4

—Hi ha perill que els pulmons quedin afectats de manera seriosa, si no fas bé el tractament.

L’Isern els havia rebut al despatx del seu domicili particular. El va mirar de fit a fit, taxatiu. Cara d’home experimentat, coll emmidonat i dret fins a les galtes, levita negra de botons. Eren amics, però ara li parlava com a doctor.

Aquelles paraules van ressonar un instant en l’aire com una agulla d’injecció que hagués sortit disparada cap a ell. La cara alegre de l’Anna havia pres un matís pàl·lid d’alarma que deia això és una advertència final, Quel, fes el favor de cuidar-te, ja no tens excuses; si l’Eulàlia no es preocupa per la teva salut, jo sí… I tu hauries de ser el primer interessat.

Ell va estar a punt d’obrir la boca i dir no comencem, però va dir una altra cosa:

—El meu pulmó ja ha fet la guerra, com aquell qui diu. —No va poder evitar que els dits de la mà li repiquessin sobre el carnal dels pantalons.

De petit havia tingut un catarro mal curat i això deixa tara. Era un supervivent. Néixer el 1848, en plena guerra carlina, la segona de les tres guerres civils que havien arrasat el país, pobre i fragmentat en bocins i bàndols, no era un assumpte gens fàcil, ni tan sols si havies nascut en una família benestant de Barcelona.

—Ja ho has sentit, Quel, recorda que… —Les paraules de l’Anna es van estroncar. Havia dreçat l’esquena al respatller de la cadira, tensa.

Va llegir l’expressió de preocupació de la seva germana. Recorda que has heretat els pulmons de la mare, no t’hi assembles en res, però en això sí, ja sé que no t’agrada i no en vols ni sentir a parlar, però és la veritat.

En aquell moment, a l’Anna li va passar pel pensament una munió de records, tots relacionats amb aquelles vacances d’estiu tan llunyanes. Ella tenia set anys, i en Quel, tretze. La mare anava ben mudada, elegant, i els va apressar perquè pugessin al carruatge. No parava de parlar, sempre tan dominant. Es va passar tot el viatge insistint que havien de canviar de pis, marxar de Gràcia perquè vull tenir vista i els nostres fills s’han de fer amb mainada de casa bona… Ella i el pare van estar discutint sobre la conveniència de comprar una propietat nova a Sant Gervasi mentre ells dos jugaven a comptar pobles, al so rítmic i musical de les ferradures dels cavalls, atents al moviment sorollós de l’estiba de maletes, que s’inclinaven perillosament a cada revolt.

Llavors encara eren feliços. Quan van tornar a Barcelona, el pare va tenir el primer espant, l’avís d’un atac de cor que el va deixar delicat per a tota la vida, i res no va tornar a ser igual. Ells dos es van fer costat, l’un a l’altre, i ella va madurar de cop. La mare continuava anant a la seva, va acabar emmalaltint de tuberculosi i es va apagar com una espelma. Tísica.

—Has de seguir amb la medicació i les cures del balneari, no t’ho van dir a Barcelona? Amb dos cops a la setmana n’hi haurà prou. —L’Isern es va aixecar de la cadira calmosament—. Deixa’m que t’ausculti.

El seu amic va anar fins a l’armari del despatx i va agafar l’estetoscopi, mentre ell dreçava l’esquena al respatller de la cadira i reprenia la repicadissa de dits, ara sobre el genoll.

—Els metges molt dir, però sou els primers a desconfiar de les medicines que recepteu —va atacar-lo, tot i que era el metge en qui més confiava.

L’Isern va torçar els llavis en una ganyota.

—Et recordo que ets farmacèutic.

—Ja.

Acabada l’auscultació, es van acomiadar amb familiaritat. L’Isern li va tustar l’espatlla. Ens veiem demà.

—Només espero tenir l’alta aviat, Quim.

A peu de porta, li va dir adéu. Per dins estava suant. L’emprenyava estar malalt. Ja s’havia fet a la idea de deixar la farmàcia temporalment i no trobava gens a faltar l’Eulàlia, però la malaltia li despertava impotència.

L’Anna el va mirar de reüll, incòmoda. Els seus ulls esparpillats deien ho veus? Encara no estàs net del tot.

—A veure si et cuides, de vegades ets un imprudent. —El va deixar passar davant.

—Només m’empipa no tenir clar fins quan durarà tot això.

—No hi pensis.

Sempre tan sol·lícita, l’Anna. Havia volgut quedar-se amb ell amb l’excusa d’allargar les vacances i reposar una mica de les classes de violí. Era l’única amb qui podia parlar de tu a tu, amb confiança. Compartien un afecte sòlid i no parlaven mai d’aquell episodi familiar que els va unir com carn i ungla.

Tot allò queda lluny, però ens ha marcat. La meva germana sempre s’ha preocupat més de nu que no pas l’Eulàlia. A la meva dona només li interessa el negoci; fa temps que no parlem de la nostra relació, que no ha estat mai bona. Ara està encantada de regentar la farmàcia, segur que dóna ordres al nou ajudant com si fos la titular.

Els darrers anys havien compartit feina, cadascú la seva tasca. L’Eulàlia despatxava al taulell de la farmàcia i ell elaborava fórmules i preparats al laboratori de la rebotiga, de manera que feien poca vida a casa. Es toleraven i prou.

Però ara estava convalescent. Cansat i tip d’obligacions que començaven a pesar-li en excés, encara que es resistís a reconèixer en veu alta que la causa principal del desencant era el seu matrimoni.

No podia enganyar-se a ell mateix; no es penedia de no estimar l’Eulàlia, només li sabia greu haver contret un compromís matrimonial amb ella sense estar-ne prou enamorat.

Feia un parell de dies que donava voltes en aquella idea. No puc dir que ningú em forcés a casar-me, ni tan sols la meva mare… Potser he estat un il·lús creient que trobaria una dona adequada per a mi. M’hauria anat millor, si m’hagués casat amb l’Hortènsia? N’estava enamorat, però potser només per inexperiència. Ella s’havia acabat casant amb el fill d’un industrial del tèxtil. Vinga, tot això és aigua passada, és ridícul. Jo era un passerell, encara no m’havia estrenat amb cap dona; d’allò que es diu sucar el melindro, res de res. I una cosa és tenir novia a estones i l’altra casar-se… El que passa és que no estic fet per al matrimoni.

Li aniria bé aquella retirada temporal. És la conclusió a què va arribar. Era un home autèntic en tot allò que l’afectava personalment, però no obstant això se sentia un ignorant en matèria de sentiments. S’havia equivocat amagant una part de veritat a l’Eulàlia sobre allò de…? Ni pensar-ho.

Necessitava allunyar-se de tot. S’havia emplaçat a ell mateix a encarar la situació més endavant, tot i que era conscient que la decisió de marxar de Barcelona li provocava un doble sentiment d’alliberament i de culpabilitat. Deixar la farmàcia el feia sentir com un desertor, però també li estalviaria discussions amb la seva dona i li permetria dedicar temps a la seva afició per la natura. Aquesta era la raó per la qual la ciutat de l’estany despertava en ell un interès que es contraposava a l’aversió que l’Eulàlia sentia per aquella població mig industrial mig pagesa, amb tota la seva senzillesa i complexitat.