29

Després de quatre mesos sense posar els peus a la seva ciutat natal, va trobar una urbs en plena ebullició, a les portes de l’Exposició Universal que se celebraria l’any següent. Aquell esdeveniment situaria Barcelona en un punt de privilegi. Dalt del ferrocarril que feia el recorregut des de la plaça Catalunya fins a Sarrià, va constatar l’avidesa amb què s’aixecaven nous edificis a banda i banda de l’Eixample. Per uns moments, assegut al seient de fusta d’un vagó carregat de viatgers, es va sentir orgullós de la transformació que mantenia l’activitat econòmica de la ciutat.

Veient això, qui diria que la prosperitat dels negocis de la indústria tèxtil que va fer embogir tothom hagi fet figa i que l’enfonsament del mercat del vi per culpa de la fil·loxera i el contagi dels problemes de la borsa de París sacsegin els bancs? Aquesta ciutat continua caminant a passes de gegant.

Va resseguir amb la mirada el paisatge que es dibuixava al marc de la finestra del tren, una composició bigarrada de nous habitatges. Les illes de cases no es concentraven només a l’entorn de Gràcia, Consell de Cent, Casp i Bailèn; la bogeria constructora semblava haver-se apoderat de tot l’espai i molta gent feia la mudança als nous pisos mentre els habitatges ocupats pels obrers industrials anaven quedant relegats a d’altres barris.

Es va fixar en l’elegància dels edificis que s’estaven construint a la dreta del ferrocarril; els del passeig de Gràcia eren els més buscats i cars i formaven un recorregut principal esquitxat de residències sumptuoses, propietat d’alguns magnats del tèxtil que havien fet fortuna amb el cotó, la mare de tots els ous.

Com ha canviat tot en deu anys, fins fa poc només era un esbós. Quan em vaig casar amb l’Eulàlia, tots aquests carrers edificats eren solars deserts i fangosos sense enllumenat ni clavegueres; ara ja no contrasten tant amb el nou ordre dibuixat pel passeig de Gràcia.

En poc temps, el pla urbanístic que havia d’embolcallar la ciutat vella dins una quadrícula de perímetre circular, dividida en departaments, s’estava convertint en realitat.

Vostè hi creu, en els ideals socialistes d’aquest tronat d’Ildefons Cerdà? L’ajudant de la farmàcia li havia fet aquella pregunta abans de l’estiu. Sembla una utopia, però el seu pla està canviant l’aparença de la ciutat, una altra cosa és que puguem aspirar a tenir un jardí amb espais a l’aire lliure perfectament idèntics on convisquin totes les classes socials. Les persones ens volem diferenciar, un fabricant ric no voldrà tenir per veí un obrer o un menestral, la realitat és aquesta. A pesar de tot, calia reconèixer que la nova Icària amb amples avingudes radials estava transformant Barcelona.

El tren va deixar enrere el darrer tram del passeig de Gràcia amb un xiulet profund i imperiós. Va recordar les paraules que el seu pare li havia dit un dia que discutien sobre ideologies socials: la igualtat social no podrà existir mai, fill, encara que el món tornés a començar i tothom partís de zero amb les mateixes oportunitats; al cap de poc hi tornaria a haver rics i pobres que tendirien a agrupar-se… Allò que ens fa progressar o anar enrere és la mentalitat. Això no vol dir que els rics siguin millors; alguns són uns autèntics pocavergonyes, miserables i pobres d’esperit.

L’educació rebuda pesa molt, i no és estrany que tanta rectitud xoqués amb el caràcter capriciós de la mare i provoqués petites desavinences familiars. La veritat és que els pares es respectaven i administraven convenientment la seva autoritat, fins que la mare es va refredar del tot. I tot i això, el pare seguia disculpant-la.

Es va preguntar si era per aquella circumstància familiar que un dia havia confiat en la possibilitat de mantenir l’amor per a tota la vida. Amb l’experiència, ara ho veia d’una altra manera. Pot ser un amor que en algun cas es realitzi a la perfecció i en d’altres aparegui en diferents moments de la vida, amb persones de qui no comptàvem enamorar-nos, com m’ha passat amb la Sarah.

Mentre hi pensava, es va fixar en els passatgers del vagó. Dones i homes ben vestits, un guàrdia urbà que havia pujat a la darrera estació, un vellet arraulit al seient entapissat. Tots viatjaven al ritme de les sotragades del tren, molt pitjors que la tos que l’afectava, mentre les portes es tancaven petant sorollosament i el fum espès de la locomotora es diluïa per la corrua de vagons.

Encara que feia fred, algú va obrir una finestra i una pluja de cendra provinent de la caldera de la locomotora de vapor, repartida en minúscules partícules volàtils, va caure sobre els viatgers impregnant barrets, faldons, bruses i camises i provocant les protestes de tothom, fins que van tornar a tancar la finestra. Durant l’estona que el vent els havia assetjat, tothom es va agafar al tiradó del seient i ell també.

Es va espolsar les volves de cendra que li voleiaven als carnals dels pantalons, sospesant fins a quin punt estava obsessionat en les seves coses.

Mentre el tren enfilava el recorregut en direcció a Sarrià i Sant Gervasi de Cassoles, amb un trontoll sorollós, es va anar perfilant un paisatge intermitent de carrers a mig fer, camps oberts, camins i rieres. En algun moment va tenir la sensació que aquella transformació l’encarava amb ell mateix i que la seva vida estava a punt de fer un gir gairebé tan complet com la ciutat que veien els seus ulls.

A Bellesguard, sota el vessant de la serra de Collserola, va caminar fins a la residència, una masia enjardinada construïda al costat d’una riera, amb una vista esplèndida sobre un barri solcat per torrents i rierols que discorrien entre masies, hortes, vinyes, camps de blat i solars encara per edificar, a tocar de Sant Gervasi i Sarrià. Més enllà, Barcelona ocupava una superfície extensa i s’aproximava als pobles que s’anaven integrant a la ciutat nova.

—Voldria saber si la senyora Sarah Prats és aquí.

Els ulls freds de la infermera de recepció el van mirar amb desconfiança.

—Qui és, vostè?

La infermera va inclinar-se sobre el taulell, el cos com un secall, els llavis contrets, la cara blanca com la bata.

Li feia mandra presentar-se, i quan va dir sóc farmacèutic, el propietari de la farmàcia Camps de Gràcia, la infermera va obrir molt els ulls.

—Ara li ho miro.

Va fullejar el quadern de registre de l’establiment, resseguint les darreres pàgines escrites amb la punta de l’índex, d’una passada ràpida.

—Doncs no, no tenim cap clienta registrada amb aquest nom.

Aquella confirmació el va fer dubtar. Durant uns instants va especular sobre unes quantes possibilitats.

Tot indica que sóc en un lloc equivocat, però i si la Sarah s’ha inscrit amb un nom fals? No, això no té cap sentit, és absurd. I en René? Ella no hauria acceptat mai apartar-se del seu fill, tret que actués sota pressió, a canvi que el mala ànima del seu marit li deixés veure el nen.

—Es una dona jove, té vint-i-quatre anys —va insistir per convence’s—, i ha d’haver ingressat aquesta setmana.

—Ja li ho he dit, li puc assegurar que no hi ha cap persona amb aquestes característiques i no tenim cap client d’aquesta edat.

La infermera va tancar el quadern de registre. Pataplaf. La seva cara de sergent deia quin plom d’home, vinga a insistir, per més que li diguin que no.

Va entendre que no en trauria cap més informació de profit i se’n va acomiadar.

Abans de sortir de la residència va fer un volt pel jardí. Dos residents amb batí de cotó, pàl·lids i demacrats, recorrien un caminet de pedres i, més enllà, sota una pèrgola amb buguenvíl·lies sense flor, una dona de mitjana edat prenia el sol, tapada amb una manta. Mirant-la va sentir un calfred a l’espinada. Feia cara de tísica, la pell d’un color blanc lilós de tel de ceba, com si hagués seguit una dieta de vinagre i aigua per emblanquir-se. Era igual que la seva mare els darrers dies de vida.

Quan sortia, d’aquell lloc va reflexionar sobre la poca informació de què disposava. La possibilitat de trobar la Sarah a Bellesguard quedava descartada. Hi ha alguna altra residència similar, a la falda de Collserola? Una residència… una residència…

El seu cap va donar voltes a la pregunta sense trobar cap resposta. Ja tornava a ser dalt del tren. Va observar amb interès el tràfic de paquets i de viatgers que recorrien l’estació; un mosso arrossegava una càrrega grossa molt ben empaquetada on constava la destinació: Hospital de la Santa Creu. A l’instant, li va sobrevenir un pensament que el va espantar: i si la suposada residència de què parlaven en Termes i en Malvie era el nou manicomi? Aquella institució depenia de l’hospital i s’havia traslladat a l’antic convent dels jesuïtes proper al santuari de Nostra Senyora de Betlem, sota el vessant de Collserola.

Devien haver estat capaços d’ingressar la Sarah en un lloc així? Podien haver falsejat el diagnòstic i fer-la passar per malalta mental? Aquella sola idea el va esgarrifar. Era molt improbable però calia comprovar-ho.

Arribar a la casa de salut li va costar una estona llarga. Estaven emblanquinant la façana de l’antic convent i, a simple vista, l’edifici tenia l’aspecte d’una vil·la endreçada, amb finestres arquejades i teulats a dos vents.

Aquest cop el van fer esperar una estona al vestíbul, fins que el va rebre un metge de la direcció que va demanar a un ajudant que comprovés les dades.

—Tots els nostres malalts ingressen a través de l’hospital de la Santa Creu o el de Sant Pau.

El metge li va desmentir de seguida que hi hagués cap Sarah Prats, confirmant-li que durant les darreres setmanes havien ingressat dos nous pacients. Dos homes, senyor Camps.

Tot i no haver resolt res, va respirar més tranquil imaginant-se com s’hauria pogut sentir una dona com la Sarah allà dins, entre malalts amb alteracions greus de personalitat que afirmaven ser altres persones o emmudien sota els efectes de sedants agressius i vivien reduïts en una llitera o limitats per un espai vigilat com si fossin penitenciaris.

Es va alegrar de no haver-la trobat en aquell lloc i, davant d’aquella evidència, una onada d’emoció continguda li va entelar els ulls. Aquell sentiment sobtat va durar ben poc, i de seguida es va tornar a centrar en el que havia de resoldre.

Si la informació sobre la residència és falsa, això vol dir que la Mont no ho va entendre bé? Es poc probable que una dona de poble s’equivoqui amb un nom tan precís com Collserola. I si menteix? Això no concordaria amb la confiança que li té la meva germana, l’Anna no es deixa enganyar. Segurament la dona diu la veritat, per tant, això pot voler dir dues coses: o la Sarah ha marxat sola o la retenen, i aquells dos cabrons han mentit expressament perquè la Mont ho sentís i deixés de fer preguntes… Però on és ella? Si hagués marxat a París pel seu compte, amb en René, li ho hauria fet saber. L’altra possibilitat, no se la volia ni imaginar.

Durant una estona, l’esquena clavada al seient entapissat, es va perdre per un laberint de raonaments i deduccions, fins que van parar en una estació propera al passeig de Gràcia i el vagó va escopir a l’exterior una glopada de passatgers.

Havia baixat a l’andana sense equipatge ni ganes de veure l’Eulàlia, decidit a visitar la botiga del veterinari Darder, a la nova Diagonal, una de les tres grans avingudes previstes en el pla de l’Eixample que seccionava la nova ciutat com un bisturí, de dalt a baix.

En aquell carrer ample que, en el seu record, havia estat una extensió de solars deserts i d’erms amb bardisses, s’hi construïen edificis de grans façanes, amb pisos de balconades considerables, en una línia que es perdia en l’horitzó com una via de tren inacabada.

—Home, Miquel, m’agrada que hàgiu vingut a visitar-me.

En Francesc Darder es va treure el barret, un xamberg d’ala ampla girada d’un costat, i el va saludar. Va somriure sota el bigoti abundant que triangulava amb aquella barba espessa d’aire bohemi, la mata de cabells arranada, el cos cenyit per una jaqueta negra amb fals collet blanc. Li va estendre la mà i van encaixar com vells coneguts.

—Fem reformes; com us vaig dir, vull tenir acabat un museu d’història natural que inauguraré per al certamen internacional d’aquí a uns mesos.

El veterinari el va fer passar a l’interior de la botiga.

—El notari Bartomeu m’ha parlat del vostre comptable.

—Ah, sí?

El to de sorpresa de Darder el va obligar a dir-li:

—Volia informar-me sobre un client.

—El comptable encara ha de venir, no crec que tardi gaire.

Va seguir el veterinari per l’espai central de la botiga, un llarg passadís flanquejat per un taulell, lleixes amb tota mena de productes de veterinària i una secció de material d’estudi, làmines amb dibuixos i plafons d’anatomia humana que reproduïen els òrgans interns del cos i el flux de la circulació sanguínia, a més de peces de guix: torsos d’home, orelles i ulls seccionats.

La botiga desembocava, a través d’una arcada, en un segon local moblat amb grans vitrines que contenien col·leccions de peces animals dissecades.

—El nou museu… —Un pas per davant, Darder el va mirar amb satisfacció—. Ha costat molt i encara falta muntar alguna vitrina, però ho tindrem a punt quan sigui el moment.

Van passejar per les diferents seccions d’exposició. La de zoologia era la més nodrida, sobretot la col·lecció de mamífers. Es van aturar davant d’uns exemplars de simis. Micos, mones i ximpanzés semblaven escarnir-los de dins les vitrines, les potes de davant enarcades, dissecats en una postura ridícula.

—Es pot pretendre que siguem parents? —va ironitzar el veterinari—. Creu probables les teories que circulen per Europa?

—La idea de l’adaptació al medi i la supervivència dels més forts no em sembla gens escabellada.

No es va estar de dir el que en pensava: Sé perfectament que la idea d’una selecció natural contradiu l’afirmació de l’Església que Déu va crear l’home. Però l’home pot ser producte d’una selecció i, al mateix temps, un prototipus que evoluciona cap a la consciència.

En Darder el va mirar de cua d’ull, amb un mig somriure als llavis.

—Si se us acut dir això en públic, amic, heu begut oli.

Van fer mitja volta i es van parar davant d’una vitrina d’animals exòtics: aquí tenim un ornitorinc, una jacana, un armadillo, dos estruços, una grua, una parella de colibrís, un exemplar de cacatua negra, un faisà mascle majestuós… I aquest és un cas curiós: un gat volador de Puerto Rico.

Era un gat en posició de salt, al capdamunt d’un tronc de decoració, tres pams per sobre del seu cap.

—Es tracta d’una nova espècie? —mofeta.

El veterinari, va somriure sense cap pudor.

—Us asseguro que els gats porto-riquenys fan salts inversemblants, us ho cregueu o no.

En Darder caminava convençut; es movia per l’exposició com peix a l’aigua. Li va ensenyar una col·lecció de rèptils, un caiman, serps i llangardaixos; un grup de peixos marins i d’aigua dolça, conservats en pots amb formol, i una secció d’indústries derivades dels productes animals.

—La sericicultura està representada per cucs i capolls de seda filada, perquè la gent que ens visiti se’n faci la idea.

Amb un gest que volia dir aquí ho teniu i sant tornem-hi, li va assenyalar una vitrina. Barreteria, gorres de pell de conill, llebre i castor i botons i mànecs diversos, entre els quals una mostra de la indústria de banyes i d’unglots animals.

La secció més impressionant era la dels insectes. Quantes col·leccions de papallones. Més de cent, només n’exposo una petita mostra. Papallones Attacus atlas imperator de les Filipines, grosses com una mà, una crisàlide de la mateixa espècie gegant, una papallona lluna de Madagascar, exemplars curiosíssims.

—Aquesta és la Caligo mennon, les seves ales reprodueixen el dibuix d’uns ulls de mussol… D’aquesta manera confon els seus predadors i es protegeix.

Fantàstic. Un cop més la natura el sorprenia. Va observar aquella papallona extraordinària amb interès. Realment semblaven els ulls d’un rapaç; es tractava d’un cas de mimetisme.

—Realment impressionant. Com heu aconseguit totes aquestes peces?

Un rictus de satisfacció va irrompre als llavis del veterinari, que es va estufar el bigoti amb parsimònia.

—Tracto amb marxants que compren als països d’origen i jo mateix he fet algun viatge… Veniu, us ensenyaré una secció molt interessant.

L’havia fet passar a una altra sala, al fons del museu. La sala dels humans.

Efectivament, l’exposició impactava, sobretot per les tres mòmies que flanquejaven l’entradeta, una d’egípcia amb embenatges, una de mexicana en posició fetal que lluïa un collaret i una de peruana ajocada a la gatzoneta. Les altres peces també cridaven l’atenció, especialment una col·lecció de cranis d’individus de diferents races humanes.

—Aquesta és la meva sala preferida, m’agradaria completar-la amb una peça molt especial: un negre betxuana dissecat que prové de l’Àfrica.

—El voleu comprar? —amb estupor. Li semblava una exhibició truculenta.

—Per què no?

—No crec que a nosaltres ens agradés gaire veure cadàvers dissecats de raça blanca.

En Darder el va mirar fixament uns segons, gens perplex.

—No tinc altra intenció que difondre allò que la gent no coneix; al cap i a la fi, un museu d’història natural és un gabinet de curiositats.

El comptable del senyor Darder va arribar un quart d’hora més tard, els cabells esclarissats tenyits de ros, pulcrament afaitat, les galtes vermelles. Devia tenir una cinquantena d’anys ben portats. Senyor Molas? Jo mateix. Feia cara de saber de què anava; el va saludar a peu de porta repassant-lo de dalt a baix amb ulls de fura.

Van anar a la finestreta de cobrament, a tocar el taulell. Li va oferir una cadira. Segui, sisplau, vostè dirà.

—El notari Bartomeu m’ha dit que vostè coneix molt bé el senyor Juli Termes.

El senyor Molas es va passar l’ungla del polze per la barbeta, com si rumiés què havia de dir.

—Era client nostre fa uns mesos… —serrant la mà, concís—. La veritat és que ha enfonsat el negoci tèxtil del seu pare, que era un home correcte i considerat, i té més deutes que llonganisses… Va venir presumint d’haver comprat una col·lecció de mobles fabulosa, i va encarregar pells d’animals africans i algunes peces curioses… Li vaig donar crèdit pel seu pare, pensant que me’n podia fiar, sense demanar-li cap paga i senyal, i ara ens deu una suma de diners considerable.

Per això se’n sentia responsable, va dir amb rotunditat, i havia assumit aquell cas d’impagats de manera personal.

—Sé uns quants detalls, de la vida d’aquest bala perduda.

No s’està de menystenir-lo, la hi ha fet massa grossa, el grimpa d’en Termes. Enganyant tot déu i rebentant-se la fortuna dels altres.

Va deixar dir al comptable mentre assentia de tant en tant. Aquell home coneixia sobradament els afers d’en Juli Termes. Devia molts diners, els bancs li havien embargat la fàbrica familiar i totes les propietats heretades del pare i els creditors no confiaven en ell.

—El seu pare, al cel sigui, li va fer estudiar comerç i el va enviar a París a fer clients, i ell va aprofitar el temps casant-se amb una bona pubilla, la filla d’un industrial català que vivia a la capital francesa, però sembla que ni així pot afrontar els deutes que ha contret.

Va sentir un pessic de repulsió al cor. Una bona pubilla, així era com es referia a la Sarah. Una peça valuosa de col·lecció, una moneda de canvi, un objecte de poder que s’utilitza com a bon esquer per aconseguir creditors. Havia estat a punt de fer un comentari, però va optar per callar. Val més que no sàpiga la raó de les meves indagacions.

—Com pot ser que hagi malversat tants diners com diu?

L’home el va mirar cellajunt, amb un rictus seriós.

—Es un viciós del joc i les donotes.

Bagasses. Putes, esclar. A partir d’aquí va saber un per un tots els detalls del resultat de les investigacions d’aquell home de números.

—Quan ve a Barcelona sol anar a cases de mala reputació i a sales de joc il·legal. Sé de bona font que juga a timbes de pòquer i pot arribar a apostar molts diners… L’últim cop va acabar empenyorant un rellotge d’or i el van haver de treure del local, perquè havia begut massa.

Mentre l’escoltava, en Quel es va sentir un grill al pit i el va atribuir al fred que havia passat dalt del tren. De seguida li va sobrevenir un atac de tos.

—Esteu engripat?

No havia volgut donar explicacions al comptable. Li va semblar que no en trauria més informació de profit i, agraint la claredat de les explicacions, es va anar a acomiadar del senyor Darder.

En sortir al carrer, la tarda ja declinava. Va donar voltes a la història d’en Juli. Cap sorpresa, només m’ha confirmat tot el que en sé i això fa presagiar els pitjors pronòstics sobre la desaparició de la Sarah.

Consternat, va mirar el cel foscant. Era de color de fum, tèrbol, indefinit, i l’aire feia tuf d’humitat. Va recordar que ni tan sols havia dinat i una hora o altra hauria d’anar al pis. I si passés abans per la farmàcia?

Mitja hora més tard era al negoci familiar de Gràcia.

—Quina sorpresa, senyor Miquel.

L’ajudant de la farmàcia, un jove prim i barbamec amb bata blanca, el va saludar rere el taulell.

—La seva esposa ha sortit un moment, no crec que tardi gaire.

En pocs minuts el va posar al dia sobre els assumptes del negoci. Se’n sortien perfectament, amb la senyora Eulàlia, i havien pujat les vendes.

Va fer que sí, no en dubtava gens, amb un sentiment imprecís, una barreja de nostàlgia i recel que l’havia envaït només de tornar a veure la façana de la farmàcia, just a mig carrer, omnipresent, anunciant-se amb un rètol de ferro forjat amb la serp d’Esculapi i aparadors amb lleixes on s’exposaven xarops per a la tos, pegats i pastilles. M’està dient que els puc donar les gràcies?

—La farmàcia va sola —va replicar.

Era un tipus de negoci que no necessitava reclam ni publicitat. Aquell establiment era la quinta essència de l’esforç familiar, el món on l’avi, el pare i ell mateix havien treballat moltes hores.

Ja a l’interior del laboratori, no va poder evitar emocionar-se mirant els pots de ceràmica i les ampolles de les lleixes amb què tantes vegades havia preparat fórmules magistrals. Aquella era la mística de la professió, transmetre els secrets de la medicina a base d’estudi i de rigor.

Va recordar la infinitat de vegades que havia destil·lat plantes medicinals amb l’alambí d’aram i les contínues mesures a les balances per determinar que les densitats fossin correctes; l’examen minuciós que requerien les anàlisis d’orina i els controls dels nivells de sucre, albúmina i acetona, la preparació entretinguda de sèrums, xarops i ungüents que elaborava al taulell del laboratori, a redós d’una mampara de vidre glaçat.

Mentre reconqueria aquell espai, va veure el llibre de la farmacopea damunt la taula, la coberta amb el gravat de la deessa Minerva aixecant el vel d’una robusta matrona que seia sobre una esfinx egípcia, encarnació de la naturalesa, i un jove Mercuri que representava les acadèmies de farmàcia.

—No vol veure el llibre de comptabilitat? La senyora Eulàlia el porta al dia.

Ja hi compto, des que va néixer que vol manar i se li ha corcat el cor de tant controlar-ho tot. Es clar que sí, que vull veure els comptes, per alguna cosa encara sóc el propietari i tu un simple empleat, no te n’oblidis.

S’havia passat una estona repassant guanys i despeses, lentament. Un bon balanç, sens dubte.

Mitja hora més tard va arribar l’Eulàlia, l’expressió eixuta de sempre, tota vestida de blau fosc, amb una capota a les espatlles.

—Per què no m’has dit que venies?

El va besar amb fredor: Encara espero que em contestis. Es referia a la darrera carta. De debò que no t’entenc, Miquel.

No ho he pretès mai.

—Fa mesos que no ens veiem i en comptes de venir carinyós estàs a la defensiva.

Entre retret i retret, l’Eulàlia li va preguntar si es trobava millor, però ell va tenir la sensació que només es tractava d’un pur formalisme.

—Estàs descuidant les teves obligacions.

Un cop més, li va retreure quines eren les seves responsabilitats. Com a farmacèutic i com a marit.

—Jo no t’he negat mai res, Eulàlia, sempre has fet el que has volgut.

Ella va pronunciar un ja sarcàstic.

—Les qüestions familiars no t’importen gens ni mica. T’és igual que jo estigui sola, només mires per tu, ets un egoista.

Què havia de dir contra una opinió feta des del prejudici? El que menys li convenia en aquell moment era sentir aquella mena d’acusacions que la seva dona havia fabricat per fer-se la víctima.

—Ja en parlarem al vespre el va emplaçar.

No tinc res a dir, Eulàlia, t’ho asseguro, no suportaria el blablablà que m’has de dir, prefereixo no parlar-ne, m’ha costat Déu i ajuda reconèixer que no hi ha res a fer, fa deu anys que estem així. Es va imaginar fins a quin punt se li faria difícil suportar una altra conversa com aquella. No tenia ganes de sentir més advertiments; li feia una mandra infinita i no pensava admetre el que ella li volia obligar a acceptar, que era expressar la voluntat d’esmenar-se. Entre ells dos ja no hi havia possibilitat d’entesa.

En pocs segons va prendre una decisió.

—Me’n torno a Banyoles avui mateix, és el millor que puc fer.

Encara era a temps d’agafar el tren de tarda; arribaria ben entrada la nit, però preferia viatjar incòmodament en un vagó de càrrega que anar a dormir al pis de Sant Gervasi.

L’Eulàlia el va mirar furiosa.

—Ets un pocavergonya! —el rostre li va refulgir de ràbia.

—Deixa’m acabar, no et demano que ho entenguis, però no cal que ens castiguem amb retrets continus.

—Tu m’amagues alguna cosa —li va escodrinyar els ulls amb insistència. Tot d’una va exclamar—: En tens una altra, oi?

Es va posar la mà a la cara, agitada, i va recular com si li hagués llegit els sentiments només de mirar-li els ulls.

No la va desmentir perquè ja no es veia capaç de fingir més.

—Jo aquí sola i tu consolant-te amb una puta!

—No és cap puta —rotund—, i controla els rampells de mal geni.

No podia acceptar que profanés la imatge de la Sarah amb l’amargor crítica que gastava per jutjar-lo a ell; pretenia fer-la passar per intuïció, però només era rancúnia i gelosia.

—Es molt millor que tu —va disparar.

La mirada encesa de l’Eulàlia es va enverinar; va sacsejar el cap, planyent-se.

—Ets un desgraciat! Vés-te’n, sents? No et vull ni veure!

Ell es va limitar a sortir sense dir cap més paraula. Sabia que ella no voldria entendre cap raó ni tampoc el perdonaria. De què m’ha de perdonar, si no ens estimem?

Malgrat tot, se sentia alleugerit perquè considerava que aquell capítol de la seva vida matrimonial s’havia tancat de manera definitiva.