3

A primera hora els traginers carregaven els sarrions als matxos de bast i els pagesos del terme anaven al camp. La farga d’aram i els molins posaven en marxa les rodes hidràuliques, s’engegaven les serralleries i els salts d’aigua tornaven a abastir les fàbriques de teixits i les blanqueries, que donaven feina a bona part de la població.

Enmig d’aquella activitat matinal, un home secallot amb boina ampla i la cara picada dels qui han passat la verola es va endinsar en un carreró estret del nucli urbà.

—Obriu! —Va picar la porta d’una casa de parets humides que devia rebre llum poques hores al dia.

Fora d’aquell indret fosc, el sol encenia espurnes als carrers i irradiava, des de la plaça Major, un entramat enlluernador que estenia els radis per un seguit de placetes, l’una a tocar de l’altra.

—Qui hi ha? —La porta es va obrir i va aparèixer un home de cara grossa, baixet i corpulent, amb barba llarga i un bigoti de raspall gastat—: Ah, ets tu.

L’inquilí de la casa va repassar el visitant amb una ullada ràpida, de dalt a baix, i es va fixar un moment en el paquetet que duia a la mà. Havia murmurat alguna cosa inaudible, emmurriat, torçant la boca, alhora que esbatanava la porta i deixava passar el nouvingut a l’entrada, un recambró de rajols vistents que feia una forta pudor de resclosit.

—On són els de can Prats, Met? La casa està tancada i barrada.

—No hi havia la criada? Li deuen haver donat festa. —L’home de la casa es va gratar la barbassa.

Es va sentir rebufar un cavall dins la cort fosca, al costat de l’entrada. Els envoltava un mobiliari escàs, just per omplir la buidor: una cadira de balca, un banc de càntirs buit i una guilla dissecada que s’ho mirava tot amb una fredor glacial.

—Portava això per a l’Anac. —La mà del foraster va aixecar el paquet relligat—. Se li ha de lliurar personalment… He tingut treballs a passar la frontera francesa, hi ha molta policia.

Havia fet una petita pausa i, per un instant, va clavar la mirada en els ulls morts de la guilla.

—Han reforçat les tropes frontereres en previsió d’accions insurreccionals i de possibles alteracions de l’ordre públic —va prosseguir, aixecant els ulls—. Persegueixen els rebels republicans i carlins que protesten contra el govern de la reina regent… Anar d’una banda a Faltra és perillós, Met, m’he hagut d’exposar molt.

—Collons, porta el paquet, ja l’hi donaré jo mateix. —L’homenot li va prendre l’encàrrec de les mans—. Avui ens hem de veure en una celebració. S’ha d’estar bé amb els qui governen… Hi haurà uns quants regidors i molts propietaris rics. —La nou del coll li va fer un puja-i-baixa—. Als de can Prats els interessa ser-hi, són nouvinguts i convé que es relacionin amb la gent important de la ciutat.

El visitant va corrugar el front amb un gest que li accentuava els clots buits de la pell i que semblava dir i a mi què m’importa, el que vull és cobrar.

Minuts més tard, en una cantonada de carrer, aquell individu de la cara verolada es va creuar amb en Quel, que feia cara de son.

De bon matí s’havia pres un conyac d’ous empalagós a més no poder que li acabava de preparar l’Anna. La seva germana el va escrutar amb aquells ulls negres, grossos i fiblants, que intimidaven qualsevol: no tens remei, segur que vas agafar fred l’altre dia.

Mentre travessava el carrer es va fixar en l’individu sec i estrambòtic que li acabava de passar al davant i pujava en un carruatge que semblava esperar-lo. Qui deu ser?

Va prosseguir el trajecte amb calma, seguint el rec del tint que travessa la població, fins a arribar a la placeta de Sant Pere. Uns metres abans, el va assaltar un barreig d’efluvis coneguts: l’olor àcida del sabó i del lleixiu casolà fet amb cendra, que guanyava força a la flaire humida del rec i s’escampava per tots els racons de la plaça. Gairebé al moment, també, va sentir les rialles agudes i contagioses de les dones que feien la bugada picant fort amb la pala, agenollades al rentador, el mocador al cap, les mànigues arremangades i els turmells sortint impúdicament per sota les faldilles. Rentaven en un vaivé sincopat, abocades a l’aigua, el cos torçat, desinhibides. Les va saludar esquivament, una mica cohibit. Cap d’elles era tan bonica com la dona que havia vist a l’estany, però segur que totes devien tenir marit o promès i criaven la canalla.

Va sortir de la placeta per la cantonada que donava a la farmàcia de la família Alsius, una de Ics nissagues d’apotecaris que es repartien la clientela de la ciutat i dels pobles del voltant.

El farmacèutic el va rebre efusivament i el va fer passar al laboratori.

—T’esperava. —Va inclinar el cap. Cabells negres, bigoti espès, mirada serena.

Va mig somriure a l’expressió de franquesa d’en Pere Alsius, i només d’entrar al laboratori va sentir un rampell de nostàlgia. Tot, absolutament tot el que veia li feia pensar en la farmàcia de Barcelona. El taulell pulcre amb alambins de destil·lació i d’evaporació, el llibre de registres tancat sobre la taula, les petites balances, l’ordre perfecte de l’instrumental, pinces, bisturís, pindolers de goma aràbiga, els armaris amb pots d’herbes medicinals, oli de serp, ingredients destinats a preparar la triaca magna, i aquell gran morter que descansava sobre un tronc d’alzina. A la farmàcia de Gràcia en tenien un d’igual, per evitar que el taulell retrunyís quan picolaven minerals o arrels.

—Em recorda molt el laboratori de la meva farmàcia. —Va tocar el taulell de marbre amb la mà. Les hores que havia passat en un lloc com aquell.

No podia negar que enyorava una mica la pràctica d’apotecari, però no sentia recança de ser on era ara mateix.

—Portem l’ofici a la sang, Miquel.

En Pere Alsius va fer una volta al taulell, parsimoniós, rodejant el morter de marbre i dirigint-se, tot seguit, a un armari de paret.

—Vols veure la troballa? —Va obrir els batents del moble i unes quantes fileres de fòssils i de peces antigues van quedar a la vista.

—Es una bona col·lecció.

—Guardo tot el que he anat trobant als jaciments, moltes d’aquestes restes són romanes i medievals.

L’Alsius va extreure una peça d’una lleixa amb molta delicadesa. La hi va posar a les mans i ell la va examinar amb calma; era una mandíbula fòssil molt robusta, i les dents estaven molt desgastades i cobertes de sediments que caldria netejar.

—Què et sembla? —Un reflex d’entusiasme va brillar al fons dels ulls de l’Alsius—. L’han trobat a les pedreres del pla de la Formiga, no hi ha dubte que és d’una raça primitiva.

—Està molt desgastada.

—Es devia alimentar d’arrels que eren difícils de mastegar.

Va tornar la mandíbula al farmacèutic, que la va restituir a l’armari i es va quedar un moment en silenci, concentrat en la vitrina, prim, amb aire de no tenir gaires necessitats i d’estar més interessat en l’estudi d’objectes científics que no en l’abundància de menjar.

—Tenim una terra molt rica en vestigis, Miquel, hi ha coves per excavar, infinitud de fòssils, inscripcions esculpides en làpides centenàries que s’haurien de desxifrar… —L’Alsius s’havia girat a mirar-lo—. M’agradaria excavar algunes coves, estic segur que trobarem material per respondre moltes incògnites.

Poc després li va oferir una cadira i, durant una estona, van estar parlant de les possibilitats de descobrir com eren i com vivien aquells homes primitius que depenien de l’estany i de les investigacions que calia fer.

—Què en penses, del que diu Charles Darwin?

Era una pregunta premeditada. A veure què diu, l’Alsius. La teoria de Darwin sobre l’evolució de les espècies contradeia la història bíblica sobre la creació de l’home que l’Església obligava a acceptar i que ells mateixos, com a farmacèutics, havien jurat i perjurat.

—És un de tants descreguts, vol resoldre les incògnites que planteja la ciència improvisant teories impossibles, i això els catòlics ho hem de rebutjar —en Pere Alsius va fer una pausa tallant.

—Es replanteja allò que fins ara ningú posava en dubte. No crec que haguem de combregar amb les doctrines materialistes que s’han estès per Europa, però…

—Deixem-ho córrer, Miquel, no ens posaríem d’acord.

El farmacèutic va fer un gest per dissuadir-lo i ell va callar. Li sabia greu tanta contundència, però ja se l’esperava. Volies burxar-lo?, doncs aquí ho tens, per si pensaves trobar-hi un esquerdis. Es un home de fe, i si té dubtes se’ls guarda.

Ell, en canvi, cada vegada estava més convençut que la ciència s’havia de poder demostrar; la fe era un sentir que escapava de la comprovació experimental. Es pot demostrar científicament, l’amor? Algú ho pot pretendre? I a pesar de tot, si l’home només és resultat d’una evolució, per què és capaç d’estimar més enllà del simple acte reproductor que perpetua l’espècie?

L’ajudant de farmàcia els va interrompre amb una urgència. L’Alsius va fer una ganyota de preocupació.

—Disculpa, me n’he d’anar.

El va veure sortir de pressa, en silenci. Jo també atenc les urgències, però ell és d’admirar. Treballa tot el sant dia a la farmàcia, roba hores a la nit per regirar arxius i desxifrar les incògnites que li plantegen els estudis sobre el terreny i encara té temps per visitar malalts. La gent l’estima perquè practica la professió de cor.

No va poder evitar comparar-s’hi amb recança. En els darrers temps, la seva vida havia transcorregut entre el pis i la farmàcia de Gràcia, aguantant l’Eulàlia. La rutina l’havia anat emmetzinant, com un verí inoculat dins les venes a petites dosis.

Va abandonar la farmàcia, absort en els seus pensaments. Les botigues començaven a obrir les portes en aquell nucli urbà de poc més de cinc nul habitants que tot just començava a aixecar el cap. Les guerres carlines primer i, poc després, un maleït brot de còlera havien delmat la població, empobrint-la. D’allò feia només tres anys, però la riquesa de l’aigua i de la terra i la vitalitat del vell comerç havien permès una certa recuperació econòmica.

Va prosseguir la marxa i en no res va arribar a la plaça Major, la joia de la ciutat, tota porticada, amb quaranta-quatre voltes perfectes que resguardaven una restinyera de botigues, un taller de sastreria, una cansaladeria, la casa d’un recader que feia viatges diaris a Barcelona, una rellotgeria, una fonda i el petit habitacle on els serenos feien guàrdia a la nit. Aquella plaça havia estat testimoni de multitud d’actes polítics i la gent s’hi reunia durant les festes patronals; ell mateix hi havia assistit més d’un cop. Per la Fira de Sant Martirià, per beneir els animals el dia de Sant Antoni Abat, per cantar caramelles i ballar sardanes.

Al centre de la plaça, unes quantes dones compraven mercaderia als pagesos de les masies dels voltants; les pageses amb davantal de sarja i ells guarnits amb faixa negra, barretina i espardenyes d’espart, enmig d’un desori de cistells, saques, fruita, verdura, gàbies d’aviram i de conills.

Va deixar enrere les voltes per enfilar la plaça i, allà mateix, un home corpulent molt mudat que acabava de sortir d’una botiga de teixits el va saludar. Ell li va tornar la salutació amb un gest. Vindré a les dotze, va dir el botiguer, i es va escolar per la porta del negoci, tota de fusta repujada i flanquejada per dos grans aparadors on s’exposaven peces de roba, paraigües, vanos i tela de Banyoles teixida amb fil de cànem als telers manuals. L’Anna n’havia comprat una peça per fer coixins, perquè era una roba peculiar, rústega, ben treballada i més assequible que el cotó, que des de la guerra de Secessió americana s’havia encarit fins a límits insospitats.

Havia tombat al final de la plaça i poc després va entrar al local de la Joventut Catòlica. Tres hores més tard encara era allà, matant el temps. Per entre les cortines del balcó es veia un retall de plaça i s’escolaven uns raigs de sol groguenc que esquivaven el pilar de ferro central i es reflectien sobre el marbre llustrós de les tauletes.

De bon principi havia acceptat jugar una partida de pòquer mentre esperava l’Isern. A mesura que passava el temps, la sala s’havia anat omplint i finalment havia aparegut en Pere Alsius.

El farmacèutic acabava de pronunciar un discurs impecable sobre les civilitzacions primitives que no deixava dubte dels seus coneixements de geologia, història i arqueologia, i havia fet referències contínues a la cultura del país.

Ell s’havia limitat a escoltar i observar, igual que la resta d’assistents. Homes d’idees afins, carlins i liberals moderats, tots ells catòlics i partidaris de la monarquia, encara que els primers recelessin del govern de la reina regent i de la Constitució que defensaven els liberals. Tots semblaven estar predisposats a arreglar el món a còpia de paraules; ara conversaven en grup apassionadament, asseguts a les butaques entapissades o drets vora el balcó.

Va observar a distància el botiguer esprimatxat que havia vist a la plaça i que era president de la Junta. Martirià Butinyà parlava amb el bibliotecari Anton Rigau, alt, bigotut, i amb mossèn Dalmau, la sotana arrufada i l’expressió seriosa. Per alguna cosa era capellà i consiliari i sabia manar en nom de Déu i segons la voluntat de Déu, amb diplomàcia i determinació, per si algú dubtava del poder dels ministres de l’Església.

Es va limitar a saludar-los. Permetin-me, senyors. Havia vist el doctor Isern.

Es tractaven familiarment des de l’estiu que la mare d’en Quel va emmalaltir i l’Isern la visitava diàriament. La cara ampla del metge era un mirall de tranquil·litat i bona vida que delatava fins a quin punt estava habituat a distanciar-se dels sentiments que trasbalsen una majoria d’humans.

—Et vull presentar en Darder, és veterinari i col·lecciona animals de totes les espècies. —El metge el va agafar pel braç, empenyent-lo.

El tarannà tranquil d’en Joaquim Isern i aquell aire imperial li venien d’herència. Provenia d’una coneguda nissaga de metges cirurgians acostumats a aplicar sagnies i curar fístules, gangrenes i fractures tot fent broma, perquè no els prenguessin la feina els barbers sagnadors que arrencaven queixals i netejaven ferides per pocs cèntims.

—És allà, parlant amb en Met, el marxant, i el senyor Termes, el propietari de la blanqueria de can Prats, que fins ara vivia a París.

Van anar a saludar-los. Primer havia encaixat la mà del veterinari Darder, un jove de barba retallada, orelles i nas prominents, amb un gran llaç al coll tombat sobre les solapes. Després va complimentar el marxant i el senyor Termes, que anava acompanyat d’un homenet baix i cepat, de mirada esquiva i cabells escarolats, vestit amb una armilla de seda lilosa i que es va presentar com a doctor Malvie.

—La blanqueria era del meu sogre… Tenim una fabrica de pells a París, però a la meva esposa li convenia un clima més benigne i aquí estem a mig camí entre els nostres proveïdors i els nostres clients. —El senyor Temies va fer un gest de complaença; la seva veu vigorosa s’adeia al seu aspecte esvelt i jovenívol, tot i que el front li calbejava una mica.

—París és una ciutat molt ben comunicada i a nosaltres ens falta un ferrocarril. —El doctor Isern va avançar una mà, en un gest expressiu.

—Té raó, doctor, haver de portar les mercaderies des de Girona i Perpinyà amb carro és lent i costós, per això els fabricants ens hem sumat a la petició perquè es construeixi la línia ferroviària.

—Ens haurem d’adaptar… —El senyor Gide Malvie, que acompanyava l’empresari Termes, parlava amb un deix afrancesat. La mà rabassuda li va començar a jugar amb la cadena del rellotge que li sortia per un trau d’armilla—. Precisament estàvem parlant de la intel·ligència humana i de la facilitat amb què ens integrem al medi. —Havia aprimat la mirada—. I aquesta capacitat també depèn del cervell… No els sembla una qüestió apassionant?

El doctor Isern semblava escoltar amb atonia. Quin home tan xaparro i camacurt, va pensar en Quel; és poc agraciat però s’expressa amb eloqüència. Ell i el senyor Termes són com la nit i el dia. Efectivament, l’aspecte descurat del doctor Malvie no tenia ni punt de comparació amb l’aire senyorívol de l’empresari. L’alçada i l’elegància d’un es contraposava amb la pesantor de l’altre.

—El meu soci és un metge reputat —va aclarir el senyor Termes, referint-se a Gide Malvie.

—On heu estudiat, doctor Malvie? —els llavis de l’Isern es van torçar, saberuts.

—A la facultat de medicina de Montpeller; ara mateix discutíem amb el senyor Darder si no s’hauria de permetre estudiar anatomia amb cranis autèntics. Què en penseu, doctor?

En Gide Malvie va interpel·lar l’Isern, la mà a l’armilla ridícula. No podia dissimular la panxa grossa, tan carnosa com la d’un d’aquells cardenals i papes que retrataven els pintors del segle XV.

—Només sóc un metge de províncies. —Aquest cop, l’Isern va corrugar el front.

La conversa entre els dos homes va acabar aquí. En Quel es va dirigir al senyor Darder.

—M’han dit que obriu una botiga de veterinària a Barcelona?

—A la Diagonal. Serà una botiga museu i omplirà un buit important, perquè la nostra ciutat no té cap museu públic d’història natural. —Els ulls del veterinari, perduts sota les celles espesses, van brillar vivament, com si pensés ja era hora que algú m’ho preguntés—. Voldria inaugurar-la per l’Exposició Universal de l’any que ve… Si veniu, us ensenyaré la meva col·lecció d’animals.

Encara no havia pronunciat la darrera paraula, la remor de veus es va apagar fent emmudir la sala.

—Ja tenim les senyores aquí. —El doctor Malvie va assenyalar l’entrada.

El marxant havia dit a cau d’orella del senyor Termes: «Tinc una cosa per a qui ja sabeu».

Pel llindar de la porta acabaven d’entrar tres senyores: l’Anna, l’esposa de l’Alsius i una dona jove encabida en un vestit molt estret de cintura, amb un escot discret sobre el qual van convergir totes les mirades.

En Quel es va girar pensant que veuria la seva germana, i en aquell mateix instant se li va glaçar la sang del cos. Si no és ella, que em matin. La va reconèixer a l’instant, confós per un sentiment sobtat de satisfacció i de timidesa inevitable, mentre la seguia amb la mirada. La podia admirar ara clarament, a uns metres d’ell, a la llum diàfana que inundava la sala.

Té els ulls clars. No són ni blaus ni verds sinó del color de la mel enrocada. El rostre no és perfecte però té una bellesa particular; a primera vista, destacaria entre moltes dones. Es va fixar en el somriure, en les mans fines i suaus de nina d’aparador que l’havien sorprès el primer dia. Es això el que la fa semblar diferent?

A pesar de tot va rebre una impressió contradictòria que ja havia sentit quan la va veure a l’estany. La seva cara delatava inquietud, una certa torbació. O potser s’equivocava?

Per un instant, va analitzar els moviments d’ella i només hi va trobar naturalitat. I quan es va girar intentant dissimular el seu interès, va descobrir que l’Isern també l’estava mirant, a llambregades ràpides.

—Qui és?

Va arronsar les espatlles en silenci. Semblava una burgesa fina, però no per la manera de vestir, que seguia la moda francesa, sinó per la delicadesa inequívoca dels seus gestos.

En efecte, duia una faldilla de polissó estarrufada, acabada en una mica de cua, que cridava l’atenció. I al mateix temps, traspuava una senzillesa elegant, més depurada que la de totes aquelles dones frívoles i estúpides que anaven a l’òpera i no escoltaven cap altra música que la del lluïment instintiu dels seus encants.

—Una obra d’art. —Va reüllar-la.

L’esposa de l’Alsius, que duia un vestit extremament sobri i cenyit al coll per un gran medalló, l’havia agafat del bracet i la va portar al centre de la sala, mentre l’Anna se’n separava.

—Per la cara que fas, sembla que no ens esperaves —els va interrompre la seva germana. Cabells foscos, el monyo alt i tibant i els ulls terrosos, summament expressius.

Havia anat cap a ells, directa. Duia posat un somriure que li dibuixava arrugues al front i el va interpel·lar confiada i incisiva, com si li hagués endevinat el pensament.

—La seva esposa no ha volgut venir… —es va dirigir a l’Isern.

—No li agrada sortir, ella és feliç a casa.

L’Isern i ell havien intercanviat una mirada i la seva germana la va caçar. Ja havia clissat què passava entre ells dos i quin era l’objecte de tanta atenció. Sempre al cas de tot, l’Anna, amb aquell sentit agut que tenen les dones.

—Hem vingut amb la Sarah Prats, l’esposa del senyor Termes.

Ell va rebre aquelles paraules com un gerro d’aigua freda. Així que es diu Sarah i està casada amb l’empresari. Decepció flagrant. Està compromesa igual que tu.

—Me’n vaig a saludar un conegut —va dissimular l’Isern.

Ell no va saber què dir. Continuava pendent de la Sarah, que no parava de parlar amb un i altre, amb moviments suaus, de gràcia senzilla. L’escot se li alzinava cap a les espatlles, que fregaven la perfecció, ressaltant la pell nacre del coll i la cara. La va comparar amb la seva germana, que tenia un cos ben format però una boca i una mandíbula amples que la feien semblar més masculina.

—Vaig amb la Joana.

L’Anna es referia a l’esposa de l’Alsius, però ell va entendre que volia dir «et deixo tranquil». Durant una estona va seguir els passos de la Sarah de lluny. Havia anat a saludar l’Alsius, que conversava amb el senyor Termes i el doctor Malvie. Estaven asseguts en un sofà entapissat de vellut, en un angle de sala, i la Sarah es va quedar dreta. La va veure gesticular, franca i vigorosa, movent-se amb la mateixa naturalitat que es reflectia al seu somriure. Poc després, l’esposa de l’Alsius la va cridar i hi va anar de seguida.

Ell es va anar a instal·lar a prop del balcó, solitari. Allà tenia una bona panoràmica de la sala i podia sentir la conversa que mantenien l’Alsius, l’empresari i el seu amic doctor, sense perdre de vista la Sarah.

—El govern de la reina regent és poc eficaç. —El senyor Termes semblava portar la veu cantant.

—Veig que no estimeu gaire la monarquia actual. —El to extremament educat de l’Alsius no amagava un cert disgust.

—El senyor Termes és un carií declarat com jo. —El doctor Malvie s’havia tret un cigarret gruixut de la butxaca de l’armilla, el va olorar i se’l va tornar a guardar com si s’ho repensés—. El nostre candidat ha perdut la guerra, però el continuem preferint a la reina.

Es referia al pretendent Carles, exiliat a França. Bona part dels carlins s’havien vist obligats a claudicar o fugir després de perdre la guerra. Alguns conspiraven contra el règim, confinats en terres franceses. Juntament amb ells, havien marxat també molts republicans. I uns i altres eren contraris al govern de la reina Maria Cristina, que des de la mort del seu marit, Alfons XII, governava en lloc del fill primogènit, menor d’edat.

—Els liberals i els carlins ens hem d’entendre, a la nostra ciutat ens hem anat alternant en el govern de l’alcaldia, senyors —en Pere Alsius, disposat a contradir-los.

Va dir que els republicans eren una força important a la ciutat, però que després de la mort del seu comandant d’armes, Josep Toribi D’Ameller, havien perdut pes polític.

—No tenim cap simpatia pels republicans, ni tampoc per la reina —l’empresari, en to de protesta.

La conversa havia anat pujant de to per moments i amenaçava de convertir-se en un conflicte declarat.

—El que haurien de fer vostès és signar el manifest a favor de la reina Maria Cristina —s’hi va encarar l’Alsius.

En Quel havia observat l’expressió corrugada del farmacèutic i li va semblar que la Sarah reüllava el seu marit. En Pere Alsius estava visiblement contrariat i l’empresari havia continuat provocant-lo.

—La monarquia de Maria Cristina és il·legítima, una estafa a la nació. —El to d’atac del senyor Termes va sorprendre tothom.

—Com us atreviu!

L’advertència de l’Alsius va quedar estroncada per un fet inesperat. La Sarah va anar cap al sofà on discutien els tres homes, amb aire decidit. Quan va arribar, es va tombar sobre el respatller encoixinat.

—Disculpin, però he perdut una agulla de pit… Em sembla que m’ha caigut aquí, quan he vingut. —Es va moure agitada, obligant-los a aixecar-se del sofà.

En Quel la va veure rastrejar el seient sota la mirada atenta dels tres homes, que van interrompre la discussió; el doctor i el farmacèutic l’havien ajudat a buscar entre coixins i el marit se’n va apartar.

Va seguir la Sarah amb atenció mentre s’excusava: Es igual, ja la trobaré, disculpin. Els ha desarmat; tot un esclat improvisat de diplomàcia. Confesso que no m’ho esperava, m’ha sorprès; he de parlar amb ella com sigui. Es va cargolar les puntes del bigoti mentre sospesava aquell comportament que l’ajudava a comprendre millor com era aquella dona d’aparença delicada.

—Vols que te la presenti?

L’Anna l’havia anat a trobar. Es va descobrir nerviós i inquiet, com quan era jove.

—Sarah, el meu germà.

Ella es va girar, amb un gest de complaença.

—La Sarah va néixer a París i ara viu aquí…

—He tornat a la terra del meu pare. —Va somriure allargant-li la mà amb un gest sedós. Parlava amb un deix afrancesat molt suau.

Un martelleig al cor, una minva d’escalfor abdominal. No et delatis, Quel, saluda. Déu del cel, quina dona. De prop encara impressiona més.

—La seva germana m’ha dit que és farmacèutic.

—Diguem que formo part del club. Entre nosaltres hi ha uns quants destralers de laboratori i uns pocs científics privilegiats com el senyor Alsius.

—Ah sí? —La Sarah va riure—. I a quin grup pertany vostè?

Jo només sóc un home enyorat.

—M’han apartat del laboratori perquè no es fien de mi.

—Vostè és un bromista. —Els ulls brillants d’ella van buscar confirmació en els de l’Anna.

—La veritat és que el metge m’ha prescrit descans.

—El meu germà està convalescent —va intervenir l’Anna.

—Jo també —la Sarah, amb expressió sincera—, per això he canviat de clima.

—Però és que ell no fa gaire cas del metge… —va interrompre l’Anna—. El pitjor remei per als refredats mal curats és anar a l’estany a l’hora que fa més humitat.

Ell es va prendre el comentari com una oportunitat; l’argument de la seva germana li servia en safata la qüestió que més li interessava. Si sabés.

—L’estany és un bon lloc per estudiar la natura. —Es va repassar el coll de la camisa amb els dits—. Els ocells es deixen observar i fan bona companyia.

—Espero que no li faci cas —l’Anna, contundent.

Ell desitjava allargar la conversa, però l’esposa de l’Alsius va cridar la Sarah. Volia presentar-li en Joaquim Isern.

La mosca vironera de l’Isern. Podia haver esperat que acabéssim la conversa, si més no. Va veure com la Sarah anava a saludar el seu amic i com ell la fitava; ella, en canvi, no semblava estar gaire interessada a conversar-hi, per sort. De seguida se n’havia allunyat per saludar els assistents que li anava portant la Joana Alsius.

Sembla pertànyer a un món desconegut, proper i alhora inaccessible. Traspua alguna cosa indefinida, inexplicablement suau, com una carícia.

Un cop més, la va estar observant en la distància, dissimulant. En algun moment ella es va adonar que la mirava i els seus ulls es van desviar inquiets, com si el defugis.

Durant bona estona, no va estar concentrat en gaire res més.

—Què, la Sarah Prats? Quin tros de dona… —el va interrompre l’Isern.

—Ja he vist que la voltaves com una mosca.

—Tu no li has tret l’ull de sobre.

Una estona més tard, el metge es va acomiadar i ell va anar a trobar la Sarah i l’Anna per reprendre la conversa. Poc després, del fons de la sala, va venir el doctor Malvie, que havia estat parlant amb el marxant. Tot i la seva corpulència, caminava lleuger com un noi.

—Les he sentit riure —va gesticular ampul·losament— i he pensat que el més interessant d’aquesta sala és aquí.

La Sarah va canviar d’expressió, incòmoda, mentre l’Anna desviava la mirada.

—Parlàvem de les aptituds musicals de la meva germana —va sortir al pas en Quel, sorneguer.

—Ets incorregible —va protestar l’Anna.

—Com tots els homes. —El doctor Malvie es va ficar la mà a la butxaca—. Quin instrument toca?

—Sóc professora de violí.

L’Anna havia esgaiat els llavis amb desplaença, com si volgués evitar parlar d’ella mateixa.

—De debò? —va exclamar la Sarah—. Tots els violinistes que conec…

—Són homes.

En dir-ho, la cara de l’Anna es va il·luminar amb un somrís tens.

—Hi ha excepcions: contra tota conveniència, algunes dones s’hi atreveixen. —En Malvie s’havia tret la mà de la butxaca; ara hi duia un cigar.

—Ja ho pot ben dir… Com es pot pretendre que una dona deixi de fer punta al coixí i es dediqui a seguir la carrera musical? I, a sobre, que s’aventuri amb un instrument tan aspre com el violí en comptes de tocar el piano…

L’Anna havia respost en un to desimbolt i en Gide Malvie va torçar els llavis, irònic.

—Això diu molt a favor de vostè… Senyora o senyoreta?

—Anna simplement —el va rectificar ella.

—Excusi’m, Anna… —El doctor la va mirar, ulls petits i incisius—. La majoria de dones fan el que convé, són discretes i atentes al pare i al marit… Tinc entès, però, i ja em corregirà si m’equivoco, que el principal enemic d’una dona és una altra dona. —Havia fet un moviment de mà molt àgil amb el cigar als dits—. Es difícil que dues dones convisquin a la mateixa casa i no es tirin els plats pel cap; tot i això, jo les trobo a totes adorables.

Va semblar que la Sarah li anava a replicar, però no va dir res.

Què deu pensar; està inquieta. Darrere els seus llavis s’hi veu una fredor temorosa que no puc comprendre.

—No pensi que tinc el sexe femení en gran estima, doctor, podríem estar discutint tot el dia sobre coses supèrflues, d’acord, però i els homes? No es barallen com galls en garbera per qüestió de diners o de faldilles? I què me’n diu de la valentia de dones com Joana d’Arc, Agustina d’Aragó o les heroïnes de Santa Bàrbara? —El to de veu de l’Anna s’anava envigorint a mesura que parlava, calmós i provocador—. No som les dones, també, les que ens preocupem de la família?

En Malvie la mirava amb deler. Havia tingut temps d’encendre el cigarret gruixut; va pipar dos o tres cops, expulsant entremig unes quantes volutes de fum capritxoses.

—Vostè té criteri, però és soltera… Per més valenta que sigui una dona, al final, sempre desitja ser mare; llavors arracona l’home i es torna una lloca.

—Així acaben molts matrimonis —va dir ell.

La Sarah havia envermellit. Per què no diu res? Què li passa? Se sent al·ludida? Aquest doctor és un individu curiós, força cretí. Encara no coneix la meva germana.

En Gide Malvie seguia pendent del cigar, com si no existís res més al món que valgués el seu interès. La Sarah semblava estar incòmoda, i al final va obrir la boca per dir:

—Al doctor Malvie li agrada portar la contrària. —Mirant-lo directament—: No parleu més o l’Anna no us convidarà mai a un concert de violí.

Aquesta conversa ens està alterant, ni que disputéssim una competició de bicicleta. Va recordar les carreres renyides del velòdrom. La meva germana no caurà, no cau mai. I jo necessito parlar amb la Sarah a soles, però sembla impossible.

No va ser fins més tard, que va trobar l’ocasió. Algú havia cridat el doctor Malvie i la conversa es va acabar. La Sarah va anar a seure en una de les cadires encoixinades d’un racó de sala.

—Li fa res que segui al seu costat?

Van començar a parlar de la ciutat. Fa dos mesos que vivim aquí, va dir ella.

—Tinc epilèpsia i el metge m’ha recomanat un canvi d’aires… No és fàcil conviure amb la meva malaltia; bé, suposo que vostè ja ho sap…

Va assentir mentre pensava: almenys és sincera, no tenia per què dir-m’ho. Però el que conec d’aquest mal no explica el comportament de l’altre dia a l’estany. Els epilèptics tenen atacs i pèrdues de coneixement i ella semblava ben conscient, encara que es comportés d’aquella manera estranya… Parlant-hi, no veig res en ella que denoti cap desequilibri; llevat del seu aspecte fràgil, sembla absolutament normal.

Va pensar com devien ser les crisis d’aquella dona. Li costava imaginar que aquells ulls deliciosos quedessin en blanc, que el seu cos jove i desitjable pogués deixar-se vèncer per la gravetat i caure a terra, com si fos una nina de serradures.

—Aquest és un bon lloc per recuperar-se.

—Sí, però enyoro una mica París —va inspirar—. Està casat, vostè?

Va mesurar el pes de la pregunta que li feia la Sarah mentre intentava llegir-li la mirada.

—Em vaig deixar ensarronar. —Mig somrient—: Ja deu saber que el matrimoni i l’amor no sempre coincideixen.

Ella el va ullar amb atabalament. Un raig oblic de llum que entrava pel balcó li va il·luminar el rostre fent brillar el pèl moixí de les galtes.

—Jo em vaig comprometre molt jove, el meu pare em volia veure ben casada. —Va prosseguir amb una lleugera inflexió de veu—: No sé per què li estic explicant tot això…

Li va veure llampeguejar un reflex trist al fons dels ulls que deia jo n’he esperat molt, de l’amor, potser massa.

—Continuï, m’interessa; són coses que conec.

Van seguir parlant i, a mesura que la sentia, creixia en ell la sensació de proximitat que li despertaven els seus gestos, la manera com s’expressava.

Es curiós. Sembla que vulgui contenir un impuls que no acaba de dominar; quan està quieta es tensa, però tota ella és moviment. Traspua un sentiment difícil de definir. Tebi i un punt amarg, com si hagués patit molt. Va pensar això i se li va despertar el desig i un anhel d’anar més enllà.

—M’ha agradat el que ha fet abans… —va abaixar la veu expressament.

Ella va esparpillar els ulls. Tenien un reflex de picardia.

—Val més evitar una batalla que haver de curar ferits; el meu marit té tendència a exaltar-se i als nouvinguts no ens convé agafar mal nom.

Van parlar encara una estona més. Després, la gent havia començat a desfilar i ella va excusar-se: Me n’he d’anar, celebro haver-lo conegut. Ho celebra i em deixa plantat.

En un quart d’hora, la sala va quedar deserta. L’Anna l’esperava a la porta. És una dona molt bonica, no trobes? M’ha dit que la tracta el doctor Malvie. Què en penses? Sembla un home intel·ligent però és una mica estrany, no sé.

—Tu què faries? La Sarah m’ha demanat que li ensenyi a tocar el violí. Ben pensat, potser m’anirà bé no abandonar les classes del tot; a més, ella em cau bé.

Fora el carrer hi havia un carruatge que esperava el moment de sortir. A l’ombra de la capota van veure el senyor Termes i el doctor Malvie que seien junts, enfront de la Sarah. El cotxer havia atiat els cavalls i, poc després, el carruatge va baixar pel carrer amb un dringar d’esquellerincs sonor que es va barrejar amb el toc de corneta del parracaire que pregonava a la plaça, net i afaitat, calçat amb espardenyes blanques, disposat a comprar pells de conill, i amb la romana a punt de pesar ferros vells.

—Anem? —L’Anna va enfilar el carrer.

La ciutat estava quieta com un gos emmandrit a la migdiada. Els obrers acabaven de dinar i entrarien aviat a fer el torn de tarda, amb pellissa curta i espardenyes de veta, i els nens tornarien a estudi a primera hora de la tarda.

S’havia girat un vent fresc que presagiava un canvi de temps i, un cop més, ell va desitjar tornar a les seves exploracions habituals.