43

Un home d’una cinquantena d’anys, de cabells esclarissats, ben vestit i afaitat, va baixar d’un carruatge al peu del castell de Montjuïc i, abans de res, es va recol·locar les solapes de la jaqueta. El trajecte des de la nova Diagonal havia estat especialment llarg; al final de les Rambles el carruatge havia seguit pels nous carrers que connectaven la façana marítima. Tot estava en obres. El tram que anava del parc de la Ciutadella, que es preparava per rebre l’Exposició Universal, fins a la plaça d’Espanya, era un autèntic calvari, amb passos d’aturada obligada. Sots oberts enmig del paviment, fanals d’enllumenat elèctric, homes treballant a pic i pala, voreres a mig fer i, per acabar-ho de rematar, aquella estàtua de Colom que aspirava a ser una mica més alta que la de Nelson a Trafalgar Square, i les obres de l’Hotel Internacional, que s’estava construint a marxes forçades per complir el calendari previst, amb jornades de dotze hores de treball i torns de dia i nit. I tot perquè l’alcalde Rius i Taulet, un liberal monàrquic de patilles descomunals que presumia d’esperit persuasiu, s’havia entossudit a situar la ciutat en el mapa europeu.

L’home que acabava d’arribar a Montjuïc va donar un cop d’ull als murs imponents de la fortalesa des d’on, quaranta anys enrere. Espartero havia bombardejat Barcelona per castigar l’alçament de la ciutat, fent callar primer el malestar provocat per la crisi del sector del cotó a cops de canonades i reprimint després els rebels progressistes durant la revolta de la Jamància.

Havia travessat el pont del fossat, i en arribar al portal d’accés va mostrar un passi d’autorització als guàrdies que escortaven l’entrada del castell. Poc després, va accedir al pati d’armes acompanyat d’un vigilant amb qui va travessar, en silenci, un espai habituat al tro de les bombes.

Custodiat sempre pel vigilant, va arribar a una gran porta enreixada, a l’ala d’un pati. I d’allà a una sala mal il·luminada, que estava dividida en dos compartiments aïllats per un envà interior amb finestrons enreixats. Dos guàrdies civils armats amb cara d’estàtua feien guàrdia a banda i banda de la sala.

—Espere aquí —amb to militar d’aquí mando yo, no te jode, assenyalant un banc de fusta encarat als finestrons.

Quina mala bava. L’home va obeir amb un gest de disgust. Al cap de poc, es va obrir una porta a l’altra banda de les reixes i va aparèixer en Juli Termes.

L’aspecte de l’empresari, barbut i descurat, els ulls inflats i la camisa rebregada, feia pensar que havia rebut alguna pallissa.

L’home es va tombar a un costat, la mà a l’ampit del finestró.

—Vau dir que no em volíeu veure més, Molas.

En Juli es va asseure davant del comptable d’en Darder; els separaven només dos dits de reixes.

—He vingut per l’amistat que tenia amb el teu pare.

—No m’agradava la comptabilitat.

—Però t’has gastat l’herència —to de retret—. I ara què?

—Estic fotut, Molas, molt fotut. —Els ulls botits d’en Juli reflectien la llum tèrbola de la sala.

—Per què no t’han portat a la presó comuna? —mirant-lo fixament—. T’acusen de participar en un robatori i de segrestrar la teva pròpia dona —va fer èmfasi en les paraules «teva» i «pròpia»—, has caigut baix, Juli, molt baix… I a més t’has ficat en algun embolic polític.

Ell li ho va negar. Va dir que a Montjuïc només hi havia carlins rebels i quatre anarquistes d’aquests que començaven a escalfar el cap als treballadors.

—El meu exsoci és amic d’un grup de carlins revolucionaris… No m’interessa la política, Molas, m’acusen injustament de ser-ne còmplice… Vam discutir per culpa dels diners i ell se’n va anar abans que la Guàrdia Civil ens enxampés, però això no és el pitjor.

En Juli Termes va arronsar les espatlles.

—Ah no?

Va emmudir durant uns segons, les celles contretes, mentre ullava el guàrdia que l’escortava.

—Tinc la sífilis —en veu baixa, formulant les paraules amb rapidesa—. Tinc les de perdre, ho sé, he arribat al límit.

Va començar a fer cruixir els dits. Havia viscut esquivant les trampes de la rutina amb nits de gresca i guirigall, lliure i segur d’ell mateix com un lladre d’alta societat amant del luxe. He pres allò que volia, Molas, i he tingut de tot, corbates i rellotges, diners i dones de sexe fàcil que no em passaven comptes de res. Així havia volgut ser sempre. A París aquella mena de vida li havia resultat una empresa relativament fàcil, però cada vegada costava més trobar diners.

—Per què m’has fet venir?

—No vull fer-vos pena, només necessito calés.

El comptable va bellugar el cap dient que no.

—Has dilapidat l’herència que et va deixar el teu pare i ara pretens…

—Pocs calés, els justos per sobreviure en aquest infern els dies que em queden de vida; sé que sou un home infinitament millor que no pas jo, Molas… Jo estic acabat, no sortiré mai més d’aquí.

A més d’un centenar de quilòmetres, la Sarah va dir no puc més. S’havia llevat tard i es va vestir a mig matí, sota la tebiesa del sol d’hivern que entrava a raig per la finestra de l’habitació i es reflectia al blauet de les parets, als sòcols de rajola i al vidre ovalat de la bugia apagada.

S’havia aspergit amb aigua de colònia i es va escarpir els cabells amb una pinta de banya. Evitava emmirallar-se. No tenia valor per enfrontar-se amb ella mateixa ni amb la imatge que hi veuria reflectida: uns ulls enfonsats, la cara trista i aquells blens blancs sobre el front.

Veure marxar en Quel sense dir-li ni adéu l’havia trasbalsat completament. Era la seva manera de retreure-li l’engany. Va recordar el seu gest d’home traït, maleït siga, m’has mentit, com vols que confiï en tu? Al primer moment havia pensat no em voldrà escoltar, la culpa és meva per haver-li amagat la veritat, però què podia fer sinó? Quina altra alternativa tenia? L’havia deixat marxar escales avall, com un boig, estava massa encès per escoltar-la i el va sentir tancar la porta amb fúria.

—M’ha cridat? —la Mont.

—Sí.

Encara tenia esperança de parlar amb ell, d’explicar-li-ho tot tal com havia passat, d’arreglar-ho com fos.

—La hi has pogut donar?

Li havia escrit una nota de súplica perquè tornés, i esperava una resposta. Perdona’m, tinc tota la culpa, però necessito parlar amb tu, Quel, no podem deixar-ho així, no ens convé ni a tu ni a mi, ens farem massa mal.

—La casa era tancada i l’he deixat sota la porta.

—I si no la troba? N’escriuré una altra i t’assegures de donar-la-hi personalment.

Va confiar que quan en Quel la llegís recapacitaría. Esperaria fins que ell li respongués.

Les hores que van seguir a l’espera se li van fer eternes; a cada moment pensava ja deu haver llegit la nota i em contestarà, ens podrem veure i parlar de tot, com a mínim m’alliberaré d’aquest pes tan gran.

Dos dies més tard en Quel encara no havia respost. Va intentar tranquil·litzar-se pensant he de confiar, s’ho repensarà, ara està massa dolgut… S’havia posat a ordenar roba però constantment li sobrevenien records; obrint un calaix, va aparèixer el xal negre i els ulls se li van inundar de llàgrimes.

L’endemà es va passar el dia netejant i entrant i sortint del menjador al dormitori, neguitosa. En René jugava amb en Cristòfol sobre una estora, en un racó del menjador. Mira que tenia paciència, aquella criatura; el nen era un cul d’en Jaumet i el noiet el deixava fer, tan tranquil. En Cristòfol acabava d’aixecar un castell amb peces de fusta sota la mirada curiosa d’en René. Quan acabava de posar l’última peça que coronava la torre el nen es va moure amb rapidesa fent caure la torre amb un cop de mà. En Cristòfol no es va enfadar; en comptes d’això, va recollir les peces del castell.

—Es pot saber què fas, murri?

En René es va girar a mirar-la, amb aquells ullons menuts. Sabia que havia fet una trapelleria. La seva mirada de pillet li va recordar la d’en Malvie i va tombar el cap: Déu nieu, no sé si ho resistiré.

Va passar la resta del dia pendent de la resposta d’en Quel. Al final, va entrar a la cuina. La Mont era a peu de porta, parlant amb un gat. Acabava de deixar un plat amb pa moll a terra: té, mixo. El gat, negre com una caua, s’ho mirava des del llindar i es va acostar a menjar-s’ho.

—Ai, é vostè —es va girar.

—Està segura que li ha arribat la nota?

—La meva sogra l’ha donat personalment al senyor Miquel, no pateixi.

Que no pateixi, diu. Es la segona temptativa nul·la, està clar que no vol saber res.

Se’n va anar de pressa de la cuina, perquè la Mont no la veiés plorar.

Es va tancar a l’habitació, abatuda. Tot està acabat, no hi puc fer res. Per què no vol escoltar les meves raons? On és l’amor que deia sentir per mi? Com pot viure d’aquesta manera? Això és insuportable.

Va estar donant voltes a la situació, recapacitant sobre cadascuna de les circumstàncies que l’havien portat fins on era. Sobretot, lamentava no poder explicar les seves raons a l’home que estimava. Li hauria volgut dir que «tot allò» va passar perquè em sentia perduda i desorientada; el que va succeir amb en Malvie és conseqüència d’un moment de debilitat. De màxima debilitat i prou.

Se’m va anar insinuant, em calibrava, m’estudiava. Sempre afalagador, masculí, cordial. Ni me n’adonava i ell ja m’estava embolcallant amb la seva paraula precisa i hipnotitzadora, fins que vaig caure a la seva teranyina. Jo no podia pas amagar que no era feliç; estava tan mancada d’amor que només volia sentir-me viva. En Malvie ho sabia perfectament i va jugar al joc de posar-se a favor meu.

Havia estat prou hàbil per saber despertar en ella el desig de sentir-se desitjada.

Jo vaig actuar compulsivament, ho admeto, i quan me’n vaig adonar ja era víctima d’una situació que no tenia remei. Em vaig veure obligada a consentir i a callar per no provocar un daltabaix més gros. La nostra relació va durar poc, però es va saldar amb un preu molt alt. El meu embaràs no va ser volgut, i en Juli no va sospitar res perquè un dia que va tornar a casa begut em va forçar.

En Malvie deia que li trencaria la cara però no va passar mai res, i quan es va acabar tot ells dos van quedar tan amics i jo, sola i prenyada.

Com podia encarar la situació, si no era amb silenci? Un embaràs fora del matrimoni és un assumpte extremament complicat; el seu estat no es podia considerar de bona esperança, ni tan sols interessant. Era un embaràs il·legítim, fruit d’una relació adúltera.

Aquella nit va quedar tan exhausta que el cap li bullia. Estimava en Quel i li havia estat sincera. Però no semblava que ell volgués saber res de tot allò.

Els dies següents van ser d’una gran soledat. A les hores de llum donava voltes per la casa i cada vegada que entrava al saló sentia la fiblada del record.

Una tarda es va decidir a anar a trobar en Quel. Va demanar a l’Abdon que preparés la tartana, perquè no volia trobar ningú ni haver de parlar de res.

Havia pujat al carruatge convençuda del que anava a fer, però quan van arribar al carrer de les Escrivanies va sentir pànic.

—No baixa?

L’Abdon la va mirar sorprès, la porta entreoberta.

—Tornem a casa.

El mosso es va posar bé la faixa, amb aire escarmentat, i va tornar a pujar al pescant, resignat a la feina que tocava.

A partir d’aquell moment va decidir no fer res. Era injust culpar ningú que no fos ella mateixa per aquell fracàs i es va carregar tot el pes de la culpa. Amb prou feines es cuidava d’en René i menjava poc; donava voltes al seu dolor i a sentiments terribles que no li feien cap bé.

Ja no podia imaginar ni pensar coses agradables que la inspiressin i l’ajudessin a continuar. Va ser conscient que no era la mateixa Sarah. L’agudesa de la seva percepció innata, que solia avançar-se als esdeveniments, aquell sisè sentit afinat que li permetia sentir allò invisible als ulls, es va esvair completament. Va entrar en una etapa de mutisme absolut, sense l’esperança que l’havia mantingut viva durant el temps de captiven. Aquella situació era pitjor. Ni un sol dia va tornar a sentir la presència del pare i, al mateix temps, de manera inexplicable i, contràriament al que era d’esperar, els símptomes de la malaltia van remetre. Si l’hagués visitat qualsevol metge frívol dels qui saciaven la curiositat induint a la hipnosi els pacients amb crisis d’histèria i d’epilèpsia no hauria aconseguit ni fer-li tancar els ulls i l’hauria considerat un cas perdut.

En realitat, no notava cap millora substancial en el seu cos, estava tancada en ella mateixa i no parava de repassar cadascun dels esdeveniments viscuts com si rellegís una sentència de mort.

El silenci d’en Quel la feria i la humiliava, sobretot perquè ella no l’havia buscat de bon principi, sinó que s’havia apartat d’ell per no fer-se mal. Era ell qui havia insistit, qui l’havia perseguida un dia rere l’altre.

Un matí d’aquells la Mont va entrar al saló amb cara d’amoïnada.

—Déu del cel, què pensa fer? No veu que el nen la necessita? No é pa bo que s’abandoni d’aquesta manera, si no hi posa remei, cridaré el metge… Ha de menjar alguna cosa per refer-se, vingui a la cuina, que es distraurà.

—Estic bé aquí.

—De cap manera, això no pot ser.

—Sí que pot ser.

—No sigui tan tossuda.

Al final va consentir a anar al menjador i la Mont li va portar dinar.

—Ja veurà com tot s’arrecla… —s’havia quedat dempeus, mirant-la.

—Nosaltres ho hem de perdonar tot, però els homes no ens perdonen cap relliscada. —Va tirar el cap enrere, buscant aire.

—No digui això, el senyor Miquel l’estima, ha de tenir confiança.

—No sé què és això. —Una altra punxada al cor.

—Confiï en la providència, vostè é valenta i tirarà endavant. Busquis feina, cregui’m, estigui pel nen, si més no, i entretingui’s amb alguna cosa de profit… Si fa com jo no tindrà pa temps d’estar trista.

L’expressió de la Mont la va fer mig somriure. Aquella dona rodanxona i alegre no parava de treballar ni un minut.

—Es viua amprés de tot lo que ha passat, ha de pensar això… Jo com fico el peu a terra al matí ja dic gràcies, Déu meu, que tinc un dia per endavant.

Em vols consolar, però no hi ha res a fer, Mont. Va negar aquelles paraules dins seu. Estic cansada de lluitar, tipa de tot.

El riu tumultuós del passat l’havia arrossegat fins on era, arran del precipici. En Quel era el rai que l’havia ajudat a baixar riu avall, però s’hauria d’enfrontar ella sola al saltant d’aigua, si volia fer el canvi que tant desitjava i que no havia estat capaç d’assumir fins aleshores. I a pesar de ser conscient de la situació, no es veia amb cor d’encarar-la perquè no tenia ganes de viure.