26

Des del balneari es veia la placeta de la font i tota una perspectiva idíl·lica. Les fulles dels plàtans joves arrenglerats al passeig nou començaven a caure formant corriols vegetals marronencs que brillaven sota la llum.

En aquella hora alguns clients prenien el sol tardoral. Era dissabte i el balneari de la Font Pudosa bullia d’activitat; l’establiment s’havia convertit en lloc de trobada de la gent benestant i cadascú hi feia ostentació del seu estatus social. Des de la primavera fins a la tardor, tots els caps de setmana, les vint-i-dues cambres de bany de l’establiment s’omplien de clients que rebien cures d’aigua i acabaven prenent cafè, xocolata o aigua sulfurosa a la saleta de descans, conversant sobre qualsevol assumpte imaginable. La fama del balneari motivava l’estranya coincidència d’ideologies divergents, i sovint s’hi podien escoltar converses enceses entre homes de faccions contràries. Aquella era una circumstància que confirmava el prestigi del lloc, que atreia cada cop més intel·lectuals, polítics i artistes barcelonins captivats per la bellesa de l’estany.

—Necessita alguna altra cosa? —l’infermer, amb bata blanca descordada a l’altura del pit.

Va dir que no, gràcies. Era al vestidor de la sala de polvoritzacions, al final d’una d’aquelles sessions tan pesades que durarien un mes llarg com a mínim, segons les prescripcions del metge director.

S’acabava de posar la camisa de cotó blanc i es va fer el llaç del coll pensant en els amics que l’esperaven a la saleta i a prendre’s un cafè calent a l’exterior, si encara feia tan bon temps com quan havia arribat a mig matí.

Un cafè carregat em traurà de l’estat d’ensopiment. Es va emmirallar al vestidor. El front ample amb entrades dissimulades pels blens de cabells que li queien sobre les temples i les bosses dels ulls, aquell dia més pronunciades que mai. Al matí havien estat objecte de burla per part de la seva germana: tens bosses de gripau, germanet.

Estava de mal humor perquè d’ara endavant no podria veure la Sarah amb la mateixa freqüència que les darreres setmanes. Estic en la pitjor situació, la que sempre he procurat evitar. I tot el que em passa no és només resultat de la meva vida matrimonial absurda.

Aquella raó hauria justificat alguna escapada puntual, una relació fugaç amb qualsevol dona prou atractiva. Durant aquells anys, s’havia contingut moltes vegades per escrúpols morals, sobretot perquè tenia la convicció que qualsevol experiència d’adulteri era una traïció als seus principis i només li portaria problemes. Però ara, en canvi, la situació era diferent. O potser era ell qui havia canviat; ja no pensava el mateix que abans i tenia clar que no podia perdre el temps. Tinc dret a estar bé i vull viure-ho amb totes les conseqüències.

Al cap de poc va entrar a la saleta, que estava plena de gom a gom. En un angle de l’estança, àmplia i ben il·luminada per dos finestrals llargs que donaven al passeig, el doctor Isern conversava amb el farmacèutic Pere Alsius, el senyor notari, que fullejava la premsa, les celles corrugades i el monocle a l’ull dret, i en Manel Pigem, a qui havia trobat més d’una vegada pintant vora l’estany, assegut al tamboret, la boina bufada, la bata ampla, la paleta de colors en una mà i el pinzell a l’altra.

Conversaven amb un home de mostatxos llargs que li era desconegut i amb un vell republicà que freqüentava l’establiment.

Aquí els tenim arreglant el món, sense trabucs ni escamots, un republicà declarat conversant amb catòlics partidaris de la monarquia i liberals moderats com jo. Fabricants, artesans, comerciants, professionals que només desitjaven un govern i un país estable on fos possible viure bé. Es va sorprendre recordant els anys de confusió que els precedien i les aliances estranyes entre liberals radicals i carlins en contra del govern central o de republicans i monàrquics partidaris de la Constitució contra els carlins.

Quan el doctor Isern el va veure, va aixecar el cap per entre el coll emmidonat de la camisa, que li fregava les galtes vermelloses.

—Estem entre dos bàndols! —va exclamar en to jocós.

—Voleu dir que els de la Joventut Catòlica feu pinya? —el republicà, amb un mig somriure burleta—. Sembla que us baralleu força, darrerament.

El notari va sortir en defensa del doctor.

—Tot quedarà en no res. —Havia tallat l’aire amb la mà i, a l’instant, li va caure el monocle, que va anar a parar sobre el diari que estava llegint. El va recollir amb rapidesa i va prosseguir com si res—: Els més tossuts que hi pugui haver entre nosaltres tard o d’hora hauran d’acceptar la reina regent i els nostres ideals de canvi.

Feia més de quaranta anys, els carlins havien rebutjat el govern de la reina Isabel II per donar suport al seu germà, el pretendent Carles de Borbó; havien calgut tres guerres perquè capitulessin i el país es pacifiqués. Encara no volien la reina regent però s’imposava un nou temps d’ordre.

—Els de la Lliga estan preparant un manifest de suport a la reina Maria Cristina per l’Exposició Universal de l’any vinent —l’Alsius, en to conciliador—. Hi reivindicaran els drets de la nostra nació i el signarem molts de nosaltres.

—Això si us poseu d’acord. Els que creiem en la causa republicana anem tots a una.

Qui acabava de parlar era l’hereu d’una nissaga important que havia participat activament en diferents revoltes; més d’un familiar seu havia deixat la vida defensant la ciutat durant les guerres carlines.

Es força així, té raó, va pensar. La majoria de republicans són menestrals i comerciants que s’han vist afavorits per l’ampliació de mercats i tots donen suport al republicanisme federal. Són una petita burgesia… Què no han d’estar d’acord?

—A veure què aconseguireu. —El notari es va dreçar al respatller.

—De moment, som els primers que hem editat un setmanari —el republicà, amb posat enèrgic—. El Bailolense ja té un any de vida… Us hem passat al davant.

—D’aquí a poc no ho podreu dir, estem a punt de treure una publicació —es va defensar en Pere Alsius.

La conversa havia prosseguit amb consideracions sobre la necessitat de pactar en política. Van estar d’acord que els bàndols extrems eren nefastos, sobretot quan provocaven canvis que no es podien controlar; llavors s’esquerdaven els valors fonamentals i la gent se sentia desprotegida.

—La revolució francesa, per exemple, mireu on va anar a parar —el notari, rotund, com si dictés testament—: els qui guillotinaven nobles per no res van acabar governant com uns dèspotes… Els monàrquics que acatem la Constitució som partidaris de la concòrdia i del pacte, sense renunciar als nostres principis religiosos i morals, esclar.

Mentre els sentia discutir va recordar que volia prendre un cafè i va ullar la cambrera que despatxava al taulell del servei, a tocar la porta d’accés a la placeta. No tenia ganes de participar en la conversa i va sortir fora a fer el solitari. Minuts després, l’Isern el va anar a trobar.

—Ja te’n vas? —amb un gest cordial—. T’acompanyo.

Van fer la volta al balneari per estirar les cames. Darrere l’edifici s’estenia una gran clapa de verdor, aiguamolls, joncs i mates de cua de cavall que aquell migdia no es movien ni un bri.

—Fins on penses arribar? —el va abordar—. Et vaig demanar que fossis discret… Tota la vila en va plena, d’això vostre, Quel.

La llengua esmolada del seu amic el va sacsejar.

—Ah sí? —va dissimular.

—M’han dit que us han vist junts, a tu i ella. —L’Isern es va aturar, un pas per davant—. Ara no és prudent que aneu a la pesquera, el seu marit torna a ser aquí.

—Ja ho sé.

—Oblida-la, si vols un bon consell d’amic, deixa-ho estar. —Li va tocar l’espatlla—. Pren-t’ho com una aventura, igual que amb la Dora.

Abans de conèixer la Sarah, havia estat infidel a l’Eulàlia amb aquella tigressa. La Dora havia aparegut de manera circumstancial i amb prou feines havia deixat rastre en la seva experiència vital, exceptuant el record d’una passió sexual fugissera que va durar poques setmanes.

—Ara és diferent, penso continuar amb la Sarah.

—T’estàs ficant en un camp de batalla perillós. El seu marit té males puces, ho saps?

L’Isern el va mirar fixament, els cabells foscos, pentinats sense clenxa, tots embullats sobre el crani: quants matrimonis conviuen sense amor, Quel? El teu, per exemple.

—Això és una altra història —es va defensar—. A més, en Termes la maltracta.

—Que demani l’anul·lació matrimonial.

—No és tan fàcil, s’ha de fer de comú acord i per una causa de pes, això vol dir que hi ha d’haver proves.

—L’adulteri és una causa.

—Ho és quan s’accepta la separació de mutu acord… Que no ho entens? —l’emprenyava parlar d’allò—. Ella quedaria desprotegida davant la llei i el seu marit no vol l’anul·lació de cap manera, té massa interès en l’herència de la Sarah.

—Hi estàs molt encaparrat i et pots cremar —va fer l’Isern—. Vés amb compte.

—Aquest cop penso afrontar la situació, Joaquim, no penso renunciar al que sento.

El metge va bellugar el cap negativament, però els seus ulls deixaven traslluir una simpatia amical que deixava entreveure que l’entenia.

—I l’Eulàlia?

—Li ho diré quan sigui el moment.

No calia que el seu amic li recordés tot allò de la Dora. Havia estat una amant i prou, per suplir qualsevol meuca d’aquelles. Detestava els bordells, hi havia entrat en molt poques ocasions acompanyant algun conegut i n’havia sortit de pressa; l’ambient dens de les cases de cites el feia sentir malament. S’hi ofegava. Era un home fet per a la vida senzilla, no suportava el fum ni l’alcohol, i encara menys veure dones que s’oferien com una mercaderia. Havia conegut la Dora en un sopar ciclista. Es feia mirar per una sensualitat exultant que ella mostrava descaradament: l’expressió lasciva dels llavis molsuts que convidaven a mossegar-la, el coloret que li encenia les galtes, aquell remolí de cabells negres que es rebel·lava al front, com el símptoma d’un desig reprimit que demanava satisfacció. Durant setmanes s’havien citat en una habitació d’hotel enxubada a la plaça Espanya.

Sense voler, li van sobrevenir imatges d’ella. Nua al llit, els pits desbocats a banda i banda, el pubis febril, aquell desig intimidador i punyent que li feia torçar la boca quan li sobrevenia l’esgarrifança final, el cos tou que el cridava a arrossegar-se damunt d’ella i que no tenia res de llangorós sinó que tot ell era un esclat de foc. De foc ardent.

Tres anys enrere, aquella relació li havia provocat una profunda batalla moral. Havia rebut una educació catòlica rigorosa que considerava que, dins del matrimoni, el sexe era només un camí cap a la paternitat i, fora, un pecat capital que el condemnava. Havia tingut molts dubtes abans no va saltar aquella barrera perillosa, abans no va ser infidel a l’Eulàlia. Però finalment va cedir, ara ho reconeixia, per una necessitat imperiosa de satisfer tot allò que no trobava en la seva dona.

Aquella bogeria havia acabat amb la mateixa intensitat de focs d’artifici, amb traca final i un comiat ple de retrets per part de la Dora. Però va saber tallar a temps una situació que no podia continuar; aquella dona hauria estat la seva perdició i, a més, no l’estimava. Faràs bé d’acabar aquesta història que no porta enlloc i que va en contra de la teva consciència, li havia dit l’Anna. I tenia raó, com sempre.

Arribant a casa per dinar va trobar el gos que l’esperava a la porta del rebedor; es va aixecar del seu racó per donar-li la benvinguda. Vine aquí, tronera, t’he de curar. Era una mica xocant veure’l amb el cap embenat i remenant la cua alegrement, com si ell mateix fos un contrasentit.

El penjador del rebedor era buit. L’Anna encara no ha arribat, faré temps. I va travessar el corredor que donava a la terrassa de la casa.

En aquell petit recinte limitat per parets hi creixia un llimoner plantat dins una semal, a tall de test. Quedava un espai just per al porxo de fusta on guardaven les bugies de gas rovellades, el braser i els burros que servien per escalfar els llits a l’hivern, uns rems de barca del seu pare, un parell de carabasses de bany de l’Anna i altres andròmines. Dies abans havia arraconat els mals endreços per posar-hi una taula de pi, unes balances i una petita col·lecció de pots de ceràmica i de flascons vells que tenien el vidre mat o alguna esquerda, amb la intenció d’instal·lar-hi un laboratori provisional.

Entrant al porxo, va repassar d’un cop d’ull tot el material: extractes fluids i tintures mare de plantes medicinals, sulfats i òxids minerals, àcids químics, talc, bicarbonat de soda, càmfora, esperit de vi, sal gemma.

En pocs moments va tenir a punt tot el que li calia per preparar la pomada cicatritzant. Uns grams d’òxid groc de mercuri, òxid de zinc i vaselina. Va pesar les quantitats a les balances i les va posar en un morter de fusta.

Quan va tenir la barreja feta, va anar a curar el gos.

—Quiet, Duc.

L’animal s’havia assegut sobre les potes de darrere acotant el cap en actitud obedient. Molt bé, el va amanyagar i li va treure la bena. Va aplicar un dit de pomada a la ferida, que encara era molt tendra. En acabar, mentre la tornava a protegir i feia el nus final a la bena, va tenir la sensació que en poques setmanes havia tancat un capítol de la seva vida.