19

—Pateixo d’insomni des que el meu pare va morir —va admetre davant l’Anna—. Em va afectar molt, jo estava embarassada i això va complicar encara més la situació.

El canvi de clima i la vida en una petita ciutat molt més assolellada que París i envoltada de natura, fet que suposadament havia d’alleugerir-li el dol i els símptomes nerviosos que l’afectaven, semblaven haver servit de ben poc.

La Sarah no podia anar a l’habitació sense haver caminat i llegit una estona, fins que el cos i les parpelles li pesaven tant que se sentia incapaç de fer res, i no obstant això quan es ficava al llit no s’adormia. Es mantenia en un estat de vigília, a les portes d’aquell condormiment dolç en què el cos es transforma en un receptacle sense pes, en el moment que la consciència, encara desperta, nota que està a punt de caure dins el son, però no ho aconsegueix. Llavors sentia clarament aquella veu que es distingia de les que habitualment parlaven dins seu des de la infantesa.

Després que es desencadenés el primer atac seriós, a la mort del pare, havia tingut la confirmació que tenia epilèpsia. Tot d’una, els tons tranquil·litzadors de les jerarquies angèliques es van convertir en veus trasbalsadores que apareixien després de cada medicació. Li retrunyien dins el cap, l’espantaven i només aconseguia dominar-les a còpia de voluntat i alguna o altra pregària. I sobretot perquè aquella altra veu dominant, serena i tranquil·litzadora, que ella identificava amb la del pare difunt, s’imposava per damunt del guirigall del seu cap. Però, quan passava l’atac, tornaven els dubtes i les idees sobre el que havia de fer, els pensaments maldestres que constantment li recordaven les raons que tenia per detestar el marit i que encenien dins seu la insatisfacció i la ràbia.

Entre el mar pensant del seu cap destacava aquella realitat que ella percebia clarament. No podia parlar d’allò amb ningú ni havia explicat mai que el dia que el seu pare va morir el va voler veure. Li va causar una impressió terrible, però necessitava dir-li que m’he sentit abandonada, pare. No he tingut coratge de dir-t’ho abans i no et culpo perquè sé que no eres conscient dels meus sentiments.

Estava ofuscada i ressentida i no comprenia res. Aquella mateix nit va somiar que el pare era al seu costat; li va dir que encara no havia acomplert la seva missió aquí i no se n’aniria fins que la veiés feliç. Des de llavors hi pensava sovint, i quan apagava el llum i el visualitzava tal com era, fort i pacient, notava un calfred suau a la galta. Com que aquell sentiment li donava força, guardava el rellotge de cadena del seu pare damunt la tauleta de nit, i cada cop que el mirava pensava en ell.

Un vespre havia tingut una prova clara de la seva presència. Set dies després de la cerimònia d’enterrament a Nôtre-Dame, quan el dolor de la pèrdua no la deixava viure i constantment es preguntava per què. Per què havies de morir tan aviat. Per què ara que et necessitava niés que mai, ara que he d’afrontar un dels moments més difícils de la meva vida i no puc explicar a ningú què em passa. Mentre parlava sola, el rellotge es va parar. Llavors va reconèixer clarament la veu interior que li deia sigues forta, sóc aquí, al teu costat. I a l’instant la va embolcallar una pau molt dolça i va tancar els ulls. Va saber que el seu pare era amb ella, rere un vel invisible que els separava físicament. Va intuir que l’ajudava i que se n’havia anat a desgrat, molt a pesar seu, però que allà on era tenia pau. De nou, va sentir el tic-tac del rellotge; ja tornava a funcionar. En aquell moment va obrir els ulls i va ser conscient que havia transcorregut una hora.

Tot i aquell convenciment que li donava ànims, el comportament cada vegada més insuportable d’en Juli, l’agreujament de la malaltia i la necessitat de protegir el seu fill li impedien fer un sol pas per canviar la situació. Malgrat tot, allò que realment la immobilitzava era un fet que la corsecava i que havia promès guardar en secret per no arruïnar la pròpia vida i la del petit René.

—El pitjor de tot és que, quan aconsegueixo adormir-me, sempre em desperta un malson —va reconèixer.

Aquella era una circumstància més que s’havia sumat a totes les dificultats enfadoses de la malaltia. Amb prou feines dormia un parell d’hores, es desvetllava sobtadament, molt alterada, entremig d’un malson tan vívid que semblava real i que recordava perfectament.

—Camino acompanyada d’una nena que no és filla meva i no s’assembla gens al meu René —havia parlat lentament, com si anés a les palpentes—. Arribem a l’estany, a prop d’una platgeta… Sé que és el mateix lloc on acostumo a anar de dia, n’estic segura, encara que en el somni fa molt de fred, com si estiguéssim en un país del nord, i les aigües del llac són negres.

Sempre veia el mateix: la vora fangosa, joncs i canyissos entortolligats en un embolic estrany, una barca mig enfonsada al marge pantanós i rates que corrien sobre la fusta podrida.

—La nena es desfà de la meva mà i arrenca a córrer cap a l’aigua… Jo intento atrapar-la i no ho aconsegueixo… Després la veig com cau a l’aigua i braceja per no enfonsar-se… Demana auxili i, quan intento llançar-me a l’estany per salvar-la, m’ho impedeix alguna cosa que no puc veure perquè és darrere meu. Es una força estranya que em xucla i em reté, no sé què és, perquè no em puc girar a mirar-la, però m’immobilitza completament…

Veia com la nena estava a punt d’ofegar-se i ella no podia fer res. Era llavors que un raig enlluernador sorgia de les aigües i l’encegava.

—Sempre em desperto en aquest moment, ben suada, i sento una impotència molt gran.

No va dir que últimament veia imatges d’aquell malson amb els ulls oberts i anava a l’estany per mirar si era capaç d’enfrontar-s’hi.

L’Anna l’havia estat escoltant tota l’estona, amb atenció plena.

—Saps què penso? Que ets una dona intuïtiva i sensible i la situació que vius no és fàcil, potser només és això i en qualsevol moment n’entendràs el perquè.

Va agrair que l’Anna intentés comprendre-la. L’admirava. Tenia un caràcter tan jovial, i no perdia mai la fermesa ni la serenitat. Havia observat com estudiava les persones amb la mirada i les escoltava posant-hi tots els sentits, com havia fet amb ella. Ho aplacava tot amb el seu sentit de la justícia i les seves paraules sempre eren exactes; no hi havia cap gram de massa en la seva manera de dir ni de fer.