38

Els primers dies de recuperació van requerir molta paciència. Ell es trobava bé; la ferida no era important i, després de treure els punts, li va quedar una cicatriu neta i un morat al front. La Sarah, en canvi, patia les seqüeles del captiveri, no tant per l’angoixa i l’enyorament que havia passat ni com a conseqüència de la reclusió i de la falta de llum i de ventilació del refugi, sinó a causa de les substàncies que l’havien obligat a prendre. L’anàlisi del contingut dels líquids, les pólvores i les pastilles que havien trobat al cobert de l’antiga caseta on havien construït l’amagatall no deixava cap mena de dubte: la cocaïna alcaloide i l’opi s’hi barrejaven a parts iguals i eren el pitjor remei per a ella.

L’Isern va deixar ben clar que aquestes drogues, mal administrades, són com feres salvatges. Provoquen nàusees, vòmits, mal de cap, somnis pesats i un despertar desagradable. Va afegir que a petites dosis podien evitar el dolor de les operacions, però que en casos d’epilèpsia esdevenien verins químics amb efectes imprevisibles.

Al principi, ell i l’Anna s’havien anat rellevant per acompanyar la Sarah, que encara estava sumida en un estat de depressió i d’apatia i no acabava de reaccionar.

Durant aquell espai de temps breu i insegur va admetre haver firmat el crèdit en aquell moment d’hores baixes a canvi de poder marxar amb en René cap a París: Abans d’anar-me’n t’hauria demanat que vinguessis amb mi, Quel, però vaig fer tard.

Va tardar encara unes setmanes a recuperar l’ànim, quan la cura de salut que li havia receptat l’Isern i la companyia d’ell i del petit René van començar a fer efecte.

Un matí de novembre va dir vull curar-me jo mateixa, no vull prendre res, i va rebutjar la medicació. Mirant en Quel de fit a fit, va reconèixer: He tingut sort de tu.

—Em torno a sentir viva.

Aquell vespre van fer un sopar esplèndid com no en recordaven cap de feia temps. La Mont va servir el menjar amb una vaixella de ceràmica vienesa i la Sarah va voler brindar amb les copes de cristall de Bohèmia de l’àvia Josephine, posades sobre els calats de punta de coixí, les tovalles de lli blanc, cada cosa al seu lloc, la taula ben parada al gran menjador i les portelles dels finestrons obertes de bat a bat.

—Pots donar un cop d’ull al nen, Quel?

Ell va anar al saló del piano. En Cristòfol seia a terra, les cames obertes fent l’escamarlà, amb la perla d’en René al mig. Intentava distreure’l amb un joc de boles de fusta que no semblava interessar gaire el petit. Aquell trapella no parava i volia estirar-li els cabells escalats.

—Si no creu, el posarem a la trona, Cristòfol.

Elles dues l’esperaven a taula. La Sarah seguia tenint una bellesa indiscutible, a pesar dels flocs de cabells blancs i d’haver perdut l’aire radiant de quan feien l’amor a la pesquera. Als ulls d’ell, tots aquells canvis eren una expressió de maduresa que el dolor havia plasmat al cos d’ella, i això no li feia perdre qualitats sinó que n’intensificava el valor. Encara és jove i tenim temps per viure.

—Podríem anar al balneari demà —va tocar la mà d’ella, però els dits de la Sarah van provar d’escapolir-se; semblava que diguessin t’hauràs d’esperar.

—Hem de reprendre les classes de violí, també. —L’aire distès de l’Anna es va embolcallar d’alegria.

Inesperadament, la cara de la Sarah es va tensar, sense que ells dos sabessin endevinar per què.

—No en tinc ganes… I no m’agrada que em digueu què he de fer. —Va deixar caure la forquilla.

L’Anna va intercanviar una mirada amb en Quel com dient no entenc per què reacciona així, però es va mossegar la llengua. Ell li va agrair en silenci que sabés callar.

—Ho sento. —La Sarah va apartar el plat, nerviosa.

El sopar s’havia aigualit després d’allò; la conversa es va apagar i pràcticament no van dir res que no fos imprescindible. En Quel va intentar rebaixar la tensió parlant del que pensava fer els propers dies, però no hi havia manera d’aconseguir-ho.

A l’hora de les postres, la Mont va sortir per la porta com una aparició més que oportuna, la cara molsuda i vermellenca i amb una safata de bunyols a les mans, dient que era festa grossa i calia celebrar-ho. I va aconseguir trencar la incomoditat que s’havia instal·lat entre ells, mentre entrava i sortia de la cuina per deixar cafè i sucre i servir-los vi ranci i moscatell.

Havent sopat la Sarah es va aixecar de taula. El nen feia enfadar en Cristòfol i tan aviat se’l sentia riure com rondinar; s’havia posat a picar de peus, xisclava rebec, va esbatre una filera de boles i va acabar somicant.

Al cap de poc, va treure el cap pel menjador; duia el nen a coll.

—Està cansat, encara no està prou fi… Vaig a ficar-lo al llit.

No està prou fi volia dir ha passat molts dies sense mi i no es comporta com abans. Ell hauria dit vés amb compte a malcriar-lo, aquest nen té rebrots de mal geni. Però va callar. En el fons, el que l’emprenyava de debò era la sensació de no merèixer el mateix tracte que aquella criatura. Veure en René en braços de la Sarah li despertava una certa irritació i la constatació de no poder arribar a tenir-la per a ell com hauria volgut. Feia massa dies que desitjava arrossegar-la al llit i rebolcar-se amb ella, però havia de contenir l’instint furiós d’home afamat. A vegades es deia: controla’t, vés a agafar la bicicleta i pedala fins que no et quedi ni una punyetera gota de suor.

Va pensar que aquella nit li tocaria tornar-se a fer el servei ell mateix i apagar aquell desig com fos, perquè no li podia demanar que escurcés cl temps de convalescència. Necessita dies per recuperar-se de ple; si no, ella se sentiria forçada, i jo, malament.

Quan la Sarah va ser fora, l’Anna es va aixecar de la cadira.

—Me’n vaig a casa, Quel, val més que us deixi sols a partir d’ara.

—N’estàs segura?

—Ja l’has sentit, se sent pressionada.

—Encara no està bé del tot, té molt present tot el que ha passat.

Hem de ser més comprensius que mai. L’Anna va assentir. Esclar. Per això havia preferit no respondre, i ella només es mossegava la llengua quan se sentia agredida per algú a qui apreciava de debò.

—Potser tens raó, és millor que deixem passar una mica de temps va reconèixer agraït.

Durant dies la Sarah va haver de lluitar contra les ombres que desestabilitzaven el seu caràcter, i en Quel convivia amb l’esforç d’estar al seu costat. Tots dos sabien que esborrar el passat era una empresa costosa que posaria a prova el seu amor, però era el preu que havien de pagar.

La seva relació no va prendre una direcció estable fins molt més tard. La Sarah havia estat isolada en el seu món, com un illot inexpugnable, i a ell li costava acceptar-ho. Ho admeto, és dur, i a sobre he de suportar comentaris d’aquells imbècils quan vaig al balneari. Com va amb la francesa? Què, ja t’has separat de l’Eulàlia? Així que ara vius a can Prats?

Encara van recórrer molts dies d’incertesa, propers i allunyats com si guardessin dol. Un vespre, va esperar que ella fiqués en René al llit i la va anar a trobar al pas de la porta.

—Fins quan hem d’estar així? —Es va repenjar al marc pensant el que passa és que sóc un home de carn i ossos i no sé si podré resistir el dejuni gaire temps.

—Em sap greu que hagis de passar per això —va dir calmada, a peu dret—, has tingut molta paciència amb mi.

Valorava molt tot el que estava fent per ella, la confiança de fer-li costat fins que no estigués completament recuperada i fos ella mateixa de debò.

—El que més m’ajuda és tenir-te aquí, Quel…

Ell va respondre que l’única cosa que comptava en aquell moment era ser al seu costat i ja ho donava tot per bo. Si havia aguantat el jou d’un matrimoni, estava preparat per a allò i més.

—T’ho mereixes tot.

Volia compensar-lo i li sabia greu no poder-li donar tot allò que ell necessitava. Dubtava de si li estava demanant un esforç massa gran i si podria suportar-ho. Ella va ser molt sincera, i ell també.

A partir d’aquell vespre van dormir plegats, només es feien companyia. A vegades, la Sarah es despertava a mitjanit, alterada, i ell la calmava, tocant-li la pell amb prou feines per no excitar-se.

Va ser llavors que es van estimar d’una manera diferent. Ell no li demanava res i ella el veia com un company fidel, un home digne de tot l’amor del món amb mèrits suficients per obtenir el que volgués, quan fos l’hora.

No sabien què passaria a continuació però tots dos esperaven el mateix. Una tarda, la Sarah li va fer saber que el metge m’ha donat l’alta; ho vull celebrar.

El va abraçar amb força, a l’escalf d’un desig que feia temps que no sentia. El va estrènyer d’aquella manera que li agradava, a frec de pell. I aquest cop ella mateixa li va obrir camí fins a la cambra, es va estirar al llit i va deixar que ell es desfogués.

M’he deixat buscar l’orella: Vas mal afaitat, raspes. No esperava que em digués acaricia’m, amb aquella veu melosa de flor que necessita una mica de pluja per reviscolar-se. I la sensació calenta, els llavis molsuts d’ostra tèbia, la picardia sensual de les seves mans.

Ha valgut la pena tenir paciència. Estem tornant a viure una segona fase d’amor i ella intenta oblidar qualsevol mena de sentiment culpable. Tots dos desitgem esborrar el pes del passat, descarregar-nos.

A vegades la Sarah se sent sobrepassada pels seus propis sentiments; diu que té la impressió que tothom ens ha condemnat. Per què, si no fem cap mal? No ho sé, però m’angoixa pensar en les meves equivocacions… Amb mi també? No, tu ets el meu únic gran encert.

En el fons del seu cor reconeix que m’estima i, al mateix temps, no pot evitar tenir por. De què? No ho entenc.

Dies després d’aquell retrobament, la Sarah va rebre una carta.

—Porta mata-segells de París, és de l’advocat del meu pare.

Es va asseure al costat de la finestra del saló per llegir-la.

—Què diu?

—Des que va rebre el meu telegrama, ha estat pendent de tot… Han intentat retirar diners a nom meu des de Barcelona… Van presentar una ordre amb la meva signatura i els del banc han comprovat que és falsa. —Va deixar caure la carta a la falda—. De moment no han aconseguit res, Quel, però són a prop i ho poden tornar a intentar. L’advocat diu que per poder blindar els comptes des de París necessita l’ordre de recerca i captura de la Guàrdia Civil.

—Ja m’ocuparé de fer-la-hi arribar, sents? No podran fer res.

—Però estan en llibertat… I si tornen a venir?

Va empal·lidir: No estic gens tranquil·la, tinc por que ens amenacin o vulguin el nen.

—Si tornen, els arrestaran.

—Això és insuportable.

—Has de sortir, estàs massa tancada.

—No tinc ganes de trobar gent; em miraran de reüll, em compadeixen però em critiquen, ho sé, m’ho ha dit la Mont, i tu també ho saps.

—Tu i jo no hem fet res de mal.

No podien evitar l’escàndol, a la gent no els faltaven motius per parlar: un marit fill de puta i traïdor, un impostor criminal que es feia passar per metge i el desgavell familiar, que també incloïa un sucós pecat mortal d’adulteri, el d’ells dos.

En Quel va esbufegar. Podia haver dit que tot això no significa res en comparació amb les meves conviccions profundes, però és molest i no ens ajuda en res.

—No tenim per què donar explicacions a ningú.