentit jo mateixa. Qui s’hauria entretingut a escriure una carta així, si no el mateix Gide Malvie? Ningú pot saber el tema de la conversa que vam mantenir ell i jo al despatx. A més, a cada línia s’hi reconeix el to del discurs d’aquell impostor, la retòrica amb què acostuma a parlar.

Suposant que sigui ell qui ha escrit la carta, això provaria que fa pocs dies era a Barcelona, per tant, és probable que ni ell ni en Juli hagin fugit a França…

A mitja tarda he tornat a can Prats. La Mont m’ha dit que el meu germà era al despatx del graner i m’he carregat de valor per pujar a dalt.

A l’entrada del despatx, a banda i banda, encara hi ha aquells dos quadres inquietants. M’he esforçat a mirar-los per desfer la influència que podien haver exercit en mi en algun moment. No són res, no signifiquen res que mereixi ser considerat: són imatges sense valor artístic, simples reproduccions, igual que les paraules d’aquell miserable.

Quan he obert la porta, m’he sentit molt malament. El meu germà estava tranquil i he pensat que no tenia dret a espatllar-li aquell moment ni tots els altres que vindrien, però ho havia de fer per lleialtat.

Ell ha aixecat la mirada: quina sorpresa, Anna. Estava empaquetant les restes testimonia’ls que havia deixat aquell falsari de doctor.

—Estic buidant tot això i he trobat alguns manuscrits interessants… Tinc una prova.

M’ha vist la cara i ha preguntat: Et trobes bé? Amb la mà, ha apartat una pila de papers de damunt la taula.

—Una prova important.

Ha anat a l’armari buit on en Malvie tenia aquella col·lecció de cranis i ha obert un calaix.

Mentre buscava jo no sabia què fer. He tingut temps de desplegar la carta i comparar la lletra amb la dels manuscrits d’en Malvie. En tots els documents el traçat de la grafia fluïa sense tensió ni interrupcions, tota seguida, neta i cohesionada, amb traços ferms i inclinada cap a la dreta. El cos de lletra era idèntic, i també la forma de les majúscules que s’hi repetien. Ho he observat bé i he arribat a la conclusió, sense cap mena de dubte, que en Gide Malvie ha escrit la carta que he rebut.

Li ho havia de dir, no podia esperar més. En Quel ha extret un paquet del fons d’un calaix de l’armari i me l’ha ensenyat. Era un paquet obert que conservava bona part del paper d’embalatge. L’he sospesat; encara s’hi veien les marques del relligat de cordill i darrere hi havia inscrita una data i un nom en majúscules: 30 de setembre. A l’atenció de l’Anac.

—He trobat pols de cocaïna dins el paquet, l’he analitzada i és molt pura… Amb això aquell criminal devia preparar medicació per a la Sarah, un autèntic verí tenint en compte la malaltia que té… Has vist la data? És la prova que fa temps que li estaven donant drogues totalment contraindicades… El que no entenc és el significat d’aquesta paraula… Què pot voler dir Anac?

El meu germà ha serrat els llavis, rabiós. De nou, m’he debatut en el dubte moral: què faig, li ho dic ara mateix? Es que no suporto veure’l patir, faria qualsevol cosa per evitar-ho.

—Es el nom que utilitzava en Malvie.

—Com ho saps?

Ho havia de dir, no ho podia amagar més.

—He rebut una carta que ho explica.

M’ha mirat sorprès. Una carta? De qui?

No sé com he començat a explicar l’impacte que m’ha provocat aquella maleïda carta. Li he dit que m’ha fet dubtar molt, però acabo de comprovar que és autèntica. No estic segura que el que diu aquesta carta sigui veritat, però l’has de llegir.

Abans de donar-la-hi, he intentat preparar-lo per al cop. És un assumpte que et pot trasbalsar, Quel, però que hem d’aclarir.

Ell ja sap que l’única cosa que vull és veure’l feliç, però igualment que desitjo això no el puc enganyar, i aquesta és una qüestió molt greu.

M’ha arrencat la carta de les mans i jo he pensat: Si és veritat, que injusta que és la vida; em veig obligada a donar-li això sabent que li faré mal.

L’ha llegida sense fer cap pausa.

—Tot això és una mentida infame!

Ha rebotit els papers damunt la taula, cridant. Ara mateix la Sarah m’ho desmentirà.